Les lleis tramposes

Publicat a Diario de Mallorca el 27 de Juliol de 2009

L’exdirector general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot - l’expert triat per Jaume Matas per dirigir l’urbanisme – ha estat condemnat per tercer cop en el cas Andratx. Aquesta vegada per un delicte de negociacions prohibides a funcionaris, per haver assessorat, segons la sentència, a una empresa urbanitzadora que reclamava una indemnització multimilionària al Govern, del qual ell en formava part. Massot, que és el llibertat provisional, suma ja vuit anys de presó en el dos judicis anteriors. Encara en té molts d’altres pendents, però a hores d’ara – tot i que les sentències hagin estan recorregudes – hom té clar con funcionava la clau de l’urbanisme illenc o, si més no, durant la legislatura passada. La dita diu que “feta la llei, feta la trampa”. I així ha estat, les lleis urbanístiques eren ( son ) lleis tramposes, que han afavorit la destrucció de bona part de la costa i zones rurals. En aquest sentit, els judicis pel cas Andratx suposen un punt d’inflació que posa al descobert la connivència dels poder públics amb l’especulació urbanística.


Lleis permisives igual a massificació

Durant dècades , des del poder econòmic, s’ha denunciat una suposada inseguretat jurídica cada cop que des del poder polític s’intentava posar fre a una malifeta urbanística. Però, enfrontats ara a la realitat, hom veu que no eren les lleis proteccionistes la causa de la inseguretat sinó unes lleis que propiciaven l’urbanisme a la carta o que experts urbanístics, com Massot, les puguin interpretar segons millor el convé. No obstant, ara, de cop, algunes associacions empresarials – com l’Associació de Cadenes Hoteleres o Exceltur – s’han adonat que la massificació urbanística, abans considerada el motor econòmic per excel•lència, ha esdevingut un càncer per a la sostenibilitat turística de les Illes. L’excés de construcció no només afecta l’entorn sinó que ha potenciat l’oferta residencial en contra del turisme d’hotel.
De cop, molts dels que durant dècades han propiciat un determinat model de creixement s’han temut que l’enemic era a casa i no en els moviments ecologistes o a l’esquerra. Aquets han denunciat un determinat model de creixement i, quan n’han tengut l’oportunitat, han intentat posar-hi traves per redreçar-lo, però – llevat d’algunes actituds radicals – mai no han tractat de fer fora el turisme. Ens el contrari. Han denunciat els parany que deterioraven la qualitat del turisme i que, de fet, eren l’enemic comú a batre. El problema són les lleis trampa, les que permeten anar en sentit contrari a allò que formulen en el seu preàmbul. Tant és així que, com hem sentit a dir la setmana passada, és hora de fer un front comú per reconvertir el model econòmic illenc en un model socialment i econòmica sostenible.
La setmana passada, arran del Consell de Ministres dedicat al turisme, hom ha sentit parlar de sostenibilitat i de noves inversions per redreçar el model turístic i ajudar tecnològicament les empreses per fer front les noves demandes i formes de comercialització. També mesures per assegurar l’ocupació i pal•liar les noves urgències socials. Hotelers, sindicats, partits polítics i per descomptat els dos executius, el central i el Govern, han dit la seva, proposat mesures renovadores. S’han posat sobre la taula alguns milions d’euros. I no obstant, les principals mesures no són les que requereixen més doblers, sinó aquelles que han de posar ordre sobre el desordre existent. És a dir, llevar paranys perquè ningú no pugui interpretar les lleis a la seva conveniència. D’alguna manera és allò que proposava Arca quan, en un escrit adreçat als poders públics, reclamava mesures per potenciar la preservació del Patrimoni cultural i natural com a autèntics motors de l’activitat turística. La naturalesa i la cultura, en les seves múltiples manifestacions, foren l’eix que impulsà la primera “indústria dels forasters” i, sens dubta, seran el principal motiu d’atracció per als nous turistes.
El model turístic de les Illes, fonamentat en un creixement sense límits de l’oferta, és insostenible. Ja ningú no ho discuteix. Ja no podem créixer indiscriminadament sinó que s’han de cercar noves activitats o activitats complementàries a les ja existents. I tot plegat, amb un model en el qual les lleis deixin de tenir paranys amagats i serveixin exclusivament l’interès general.

Finançament, s'ha fet justícia?

