Per mor al consens

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de Febrer de 2009

L’acord o consens a que han arribat la Sala i els botiguers de Blanquerna que s’oposaven a la peatonització del carrer és decebedor per aquells que defensen un model de ciutat sense cotxes. Però, com han explicat el responsables d’Urbanisme, des de Cort mai no s’ha platejat impedir la circulació, sinó regular-la de la millor manera possible i, això sí, fer que els vianants tenguin prioritat. En aquest sentit, els eixos cívics que Aina Calvo inclogué en la seva campanya electoral no són, en principi, barreres per al trànsit sinó maneres de recuperar els carrers per als ciutadans amb tot allò que suposa de dinamització comercial i de creació de nous d’espais d’interrelació i convivència. El projecte inicial de Blanquerna obeïa perfectament a aquest objectiu. Es peatonitzava la via, però s’afavoria que els veïns poguessin aparcar als estacionaments subterranis que hi ha als voltants, la qual cosa, llevant obstacles i facilitant el pas a la gent – el nou entorn, en definitiva – havia de beneficiar forçosament els comerciants.


Blanquerna-Santa Pagesa, tram peatonitzat

Incomprensiblement, però, les associacions de comerciants s’oposaren a la reforma perquè creien que suprimir el tràfic impedia l’accés dels clients quan, tot el contrari, allò que salva els comerç a les ciutats europees és, justament, la peatonització. Però això sembla que només es pot demostrar amb la pràctica. De res serveix recordar que els botiguers dels Oms o de Sant Miquel també es revoltaren abans de llevar els cotxes del mig, de manera que des de l’Ajuntament s’ha optat pel camí del mig, que no sempre és el més recte, però sí el més bo de fer. La fórmula de deixar un carril de circulació i uns quants aparcament no satisfà ningú del tot, però el consens és el consens i, davant les moltes obres municipal que han de començar enguany, Aina Calvo s’ha estimat posar pau entre els veïns i no obrir més fronts de confrontació del que siguin inevitables.
Al capdavall, les diferències entre el projecte inicial i el que s’ha consensuat no són tan grosses com aparenten a simple vista. El tràfic que podrà passar per Blanquerna serà molt local. La gent s’hi podrà passejar còmodament i fer-hi les compres. Blanquerna no perd amb la contrareforma el caràcter d’eix cívic que ha de servir d’exemple als altres eixos que esperen torn i que constitueixen el fonament de “la ciutat que volem” propugnada i pactada per l’actual majoria de centreesquerra. Clar que per mor del consens enlloc de pujar dos escalons només se’n puja un, però Palma no només és Blanquerna i molts de pics, quan es tracta de desenvolupaments urbans, més val evitar traves que intentar passar pel damunt . Blanquerna no deixarà de ser, no pot deixar-ho de ser, el passeig que hom desitjava: el primer passeig urbà, de nom i de fet, que sobrepassa les antigues murades i s’expandeix cap a la perifèria.
Per alguns el consens és el culpable de que la idíl•lica imatge que s’oferí a la presentació del projecte no pugui ser realitat o que ho sigui només a mitges, però és evident que la majoria municipal ha apostat, no sense problemes interns, per la via del diàleg: per la via del pacte enlloc de la confrontació. Hom pot dir, doncs, que el nou pla sorgeix per mor del consens, és a dir a causa o per culpa, però segons Alcover-Moll, aquesta expressió tan mallorquina ve de “per amor a Déu”. Afirmar, doncs, que no és per mor dels consens sinó per mor al consens suposa un canvi estratègic prou importants per seguir endavant amb les reformes que urgeixen a Ciutat.

Entre la fàbrica i foravila

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Febrer de 2009

La setmana començà amb dues manifestacions a Binissalem i Llucmajor, ambdues per protestar contra el tancament, o anunci de tancament, de fàbriques. A la vila del Raiguer per mor d’una multinacional que pretén, o això és el que creu la consellera de Comerç i Indústria, deslocalitzar la producció d’aixetes – de la antiga i prestigiosa marca Buades – per endur-se-la a la Xina o a algun del països de l’Est on la ma d’obra es més barata. Quelcom semblant al que passa a la ciutat del Migjorn, on una altra marca internacional, tot i que mallorquina, ha fet fora de la seva xarxa de producció la darrera de les fabriques de calçat de la zona. En ambdós casos, un exemple clar del declivi industrial de Mallorca i una mostra de les polítiques empresarials denunciades pels sindicats, que aprofiten la crisis per redimensionar el personal o, com en aquests casos, per tancar indústries que no fa gaire eren d’allò més rendible.


