Societat mileurista

Publicat al Diario de Mallorca el 31 d'Agost de 2009

Les estadístiques són reveladores: la societat mallorquina és una societat mileurista, és a dir de baixos ingressos familiars que contrasten amb la renta per càpita, que tot i haver alentit el seu creixement continua per sobre la mitjana estatal. De fet, les illes són per sobre el salari mitjà, la qual cosa no lleva que set de cada deu treballadors cobrin manco de 1.100 euros mensuals. Un sou que no permet massa alegries, sobretot si hom ha de fer front el pagament d’una hipoteca o, fins i tot, un lloguer, endemés de factures d’escola, roba i cotxe. Aquesta estadística, segons la qual només una tercera part dels illencs gaudeixen d’un nivell de vida confortable, es fonamenta en dades oficial elaborades per tècnics del ministeri d’Hisenda. És, doncs, una font fiable, que xifra a Balears l’existència de 466.242 mileuristes. Ni més ni pus. Tot i que ara pot ser n’hagi augmentat el nombre perquè les dades són de 2007, quan la crisi encara semblava llunyana i les coes de l’atur eren més reduïdes.


Temps d'ofertes i llesques primes

Aquesta és el la qüestió: el personal mileurista – amb ingressos inferiors als 13.000 euros anuals – és la nota predominant en un mercat laboral caracteritzat per la demanda de mà d’obra escassament especialitzada. Un mercat intensiu que obliga a emprar molts treballadors per obtenir el rendiment que, en altres activitats, s’obté amb molt manco llocs de feina. La situació té quelcom de positiu, perquè fins ara havia estat molt fàcil trobar feina, però els possibles beneficis es dilueixen en considerar la relativament minsa contribució dels mileuristes a l’Hisenda pública. Sobretot si ho comparam amb la demanda de serveis socials que requereix l’increment de població. I d’altra banda, aquesta situació té una incidència clara sobre l’economia domèstica. Cada cop hi ha més famílies que no arriben a final de mes o que, simplement, s’han quedat sense ingressos. Una situació dramàtica a nivell personal i també des d’una perspectiva general, perquè la manca de doblers redueix el consum intern i lastra la sortida de la crisi.
El ser una societat mileurista fa que l’economia sigui com el lluç que es mossega la coa, sense solució a curt termini i amb una complicadíssima sortida de futur. Implica la necessitat d’un nou canvi estructural a una societat que al llarg de la historia n’ha fet molts, però que a hores d’ara sembla ancorada en una mar d’incerteses. El canvi esdevé una qüestió teòrica o de poc pes en les previsions immediates, atès que si be l’economia illenca disposa ja d’un sector punter en tecnologies de la comunicació i serveis avançats, és molt lluny de tenir la massa crítica suficient per ser una alternativa al model de creixement actual. Escassa inversió empresarial en innovació i una més escassa formació professional per part d’un mercat laboral poc exigent. En realitat, el caràcter mileurista de la societat mallorquina respon perfectament al fet de que l’illa sigui capdavantera amb fracàs escolar i coera amb població universitària.
Salaris baixos, pensions encara més baixes – que es corresponen amb la baixa cotització a la Seguretat Social i a l’alt índex de treballadors fixes discontinus o de temporada – que són comparables amb les comunitats teòricament manco afavorides, com Extremadura o Galícia, però amb la diferència del cost de la vida, que aquí és notablement superior. També amb això som una comunitat mileurista, que no ha sabut aprofitar les èpoques d’esplendor per fer els canvis estructurals que pertocava i que ara es troba amb una població molt més nombrosa y molt manco formada del que seria desitjable. En aquest sentit, els baixos ingressos d’un alt percentatge de població no és el pitjor problema. El problema és que cada cop hi ha manco recursos que repartir i que, amb la perspectiva que ens espera aquesta mateixa tardor, fins i tot els mileuristes es podran considerar afortunats per, si més no, tenir un cinturó que poder estrènyer.

Son Gotleu davant el mirall

Publicat al Diario de Mallorca el 24 d'Agost de 2009

No fa gaire els ciutadans de Palma es veren sorpresos per una brega multitudinària entre musulmans i la policia local, quan aquesta intentà entrar a la mesquita de Pere Garau encalçant dos joves sospitosos de robatori. Només la mediació dels responsables municipals va fer que es desconvocàs una manifestació que, sens dubta, hagués alarmat encara més a una població que, progressivament – a mesura que avança la crisi – considera la immigració com un perill per a la convivència. ¿ De veres ho és? Des de la defensa dels drets humans ho hem de negar taxativament, però la realitat s’imposa i aquesta ens diu que, cada cop més, la xenofòbia guanya terreny. Fets com els que succeïren a Son Gotleu la setmana passada ens ho demostren. El barri, el que té el major índex de població estrangera de la ciutat, es convertí en el camp de batalla entre dos col•lectius: gitanos i subsaharians s’enfrontaren amb el resultats de quatre ferits, tres dels quals a ganivetades. La sort, de moment, per a la “societat benestant” fou que els fets ocorregueren a un gueto, un barri que pocs mallorquins transiten. De fet, ningú que no estigui forçat a viure-hi, mai no hi va de visita.


Son Gotleu, dia D. Foto DM (Manu Mielniezuk)

Son Gotleu va sorgir a les primeries dels anys setanta, en ple primer “boom” turístic, sobre terrenys d’una antiga possessió, el nom de la qual esdevingué amb el pas del temps un topònim maleït, un sinònim de degradació urbana i social. De tot d’una va ser un barri conflictiu, tot i que l’esforç de les primeres associacions de veïns i el restabliment de la democràcia contribuïssin a millorar-ne les condicions de vida. Però era un barri condemnat, que s’ha convertit en refugi d’immigrants sense cap altre lloc on establir-se. Per entendre el problema n’hi ha prou amb una dada: al barri hi viuen unes nou mil persones, de les quals devers quatre mil son estrangeres ( 3.300 no comunitàries), la qual cosa – amb un 38 per cent del total – el converteix amb la zona de major concentració d’immigrants. I, endemés – tot sigui dit sense cap ànim discriminatori – la meitat d’aquest percentatge són africans de color, un col•lectiu que ocupa un dels darrers graons a l’actual escala social de Mallorca, si més no a un nivell molt semblant als dels gitanos.
No és estrany, doncs, que Son Gotleu – amb un percentatge d’atur, de pobresa i de sense papers molt per sobre de la mitjana de Palma – sigui un focus permanent de conflictivitat. Els narcotraficants y delinqüents de tot tipus s’hi troben més protegits que a cap altra banda, alhora que, però n’impedeixen una normal convivència. Son Gotleu s’ha convertit en un autèntic gueto. Un mirall de cap a on evolucionen altres barris de característiques similars i sense que per ara els serveis socials de Palma es vegin en cor d’aturar el procés de degradació. A Son Gotleu hi ha els habitatges més barats i els comerços, els que sobreviuen, s’han adaptat a la demanda d’una població amb escassos recursos econòmics. Tot és aquí magre. Encara que, fet i fet, no parlam d’un únic barri, sinó de varis. D’una zona compartida per comunitats diverses, que corresponen a les successives onades immigratòries: per una part els mallorquins i forasters que hi han envellit i no n’han trobat la sortida. Per l’altre: gitanos, negres, llatinoamericans, àrabs, búlgars i romanesos. Comunitats que competeixen per un mateix l’espai i per la supervivència.
La temporada turística és a punt d’acabar. Els treball serà cada cop més escàs i les possibilitats de conflicte social cada pic mes reals. Les condicions de vida de Son Gotleu són un tumor que pot expandir-se per la resta de la ciutat i fer que la convivència sigui impossible. Els fets de les darreres setmanes no són sinó un primer avís i l’advertència de que cal fer molta feina per pacificar i fer visibles tots els songotleus de Palma. Cada cop són més. Cada pic més aïllats i, per tant, més perillosos per a una societat que, en temps d’opulència, s’ha rentat les mans sobre el destí i les condicions de vida dels nouvinguts.

