La divisió del cas Andratx en 68 expedients, cadascun dels quals tendrà el seu propi judici, pot ser molt enredós – i fins i tot acabar per cansar l’opinió pública- però de moment sembla d’allò més clarificador. Si més no, el que el primer judici hagi estat per la construcció d’una casa que l’exbatle, Eugenio Hidalgo, es va fer a una zona protegida ( aparentment un assumpte menor en comparació a la resta d’acusacions que pengen sobre la trama andritxola) ens ha situat en el punt de partida de tot: en els fonaments de la corrupció. És a dir davant els principis ètics, o amorals, que han fet possible actuacions com la d’Hidalgo i els seus còmplices i que, a la llarga, han donat peu a una especulació a gran escala del territori que, sense corrupció, però també sense un cert grau de permissivitat social, no hagués estat possible. Si més no, n’hi ha prou amb dues frases que s’han escolat durant el judici, per explicar aquesta teoria.
Hidalgo, Massot i Gibert en el banquet
La primera – i primera, indiscutiblement, en el rànquing de les incoherències – la que va pronunciar el principal inculpat en afirmar que va fer la casa “sense voler”. Hidalgo sabia que la finqueta era protegida, tot i que – com comentà el seu missèr, Rafel Perera – no semblàs que hi hagués motiu per a aquesta protecció ( criteri generalitzat entre tots els que són agafats in fraganti infringit lleis urbanístiques) I, no obstant, es va fer atorgar una llicència per construir-hi una nau agrícola, a la qual afegí una barbacoa, una cambra de dormir, una cuina, un bany…, de manera que l’antiga caseta d’eines anà evolucionant de manera suposadament natural fins a convertir-se en xalet. Un procés similar, ni més ni manco, a centenar de cases que s’han aixecat a foravila des que hi ha normes urbanístiques que regulen la construcció a sòl rústic.
Ho va corroborar un altre personatge, tot i que el seu paper en el judici era molt secundari, el guàrdia civil d’Andratx que inspeccionà la casa després d’un robatori i que curiosament havia anat a declarar com a testimoni de la Fiscalia. Doncs bé, segons el brigada, la casa de l’exbatle no tenia res d’anormal, sinó que com ella n’hi ha cents a Andratx ( i mils podríem dir a Mallorca) . És cert: a Mallorca no és estrany que per fer reformes a una casa de foravila s’eviti demanar permís. Per una part les normatives solen ser massa rígides, però per l’altra hi ha un sentiment de propietat molt arrelat segons el qual “a ca meva faig el que vull” sense tenir en compte que la convivència entre veïns exigeix que s’estableixin normes a la fi que tothom pugui tenir els mateixos drets i oportunitats.
A Andratx sembla que ha quedat clara la connivència entre els tres principals implicats de la trama ( un dels quals, l’exzelador Gibert, n’ha confessat la culpabilitat ). Hidalgo exercia de cacic i de xèrif alhora, mentre que Jaume Massot, un expert urbanístic de “reconegut prestigi” ( les cometes es deuen a que va ser nomenat director general del Territori per Jaume Matas ) seria qui garantia que les interpretacions de les normes afavorissin segons quins interessos, els de batle en primer lloc. Res, però, de sorprenent. Els poderosos sempre han tengut qui treballàs per a ells i els defensàs. Aquest ha estat el fonament de l’urbanisme. Els grans projectes, con les antigues parcel•lacions, varen ser possible perquè poder polític i poder econòmic anava tan barrejat que es confonien.
Cert que l’urbanisme o les parcel•lacions agràries, en els seus primers estadis, permeteren l’accés a la propietat a molts ciutadans que fins llavors n’havien estat privats i que això justifica molts de recels contra les normes territorials proteccionistes, però s’ha d’entendre que aquestes són imprescindibles per a l’interès general , de la mateixa manera que el gruix de les plusvàlues generades per decisions urbanístics haurien de revertir a la societat. Això és el que no s’ha volgut entendre. Això és el que ha fet possible comportaments com el d’un director general que, presumiblement, enlloc d’ordenar el territori es dedicava a deixar forats legals o a cercar sortides per fer possible urbanitzar o construir onsevulla que hi hagués una possibilitat . També que un zelador deixàs de denunciar una construcció il•legal perquè era de qui era. I que un batle volgués imposar la seva pròpia llei i, con l’ha acusat el Fiscal , fer saber a tothom qui era que comandava al poble. Aquests són els fonaments que han destruir el paisatge d’Andratx i de Mallorca, i hipotecat el nostre futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada