Govern només n'hi ha un

Publicat al Diario de Mallorca el 25 d'Agost de 2008

És evident que de Govern només n’hi ha un, això si ens referim al govern de les illes Balears, l’executiu que presideix Antich i que està integrat per una coalició entre socialistes, el Bloc i UM. Aquesta breu introducció, a manera de lead, que era allò que primer s’aprenia a fer a les antigues escoles de periodisme, és obligada després d’haver assistit les darreres setmanes a continues picabaralles entre el conseller d’Hisenda, del PSOE, i els consellers dels altres partits, a compte de l’elaboració dels pressuposts de l’any que ve. Des del Bloc i d’UM s’acusava Manera de fer parts i quarts a favor de les conselleries socialistes, la qual cosa s’interpretava com un intent d’ajudar electoralment el partit socialista que, després del seu espectacular avanç a les eleccions generals, aspiraria a governar en solitari a partir de 2010. Per sort, el grau de bel•ligerància ha disminuït prou ferm i la reunió clau dels pressuposts, prevista per aquesta setmana, és podrà dur a terme en un clima de més tranquil•litat.


Consell de Govern al Consolat (foto CAIB)

Era d’esperar que tots els consellers pugnin per millorar el seu pressupost i, amb certa mesura, també sembla lògic que cadascun dels partits col•ligats pretengui que els seus consellers disposin dels doblers necessaris per complir les promeses electorals. Però la realitat no sempre és la que un voldria que fos. La crisis econòmica ha fet que les previsions d’ingressos hagin disminuït i, endemés – sobretot – els retard del govern de Madrid en donar solucions al finançament autonòmic ha esdevingut l’espasa de Damocles que penja sobre el Pacte.. Tot plegat exigeix mesures de contenció pressupostària, urgents i, ara per ara, inevitables, a les quals cap conseller hi pot accedir de bon grat. En aquest sentit no queda més remei que prioritzar les inversions públiques, és a dir mantenir o incrementar les partides socials o aquelles destinades a pal•liar els efectes de la crisis.
Al capdavall, Govern només n’hi ha un i l’electorat no distingirà la feina feta per una determinada conselleria, per molt lligada que estigui a unes o altres sigles, sinó la labor de conjunt: els resultats globals. I sí no, n’hi ha prou recordant el que succeïa el 2003, quan els electors castigaren el Pacte de Progrés per no haver donat la resposta adequada a la crisis turística o a la qüestió territorial ( tot i que aquest tema fos competència del Consell ) El Pacte de Progrés era una excel•lent marca electoral, però la desunió dels partits progressistes, a la recta final de la legislatura, tirà per terra aquest patrimoni comú. L’electorat interpretà que la desunió restava eficàcia al Govern i per això tots - no un ni l’altre, sinó tot el Pacte – perderen les eleccions.
Per això, amb aquesta experiència a l’esquena, el nou Pacte no es pot permetre el luxe de perdre el temps amb disputes internes. Encara que això sí, ha de tenir present no només les necessitats socials que s’han incrementat a causa de la crisis sinó les perspectives de futur. Els pressuposts de 2009 són clau per a tota la legislatura. Els d’enguany eren de transició, entre el model imperant durant els darrer mandat del PP i els canvis promesos en els programes electoral del partits de centreesquerra. Hom és conscient que allò que no s’hagi començat a fer l’any que ve difícilment es podrà haver enllestit abans de les pròximes eleccions autonòmiques.
El missatge de canvi que l’electorat percebi abans d’emetre el vot serà decisiu per decantar la balança cap a un lloc o l’altre. L’electorat votarà partits o candidatures, però atenen als resultats assolits per tot el Govern i no només per les conselleries, per molt que en alguns casos les subvencions d’aquestes serveixin per fidelitzar un nombre indeterminat vots. El més important de tot, cara al pressupost de 2009, es mantenir la unitat i no fer servir criteris partidistes a l’hora de repartir els doblers. Clar que, com ha recordat el senador Pere Sampol, si el govern central donàs una resposta ràpida i coherent al finançament autonòmic, llavors desapareixerien els problemes, hi hauria euros abastament per a totes les conselleries i la unitat dins el consell de Govern seria més fàcil de mantenir.

Desmotivats i desorientats

Publicat al Diario de Mallorca el 18 d'Agost de 2008

L’enquesta del Govern que la conselleria d’Educació va fer entre els alumnes de quart de secundària, un resum de la qual va ser publicada la setmana passada en aquest diari, mostra perfectament perquè la nostra comunitat és la que registra més fracassos escolars. És un fet que el jovent acaba l’ensenyament obligatori sense saber llegir. Tot un drama social i cultural. No és que tècnicament siguin analfabets, però sí que són incapaços d’entendre el que està escrit. És a dir, que estudiar no els serveix de res. En realitat, l’enquesta no fa sinó corroborar els informes PISA, el Programa Internacional per a l'Avaluació d'Estudiants, que han deixat molt malparada l’educació tant a Espanya con, sobretot, a les nostres Illes, tant que a ningú no pot sorprendre que una tercera part dels joves enquestats afirmin que estudiar no els dóna cap satisfacció i que, a més a més, el que estudien no els servirà de gaire per trobar feina. Ni més ni manco que la meitat dels joves – el cinquanta per cent – participa d’aquesta creença: de què l’escola és inútil, una entrebanc que s’ha de passar, com un temps havien de passar –ells- el servei militar. Una pèrdua de temps.

Prova de selectivitat (foto UIB)

Certament, els llocs de feina que ofereix la nostra societat – picapedres i cambrers són els més demandats – no requereixen ser experts en literatura o matemàtiques, però sí un ofici. Quelcom que els jovent ignora. Una falta de motivació que explica, entre d’altres coses, perquè Balears és una de les regions europees amb manco població universitària. Una falta d'interès per la pròpia educació que afecta la vida quotidiana i hipoteca el futur de la societat. De moment, pel que fa als al•lots i al•lotes, incideix decisivament sobre els seus hàbits fora de les aules. Un 35 per cent confessa no llegir gens en el seu temps lliure, lleure que dediquen principalment a anar de marxa amb els amics, veure la televisió o els videojocs. Un cinc per cent renuncia a continuar estudiant després del període obligatori i això a pesar de l'interès que tenen els pares que desitgen, o això diuen, que els seus fills arribin a la Universitat. No obstant això, la realitat és molt diferent. Els professors lamenten l'escàs suport que reben de les famílies per a desenvolupar la seva labor docent. La família i l'escola sinó divorciades sí estan separades per múltiples barreres, entre les quals, sens dubte, el fet que aquesta sigui una societat de serveis, amb un model laboral que afavoreix la falta de cohesió a les famílies i no ajuda a l’estudi.
L’escola pateix totes aquestes mancances o, si voleu, estats d’ànim que entrebanquen l’educació, desorienten els alumnes i desmoralitzen els professors. Unes mancances que se sumen a l'endèmica manca de mitjans, motivada per la falta de finançament autonòmic i el desbordant creixement de la població escolar. Però si la desmotivació per a l'estudi és un problema que hipoteca el futur d’aquesta comunitat, què dir de les dades lingüístiques que reflecteix l’enquesta? Només el 30 per cent dels alumnes parla català a ca seva i encara menys en la seva relació amb amics, una dada preocupant que mostra a les clares la situació lingüística en la qual ens trobam i justifica tots els esforços “normalitzadors” que es porten a terme. En aquest sentit, hi ha un fet a tenir molt en compte: els catalanoparlants són minoria però són qui obtenen millors rendiments acadèmics. No pot ser una simple casualitat. No es una qüestió només lingüística, sinó de major arrelament. Els catalanoparlants pertanyen al segment de població més estructurat socialment. La cohesió social d’aquest grup no ve donada per la llengua, però hi ajuda o n’és un element distintiu. Molt poques societats han sofert una mutació de tanta envergadura i en tan poc temps com la nostra. Potser per això el sistema educatiu tengui tants problemes i potser per això, per falta de perspectives de futur, una part tan important d'escolars es troben desorientats..

Avís a navegants

Publicat a Diario de Mallorca l'11 d'Agost de 2008

L’avís no és nou, però la coincidència de dues entitats de prestigi entre els navegants com l’Associació Escandinava de Creueristes i el londinenc Royal Cruising Club Pilotage Foundation, fa que tengui més rellevància. De fet, com s’intuïa a la informació recollida a aquest diari, ja no es tracta d’un simple avís o d’una recomanació, sinó d’un autèntic ultimàtum o, pitjor, d’un adéu definitiu: a les Illes Balears – diuen – és impossible navegar entre el 15 de juliol o el 15 de setembre, no hi ha amarraments lliures i, endemés, totes les cales o llocs de fondeig estan ocupats. La massificació trenca la tranquil•litat i introdueix el renou de les canoes o de les motes aquàtiques fins els recons més insospitats. Les dues entitats coincideixen en recomanar als seus socis que triïn altres destinacions si allò que cerquen són els idíl•lics paisatges que encara es veuen i venen a les portals, però que la realitat ha transformat en autèntics pàrkings per a embarcacions de tot tipus.


Imatge de Portocolom un dia qualsevol d'estiu

En efecte, cada pic és més freqüent escoltar als clubs nàutics de Mallorca converses com aquesta: “ vaig anar a cala….i només hi havia un parell de barcos, no ho diguis a ningú, és un secret”. Els pocs indrets de la costa on encara és possible amarrar un llaüt o un petit iot es mantenen en secret com les bones pesqueres. La costa s’ha convertit en una autopista marítima per la qual van i venen vaixells a gran velocitat. La mar es confon amb l’asfalt i comença a ser igual de perillosa. Tant, que aviat veurem aparèixer semàfors a les proximitats dels ports o dels llocs d’amarramet. I no obstant, encara hi ha qui fa campanya a favor d’incrementar els amarraments per fomentar el turisme de luxe. Són aquells que continuen apostant pel desenvolupisme, que ignoren els límits i que només pensen en el guany immediat.
A les illes Balears hi ha més de trenta mil embarcacions de lleure. Per molt que es vulgui, no hi ha espai per a tothom. Cert és que l’anomenat sector nàutic té encara un marge de creixement, però no en l’ampliació dels ports o l’augment dels amarraments, sinó en els serveis, principalment de drassana. Augmentar l’oferta d’amarraments és un suïcidi, perquè no fa sinó agreujar el problema de fons, que és la massificació. És el mateix que passa, a gran escala, amb la resta del turisme. Què venguin més turistes d’un any a l’altra ja no és una bona noticia. La bona noticia, en tot cas, seria trobar l’equilibri entre l’oferta i la demanda que permeti a empreses i treballadors rendibilitzar els serveis que donen als visitants.
L’avís de les associacions de creueristes és quelcom més que un avís als aficionats a la mar, és un avís als navegants de tot tipus: a aquells que des de la terra ferma s’omplen la boca sospirant per més clubs nàutics, més camps de golf, més apartament de luxe, més de tot per tal que l’onada especulativa sigui arribant a les nostres costes. Un avís als navegants de l’excés, als que no han tengut escrúpols en omplir-se les butxaques a costa del paisatge. Un avís, en definitiva, perquè les illes reprenguin de bell nou un rumb cap a la sostenibilitat, ordenant la costa no pel creixement sinó per un ús raonable de la mar. I del territori.
Com diu el representants a Balears de l’associació escandinava de navegants la creació de més amarraments no és solució perquè només faria que generar més saturació. Seria – diu – enganyar la gent, fent creure que no hi ha problemes quan el gran problema, la limitació de l’espai i l’equilibri de l’entorn, es compliquen més i mes cada cop. La solució és acceptar que la naturalesa té límits, que prest o tard els imposa i obrar en conseqüència. Les illes pateixen una crisi de creixement de la qual només en sortiran si troben el camí de la sostenibilitat.