Tocar fons

Publicat al Diario de Mallorca el 17 de Juliol de 2009

Una setmana i l’altra, les pàgines econòmiques dels diaris són tot un seguir de males notícies. Fa uns dies, per exemple, el col•legi d’aparelladors va fer conèixer el seu periòdic informe de conjuntura d’un sector – el de la construcció i promoció immobiliària – que just abans de la crisis havia arribat a la fita més alta de la seva història. La mala notícia, doncs, era la caiguda en picat de la construcció d’habitatges que, en els sis primers mesos d’enguany, ha passat de visar 6.863 obres a només 748. És a dir: a Mallorca, en aquests moments només, la construcció s’ha reduït una quarta part. I això que el punt de partida és 2008, quan ja hi havia clars símptomes de crisi, i no 2007, any en que la construcció arribà al seu sostre. Durant anys, a Mallorca s’anà construint a un ritme frenètic – amb una mitjana de més de deu mil habitatges per any – i es crearen milers de llocs de feina que, alhora, provocaren un creixement demogràfic sense precedents. Però, de cop, com tots sabem, i d’alguna manera patim, el totxo s’anà en orris: una crisi provinent d’Amèrica va fer que esclatessin totes les bombolles immobiliaris, entre les quals una que s’havia inflat fora mida: la mallorquina.


Grues aturadades

Ara patim les conseqüències. Mentre durà la bonança poques empreses – la majoria petites empreses constructores – feren previsions de futur. La fallida d’algunes grans arrossega les subcontractes, la qual cosa va empènyer cap a les coes de l’atur prop de trenta mil treballadors. Ningú no va fer cas a les alertes. Quan hom parlava de límits al creixement o de contingenciar la construcció, era acusat de boicotejar l’economia. Ecologistes i progressistes hagueren de suportar tota casta de campanyes de desprestigi. Ningú no volia sentir parlar de canvi de model econòmic – quelcom que entrava dins del capítols de les utopies – de manera que la mini crisis de 2003 i 2004 enlloc de fer entrar en raó la societat mallorquina va donar una nova empenta al desenvolupisme. El resultat va ser un increment de l’oferta residencial i l’aparició d’un elevat stock d’habitatges sense vendre. I, sobretot, un atur que, segons l’EPA, sobrepassa amb escreix les cent mil persones.
La insostenibilitat del model es reflecteix perfectament en les estadístiques del aparelladors. El problema, ara mateix, és que hom espera la remuntada de la crisi per tornar a engegar els motors i pitjar l’accelerador, la qual cosa no faria sinó agreujar encara més una crisi social que, prest o tard, farà la seva aparició entre nosaltres, si no s’hi ha instal•lat ja. Ara és el moment de fer previsions i de posar els fonaments perquè mai més no es doni un creixement tan incontrolat com el de la darrera dècada. El problema, però, es que el desequilibris que s’han creat, amb un evident excedent demogràfic té una dificilíssima solució. Mallorca podria tornar a convertir-se en terra d’emigració o, si més no, de reemigració amb el retorn de molts dels nouvinguts. Hom esperava que el sector turístic servís de matalàs per pal•liar la fallida de la construcció, però ara sabem que no hi ha matalàs que valgui.
La única alternativa que es pot permetre la societat mallorquina a partir d’ara és el control sobre el seu creixement, compassant la velocitat a un ritme sostenible socialment i mediambiental. I això comença amb el reconeixement de que s’ha tocat fons, no pel que fa a la crisis econòmic – que tan de bo que sigui així – si no per les possibilitats que confiar en la construcció i l’urbanisme com a remei dels problemes. Malament anirem si es torna a confondre el problema amb el remei i s’impulsen – com va passar a l’anterior legislatura – polítiques ultradesenvolupistes. Tornat a les estadístiques del aparelladors, una dada és prou il•lustrativa: la de Campos. Aquesta municipi és un exemple paradigmàtic de com la permissivitat urbanística municipal combinada amb les politiques del Govern poden tenir efectes perniciosos de cara al futur. Inaugurada l’autopista de Llucmajor, els promotors es llançaren sobre Campos. El resultats, ara per ara, és una caiguda en picat de la construcció – de 107 visats de 2008 s’ha passat enguany a només 9 – i centenar d’habitatges buits. Una vila fantasma. Però, això sí, la falta de previsió ha provocat un dèficit de serveis socials i una evident pèrdua d’identitat.. Un exemple que ben bé es pot estendre a la resta de l’illa.

