El Mallorca i el mallorquinisme

Publicat a Diario de Mallorca el 26 de Maig de 2008

Vicenç Grande, gran amant de sortir a la premsa, la setmana passada va protagonitzar dues portades seguides. En circumstàncies normals seria un home feliç, però no era el cas. Va ser com si el millor fitxatge li hagués ficat dos gols a la pròpia porteria. El primer: la noticia de la posada a la venda del Mallorca, club que presideix i del qual n’és gairebé el propietari ( té més del noranta per cent de les accions). I la segona, la seva compareixença davant el jutge com a imputat en el cas Pla Territorial de Mallorca. Aparentment, una i altra cosa no tenen res a veure. Una és el futbol i l’altra un “entrebanc” de l’ofici, tot i que s’hagi declarat absolutament innocent respecte a haver usat informació privilegiada per la venda de la possessió des Crevers. Però, vaja, si que tenen a veure. Si més no, hi ha un denominador comú: el negoci de la promoció immobiliària – fonament de l’activitat empresarial del senyor Grande – no passa pel millor moment i, en èpoques de vaques primes, sembla més aconsellable passar desapercebut que no ser tots els dies a la primera pàgina.



Vicenç Grande i la cantant Chenoa durant la presentació de l'equip la pasada temporada



En qualsevol cas, la coincidència de la posada a la venda del Mallorca – amb tot el que suposa d’incertesa per al mallorquinisme – i les investigacions judicials sobre el Pla Territorial, es presten a una reflexió sobre el futur del club i el fonament econòmic que el sustenta. No és cap casualitat que el Mallorca hagi estat els darrers anys en mans d’un promotor que ha basat el seu negoci sobre l’especulació territorial i amb el vist i plau d’un bon grapat d’entitats financeres, entre les quals Sa Nostra. Especular o fer negoci, tan se val. Això és el que Grande confessà haver fet, legítimament – segons ell –, amb la compra des Crevers a 15 euros el metre quadrat i la posterior venda a Ibercon per 63, amb un benefici de prop de 30 milions. És a dir que n’hi hauria prou amb un o dos pelotassos semblants per poder-li comprar les accions. Però, ara mateix, és això possible?
Sembla que les entitats financeres que han facilitat l’expansió empresarial de Grande, i de tots els que com ell són a la cúpula urbanitzadora, s’ho han repensat. El propi mercat ha demostrat que no es pot especular eternament amb el territori, de la mateixa manera que les darreres lleis del Parlament han significat un fre a les grans operacions que eren en marxa. I, per si hi mancàs poc, la Justícia ha posat els ulls sobre el Pla Territorial – en les mans del qual està tot l’ordenament territorial de l’illa – la qual cosa és la gota que ha fet vessar el tassó o, simplement, la que ha alertat polítics, empresaris i banquers de que, amb l’urbanisme, ja no hi valen bromes. Per això, i perquè els comptes són els que són, les caixes d’estalvi i els bancs que empararen Grande li han recomanat que vengui el Mallorca, per fer doblers i tapar forats.
Però, això sí, tan Grande com les entitats financeres estan d’acord en que tot té un límit: el Mallorca és, efectivament, en venda, però només si el comprador es compromet a mantenir-lo a l’illa. La globalització dels negocis, quan afecta a un club de futbol, topa amb els sentiments. En aquest cas amb el mallorquinisme o, el que és el mateix, amb els devuit mil socis, els milers i milers d’aficionats que plogui o faci sol estan disposats a omplir Son Moix. El Mallorca no deixa de ser un símbol. Es una de les institucions amb més poder de convocatòria de la nostra Comunitat i, és clar, això condiciona entitats que com Sa Nostra també són un símbol per a la història i l’economia de les Illes. El sentit de mallorquinitat obliga a que la propietat del club no pugui ser en mans de qualsevol.
Encara que, això sí, pot ser sigui el moment de repensar sí el millor que pot passar al Mallorca és que continuí en mans de promotors. La promoció immobiliària és un negoci legítim i necessari pel desenvolupament econòmic i social, sempre i quan, però, es compleixi la llei i que aquesta vetlli per l’interès general. Però pot ser que ara, per a les nostres Illes, fos més convenient una economia manco especulativa i més sostenible. Vivim un moment delicat. Com l’equip, Mallorca ha viscut uns anys en que l’especulació, sigui amb els jugadors o amb el territori, ha donat un bons rendiments. Ara pot ser sigui l’hora de reconduir el mallorquinisme, de pensar no tant en el guany immediat, o en la següent temporada, com en el futur. Volem que el Mallorca continuí sent un equip de primera, i fins i tot que vagi per Europa. Però perquè això sigui possible és menester que fins i tot per sobre de la propietat es tengui cura de l’afició. De la mateixa manera que per damunt de l’especulació amb la propietat del territori s’ha de tenir present que Mallorca es, sobretot, de la societat mallorquina. I el Mallorca dels mallorquins.

