Un home que ha fet país

Publicat al Diario de Mallorca el 29 de Desembre de 2008

No hi ha millor definició per a un home, per a una gran persona, que el lema que l’Obra Cultural Balear ha elegit per a l’homenatge a Climent Garau. Serà avui vespre, a les vuit i mitja, al Teatre Principal. Climent Garau és, efectivament, un dels pocs homes de qui es pot dir que han fet país. N’hi ha moltes maneres de fer-ho, però la principal és el compromís amb les persones, amb la llengua i el territori que han estat des de sempre les fites de la vida d’aquest apotecari, nascut el 1924, que va ser president de l’Obra els darrers anys del franquisme i que tengué una participació activa en la creació d’un espai polític per al nacionalisme mallorquí. Ha estat, sens dubte, un dels grans homes d’aquest petit país –i d’un país cultural més gran que abasta tots els Països Catalans – que, amb una enorme capacitat de resistència, fou capaç de lluitar contra el mur d’intolerància i d’incomprensió dels enemics de la pàtria.



Etern pessimista, a força de necessitar l’optimisme , Climent Garau assolí fer virtut d’aquesta particularitat del seu caràcter i convertir-se en un avalador de causes perdudes. És a dir, de causes que sense la voluntat de fer país, serien perdudes irremediablement. Gràcies a ell i a molts resistents de la seva generació es preservà la principal senya de la nostra identitat: la nostra llengua catalana en el pitjor moment de la nostra història. Nascut per a ser científic – de fet fundà i dirigí un dels laboratoris d’anàlisi clínica de més prestigi a tota l’illa – no dubtà en unir-se als creadors de l’Obra ( sompare ja havia estat un dels fundador de la història Associació per la Cultura de Mallorca ) i acceptar presidir la institució en uns anys transcendentals. Mèrit de la seva generació es, per exemple, el reconeixement institucional de la llengua catalana com a pròpia de les illes Balears, un cop reconquistada la democràcia.
Gràcies a homes com Climent Garau encara hi ha esperances. Encara és possible somniar que el nostre país sigui normal en tots els sentits. Mort el dictador, els seus intents per crear a Mallorca un partit nacionalista similar a Convergència Democràtica de Catalunya, fracassaren. ANAM, GASI, Unió Autonomista són noms i sigles que, al final, acabaren desembocant en el PSM o s’evaporaren. Però l’apotecari de Bunyola mai no tirà la tovallola. Fer-ho anava contra els seus principis. Col•laborà intensament amb el PSM i, sobretot, dedicà tots els esforços a constituir un grup de joves, Blanquerna, que durant anys ha estat, i és, un cau de debat, i d’impuls del nacionalisme. És, pot ser, la seva gran obra: posar els fonaments que han fet possible l’existència d’una nova generació de joves que, a la Mallorca del segle XXI, es preocupen per preservar la seva identitat.
Home d’esperit gran, cristià, patriota de la pàtria petita i de la cultura catalana, home malgrat tot sense fronteres i convençut de que la convivència internacional és possible – com s’ha vist un i altre pic en els seminaris de Blanquerna – rep avui l’homenatge dels seus, dels seus amics de més a prop i dels de més enfora, de tots aquells que saben que sense Climent la nostra Mallorca no seria la mateixa. Un homenatge obligat, que se suma a tots els reconeixements que se li han fet al llarg de la seva vida, entre els quals premis tant destacats com el Jaume I o el Ramon Llull, tots els ells per tota una existència dedicada a la difusió i defensa de la nostra cultura. Un just reconeixement a qui s’ha dedicat en cos i anima als demés, professional, social i políticament. “Un home que ha fet país”, com es diu encertadament a la carta de convit que l’Obra Cultural Balear ens ha fet arribar per ser avui capvespre al Teatre Principal. Una carta a la qual només cal posar-hi un emperò i és que, per sort, Climent Garau no només ha fet país sinó que ho continua fent. És en el millor dels sentit, un home del nostre país

Bolonya, la Universitat i els estudiants

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Decembre de 2008

Les protestes d’una part dels estudiants de la UIB – inclòs el tancament a l’edifici Ramon Llull – contra l’anomenat procés de Bolonya només és la punta de l’iceberg d’una acció a gran escala a totes i cadascuna de les universitats espanyoles. Milers d’estudiants han sortit al carrer, i més que en sortiran, per expressar el seu rebuig contra un pla que, segons els seus portaveus, i a l’empara d’una pretesa homogeneïtzació dels títols universitaris, vol sotmetre la Universitat a les lleis del mercat. Aquest és el missatge que corr de boca en boca dels estudiants que centren en el procés el seu malestar davant l’incertesa del futur. Així, Bolonya s’ha convertir en la bèstia que cal vèncer per salvaguardar els estudis superiors i evitar la deshumanització del coneixement. En definitiva, es tracta d’una mobilització en defensa d’una Universitat pública, on les igualtats d’oportunitats siguin reals i no s’aixequin barreres de tipus econòmic.


Manifestació estudiantil contra Bolonya

Som, doncs, davant una nova generació d’estudiants que no es conforma amb anar a classe i examinar-se a finals de curs, sinó que és capaç de mobilitzar-se per una causa que consideren justa. Quelcom que es notava a faltar i que es contradiu amb el tòpic que s’ha imposat les darreres dècades sobre un jovent cada cop més conservador. La rebel•lió contra Bolonya suposa, per això mateix, el despertar d’una inquietud i d’un comprimís envers la societat. Però, Bolonya – es a dir l’Espai Europeu d’Educació Superior – és mereixedor d’aquest aldarull? A les assemblees d’estudiants ja no s’escolta cap veu a favor, la qual cosa demostra que pot ser sí que tenguin raó, encara que l’esperit de Bolonya tengui poc a veure amb el retrat que s’hi fa des dels moviments estudiantils.
Tal volta és hora de reivindicar tot allò de positiu que té l’Espai Europeu d’Educació Superior. El problema de les Universitats – de totes, però sobretot d’universitats com la nostra – és que viuen aïllades de la realitat i que molts dels estudis que ofereixen no responen a les necessitats de la societat que les acull. A Bolonya els dirigents europeus decidiren canviar el rumb, homogeneïtzar els estudis, reduir la durada de les carreres ( la major part de títols superiores queden equiparats als antics graus ) al hora que s’estableixen tres nivells universitaris, l’esmentat de grau, el màster i el doctorat. El principi és que la Universitat no només ha d’impartir coneixement sinó que ha de ser un instrument de dinamització social i econòmica. Un objectiu ben lloable, però que –com és evident – no s’ha explicat bé.
D’aquí les protestes. La reforma de la Universitat exigeix que es faci de baix a dalt i no començar la casa per la taulada, com un cop més s’ha fet. Bolonya s’ha començat a aplicar, però el sistema de finançament no ha variat ni s’han resolt cap dels greus problemes anteriors. Ningú no pot assegurar que la relació entre la universitat i la societat millori si polítics, empresaris, professors i universitaris no dialoguen. Les universitat de l’Estat espanyol necessiten reformes urgents i, en aquest sentit, Bolonya és un tren que no es pot perdre, però ni els rectors ni els polítics que a Europa aposten per l’Espai Europeu d’Educació Superior han explicat bé el seu abast. La falta d’informació ha tergiversat els missatges, suscitant – com ja succeí amb la constitució europeu – recels a balquena.
La única cosa positiva de les protestes estudiantils és, justament, la resurrecció de l’inconformisme. Fa goix veure els estudiants sortir al carrer, però això no els dona la raó i se’ls hi ha d’explicar. Bolonya momés és el motiu que tenen més a mà, no el més just. Per a la nostra Universitat – la UIB- el problema més greu no es l’adaptació a l’espai comú europeu, sinó trobar-se a sí mateixa i assumir el paper dinamitzador que hom esperava d’ella quan fou creada. Mentre Balears continuí sent a la coa d’Espanya, i Espanya d’Europa, pel que fa al nombre d’universitaris sobre el total de la població amb edat d’estudiar, quelcom estarà fallant. I d’això ningú de fora n’és responsable.

Canvi de Sentit

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Decembre de 2008

L’any que ve serà l’any del canvi per a Palma o, més ben dit, del canvi de sentit que ha d’experimentar la ciutat després de dècades de desgavell urbanístic que la convertiren en una ciutat incòmode i injusta. Això, si més no, és el que ahir festejava la plataforma Parc de Ses Vies, i d’altres associacions ciutadanes, després que la Sala anunciàs l’inici de la reconversió de Jacint Verdaguer en el primer corredor verd. Serà l’estiu que ve. I poc abans, també començaran les obres del primer dels cinc eixos cívics que intercomunicaran la perifèria amb el centre de la ciutat: els carrers Blanquerna i Colliure es convertiran en una zona de vianants, amb arbres, bancs, jocs infantils, carril bici i tots els elements necessaris per fer-los atractius als ciutadans, de manera que hom podrà començar a veure el model de ciutat que Aina Calvo prometé si era elegida batlessa.


El tram final de Blanquerna, exclusiu per a vianants

Era una promesa, però, sobretot, una manera de trencar la dinàmica engegada per successius governs del PP. Els conservadors, amb la seva particular manera de veure la ciutat, acabaren amb les il•lusions que havia generat el primer pgou de la democràcia. Les dècades del seixanta i setanta posaren la primera pedra de la Palma actual, amb una expansió desmesurada que obligà als primers ajuntaments democràtics, presidits pel socialista Ramon Aguiló, a prioritzar l’adaptació de les infraestructures i els equipaments socials. La segona onada expansiva vengué després, als noranta i primers anys d’aquest segle, quan Palma fou venuda a l’especulació immobiliària. Llavors, la prioritat era construir, fos com fos, i per això els que llavors comandaven no dubtaren gens en transformar les carreteres en autopistes i els carrers en carreteres.
Palma es transformà de cop en una ciutat gran, de mig milió d’habitants – si comptam els nuclis de població d’altres municipis que hi estan aferrats – o d’un milió si consideram que Mallorca s’ha convertit en una única àrea metropolitana. És evident que calia fer qualque cosa per humanitzar-la. I d’aquí naixé la idea dels corredors verds i dels eixos cívics, per unir el centre amb els barris perifèrics. Tot un canvi de sentit. El carrer Jacint Verdaguer, per exemple, ha estat indultat, passant de ser la porta d’entrada per a l’autopista d’Inca, exclusiva per a vehicles - a la qual cosa havia estat condemnat pel tàndem Matas-Cirer - a convertir-se en el Parc de Ses Vies pel qual la Plataforma ha lluitat durant més de quatre anys.
El Parc de Ses Vies ocuparà cent deu mil metres quadrats. L’equip d’Albert Viaplana, un arquitecte experimentat en remodelacions urbanes, guanyà el concurs d’avantprojectes, amb una proposta que va més enllà de la reconversió del carrer Jacint Verdaguer. La idea és fer d’aquest espai, al bellmig de la ciutat, no només el principal pulmó verd sinó l’àgora i punt de trobada d’uns ciutadans als quals les vies del tren i la via de cintura havien distanciat del centre històric. D’alguna forma: eixamplar aquest centre. Els corredors verds i els eixos cívics sorgeixin així, sobre el mapa de Palma, com els dits d’una ma que abasta tota la ciutat. Un repte que s’uneix a la façana marítima i a les obres del baluard del Príncep – que també començaran l’any que ve – per mantenir l’escala humana d’una ciutat envaïda de ciment i cotxes.
Clar que aquest repte no serà fàcil. L’any que ve només s’executarà la primera fase dels projectes i, endemés, com totes les obres, causaran problemes. Hi haurà protestes. Desapareixeran molts aparcaments i no està clar que el canvi de sentit vagi acompanyat d’una millora substancial del transport públic. El tramvia –un element estratègicament important per redefinir la ciutat – s’allunya per moments i això no ajuda a la comprensió, globalment, del redisseny de Palma com a ciutat que valgui la pena de ser viscuda. Des de Cort s’ha volgut canviar el sentit, però hi ha massa obstacles, massa direccions prohibides que barren el pas a les bones intencions. Tot i això, l’any que ve serà important per convèncer els ciutadans de tot el que hom pot guanyar amb el canvi.