Publicat al Diario de Mallorca el 20 de Juliol de 2009

El conseller d’Economia, Carles Manera, es mostrava prou satisfet després del Consell de Política Fiscal i Financera que enllestí el nou sistema de finançament autonòmic. Pot ser tengués motius per a fer-ho. La negociació ha estat dura i s’ha assolit, segons el Govern, l’objectiu mínim. És a dir, que el finançament per càpita de les Illes Balears no sigui inferior a la mitjana estatal. Amb l’actual sistema, Balears ha estat sotmesa a un tracte injust, que ha suposat uns greus perjudicis per a tots els illencs, mai no quantificats, però dels quals costarà molt recuperar-se. Tant és així que Zapatero no tengué més remei que reconèixer la injustícia. Tothom la reconeixia i, no obstant, per què només en el temps de descompte, quan el nou model ja era pràcticament tancat, es va poder arribar a un acord? En aquest sentit: s’ha fet justícia? Manera i Antich han fet feina de valent, però no n’hi ha abastament per sentir-se satisfet. Si més no, la sensació que hom experimenta després de la batalla és d’una dolçor amarga.



Carles Manera al Consell de Política Econòmica i Fiscal (foto CAIB)


Ho explicaré amb una experiència personal. No fa gaire en feren tastar una xocolata molt especial. El cacau era negre, del millor, i tenia, segurament, un gust ben agradable, amb una dolçor equilibrada que feia justícia al producte. Però els fabricants hi havien volgut afegir un toc diferent, barrejant la peça amb pebre coent. No discutiré les probables virtuts gustatives d’aquest dolç híbrid, però per a mi que el picant, que romania al paladar hores i hores, s’imposava sobre el gust de la xocolata. Així ha passat amb el finançament. El resultat no és dolent del tot. Es probable que Balears, en justícia, hagi de ser solidària amb les comunicats manco afavorides i que, per tant, una situació al bell mig de tot sigui el lloc que correspon. Pot ser una negociació justa ens hauria dut al mateix lloc, però quina necessitat hi havia d’afegir-hi el coent? De posar límits a la negociació?
La Plataforma Cívica, d’ample representació, que donava suport al Govern havia fixar un mínim de 750 milions addicionals, però s’ha donat per satisfeta- de moment - amb uns resultats que, segons Antich, voltegen els 500 . El motiu no és altre que la convicció de que no es podia arribar més enllà. Per a Balears l’objectiu irrenunciable era la mitjana. Tot allò que estigués per davall era innegociable. Però, malgrat els reconeixements d’injustícia, era clar que per a l’administració central , i aquells que la representen, allò que per a uns era mimin, per a ells era el màxim. Balears està condemnada a no ser més que la mitjana. Els alumnes de les nostres escoles poden aspirar a tenir el mateix nombre d’ordinadors que els d’Extremadura, per posar un exemple, però mai a tenir-ne més. És com si en les relacions entre les Illes i la resta de l’Estat hi romangués un regust colonial, coent, segons el qual l’arxipèlag ha de romandre inevitablement sotmès a la Península.
La justícia que se’ns ha fet, si es que se n’ha fet, és mínima i, per tant, necessàriament revocable. El nou model de finançament incorpora un sistema de compensació que, al capdavall, és el que garanteix que el finançament per càpita sigui l’equivalent a la mitjana estatal, perquè d’altre banda els comptes no surten. És una sintema de garantia – que evita o amaga una injustícia històrica – però al mateix temps és un límit, una barrera infranquejable, segons la qual els doblers que ens envia Madrid seguiran essent una donació enlloc de la contraprestació per l’esforç fiscal que fan les Balears i del qual se’n beneficia tot l’Estat. El nou model millora l’anterior, però continua sent imperfecte i injust, la qual cosa obliga a no abaixar la guàrdia i a seguir reivindicant els recursos necessaris per atendre les urgències socials i reconvertir la nostra economia en una economia sostenible.
Divendres que ve Zapatero vendrà a Mallorca per presidir un consell de ministre dedicat exclusivament al turisme. L’haurem d’escoltar. Segur que ens parlarà de solidaritat entre autonomies. Ara, el que fa falta, a curt termini, és com entendre aquesta solidaritat quan es parli de reformes estructurals en un sector, el turisme, que és essencial per a les Illes. Tenint present, és clar, que el turisme aquí ho és tot: no només els hotels i les platges sinó l’entorn social i mediambiental en el qual es mou. Forçosament, dissortadament, n’haurem de seguir parlant de les relacions entre les illes i una administració central incapaç d’entendre que es reivindica quan hom parla d’insularitat.