Una festa per la llengua

Publicat a Diario de Mallorca el 19 de Maig de 2008

La diada per la llengua que despús-ahir ompli els carrers de Palma d’infants, joves i persones majors per reivindicar l’ús social del català és ja quelcom més que una manifestació o demostració de força d’un poble que, en altres circumstàncies, no tendria necessitat de reivindicar res, sinó de mostrar-se orgullós de la seva identitat com a col•lectiu i com a membre d’una comunitat lingüística que res ha d’envejar a altres comunitats més nombroses. Evidentment, el català no forma part del llistat de llengües en vies d’extinció que ha fet conèixer l’UNESCO, ni tampoc pot ser considerat una raresa, un tresor etnològic que cal conservar als museus. Tot el contrari: la nostra llengua es viva i forta, com quedà demostrat – un cop més – a la celebració que any rere any organitza l’Obra Cultural Balear. I, per això mateix, està bé que a la diada predomini el caràcter festiu. El poble mallorquí té una identitat pròpia, de la qual n’està ufanós, com ho està de pertànyer a la comunitat lingüística catalana i del paper que el correspon a la construcció d’una Europa o d’una Espanya que forçosament han de ser plural i respectuosa amb les minories nacionals.


Plaça de Cort

L’èxit de les successives convocatòries de l’Obra Cultural entorn de la llengua són una prova evident de que el català no és es perill de desaparició, però, com digué el seu president, cal aconseguir que aquesta llengua, pròpia de les illes Balears ( com recull l’estatut ) tengui un paper més actiu a la societat illenca. En definitiva que sigui l’eix entorn del quals els diferents pobles de les Illes s’identifiquin. És a dir, cal assolir que la llengua sigui el catalitzador d’una cohesió social que doni pas a la solidaritat i allunyi qualsevol perill de xenofòbia. El “full de ruta” que Jaume Mateu presentà al Teatre Sindical com a acte previ a la diada, segueix aquest rumb en posar com a objectiu – un objectiu que ha de comprometre, sobretot, les Institucions públiques – a concloure el procés de normalització lingüística iniciat el 1986 i que ha de garantir el dret dels catalanoparlants a fer ús de la seva llengua a tots els àmbits, a l’Administració, però especialment al carrer.
No obstant, la plena normalització encara és molt llunyana. El problema actual – dues dècades després de la llei de normalització lingüística – és que anam no cap a la normalitat, segons la qual les dues llengües oficials se situarien al mateix nivell, sinó de la divisió – cada cop més visible i insalvable – entre dues comunitats: una bilingüe, que s’expressa habitualment en català o en castellà, segons els àmbits en que es troba i una altra monolingüe que només usa el castellà i que, endemés, s’aferra a les lleis estatals per preservar tots els seus privilegis. Aquestes dues comunitats poden conviure, de fet ho fan, però això no evita la possibilitat de conflictes. O, al menys, la persistència d’una anormalitat, ja que mentre una part de la societat s’autoprotegeix amb drets i deures que obliguen a que tothom conegui la seva llengua, l’altra – l’autòctona – només té drets. Un dret a poder expressar-se en català que no serveix de res quan l’interlocutor no el vol entendre.
La diada d’enguany ens ha situat entre els dos camins. O el de cohesionar la societat entorn d’una mateixa realitat lingüística, tot i que sigui compartida, o en el de seguir profunditzant les diferències. Aquest és el debat actual, en el qual alguns sectors ultraconservadors aposten, clarament, no només per la divisió sinó per l’enfrontament. El paradigma n’és Carlos Delgado, que es diu liberal però que aspira a la presidència del PP balear amb la única intenció ( segons es desprèn de la publicitat que fa ) de modificar l’estatut per canviar el nom de la llengua pròpia, el català, pel de “balear”. Pot ser el batle de Calvià no tengui massa possibilitats de fer prosperar la seva tesis, però el fet és que pot frenar qualsevol avanç, per tímid que fos, que el PP estès disposat a fer de cara a la normalització lingüística. I aquí radica, precisament, el perill.
Tal volta convendria recordar a Carlos Delgado que a les illes, a cap d’elles, mai no s’ha conegut el català com a balear, sinó en tot cas com a mallorquí, menorquí, eivissenc… i que, per contra, a Mallorca la llengua que empra era coneguda popularment, quan ell era nin, com a “foraster”. Delgado i els que pensen com ell voldrien que la llengua forastera vos la catalana, mentre que molts altres, molts dels que dissabte passat feren acte de fe de mallorquinitat allò que desitgen és una societat integrada, cohesionada, en la qual ningú no sigui foraster i en la que tothom respecti la identitat d’un poble que no es resigna a ser, només, la principal minoria, a la terra dels seus pares i dels seus padrins.