Fira de la sabata, a Lloseta

El protagonista principal de la crisi és, indubtablement, la construcció, però el sector secundari, tot i la seva més reduïda dimensió, podria llevar-li aquest trist paper. Un protagonisme que, de totes maneres, compartiria amb el sector primari – eternament en crisi – que, un cop més, amenaça amb tractorades i altres manifestacions per un estil. ASAJA, l’organització agrària lligada a la gran patronal, exigeix un canvi de política i de persones a la conselleria.. No és cap novetat, perquè les seves tractorades són ja una tradició, només que van dirigides cap al govern central o l’autonòmic segons sigui color polític dels executius de torn. No obstant aquest cop, sense opció a triar el color, hi ha un rerefons, un malestar, amb el qual coincideixen amb Unió de Pagesos: els retards a les ajudes agràries, siguin les que siguin. I és que, per a la pagesia – amb honroses excepcions, això sí – les subvencions son vitals per sobreviure.
El pròxim dia 26 els sindicats han convocat una manifestació contra la destrucció injustificada de llocs de feina. Una situació crítica que afecta tots els sectors, però d’una manera particular la industria. Les fàbriques estan amenaçades i la foravila no se n’allibera. La construcció, per mor del seu sobredimensionament, ja se sabia condemnada fins i tot abans que esclatàs la bombolla. I els serveis? Turisme i comerç tenen, al menys, la possibilitat de tornar a ser el que eren un cop es redreci la situació i l’economia internacional i recuperin l’activitat. Allò que s’està acabant de bon de veres és l’economia més tradicional, la industrial i la foravilera, sobre les quals cal posar ma de metge si no volem que arribin a l’encefalograma pla, és a dir a la desaparició.
Una economia centrada només en el serveis no té sentit. Al menys des d’una perspectiva històrica. La industria és necessària, como ho és l’activitat primària, encara que només sigui des d’un punt de vista cultural. Però tampoc no es poden posar portes al desert, de manera que la única expectativa de futur per als sectors en declivi és la seva readaptació en el temps. En els casos citats de Binissalem i Llucmajor la situació dels treballadors és la mateixes. Són víctimes d’una injustícia social i de la insolidaritat, però pel que fa a les sabates al manco queden a casa les grans marques. I això vol dir que, malgrat tot, hi seguirà havent activitat, encara que d’un altre estil. Igualment, en el cas de l’agricultura, per al subsectors que no pugin ser rendibles de cap manera, s’hauria d’incentivar la seva activitat com agents mediambientalistes. Determinats conreus son econòmicament ruïnosos però social i paisatgísticament imprescindibles.
En definitiva, entre la fàbrica i la foravila hi ha un espai molt ample que, per mor al gran pes del turisme, roman inexplorat. També el turisme ha d’evolucionar. I a tots els sector, com s’està assajant amb els hotelers, s’han de trobar punts de consens entre agents socials i administració. Aquest temps de crisi són bons temps per a la reflexió. Una oportunitat per trobar noves vies d’activitat que vagin més enllà dels sistemes tradicionals, inclòs, com és lògic de pensar, el turisme de masses que hem conegut fins ara.

Insolidaritat i racisme

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Febrer de 2009

“Ni soc racista ni insolidari”, és el primer que afirmà el ciutadà que dijous passat s’encadenà davant l’alberg social que l’ajuntament de Palma construeix al Molinar. Diu no ser-ho, però hi ha motius per creure el contrari. La història és coneguda. Quan es va haver de tancar l’alberg de transeünts de Can Perentoni, Cort decidí construir-ne un de nou - després de diferents intents infructuosos - a un solar municipal del Molinar. Tant Grosske com la batlessa manifestaren un i altre cop que era una mesura provisional, però baldament això una associació de veïns de caire conservador s’aixecà en peu de guerra i mobilitzà el veïnat. Al•leguen que el nou equipament és incompatible amb el parc que hi ha devora. És l’excusa perfecta. És el que diu l’home de les cadenes. Assegura no ser insolidari, però no vol prop de ca seva persones amb risc d’exclusió social, persones que han perdut ca seva o que romanen sense feina i sense cap altre lloc a on anar.


La policia forçada a protegir les obres ( foto DM)