En temps de rebaixes

Publicat al Diario de Mallorca el 13 de Juliol de 2009

Per encarar el futur hem de ser plenament conscients de que vivim un període de rebaixes, però no d’unes rebaixes conjunturals com les que cada any ens arriben en aquestes dades d’estiu – o a l´hivern – i que permeten els botiguers desfer-se’n dels seus stocks o arrodonir les vendes, sinó d’una necessària rebaixa estructural. L’excessiu predomini de la construcció, i dels seu aliat , l’urbanisme i l’especulació, ja fa estona que ha fet saltar totes les alarmes. El desequilibri causat durant anys d’eufòria picapedrera és el culpable de la major part dels desequilibris socials que avui per avui soportam. Una situació que en enlloc d’anar-se’n corregint s’està agreujant, com acaba de denunciar Greenpeace en el seu darrer informe sobre les amenaces a la costa, on es denuncia que, malgrat la crisi,i a les Illes cada dia s’urbanitzen 1’4 hectàrees cada dia. Les rebaixes haurien d’arribar a aquest sector, però sembla que no ho fan o, si més no, d’una manera tímida i sense cap mena de contrició.


Cala Ferrera, juliol 2009

No és que la construcció no pateixi els efectes de la crisis, que bé que la sofreix, com ens ho demostren les dades de l’INEM. L’increment de l’atur en el sector és un patiment constant. El problema és la dinàmica. Volguem o no, els plans territorials o qualsevol altre element planificació que incideixi sobre el territori actua – fins i tot pot ser que inconscientment - en funció dels paràmetres de desenvolupament assolits abans de la crisi. El pla de carreteres, per exemple, en voler donar solucions als problemes ja existents, no deixar d’ocupar nou territori i, en aquest sentit, d’exercir de dinamitzador dels interessos especulatius. Vint-i-quatre de les actuacions previstes a l’esmentat pla afecten espais protegits, segons l’organització ecologista. No hi ha dubte. Per molt que hom vulgui posar-hi remei és evident que el desenvolupisme no s’elimina fàcilment. És més, els defensors de l’actual model hi confien perquè així, la inèrcia, els permetrà torejar la crisi per recomençar la marxa tan aviat com els vents siguin favorables.
No obstant, això no és possible. Amb les rebaixes, la major part de comerciants actuen d’aquesta manera. Les rebaixes són la vàlvula d’escapament que els permet enllaçar sense stocks una temporada amb la següent. El problema sorgeix quan les rebaixes ho són per liquidació, perquè l’oferta s’ha desmesurat i no hi ha mercat per a tothom. Les rebaixes per liquidació o similars desvirtuen el sistema i poden provocar una fallida en cadena. Molts petits comerciants s’estan descapitalitzant i no troben finançament per comprar el genero que han de vendre la pròxima temporada. Les rebaixes perden així el seu sentit i es converteixen en un parany, l’escapament del qual només seria possible restablint l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Així de fàcil d’explicar i tant difícil de cumplir.
El nostre model de desenvolupament ja fa estona que s’ha mostrat insostenible, com ha quedat demostrat amb la signatures dels pactes signats entre el Govern i els agents socials. Els errors s’han identificat però no s’hi actua en contra, segurament perquè comportaria a curt termini accentuar els desequilibris. Però aquest és un repte de cal afrontar quan més aviat possible. L’actual govern és en condicions de fer-ho – si més no forma part de l’ideari de tots o quasi tots els partits que li donen suport – però les solucions es van retardant i aviat ja serà massa tard. Cal rebaixar un model de desenvolupament fonamentat amb una utilització intensiva de ma d’obra i amb la destrucció territorial fins a un punt on la sostenibilitat a llarg termini hi estigui garantida. I a partir d’aquí trobar noves vies de desenvolupament que permetin recuperar les xifres d’ocupació assolides abans de la crisi. Però, com fer-ho sense un empresariat disposat a seguir per aquest camí i amb un excedent laboral la formació del qual n’impedeix ser el company de viatge?