Els fonaments de la corrupció

Article publicat a Diario de Mallorca el 12 de Maig de 2008

La divisió del cas Andratx en 68 expedients, cadascun dels quals tendrà el seu propi judici, pot ser molt enredós – i fins i tot acabar per cansar l’opinió pública- però de moment sembla d’allò més clarificador. Si més no, el que el primer judici hagi estat per la construcció d’una casa que l’exbatle, Eugenio Hidalgo, es va fer a una zona protegida ( aparentment un assumpte menor en comparació a la resta d’acusacions que pengen sobre la trama andritxola) ens ha situat en el punt de partida de tot: en els fonaments de la corrupció. És a dir davant els principis ètics, o amorals, que han fet possible actuacions com la d’Hidalgo i els seus còmplices i que, a la llarga, han donat peu a una especulació a gran escala del territori que, sense corrupció, però també sense un cert grau de permissivitat social, no hagués estat possible. Si més no, n’hi ha prou amb dues frases que s’han escolat durant el judici, per explicar aquesta teoria.


Hidalgo, Massot i Gibert en el banquet

La primera – i primera, indiscutiblement, en el rànquing de les incoherències – la que va pronunciar el principal inculpat en afirmar que va fer la casa “sense voler”. Hidalgo sabia que la finqueta era protegida, tot i que – com comentà el seu missèr, Rafel Perera – no semblàs que hi hagués motiu per a aquesta protecció ( criteri generalitzat entre tots els que són agafats in fraganti infringit lleis urbanístiques) I, no obstant, es va fer atorgar una llicència per construir-hi una nau agrícola, a la qual afegí una barbacoa, una cambra de dormir, una cuina, un bany…, de manera que l’antiga caseta d’eines anà evolucionant de manera suposadament natural fins a convertir-se en xalet. Un procés similar, ni més ni manco, a centenar de cases que s’han aixecat a foravila des que hi ha normes urbanístiques que regulen la construcció a sòl rústic.
Ho va corroborar un altre personatge, tot i que el seu paper en el judici era molt secundari, el guàrdia civil d’Andratx que inspeccionà la casa després d’un robatori i que curiosament havia anat a declarar com a testimoni de la Fiscalia. Doncs bé, segons el brigada, la casa de l’exbatle no tenia res d’anormal, sinó que com ella n’hi ha cents a Andratx ( i mils podríem dir a Mallorca) . És cert: a Mallorca no és estrany que per fer reformes a una casa de foravila s’eviti demanar permís. Per una part les normatives solen ser massa rígides, però per l’altra hi ha un sentiment de propietat molt arrelat segons el qual “a ca meva faig el que vull” sense tenir en compte que la convivència entre veïns exigeix que s’estableixin normes a la fi que tothom pugui tenir els mateixos drets i oportunitats.
A Andratx sembla que ha quedat clara la connivència entre els tres principals implicats de la trama ( un dels quals, l’exzelador Gibert, n’ha confessat la culpabilitat ). Hidalgo exercia de cacic i de xèrif alhora, mentre que Jaume Massot, un expert urbanístic de “reconegut prestigi” ( les cometes es deuen a que va ser nomenat director general del Territori per Jaume Matas ) seria qui garantia que les interpretacions de les normes afavorissin segons quins interessos, els de batle en primer lloc. Res, però, de sorprenent. Els poderosos sempre han tengut qui treballàs per a ells i els defensàs. Aquest ha estat el fonament de l’urbanisme. Els grans projectes, con les antigues parcel•lacions, varen ser possible perquè poder polític i poder econòmic anava tan barrejat que es confonien.
Cert que l’urbanisme o les parcel•lacions agràries, en els seus primers estadis, permeteren l’accés a la propietat a molts ciutadans que fins llavors n’havien estat privats i que això justifica molts de recels contra les normes territorials proteccionistes, però s’ha d’entendre que aquestes són imprescindibles per a l’interès general , de la mateixa manera que el gruix de les plusvàlues generades per decisions urbanístics haurien de revertir a la societat. Això és el que no s’ha volgut entendre. Això és el que ha fet possible comportaments com el d’un director general que, presumiblement, enlloc d’ordenar el territori es dedicava a deixar forats legals o a cercar sortides per fer possible urbanitzar o construir onsevulla que hi hagués una possibilitat . També que un zelador deixàs de denunciar una construcció il•legal perquè era de qui era. I que un batle volgués imposar la seva pròpia llei i, con l’ha acusat el Fiscal , fer saber a tothom qui era que comandava al poble. Aquests són els fonaments que han destruir el paisatge d’Andratx i de Mallorca, i hipotecat el nostre futur.