Pot ser ningú no hagi explicat bé de què es tracta. Hom podria entendre, que no justificar, una protesta contra un servei que concentràs al Molinar tota la marginació de Ciutat, però això no passa. L’alberg de transeünts és un servei de prevenció que mai no ha donat problemes. A Palma n’hi ha altres dotze centres d’atenció similars i la convivència amb els veïns és ben normal. A què ve, doncs, tan d’enrenou? Hom pot pensar que al darrere hi ha un intent de manipulació o d’utilització dels veïns contra l’actual majoria de Cort. Sembla que, per a alguns, cal que hi hagi conflictes perquè els ciutadans percebin que hi ha un mal govern. És això? Les sospites són grans. Pot ser la decisió de traslladar l’alberg de Can Perentoni al Molinar no fos la més encertada. Pot ser els veïns tenguin altres arguments per oposar-se a les obres, pot ser que tenguin moltes demandes pendents que la Sala mai no ha satisfet, però allò que no es pot admetre és el foment de la insolidaritat, i del racisme, com a instrument polític.
La maleïda crisi ens ha dut a una situació de pre emergència social que dona ales a moviments xenòfobs i ultradretans a tota Europa. Ho poguérem comprovar la setmana passada amb les manifestacions a Gran Bretanya contra la contractació de treballadors estrangers. També a França, on els barris perifèrics de Paris ja han donat prou mostres de malestar. I no diguem a la Itàlia de Berlusconi, on el govern no atura d’enviar al Parlament lleis xenòfobes que han dut a l’oposició a denunciar que s’ha passat de regular la immigració a encalçar-la La darrera, una llei segons la qual els metges poden denunciar els immigrants il•legals que acudeixin a la consulta, endemés d’establir penes de quatre anys de presó pels sense papers que no obeeixin una ordre d’expulsió. Caure en aquest espiral insolidari és d’allò més fàcil.
El brot d’insolidaritat, no absent de xenofòbia, que alguns han estès pel Molinar és un perill, ara més que mai, que ens caldria evitar per no caure en pitjors mals. Davant aquesta actitud, la batlessa Aina Calvo està convençuda que la bona marxa del centre serà el millor argument per convèncer els veïns disconformes, però pot ser llavors ja sigui tard. En aquests moments, amb una crisi que s’escampa com una taca d’oli és imprescindible cridar a favor de la solidaritat per garantir la convivència futura entre tots els ciutadans.

Turisme per a després d'una crisi

Publicat al Diario de Mallorca el 2 de Febrer de 2009

La passada Fitur va ser una de les fires turístiques més estranyes dels darrers temps. Per una part, hi havia la lògica preocupació davant una crisi que afecta l’economia mundial i que farà que, per segona vegada a tota la història les xifres de turistes arreu del món experimentin un descens, quelcom que només havia succeït el 2002, l’any següent a l’ 11-S. De fet, la participació a la fira ha estat inferior a altres anys i també, probablement, el volum de negoci. I, no obstant, hom no pot dir que el resultat sigui negatiu. El turisme pateix les conseqüències de la recessió, però les expectatives per enguany no són dolentes del tot. L’OMT ( l’Organització Mundial de Turisme) ha previst per a 2009 l’estancament o, en el pitjor dels casos, una minva del dos per cent, la qual cosa situaria el nombre de turistes internacionals al voltants de 900 milions, és a dir en el mateix llistó de 2007, però en condicions immillorables per tornar a créixer tot d’una que la crisi comenci a escampar. En realitat, allò per a la qual cosa aposta l’OMT es perquè el turisme sigui un dels motors de la reactivació econòmica.


Antich i Nadeal a Fitur 2009


És un criteri que comparteix el CRE (el Centre de Recerca Econòmica), segons el qual Balears sortirà més aviat de la crisi que no altres comunitats a causa, precisament, de la seva dependència turística i que, per aquest motiu, tampoc no entrarà en recessió, com sí que ho han fet els països de paradoxalment ens aporten més visitants. Això és així perquè malgrat la crisi hagi enviat milions de persones a l’atur, encara hi ha al món occidental una massa prou elevada de treballadors que fan feina i que, tot i reduir el consum, no volen renunciar a viatjar. El problema sorgeix a l’hora de triar el lloc. L’informe de l’OMT assenyala que l’àrea mediterrània serà la més perjudicada, perquè fa anys que està saturada, però el president de la CEOE, Gerardo Díaz, no pensa el mateix i assegura un “futur esplendorós” per al turisme balear. En què es fonamenta? A mig i llarg termini amb la incorporació al mercat de turistes de països cada cop més diversos, sobre tot dins l’àrea de la Unió Europa i, a curt, amb que les Illes són una destinació segura i que la baixada dels preus del petroli permet als TTOO mantenir els preus dels paquets.
La situació actual, tot i els temors manifestats pels hotelers mallorquins, no és desesperada. Més bé el contrari. Hi ha raons per sentir-se esperançats. I d’aquí la recomanació del secretari d’Estat de Turisme, Joan Mesquida, de que els hotelers no facin cas dels cants de sirena que reclamen una baixada de preus. L’any passat les Balears reben un u per cent manco de turistes, però superaren de bell nou el tretze milions. Enguany, pot ser, tornin a baixar, però allò que importa no és tant el nombre com la despesa turística i, en aquest sentit, sí que es significatiu el descens experimentat el 2008. Allò que de veres convé és el compte de resultats final i no el nombre de visitants. La previsió de l’OMT es d’arribar als 1.600 milions de turistes internacional al 2.020. Hi ha, doncs, un marge de creixement important, però per a nosaltres créixer en quantitat seria, fins i tot, contraproduent. El que cal fer és mantenir l’oferta actual i modernitzant-la per ser, teòricament, més selectius . No de bades, l’estratègia que l’Organització Mundial de Turisme proposa per als anys vinents passa per “l’economia verda” o, el que és el mateix, per a una evolució del turisme marcada per la sostenibilitat i per a una mirada que va més enllà dels clàssic paquet de sol i platja que fins ara ens ha caracteritzat.
Des d’ara, és evident que comença una nova història