La crisi de la farina

Publicat al Diario de Mallorca el 6 de Juliol de 2009

Conten que un conegut empresari agrícola mallorquí, carregat d’anys, d’experiència i de fortuna, arrufa el nas cada pic que li parlen de la crisi que patim. Bon coneixedor de crisis passades i de les oportunitats que, malgrat tot, hi ha rere les fallides dels altres, sembla que en aquesta ocasió no hi veu una sortida clara. Tot perquè les vendes de farina han baixat. Un símptoma d’allò més greu. És normal que en èpoques de vaques magres la gent estalvií i gasti manco, però no que ho faci amb el pa, diuen que digué. Per molt primes que es facin les llesques, sembla que mai no havia succeït, llevat pot ser de les grans passes de fam que al llarg de segles han marcat la nostra història, però llavors – en aquells temps de terribles sequeres i males comunicacions - no era que baixessin les vendes si no que no hi havia blat per vendre, que és una cosa ben diferent. Ara, en canvi, hi ha tot el gra que hom vulgui, però la farina roman dins els sacs. No hi ha doblers ni per allò més elemental o, al menys, aquesta era la impressió d’un empresari que mai fins ara no s’havia espantat davant una davallada del PIB o les fileres dels aturats. L’economia fluctua i els espavilats sempre hi guanyen. Sempre ha estat així. Però.. i la farina, què passa amb la farina?



Tal volta tornarà la fam? Tornarem a la postguerra, al temps de l’estraperlo, a la venda clandestina de farina o d’oli? No, no hi tornarem, Pot ser arribaran altres desgràcies però no aquelles. Aquells, al capdavall, eren temps per als negocis. Ara és diferent. Els prestatges són plens de productes que ningú no compra. O això sembla, perquè pot ser que la percepció del nostre empresari no sigui prou correcta. Fa uns dies ho denuncià la patronal dels forners. La vendes a forns i pastisseries tradicionals ha davallat un trenta per cent, la qual cosa ha fet que moltes de les botigues de pa tanquin. Això explicaria perquè no es ven tanta farina com abans, si no fos que, paral•lelament, s’ha incrementat la venda de productes pastissers fabricats a fora i, fins i tot, que estiguem assistint a una proliferació d’expenedories de pa i pastisseria pre congelat. En definitiva, que el nostre empresari té raó, com quasi sempre, però no perquè la gent passi fam – encara que sigui vera que n’hi ha gent i cada pic més que en passa – sinó perquè la farina, els producte més bàsic per a la subsistència, ha estat copejat per la globalització.
El problema, doncs, ara és doble. La farina no es ven perquè molt de pa ja no es fa aquí. Els productes de fora han arribat a les arrels indentitàries. No és broma. Trobar un bon pa mallorquí té avui enormes dificultats. I els que ho venen s’han hagut d’espavilar introduint-hi canvis tecnològics tan elementals, però eficaços, con el llescar-lo automàticament. El pa mallorquí ha de competir amb altres: l’alemany, el gallec, l’andalús…el de motllo, les baguettes. Però aquesta no és la qüestió. Els amants de la tradició o del bon gust sempre trobaran un forn que els ofereixi el producte que cerquen. El problema de bon de veres és a la heterogeneïtat de la societat mallorquina d’avui... La diversificació del mercat es deu a la globalització, però també als canvis experimentats en el paisatge humà i en els gustos importats de fora que desvirtuen els productes autòctons.
La crisi és econòmica, però també identitària. El problema no és que es vengui manco farina o és produeixi més o menys blat sinó el fet evident que la societat ha perdut les seves senyes d’identitat més elementals. Els veïns ja no es reconeixen pel carrer, amb tot allò que comporta de pèrdua de solidaritat i de competitivitat davant altres societat més cohesionades. Tot ho compram a fora. La foravila s’enfonsa i la indústria també. Ja no fabricam quasi res. Ni transforman la farina ni feim sabates o roba per a vestir. Abans hi havia, pot ser, èpoques magres i es patia fam, però era una fam cíclica i, al final, hom seguia endavant perquè tenia més sortides que no ara. Tenia un territori i un futur compartit.
Ara, teòricament, tenim tot el que volem a l’abast de la ma. La crisi de la farina sembla que no preocupa més que al nostre empresari. És clar que la identitat no és en la forma d’un pa, ni sols en el seus ingredients, però en qualsevol cas el sentiment de pertànyer a quelcom és imprescindible perquè una societat funcioni harmònicament. La nostra societat, en ple segle XXI, cada cop té menys que veure amb la del segle passat i això que encara no ens separen ni deu anys. La rondalla de la farina només n’és un símptoma. El fet és que, després de tants canvis, ens consta molt retrobar-nos com a societat, la qual cosa implica haver d’assumir noves senyes d’identitat. Serà necessari fer-ho. De fet, ens serà imprescindible si volem sortir de la crisi amb garanties d’èxit, també econòmiques, i assegurar la convivència.