Foravila davant la crisi alimentària

Publicat a Diario de Mallorca el 5 de Maig de 2008



La pujada de preu dels productes alimentaris és un maldecap afegit a unes economies domèstiques ja maltractades per les hipoteques o per la por, en alguns casos, a perdre la feina a causa de la crisi de la construcció. Anar al mercat i comprar el mateix que fa uns mesos obliga a escurar-se més les butxaques. El problema és que en aquest pic no som davant una bona o mala anyada, que fa que els preus s’encareixin o s’abaratin, sinó de quelcom més greu: el món ha entrat en una crisi alimentària que, si no s’hi posa remei, tendrà greus conseqüències per a la humanitat. Provocarà – de fet ja n’és la causa de més d’un – conflictes locals que mercè a la globalització esdevendrien universals. Ho vérem la setmana passada: a Tailàndia l’exèrcit vigila els camps d’arròs mentre una cadena de supermercats nord-americana en racionava la venda. L’increment de la demanda xinesa, els biocarburants i, sobretot, l’especulació són al darrere d’aquesta crisi que just acaba de començar.



De quina manera ens afecta a nosaltres? Els consumidors ja ho saben bé. L’alta inflació que patim des de fa mesos és, en bona mesura, a causa dels aliments, endemés del petroli, i això és nota a les parades de venda de verdura i les carnisseries. Una mala notícia per a les butxaques dels consumidors que, no obstant – aquesta és la gran contradicció – no satisfà gens els productors. A Mallorca, en paral•lel a la inflació es viu en permanent crisi agrària. Cert que els preus del mercat apugen, però també ho fan les despeses de producció. El sector oví n’és un bon exemple. N’hi ha prou fent una volta per foravila per saber que la ramaderia ovina és molt important per a l’illa, però les vendes dels nostres ramaders baixen, i els preus que perceben també. Les organitzacions agràries no fan més que posar el crit en el cel i reclamar mesures, tant ajudes directes com un Observatori per poder vigilar els preus i, si més no, saber per on es perd la pastura.
Sempre s’ha dit que el sector agrari és estratègic per al futur de les Illes Balears. Ho és mediambientalment però també, com s’està veient, per garantir el proveïment de productes frescs. Les darreres dècades han suposat una profunda transformació social de la foravila, els pagesos s’han convertit en empresaris agraris que, alhora, han contractat mà d’obra estrangera. Per al sector agrari mallorquí no és dolent que els preus siguin alts, sempre i quan els guanys no se’ls quedin els intermediaris o els especuladors internacionals que trafiquen amb pinsos i cereals. Davant això, no hi ha més alternativa que agafar el bou per les banyes i fer front a la crisi. Per una part hi són els consumidors descontents de la baixa qualitat i l’alt preu dels productes que s’importen – la producció local almanco garanteix frescura - i, per l’altra, la possibilitat de trobar nínxols de mercat que sigui fora de les grans multinacionals.
Ho han dit el secretari general de l’ONU, Ban Kimoon i el president del Banc Mundial, Robert B.Zoellik : cal una estratègia mundial que convertir la crisi en una oportunitat. En una reunió d’urgència per recaptar 2.500 milions de dòlars dels països rics per evitar l’explosió de fam a Àfrica i altres regions pobres, els responsables d’aquestes dues institucions internacional coincidiren en que s’ha d’aprofitar la pujada de preus per afavorir les inversions en el desenvolupament agrícola. No només es podrien posar en valor enormes extensions de terreny que ara és improductiu i donar feina a milions de persones sinó, sobretot, garantir el proveïment. En una paraula: substituir les actual inversions especulatives amb inversions productives.
A diferent escala és el mateix que succeeix a Mallorca. Els nostre problema no és de fam – encara que un cert nivell d’autoabastiment sempre serà necessari – sinó més bé mediambiental i social. És en aquest sentit que també cal baratar el xip de les inversions que es fan a foravila, perquè deixin de ser especulatives i tornin a ser productives en el millor sentit de la paraula. Cal aprofitar la lliçó per ajudar el món agrari a retrobar el seu rumb. És a dir, una nova estratègia per a un sector que segueix sent estratègic. Les crisis també són una oportunitat que s’ha d’aprofitar per superar obstacles.