La diada per la llengua que despús-ahir ompli els carrers de Palma d’infants, joves i persones majors per reivindicar l’ús social del català és ja quelcom més que una manifestació o demostració de força d’un poble que, en altres circumstàncies, no tendria necessitat de reivindicar res, sinó de mostrar-se orgullós de la seva identitat com a col•lectiu i com a membre d’una comunitat lingüística que res ha d’envejar a altres comunitats més nombroses. Evidentment, el català no forma part del llistat de llengües en vies d’extinció que ha fet conèixer l’UNESCO, ni tampoc pot ser considerat una raresa, un tresor etnològic que cal conservar als museus. Tot el contrari: la nostra llengua es viva i forta, com quedà demostrat – un cop més – a la celebració que any rere any organitza l’Obra Cultural Balear. I, per això mateix, està bé que a la diada predomini el caràcter festiu. El poble mallorquí té una identitat pròpia, de la qual n’està ufanós, com ho està de pertànyer a la comunitat lingüística catalana i del paper que el correspon a la construcció d’una Europa o d’una Espanya que forçosament han de ser plural i respectuosa amb les minories nacionals.
.JPG)
Plaça de Cort
L’èxit de les successives convocatòries de l’Obra Cultural entorn de la llengua són una prova evident de que el català no és es perill de desaparició, però, com digué el seu president, cal aconseguir que aquesta llengua, pròpia de les illes Balears ( com recull l’estatut ) tengui un paper més actiu a la societat illenca. En definitiva que sigui l’eix entorn del quals els diferents pobles de les Illes s’identifiquin. És a dir, cal assolir que la llengua sigui el catalitzador d’una cohesió social que doni pas a la solidaritat i allunyi qualsevol perill de xenofòbia. El “full de ruta” que Jaume Mateu presentà al Teatre Sindical com a acte previ a la diada, segueix aquest rumb en posar com a objectiu – un objectiu que ha de comprometre, sobretot, les Institucions públiques – a concloure el procés de normalització lingüística iniciat el 1986 i que ha de garantir el dret dels catalanoparlants a fer ús de la seva llengua a tots els àmbits, a l’Administració, però especialment al carrer.
No obstant, la plena normalització encara és molt llunyana. El problema actual – dues dècades després de la llei de normalització lingüística – és que anam no cap a la normalitat, segons la qual les dues llengües oficials se situarien al mateix nivell, sinó de la divisió – cada cop més visible i insalvable – entre dues comunitats: una bilingüe, que s’expressa habitualment en català o en castellà, segons els àmbits en que es troba i una altra monolingüe que només usa el castellà i que, endemés, s’aferra a les lleis estatals per preservar tots els seus privilegis. Aquestes dues comunitats poden conviure, de fet ho fan, però això no evita la possibilitat de conflictes. O, al menys, la persistència d’una anormalitat, ja que mentre una part de la societat s’autoprotegeix amb drets i deures que obliguen a que tothom conegui la seva llengua, l’altra – l’autòctona – només té drets. Un dret a poder expressar-se en català que no serveix de res quan l’interlocutor no el vol entendre.
La diada d’enguany ens ha situat entre els dos camins. O el de cohesionar la societat entorn d’una mateixa realitat lingüística, tot i que sigui compartida, o en el de seguir profunditzant les diferències. Aquest és el debat actual, en el qual alguns sectors ultraconservadors aposten, clarament, no només per la divisió sinó per l’enfrontament. El paradigma n’és Carlos Delgado, que es diu liberal però que aspira a la presidència del PP balear amb la única intenció ( segons es desprèn de la publicitat que fa ) de modificar l’estatut per canviar el nom de la llengua pròpia, el català, pel de “balear”. Pot ser el batle de Calvià no tengui massa possibilitats de fer prosperar la seva tesis, però el fet és que pot frenar qualsevol avanç, per tímid que fos, que el PP estès disposat a fer de cara a la normalització lingüística. I aquí radica, precisament, el perill.
Tal volta convendria recordar a Carlos Delgado que a les illes, a cap d’elles, mai no s’ha conegut el català com a balear, sinó en tot cas com a mallorquí, menorquí, eivissenc… i que, per contra, a Mallorca la llengua que empra era coneguda popularment, quan ell era nin, com a “foraster”. Delgado i els que pensen com ell voldrien que la llengua forastera vos la catalana, mentre que molts altres, molts dels que dissabte passat feren acte de fe de mallorquinitat allò que desitgen és una societat integrada, cohesionada, en la qual ningú no sigui foraster i en la que tothom respecti la identitat d’un poble que no es resigna a ser, només, la principal minoria, a la terra dels seus pares i dels seus padrins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada