Foravila o la incertesa

Publicat al Diario de Mallorca el 30 de Novembre de 2009

Diuen que no es poden posar portes al camp. És a dir, que es faci el que es faci, foravila sempre existirà. És veritat, però.. què seria de nosaltres? Alguns pensen, des de Brussel•les o des de qualsevol despatx polític, que una foravila sense conrar la terra és possible. Ho és? Certament, no es el mateix parlar de camp que de sòl rústic, de ruralia o d’un sector econòmic, l’agrari. La foravila, com a espai, no es pot esvair, però l’agricultura i la ramaderia sí que poden desaparèixer. Són en perill d’extinció, si més no a Europa i, naturalment, a una Mallorca que sembla haver menyspreat la importància del pagès dins un model econòmic que escora cap al serveis i la construcció. El sector agrari no només és el principal o pràcticament únic proveïdor d’aliments, sinó també – en el nostre cas – capdavanter en la defensa de l’entorn, la qual cosa no impedeix que els economistes xifrin la seva aportació al PIB en menys d’un u per cent.

El paisatge també es conra

L’ espai és el mateix, però cada cop el sector primari esdevé més marginal. Una situació agreujada pels baixos preus que cobren els pagesos a causa de la intermediació. L’horitzó no pot ser més catastrofista. Si no s’hi posa remei, foravila quedarà sense agricultura. Un panorama inèdit a tota la historia de la humanitat. Hom no s’imagina el camps absolutament abandonats o una societat que no tengui cura del seu territori. Si més no per raons culturals i socials. La pagesia és una manera d’entendre la vida i, no obstant això, cada cop resten manco pagesos. A Mallorca ja no són ni cinc mil, i la major part immigrants. El pagès de tota la vida o els joves que s’hi incorporen s’han hagut de fer empresaris per sobreviure, però el negoci no rutlla. Per això, la protesta, les tractorades. Aquí, a Madrid i a Brussel•les, el mon rural s’ha aixecat contra una política que, diuen, segueix les directrius de les multinacionals
Foravila viu en la incertesa del futur. Tanta, que totes les associacions agràries han vist la necessitat d’unir-se per sobre les barreres ideològiques que les separen. “Els preus que reben els pagesos – denuncien - són els mateixos de fa vint-i-cinc anys, però no passa el mateix al supermercats”. L’any passat els preus a les botigues eren un 400 per cent per damunt els que es pagaven als productors. Una desbarat que van en augment, ja que enguany la mitjana és d’un 537 per cent, 137 punts més. Els marges comercials no s’aturen de créixer, mentre que els dels pagesos cauen, la qual cosa ha posat la majoria a una situació crítica, de fallida. Els pagesos s’uneixen en cooperatives o s’agrupen per comercialitzar la seva producció, però no n’hi ha prou.
Quina és la solució? La foravila no és una fàbrica a la qual es pot reconvertir de la nit al dia, o aplicar un ERE a conveniència. Segons les organitzacions pageses la nova política agrària d’Europa tendeix a liberalitzar el mercat, facilitant que les multinacionals puguin especular amb els aliments. Les normes europees són molt exigents amb la seva agricultura i ramaderia, mentre que es permet fer importacions massives de productes de tercers països que no només rebenten els preus sinó que no passen els mateixos controls sanitaris. Amb l’’agreujant, en el nostre cas, de la insularitat, els costos de la qual fan encara menys competitius els productes,illencs, sense que es puguin beneficiar dels ajuts que, en condicions similars, si reben els canaris.
Els pagesos saben que no es poden posar portes al camp, com alguns pretenen. L’agricultura ja mai no tornarà ser com fa trenta o quaranta anys, abans del turisme, però continua sent imprescindible, al menys per protegir l’entorn foraviler. També per respectar la terra i no oblidar les arrels que ens hi uneixen. Això es el que reclamen els supervivents: noves polítiques a tots els nivells, des de l’europeu a l’insular, perquè atès que insisteixen en posar-hi portes, al manco les deixin obertes, regulant el mercat i donant la ma a la pagesia perquè segueixi alenant.