De ses Voltadores a l'Òpera

Publicat al Diario de Mallorca el 10 d'Agost de 2009
El Palma Arena va néixer destinat a ser una instal•lació modèlica, el pas que, esportivament, Mallorca necessitava cap a la modernitat. Un territori amb tanta anomenada en el ciclisme de pista – amb campions com Timoner o Llaneras, per citar dos dels períodes claus d’aquest esport – havia de tenir un velòdrom de primer nivell, capaç d’acollir uns campionats del món i ser escenari de molts altres esdeveniments esportius i culturals. En definitiva, un edifici emblemàtic del quals tots els mallorquins n’havien de sentir-se orgullosos. Què se n’ha fet d’aquell somni? El Palma Arena, al capdavall, no ha estat sinó la piràmide on roman enterrada tota una època, els quatre anys de la darrera legislatura de Jaume Matas, un faraó que no satisfet amb la tudadissa de doblers públics que foren les seves obres públiques, volia construir-se una gran òpera, la millor del món, capaç d’arraconar la de Sidney i convertir-se en un nova icona mundial. Com si no hi fossin la Seu, les murades, l’Almudaina, sa Llotja, el castell de Bellver o els modestíssim molins del Joquet.


Jaume Matas el dia que estrenà el Palma Arena (foto DM)

Amb les autopistes, Matas acabà de sentenciar un procés que ja és irreversible: la conversió de Mallorca en una única gran àrea metropolitana, una cuitant-illa en la qual els espais naturals són simples reserves urbanes i la foravila una afició cara que seria perfectament prescindible si no fos perquè el turisme exigeix, encara, el paisatge. D’altre banda, el metro, inútil mentre només hi hagi una línia i romangui descoordinat amb la resta del transport públic, va ser un pou sense fons que s’anegà amb les primeres pluges. Precisament, la legislatura Matas, aquella de les realitats i inversions, va ser a punt d’enfonsar les Illes, de deutes i d’una corrupció sense precedents. Alguns dels més renombrats corruptes eren persones de la seva absoluta confiança. Però, què era una petita bestreta sense importància comparat amb la milionada en obres públiques que foren contractades durant el seu mandat?
Tot ho devem a aquella legislatura prodigiosa. Mallorca no tornarà a ser pus mai com era gràcies a la gestió d’un polític que volia ser pragmàtic i de solucions socialdemòcrates, quan només era conseller ( creia fermament amb la iniciativa pública com a revulsiu per a l’economia ) i acabà sent un megalòman. Què si no és un home que somnià una òpera i, dit i fet, l’encarregà a Santiago Calatrava?. La pròpia ubicació era, en el moll vell de Palma – amb competència directa amb la Seu – un desbarat, però què li importaven a l’expresident les ubicacions inadequades? L’exemple ho tenim a l’hospital de Son Espases, on el Tribunal Suprem ha donat la raó a tots els que s’hi oposaven. Quedà d’aquella legislatura qualque projecte, en marxa o sense haver-se executat , lliure de sospita?
Si n’hi ha, deuen ser pocs. Certament el temps de les voltadores, d’aquells estadis rurals que, plens de voluntarisme, poblaren Mallorca fa quaranta o cinquanta anys, ha passat. Avui ja només en queden unes restes, les voltadores de terra han gairebé desaparegut- són pura arqueologia esportiva - i només resten pel rècord aquells revolts consolidats amb ciment. Però, en el fons , quina diferència! El velòdrom del Tirador, a Palma, marcà tota una època. Va ser escenari d’autèntiques epopeies esportives. Però feia anys que es Tirador era obsolet i tancat. S’intentà ressuscitar-lo a Son Moix sense èxit, però al final hom entengué que s’havia de construir un nou velòdrom de veritat. Fou llavors quan hi intervingué la màgia de Matas. Seria, digué, una voltadora tecnològicament perfecta, com mai no s’havia vist a Mallorca i fora Mallorca, emmarcada en un espai polifuncional on fos possible, fins i tot, escenificar òpera, per si un cas el seu projecte amagat no arribava a bon port. Costàs el que fos, no s’hi havia de mirar prim. I no s’hi mirà. Amb el final de tots conegut. El Palma Arena és una realitat, però envoltada de grans sospites. De l’Òpera, per sort, ningú no n’ha tornat a parlar.

