La corrupció, una senya d'identitat?

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Març de 2010

La mala imatge que donen les illes Balears, i en particular Mallorca, arran dels molts casos de corrupció que s’acaramullen als jutjats, fa que molts es demanin què és allò que està passant perquè l’illa de la calma aculli el major percentatge de polítics corruptes de tot l’Estat. Tant és així que tots els tertulians forasters coincideixen ja en identificar Mallorca amb corrupció, una senya d’identitat que no ens mereixem, però que – com sol succeir amb tots els tòpics- amaga quelcom de real. Si més no, per poc que gratem la pell social, haurem de reconèixer que els entramats de corrupció responen a uns patrons de comportament típicament mallorquins, heretats del més pur caciquisme, que entronitzà els senyor i que posà tota l’estructura social al serveis dels poderosos. Mai no es demanava com es feien els doblers, simplement es feien, guanyant no només riquesa sinó respectabilitat.


Jaume Matas i Maria Antònia Munar, quan compartien poder

Per prosperar a la nostra terra era menester ser de casa bona, tenir bo o saber fer ca seva, és a dir guanyar més doblers que els altres. I per això era menester disposar o controlar el poder polítics, les administracions. Durant la dictadura les relacions entre poder polític, centralitzat a Madrid, i poder econòmic ( i social) varen ser molt simples. Per fer negocis n’hi havia prou tenint bo, però amb la democràcia i l’autonomia les coses es complicaren. El poder econòmic o els que pretenien accedir-hi es veren necessitats de fer política i prendre partir. El poder econòmic afavorí, i imposà, els canyellisme obligant PP i UM a entendre’s. Tant un partit com l’altre entengueren perfectament con funcionava la societat mallorquina, és a dir les seves relacions de dependència, la qual cosa serví per perpetuar un model econòmic fonamentat en el consum de territori que consistia, bàsicament, en que els poders públics miressin cap a una altra banda.
La societat mallorquina ha estat sempre tolerant amb els poderosos, conscient, pot ser, de que si no és possible canviar les coses més val pujar al carro i aprofitar-se de les avantatges del sistema. L’especulació urbanística s’imposa sense regles, fins que les evidents extralimitacions i la decadència del propi sistema obligà a la intervenció judicial. Andratx es convertí en el paradigma de la corrupció territorial. El batle i el director general d’Ordenació del Territori de Jaume Matas foren empresonats. La fiscalia anti corrupció inicià la seva particular creuada, la qual cosa dugué, finalment, a investigar la cúpula d’UM - partit que havia fet dels mallorquinisme i del tenir bo la senya principal traca final, la compareixença de Matas. Tots sabem que aprofità el seu pas per la política per enriquir-se, hi ha sospites, però no sabem com. Allò que sabem és que, al manco a curt termini, els dobles no li donaran la respectabilitat que esperava.
Què un ex president del Govern i una ex president del Parlament puguin ser jutjats per corrupció ja no escandalitza a ningú. Tot això ha guanyat la societat. Ara bé, allò que fa falta saber és si Mallorca serà capaç de digerir la mala imatge i curar les nafres. Com vaig sentir dir a una advocada i activista dels moviments anticorrupció, Pilar Barceló, no n’hi ha prou amb una “tirita” per desinfectar les ferides, sinó que cal un tractament de xoc per expulsar el virus del cos social. Posar a la societat mallorquina en quarentena per vèncer la malaltia, perquè deixi d’emparar i de servir-se del principi bàsic de la corrupció: la submissió absoluta al poder i als poderosos per tal d’aconseguir els seu favor.

El mirall de la corrupció

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Març de 2010.

Si avui és dilluns i ens trobam als nostres despatxos, segur que ja sabem qui i com s’encarregarà de reconduir el PP al lloc que, segons els conservadors, els correspon a la història de les Illes. I que tot això ho podem llegir a les cròniques polítiques dels diaris. Unes cròniques en les quals es barreja el congrés dels populars amb altres fets puntuals d’aquests darrers dies, com les concentracions ciutadanes contra la corrupció, la llarga espera perquè Matas comparegui davant el jutge i les darreres novetats sobre la delicada situació política que travessa la societat balear. Amb el rerefons d’unes hipotètiques mocions de censura o la possibilitat cada cop més real d’eleccions anticipades. El fet és que el mirall social de Balears, més que a cap altra comunitat autònoma, reflecteix corrupció per tots els costats. Una situació a la qual s’hi ha de posar fre si hom no vol que els ciutadans donin l’esquena a la política definitivament. S’han demanat els partits que volen eleccions anticipades quin seria el resultat immediat de la convocatòria?