La força del garrover

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Desembre de 2008

El periodista Miguel Manso, que signava la crònica de la investidura de Felicià Fuster com a doctor honoris causa de la Universitat, fou del tot encertat en suposar que el nou doctor té, als seus 84 anys, més confiança en el garrover que plantà a la UIB que en la societat. Com a prova més adient, citava la lliçó magistral de qui fora president d’ENDESA i de GESA quan ambdues companyies eren públiques i Espanya tenia necessitat d’adaptar-se a Europa. El garrover és un arbre fort, que impregna el paisatge de belles i fermes formes, amb fulles perennes, i del qual, a mesura que passen els anys, se’n treu més i més profit. En canvi, de la societat, segons Fuster, no cal esperar massa: “no es pot ser excessivament optimista – sentencià – respecte a la conducte de la societat davant la recomanació de sostenibilitat”. El món desenvolupat abusa de l’energia i les Balears no són alienes d’aquest fenomen: “és una societat de nou-rics que valora els doblers però no sap ser austera en el tema de les energies”.


Felicià Fuster a l'acte d'investidura (foto UIB)

Felicià Fuster ha estat un dels mallorquines més influents del segle XX, dins i fora de l’illa, però mai no volgué ocupar càrrecs polítics, llevat dels que es relacionaven directament amb la gestió empresarial. Com a president de l’Empresa Nacional d’Electricitat, el 1984, creà el grup Endesa que anys després seria privatitzat per Aznar. Fuster, que continua sent president d’honor de l’elèctrica, creia amb l’empresa pública, o amb vocació de pública, i el paper d’aquesta en la societat, tal com ha deixat escrit a la lliçó llegida dijous a la UIB: “la planificació s’ha convertit en una acció tant anatematitzada com la gestió pública”. “Entre les seqüeles de la desregulació – continuà – aquella que em sembla més greu és la desaparició d’una activitat de planificadora del sistema”.
El doctor Fuster es referia a l’energia, a la producció i consum d’electricitat, però les seves referències a l’addicció de la societat al petroli i a les energies fòssils, a la manca de conscienciació sobre el canvi climàtic (“ l’home és més capaç d’adaptar-se a les conseqüències de la seva conducta enlloc de corregir-la” ) i a la necessitat de disposar de “centres de producció d’electricitat més pròxims al consumidor que gestionin millor la demanda” són perfectament extrapolables a molts altres comportaments humans, aquí i fora de Mallorca. Des de la urgències de corregir les injustícies, d’uns països pobres, a dieta d’energia mentre els rics la tuden , a la falta de visió de futur d’una societat mallorquina que ha deixat perdre l’oportunitat de fer compatible riquesa i sostenibilitat.
L’altre dia, després de la darrera gran apagada, foren molts – inclosos el president del Govern i els dirigents de la companyia elèctrica – els que confiaren en el futur cable que ha d’unir les illes amb la Península per garantir el subministrament. Cal recordar que Felicià Fuster mai no en va ser partidari. És més, malgrat presidir una companyia estatal, defensava l’autonomia de la filial GESA, com a empresa illenca. I, en aquest sentit, creia fermament en la necessitat d’una planificació sostenible o, dit en paraules més planeres, en la conveniència de no treure els peus del llençol. Al capdavall les illes són això, illes, i no se’ls pot aplicar solucions continentals. Renunciar a un ús assenyat dels recursos propis – i en primer lloc, del territori – és renunciar a la sostenibilitat, a la pèrdua de qualitat de vida i a la identitat.
Durant anys, i encara, Felicià Fuster exercí un indubtable lideratge a Mallorca. La “seva” empresa, que llavors era de tots, practicà el mecenatge per a múltiples activitats culturals i socials. El seu gran desencant ha estat comprovar que confià massa en la societat i d’aquí que el seu pensament hagi anar evolucionat cap a l’escepticisme. Cap altre empresari n’ha estat tan conscient com ell ho era, i ho continua sent, de la necessitat de fer realitat el binomi societat-empresa. Ja no hi ha empreses públiques fortes i els prestigi social dels polítics és de capavallada, però per això mateix la seva herència – el seu testament, com ho definí a l’acte d’investidura – podria ser assumit per alguns dels grans empresaris mallorquines que són internacionalment reconegut però que, de portes endins, han renunciat a qualsevol tipus de lideratge que no fos exclusivament econòmic. La societat balear actual no té líders i, endemés, mostra greu símptomes de descohesió social. Tal volta per això, Felicià Fuster elegí el garrover, un arbre de profundes arrels i tot un símbol de resistència i d’equilibri entre l’activitat humana i la preservació de la naturalesa.