Una nova oportunitat per a la Falca Verda

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de Novembre de 2009

El 2003 s’iniciaren les obres de la Falca Verda, rebatiada com a parc de Sa Riera, una obra ambiciosa que ja figurava en el pla Calvet, de 1897, en el qual es fonamentà l’eixampla de Ciutat un cop esbucades les murades, a principi del segle passat. Les obres es realitzaren d’acord amb el projecte de Ribas Piera, el mateix urbanista que signà el pla de 1973, on reapareixi la falca – un parc de prop de 300.000 metres quadrats situat entre la plaça de l’Institut i el cementiri –com a gran espai de lleure per als palmesans. S’havien hagut d’esperar més de cent anys, trenta des del pla Ribas Piera, perquè el parc esdevingués quelcom real, però..havia valgut la pena? El nou espai, que va ser recepcionat amb una gran festa, semblava decebedor: massa ciment, poc verd i, sobretot, amb la sensació de que continuava sent terra de no ningú : tancada en ella mateixa i limitada, a nord i sud ,pel cementiri i les instal•lacions militars del Fortí i, de llevant a ponent pel Lluís Sitjar i el centre psiquiàtric.


El vell Forti des de la Falca

La falca verda havia de tenir en els seus orígens una funció integradora per a una ciutat a la qual sa Riera xapava per la meitat, però el projecte semblava excessivament ambiciós i, per això, en el pla general de 1985 – que teòricament havia de donar l’impulsa definitiu – es retallà. El parc de sa Riera deixava de ser Falca Verda en prescindir del Fortí, tant del camp del Mallorca com del club militar. Tot i això, es tractava d’un projecte massa gran per a les finances municipals, la qual cosa va fer que es dividís en fases. En aquest sentit, la zona actual només n’és la primera d’un projecte exsecallat. Allò que havia de ser el Central Park palmesà ha quedat com un parc més, important sí, però d’un ús ciutadà limitat i sense complir el objectius urbanístics primitius.
Ara, però, sembla haver arribat una nova oportunitat. La possibilitat d’ubicar el futur recinte firal de Palma en els terrenys del Lluís Sitjar implica la incorporació del solar que no s’utilitzi a la falca verda. El vell Fortí del Mallorca pot ser de gran utilitat no només per aixecar-hi el recinte firal sinó per fer realitat un projecte que semblava impossible. Clar que, perquè sigui complet farà falta incorporar-hi, també, el club militar. Per a aquest, gairebé n’hi hauria prou traslladant les instal•lacions exclusives a un altre indret del terme municipal i obrint les portes com a “zona esportiva i espai lliure públic”. L’acord amb els propietaris del Lluís Sitjar no sembla que hagi de ser difícil. Ningú no pot tenir interès en conservar la propietat d’una ruïna i per evitar-ho qui té la clau és la Sala.
Altre cosa es el club militar, però…qui podia creure que s’arribarien a esbucar els edificis del baluard del Princep? Passaren prop de vint anys, però finalment el baluard ha retornat – o retornarà ben aviat – als ciudatans. I el mateix pot succeir amb la Falca Verda. Tot l’espai entre els Institut i el cementeri, inclosos el canòdrom, es Fortí i el Lluis Sitjar formen un tot indissoluble. S’hi podrà accedir en fases, però sense perdre de vista l’objectiu final. Fins ara, la proposta de la batlessa sobre l’antic camp del Mallorca s’ha vist com a solució per al recinte firal – per al qual es probable que hi hagi ubicacions fins i tot més favorables – quan el seu abast va molt més lluny. L’objectiu ha de ser la Falca Verda, una falca verda amb tots els equipaments que hom trobi adient però que serveixi per intercomunicar dues parts de la ciutat a les quals ara només uneixen uns quants pont d’ús pràcticament exclusiu per als vehicles motoritzats.
Per cent, la recuperació de les Quatre Campanes s’avé perfectament amb aquest retrobament de Ciutat, entre els seus orígens i el seu futur, recercant espais de convivència allà on é possible.

Quina reconversió volem?