Manifestació contra la corrupció

Més enllà d’ajudar, teòricament, a clarificar la situació política, el més segur es que hi hauria una abstenció mai no vista, la qual cosa aniria en detriment de la democràcia i de les possibilitats de convivència en un moments social i econòmicament tan delicats con aquests. Segons una recent enquesta de Gadeso, per al 46 per cent de la població la corrupció és el tercera màxima preocupació dels illencs, després de l’atur i la crisi econòmica. Un altíssim percentatge si tenim en compte que la resta de l’Estat no passa del 15 per cent. I la prova més contundent són les concentracions de rebuig, convocades per diferents plataformes cíviques. La societat exigeix que els partits facin fora de les institucions no només els polítics corruptes – o, més ben dit, els politics que han estat imputats en causes de corrupció – sinó les pràctiques que han dut a la situació actual.
A hores d’ara, posada en evidencia – i amb certa mesura desmantellada- la xarxa clientelar d’UM, és evident que cal un pacte entre totes les forces polítiques perquè fets com els ara denunciats ( denunciats pels penedits que no volen fer presó ) no es puguin repetir pus mai. Els partits ho reconeixen en públic, però en privat no gosen fer dissabte total perquè resta molta brutor sota les estores que no saben com desfer-se’n. Sense anar més enfora, tot i que el PP pot haver renovat una part dels seus dirigents, no s’ha pogut desfer de personatges, com Rodríguez, a qui la militància ha premiat enlloc de castigar-lo pel fet d’haver promocionar i intentar protegir l’ex batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo. Al PP li queda molta tasca de neteja per davant , però tot fa pensar que perdrà el temps en conspirar contra Antich.
Davant la corrupció, més que un pacte polític – el codi ètic només condemna als imputats amb mesures cautelars en contra - el que fa falta és un pacte social, un compromís ètic per condemnar comportaments, delictius o no, que aprofiten la política en benefici propi. I en això no hi pot haver matisos ni discrepàncies. La lluita contra la corrupció ens afecta a tots, tant a l’esquerra com a la dreta, tant als qui són nacionalistes com els que no ho són. Aquest i no altra ha de ser el sentit de les protestes, mentre que l’actitud dels partits ha de ser revisar a fons les conductes ( per obra o per omissió tots tenen part de culpa en la situació actual ) perquè quan venguin les eleccions, si no n’hi ha d’anticipades, puguin presentar uns candidats lliures de tota sospita. Un compromís que no admet disculpes ni excepcions.

Pensions i atur, dues creus

Publicat al Diario de Mallorca l'1 de Març de 2010

Pot tenir una moneda dues cares o dues creus? En el mercat monetari seria una raresa digna del col•leccionisme, però si parlam d’economia en abstracte – un terreny en el qual abunden les metàfores – ja no ho és tan d’estrany. Si més no, les pensions i l’atur són creus d’una mateixa moneda, de la crisi que patim, que fa que per molts anys les coses no puguin tornar a ser com abans, quan hom pensava que es podia pitjar l’accelerador i fer més via de la que era recomanable. Al final, l’economia s’estavellà i una de les conseqüències és la fallida dels càlculs que hom havia fet per pagar les pensions o per atendre les necessitats socials més bàsiques a una societat que ha deixat de crear llocs de feina i que pateix uns índexs de desocupació mai no vits a la història recent.


Illes Balears, una realitat desenfocada

La setmana passada els sindicats es mobilitzaren per evitar que es faci realitat l’amenaça de retardar la jubilació als 67 anys. Una mesura que es planteja com a mur de contenció per evitar recular encara més en un estat de benestar que és una de les principals senyes d’identitat d’Europa. Però això suposa obligar els treballadors a cotitzar dos anys més i, com a contrapartida, a deixar de cobrar durant el mateix període. És a dir, a retallar els drets adquirits dels ciutadans, amb l’agreujant que a les Balears el retard topa amb altres dos problemes: la quantia de les pensions, de les més baixes de l’Estat, i de l’atur ( més de cent mil aturats a l’hivern) que força molts treballadors a acurçar la vida laboral. I si ja ara no s’arriba als 65 anys, com pretendre que hom es mantengui actiu fins el 67? La conseqüència serà una nova reducció de les pensions per al col•lectiu que a hores d’ara ja és el més perjudicat.
No podem oblidar que el desenvolupisme de les darreres dècades, en enfonsar-se una part del model econòmic, ens ha deixat una desocupació estructurals de devers trenta mil llocs de feina. És a dir, trenta mil persones que mai més no podran treballar i que, en el millor dels casos, seran víctimes de l’economia submergida. Vet aquí perquè deim que pensions i atur són dues creus de la mateixa moneda, d’un model que s’ha de reestructurar. Tot això amb dos agreujants més. Un, el fet que hi hagi un deu per cent de famílies de Balears en les quals tots els seus membres romanen sense feina. I dos, la immigració que, amb lloables excepcions, ha incrementat l’oferta de ma d’obra, però no ha contribuït a millorar la formació professionals i, per tant, a que es puguin crear ocupacions de major qualitat i retribució.
Una situació complexa que esdevé dramàtica per als jubilats que no poden arribar a final de mes, perquè les seves pensions són de misèria o per als milers de famílies que viuen per sota del llindar de la pobresa. Una situació que no té sortides a curt termini i que exigeix arribar a un gran acord entre totes les forces polítiques i els agents socials per tal d’incentivar la iniciativa privada a corregir el rumb de l’economia balear i fer que arribi a bon port. La passada legislatura la política del Govern afavorí un desenvolupisme que, tot i els beneficis a curt termini, agreujà fort i ferm els problemes estructurals existents. A l’actual, el Govern de centre esquerra ha assolit un pacte històric amb els agents socials, el pacte per la competitivitat, sobre el qual sembla que s’ha començat a fer-hi feina, però que pot acabar en no res sinó l’acompanya un acord polític que, ara per ara, és impensable per mor de l’altra crisis, la institucional, que ens ofega.