Dues societats, dos turismes

Publicat al Diario de Mallorca el 3 d'Agost de 2009

És un fet cada cop més evident que a Mallorca es creuen dues realitats diferents, paral•leles i preocupants, les dues relacionades amb la crisi però alhora, a diferència del que succeeix a l’economia, sense que hom hi vegi cap sortida adient. Tot el contrari. Hom hi veu un deteriorament constant, una capavallada sense destí conegut. Per una part, la creixent bipolarització de la societat mallorquina, entre aquells que continuen gaudint d’un bon estatus social i econòmic, i per l’altre la degradació del turisme, entenent com a tal la constant minva de la despesa turística per càpita, motivada per una evident pèrdua de poder adquisitiu dels visitants. Les dues realitats tenen el mateix origen. Responen a una situació de crisi internacional, però, sobretot, al trencament, per part de la societat illenca, de les més elementals normes d’equilibri social i econòmic. La dràstica caiguda de la construcció no només ens ha deixat onze mil habitatges sense vendre sinó a milers de famílies sense ingressos, una situació que s’agreuja entre els col•lectiu – cada cop més nombrós – d’immigrants. El resultat és la superposició de dues societat en un mateix territori, cadascuna d’elles, però, cercant el seu propi espai, amb les seves xarxes comercials i assistencials. I el que és més important, amb les seves pròpies normes de convivència. Una autosuficient, l’altre – fonamentada en el low cost social – absolutament depenent i cada cop més desquiciada.


Menus per a totes les butxaques

Una situació perfectament traspassable al turisme. Per una part hi ha un turisme de qualitat, que utilitza residències particulars o establiments hotelers superiors i que fuig de la massificació. I per l’altra, un turisme de baix poder adquisitiu, que contracte tot inclòs o redueix les despeses al mínim imprescindible. El problema, tal com succeeix al conjunt de la societat, és que un i altre són cada cop més incompatibles. Una rere l’altra, la major part de les zones turístiques s’han anat massificant, a base d’incrementar l’oferta a baix cost i contractar personal en condicions cada cop més precàries. És una espiral que no duu enlloc o, més ben dit, que amenaça amb provocar una fallida general del model. A hores d’ara, tot i les declaracions d’alguns dirigents hotelers, anunciant que aquest és l’únic turisme possible i que, com a tal, ha de ser benvingut, ja sabem que la situació serà insostenible a més o manco llarg termini.
De moment, però, la bossa de l’opulència. L’altre cara del mercat, i de la societat, continua sobrevivint i, fins i tot, expandint-se. La crisi ha ofert moltes oportunitats per adquirir luxe a preus més reduïts. Alguns s’hi mouen perfectament dins la crisis i d’altres han rebaixat el seu ritme de vida, però els restaurant de plats a trenta o quaranta euros, o botelles de vi a més de cinquanta, segueixen comptant amb prou clientela. El contrast amb les pisares del locals de menú, a preus cada cop més baixos és evident. Hom pot dinar a Mallorca per tres o quatre euros o viure a un hotel a pensió completa per només de trenta euros al dia. L’IPC, índex de preus al consum, continua sent el mateix per a tothom, però de fet hi hauria d’haver, com a mínim, dos ipeces diferents. Un arribaria a xifres similars o superiors a les ciutats més cares del món, mentre que l’altre s’emparellaria amb els països pobres del nostre entorn.
El panorama és clarament diferent al que hom veia fa vint, trenta o quaranta anys. Llavors el turisme de masses era vist com un fenomen socialment anivellador, en tots els sentits. Els immigrants de les primeres fornades tengueren oportunitat d’enriquir-se i d’integrar-se – econòmicament – al mateix ritme d’una societat que havia descobert en els serveis un autèntic manà. De la mateixa manera, el turisme de masses era vist com un fet absolutament democràtic, que posava a l’abast de les classes mitjanes i obreres privilegis abans reservats a una minoria. No era cap miratge. El turisme va ser un dels fenòmens socials – i una de les conquistes de la humanitat – més importants del segle XX. Però, com tot, era essencial mantenir l’equilibri. I l’equilibri s’ha trencat. Les oportunitats dels nous immigrants són cada cop més minses. Les diferències de classes, que hom creien superades, apareixen de bell nou amb més força que mai. I ara ja hi ha classes fins i tot entre els turistes. El mal és que cadascuna de les dues societats s’allunyen cada cop més, de la mateixa manera que el turisme de qualitat s’allunya del turisme al qual ens hem vist abocats.
Aquesta és la realitat amb la qual hem de conviure.