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Novembre de 2009

La darrera World Travel Market es ha deixat una cert mal gust de boca. Les previsions per a l’any que ve no són bones, encara que tothom sembla haver-se posat d’acord per fer-ne lectures positives: “el descens del turisme serà menor que el d’enguany”, “hem tocat fons”, “ la pròxima temporada començarà a repuntar”..i així una llarga llista de sentències que tenen la lloable intenció d’injectar optimisme al sector. Res a dir, tot el contrari. Però tan de bo que els desitjos de recuperació es traduïssin amb un avançament de la temporada, per no agreujar la situació laboral, així com amb una decidida empenta dels projectes modernitzadors de l’hoteleria. És una urgència.. Si quelcom ha quedat clar a Londres és que el turisme, tal com ho hem entès fins ara, és cosa del passat i que el futur del qual parlam des de fa anys, ja és aquí.


Excel, recinte firal de Londres

Fa anys que es diu – a la WTM ho han reiterat tots- que el turisme a les Illes no pot créixer més en quantitat sinó que ho ha de fer en qualitat. Tothom ho sap, però la realitat va per un camí diferent. Un cop més s’imposen en preus barats per mantenir un turisme de baix poder adquisitiu, amb l’agreujant que els hotels no només han de competir amb les ofertes d’altres destinacions sinó en l’oferta residencial interior. Una situació que ha provocat una fuita cap endavant a la recerca de noves fórmules per mantenir el lideratge vacacional. Algunes són conegudes i defensades o menyspreades a parts iguals, com és el “tot inclòs”. Doncs bé, ara n’apareix una de nova, presentada com a taula de salvació per una part del sector empresarial i que, com no podia ser d’altra manera, està sent enèrgicament rebutjada pels sindicats: els condhotels.
A Londres el conseller Nadal informà que ja és pràcticament a punt la reforma de la “llei turística” que regula aquesta figura consistent en la venda a bocins d’un hotel, encara que conservant la unitat d’explotació. A diferencia de la multipropietat on s’adquireix una part del tot, en el condhotel la compra es fa per cambres i la part proporcional de les instal•lacions comunes, com si es tractàs d’un edifici d’apartaments, però conservant l’estructura i el servei hoteler. La fórmula funciona amb èxit a Estats Units i el Carib. També a Mallorca, on s’ha aprofitar un buit legal per fer-la afectiva. Els empresaris la reclamen, perquè pensen que és un mètode que permet capitalitzar l’empresa i fidelitzar clientela. Però no ho veuen així els sindicats, que temen que només sigui una cortina de fum per sortir de la crisi i, a la llarga, acomiadar treballadors.
El conseller de Turisme ha promès garanties, però els sindicats, escalivats, no volen saber res d’un projecte de llei que no ha estat consensuat amb ells. I el mateix es diu des del Bloc, des d’on ja s’ha avisat als demés socis de govern que les lleis s’han de consensuar abans d’anar al Parlament. Ja hi tornam a ser !. No obstant, com ha recordat a Londres el president Antich la crisis no deixa de ser una oportunitat per reconvertir tot allò que funciona malament. El sector turístic mallorquí necessita una reconversió profunda. Tothom n’és conscient. El problema, però, és que no sabem molt bé a que ens referim quan parlam de reconversió. Sembla que allò que significa per a uns és tot el contrari per els altres. El condhotel no és dolent en sí mateix, com – de fet – tampoc no ho es el tot inclòs o la multipropietat. Tot depèn de l’ús i del lloc en que es fa. El turisme residencial també té aspectes positius que no té l’hoteleria, encara que aquesta sigui sent la que més lloc de feina proporciona i, per tant, la que ens cal defensar.
Ens cal un últim debat sobre què volem dir quan parlam de reconversió turística o de reinventar el turisme. Un darrer debat, perquè és hora de començar a fer realitat els projectes de futur: la renovació de l’oferta i la reforma del producte per seguir sent atractius a ulls del turisme europeu.