Les botigues que tanquen

Publicat al Diario de Mallorca l' 1 de Desembre de 2008

El nou president de PIMECO, la patronal del petit comerç, ha declarat que dues mil botigues són en perill de tancar si no s’aconsegueix limitar l’impacte de la directiva Bolkestein i si la crisi no afluixa. Bernat Coll, un ferreter d’Inca, ha assumit el comandament d’aquesta nau empresarial en el pitjor moment. Falta poc mes d’un any – serà el primer de gener de 2.010 - perquè comenci a vigir la norma de la Unió Europea que liberalitza els serveis i que, entre d’altres mesures, impedeix posar traves a l’expansió de les empreses o, allò que per alguns és el mateix, la implantació de noves grans superfícies comercials. D’aquesta manera, facilitant la competència, els legisladors europeus pensen que el comerç s’expandirà, es crearan més llocs de feina i que , endemés, el consumidor en sortirà beneficiat. Un miratge, segons els petits i no tant petits comerciants, que veuen com cada dia hi ha més botigues que pengen el cartell de “es traspassa” o “liquidació”.


Els graffitis ocupen el lloc dels mostradors

Tant PIMECO com AFEDECO, l’altra patronal del comerç, no estan d’acord amb la directiva i, per això, exigeixen del Govern que miri per a les empreses illenques a l’hora de transposar la directiva Bolkestein a la legislació autonòmica. Una adaptació que, de fet, ha obligat a redactar de bell nou la llei de comerç, que és ara a punt de tramitació. La intenció és impedir a Mallorca que s’obrin botigues de més de 700 metres quadrats, la qual cosa, de fet, evitarà l’establiment de noves grans superfícies i, de passada, prohibir nous comerços a polígons industrials o zones sense habitatges. La directiva liberalitza la creació d’empreses però obre la porta a limitar la implantació de comerços a determinats llocs per raons urbanístiques i mediambientals.
El problema és que la transposició de la directiva a la llei de comerç balear no és un camí directe, sinó que s’ha de creuar amb la llei estatal que previsiblement serà prou més permissiva. El govern central tendria decidit situar el límit en els 2.500 metres i això és el que tem, amb raó, el petit comerç de les Illes. Per això , patronal i sindicats s’han confabulat per pressionar el Govern, i aquest alhora al govern central, perquè introdueixi en la seva llei una excepció per insularitat. Quelcom que, teòricament, es preveu al tractat d’Europa en el qual hi ha una referència al fet insular. D’aconseguir-ho o no depèn, ara per ara, el futur de les botigues mallorquines.
S’imaginen el centre de Palma sense botigues? O les viles i barris sense els comerços que els donen vida? Si Madrid i Brussel•les són incapaços de transigir davant la realitat insular, més de cinc mil llocs de feina corren perill, perquè per moltes noves grans superfícies que s’implantin mai no es crearan tantes ocupacions. En qualsevol cas, però, està clar que els botiguers no poden romandre plegats de mans i que s’hauran d’espavilar fort i ferm per resistir la competència sigui quin sigui el desenllaç de la directiva Bolkestein. Hi ha altres tipus de competència com és ara el comerç xinès. Sense botigues els carrers no tenen vida i, per això, en temps de crisis, les ciutats semblen més esmorteïdes. Per això cal un revulsiu que animi el carrer i el consum, sense que tal cosa vulgui dir caure en el consumisme.
Veus ecologistes han demanat aquests dies que els municipis rebaixin els llums de Nadal per estalviar energia. És evident que s’han d’evitar els excessos, i que la decoració nadalenca no consisteix només amb enllumenar més els carrers, però, per això mateix, cal ser imaginatius perquè ciutats i pobles visquin les festes com a tals, sortint al carrer i fent les compres que pertoqui. Les botigues donen vida i per això necessiten el suport de les administracions, alhora que s’han d’adaptar a les necessitats dels ciutadans. És hora, per exemple, que el comerç trenqui amb la tradició horària o que, si més no, es repensin els horaris i els dies d’obertura en funció dels interessos generals.