Aquell turisme d'espardenya

Publicat al Diario de Mallorca el 4 d'Agost de 2008

Encara que les conseqüències d’una crisi globalitzada com la que vivim arribin a tot arreu, no tots els països o territoris les pateixen amb la mateixa mesura. A Espanya, la crisi és més profunda i s’esbandeix més ràpidament que no a altres regions europees perquè la bimbolla immobiliària s’havia inflat de demés. A Mallorca passa dos cèntims del mateix, si bé a ca nostra el turisme és més gruixut que a la resta de l’Estat i exerceix de salvavides. El turisme, però, arrossega des de fa temps la seva pròpia crisi. Com bé deia Eugeni Aguiló – que és el president de l’Associació Internacional d’Economia Turística – “anam cap a una economia cada cop més turística”. Cada cop més especialitzada. Per què, doncs, diem que el turisme és en crisi?. Idò, perquè és en període de transició, pels canvis, perquè el turisme del futur serà diferent a l’actual, de la mateixa manera que de l’actual al del “boom” dels anys seixanta hi ha una distància abismal i no només en els temps. Els que passen la seixentena se’n recordaran ben bé dels primers turistes de masses, poc exigents, i dels anomenats turistes d’espardenya, un turisme jove que s’hostejava a qualsevol lloc i que no duia un duro a la butxaca. Sembla con el d’ara, però era diferent. L’èxit del model de Mallorca va ser endevinar el futur i adaptar-se a les circumstàncies de cada moment.

Xiriguito de Cala Torta, estètica d'esperdenya per a butxaques poderoses.

La qüestió és saber si que aquesta adaptació permanent ens pot dur fins a l’infinit o si té límits, tal com ja estam constatant. Urgeixen canvis estructurals. Abans dels anys seixanta, i des que a principis del segle passat es descobrí “la indústria dels forasters” com a factor principal per al desenvolupament econòmic, viatjar era un privilegi de les élites europeus o d’intel•lectuals inquiets. Va ser a partir del naixement dels grans tour operadors i dels vols xarter que fer turisme es convertí en un hàbit normal a l’abast de totes les classes socials. Els turistes d’espardenya és dividien en dos: uns eren els treballadors beneficiaris directes de la “societat del benestar” i els altres, joves amb ganes de conèixer món i que, després, ja adults i amb prou més poder adquisitiu constitueixen el factor propagandístic més important per a les nostres Illes. Ara és diferent: la major part del turisme que ve a Mallorca és un turisme familiar i, en general, de baix poder adquisitiu, tal com ho demostra la caiguda d’un vint per cent que bars i restaurants experimenten aquest estiu.
Hi ha, també, un sector de visitants amb les butxaques plenes que s’hosteja als hotels de gran luxe i, sobretot, a residències d’alt standing que es lloguen o venen i que han estat una peça clau del desenvolupisme urbanístic dels darrers anys. Quants dels primitiu turistes d’espardenya formen part ara d’aquesta legió de residents temporals que van amb mercedes i que freqüenten les millors taules de la restauració? En general, però, l’immensa majoria de turistes no es moven de les platges i no fan massa despesa. La societat del benestar que va fer possible el turisme de masses trontolla. Els hotelers han reaccionat als canvis modernitzant els establiments, incrementant la qualitat, al hora que ajustaven els preus. Suficient per anar navegant, però insuficient per trobar una sortida de futur. No podem menysprear els turistes actuals – com tampoc ho podíem fer dels d’espardenya – perquè Mallorca no es pot permetre el luxe de perdre el lideratge en el turisme de masses, viatgi a través de tour operador o pel seu compte.
Però es pot obrir cap a un turisme de més poder adquisitiu oferint-li no només hostatge sinó una oferta complementaria de qualitat i, sobretot, un entorn natural i cultural que faci atractiva la seva estada a l’illa, fins i tot al marge de les platges. Dimarts passat, en el Parlament, el president Antich posa les bases que creu necessàries per sortir de la crisi. Afirmà que els moments de dificultats ho són també d’oportunitat per repensar el país. És a dir, per baratar el model econòmic tot el que sigui menester. És evident que ja no es pot créixer a costa de dilapidar el territori o d’incrementar el pes demogràfic – ja sigui en nombre de turistes o d’immigrants – sinó que s’ha de cercar un desenvolupament sostenible a llarg termini. Al capdavall, aquells turistes d’espardenya del principi cercaven exotisme, una cosa diferent. Per garantir el futur no queda més remei que conservar tot allò que Mallorca té de diferent i sobre aquest fonament innovar: cercar nous productes turístic que enlloc de fer malbé el patrimoni natural i cultural el posin en valor. Un repàs crític a la nostra història ens pot ser d’allò més profitós.