Les carreteres de la discòrdia

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Novembre de 2009

El primer dels terminis establerts en el pacte del Consolat – que posa fi a la crisi provocada per l’abandonament d’UM al Consell de Mallorca – no s’ha complit. A la plenària de dijous passat, la de Novembre, s’havia d’haver aprovat el pla de carreteres i no va ser així. Desacords entre UM i el Bloc ho impediren, i s’ha hagut d’ajornar. És l’eterna discussió. La mateixa que provocà que finalitzàs la primera legislatura de progrés sense un pla que redreçàs el model territorial i que donàs peu a que la planificació quedàs en mans de PP-UM. De fet, s’ha passat l’equador de la segona oportunitat i la situació segueix sent la mateixa. No només això, si no que les noves línies de tren – cap a Alcúdia i Artà – s’han endarrerit o ja s’han donat per impossible en aquesta legislatura. Sembla com si res hagués passat, com si l’esquerra no s’hagués escalivat per allò que va succeir i pot tornar a succeir.


Les carreteres no han de fer malbé l'entorn

Dos dels punts bàsics de l’actual pacte de Progrés tenen que veure, precisament, amb els trens i les carreters, és a dir amb les polítiques de mobilitat. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra les han dut a la pràctica. Cert és que el pla de carreteres aprovat inicialment l’any passat tenia serioses inconveniències, si més no des d’un punt de vista mediambiental, la qual cosa – davant la imminència d’una aprovació definitiva – justifica que el GOB es manifestàs a Caimari ( l’ampliació de la carretera Inca-Caimari es, justament, un dels trams més discutits ) . Els ecologistes tenen prou motius per oposar-se a aquesta obra concreta, i a moltes més, però d’allò que parlam no és d’un pla que segueixi fil per randa l’ideari ecologista sinó d’un pacte territorial que permeti consensuar models i, sobretot, interessos, quelcom que hom no pot perdre de vista en època de crisis.
Què s’hagin retirat algunes propostes del pla de carreteres per poder arribar al consens sembla d’allò més oportú, però no es por seguir perden temps. No oblidem que si el primer pacte de Progrés hagués consensuat el pla territorial i, alhora, el de carreteres, pot ser ara no seria necessari aquest debat. La falta d’acord deixà mans lliures al centredreta per consolidar un model - iniciat els anys seixanta, és a dir en ple franquisme – que a hores d’ara ja és insostenible. Les autopistes de Matas, amb el vist-i-plau de Munar, desequilibraren el mapa territorial de Mallorca, convertint l’illa en una àrea metropolitana, de la qual ara no podem defugir. La nova realitat imposa determinades solucions que, ben segur, no són de l’agrat ecologista, però no hi ha alternatives, perquè llavors, quan es podia, no s’actuà.
La solució és una política de mobilitat que enlloc de concentrar el trànsit en tres o quatre autopistes es diversifiqui, i en donar alternatives al cotxe per no congestionar les carreteres. El nou pacte de Progrés aixecà la bandera del ciutadà enfront el desenvolupisme que caracteritzà el darrer govern del PP, però malament anirà si no s’és capaç d’interpretar el desitjos i les necessitats dels ciutadans que volen solucions pràctiques. Volen carreteres a la mesura de l’home, és a dir sense més consum de territori del que sigui imprescindible i sense posar un pam més d’asfalts del que convengui. Però les volen. I en aquest sentit, són molts els que pensen que Matas feia les coses malament, però que almanco les feia, quelcom que no es poden dir de segons quins progressistes.
Alcúdia ja s’ha quedat sense tren, si més no en aquesta legislatura. Manacor encara discuteix per on ha de passar. Ara que tanta falta fan les obres publiques, hom veu com es retarda l’adjudicació de les obres, tant de les carreteres com dels ferrocarrils. El GOB creu que cal fer les coses sense pressa. Segurament té raó, però ja s’ha perdut tan de temps que aprovar definitivament el pla de carreteres, i de rebot el pla territorial, ha esdevingut una necessitat per poder mantenir la il•lusió de que una reforma del model és possible. Jugar al tot o res és un suïcidi.

La ciutat del "boom"

Publicat al Diario de Mallorca el 2 de Novembre de 2009

Arran de la tragèdia del Camp den Serralta i de les advertències sobre l’estat de conservació de molts edificis de la ciutat, el Col•legi d’Arquitectes ha afirmat que són les construccions dels anys seixanta i setanta – l’edifici enfonsat és de 1959 - les més afectades. No és que hi hagi un perill generalitzat, perquè la major part de les irregularitats que hom pot detectar en els immobles d’aquests temps no suposen que puguin passar per ull d’avui per demà. Ara bé, sí suposen un deteriorament de la qualitat de vida dels seus habitants i, sobretot, fan malbé l’entorn d’una Palma que, a principis de la Democràcia, encara era tenguda com una de les capitals de l’Estat amb major índex de benestar. Què ha passat perquè ja no sigui així? El problema comença, justament, en aquells anys. Fins a llavors, la ciutat de Mallorca havia crescut de manera prou ordenada, però és a partir dels seixanta quan la immigració peninsular ha esdevingut massiva. Fan falta habitatges i per això, s’improvisen dues grans línees d’actuació. Una, la construcció d’una perifèria de baixa qualitat arquitectònica i d’altra la transformació de les zones a primera línea, fora de les murades, per aixecar edificis d’habitatge on només hi havia plantes baixes.


Set persones perderen la vida a l'enfonsament ( foto DM)

Els anys seixanta i setanta foren d’una gran efervescències constructora. La ciutat antiga, a Palma, conegué l’èxode d’una major part de les classes benestants cap als nous edificis de Jaume III o Passeig Mallorca. Barris com sa Gerreria, Calatrava o Puig de Son Pere foren abandonats a la seva sort, a l’espera d’intervencions quirúrgiques semblants a la que dona peu a l’esmentat Jaume III. I mentre, “fora murades”, es construïa Corea – ara en fase de forçada rehabilitació – Verge de Lluc o el nucli central de Son Gotleu, que s’anà estenguent pel seu entorn com una taca d’oli. En menys d’una dècada la població gairebé es duplica. Zones com Bones Aires, entre Blanquerna i General Riera, esdevenen espais saturats, de carrers estrets i edificis alts – molts dels quals de deu i més plantes- i no millor sort tenen els barris de l’eixampla a Llevant i Ponent, inclòs el Camp den Serralta. La construcció esdevé un sector poderossíssim, amb excel•lents relacions amb una administració franquista que ja és prop del seu final.
No obstant això, a principis del setanta, en ple “boom” turístic, hi haurà el primer intent de reconduir la situació i s’encomana a un prestigiós arquitecte la redacció d’un nou pla general de Palma. Serà el pla Ribas Piera, aprovat el 1973, en el qual hom pretendrà reequilibrar la ciutat, reduint les alçàries permeses i dotant-la de noves infraestructures, però la tramitació es fa sense suspendre les llicències d’obra, la qual cosa feu que el nou pgou passàs a ser part del problema enlloc de la solució. Deu anys desprès, ja en democràcia, encara es feien obres amb llicències anteriors al Ribas Piera. Una situació a la qual intentà posar ma de metge el primer ajuntament democràtic, però amb un èxit molt limitat. La nova majoria d’esquerres impulsà una revisió del planejament, però es va veure forçada a donar prioritat als equipaments infraestructurals, sanitaris i socials. Més tard, Palma – en democràcia, però amb el retorn de la dreta al poder - continuaria immersa en un creixement desordenat i ple de desequilibris interns fins que, fa dos anys, tornà a haver-hi un govern de centreesquerra i amb ell una nova oportunitat.
La població de Palma s’ha gairebé triplicat. Hi ha un retorn progressiu cap a la ciutat antiga, revaloritzada per un nous valors socials i per evidents moviments especulatius. Hi ha també una Palma marginal que no existia abans i que ha convertit zones, com Son Gotleu, en guetos. La nova administració cerca nous equilibris, però perquè això sigui possible ha de fer front al gran forat obert per la “ciutat del boom”, de la qual n’han estat víctimes les famílies que vivien a l’edifici enfonsat de Rodríguez Arias. La “ciutat del boom” és una conseqüències del desenvolupisme desfermat que ha desequilibrat Mallorca social, urbanística i mediambientalment. Aquesta és la realitat a la qual en veiem abocats actualment, que exigeix remeis que, segurament, no són a l’abast del Consistori. Palma és una ciutat hipotecada pel seu passat més proper. Revisar la ciutat dels anys seixanta i setanta, en tots els sentits, esdevé una urgència, si no volem veure repetida la tragèdia que fa una setmana, endolà una societat mallorquina esdevinguda víctima de la seva ambició.