L’anomenada Mesa del Turismo que agrupa les principals empreses espanyoles del sector ha aprofitat el “manifesto por la lengua común” per afegir llenya al foc de la disputa lingüística. S’hi han adherit perquè, segons diuen, la discriminació (sic) que pateix el castellà a algunes comunitats, entre les quals suposadament la balear, causa un greu dany al turisme. Quin doi! Si totes les anàlisis econòmiques d’aquesta associació tenen el mateix rigor científic que aquesta, llavors, com es diu en foraster, “apaga y vamonos”. No hi ha dret que es facin aquestes asseveracions. No n’hi ha perquè ningú no pot demostrar que la política lingüística de les illes Balears – la comunitat amb més pes turístic de l’Estat – afecti per res l’economia turística, ens tot el contrari: son missatges com aquests, segons els quals els turistes no són benvinguts ( vos en recordau de la polèmica sobre l’ecotaxa?) els que de veres fan mal, tal com oportunament ha recordat el secretari d’Estat de Turisme, Joan Mesquida.
+copia.jpg)
Una mostra del model lingüístic predominant a les zones turístiques
La prova més evident de la mentida és la recent enquesta de GADESO, segons la qual només el sis per cent de britànics i el deu per cent d’alemanys saben que a Balears es parla una llengua diferent del castellà. Els turistes saben que són a un país estranger, però de vegades ni això: a la retolació de les zones turístiques de Mallorca sí hi ha llengües predominants són l’anglès i l’alemany. Voldrien els senyors de la Mesa del Turismo substituir-les pel castellà? Precisament, sí qualque queixa lingüística s’ha donat a la nostra comunitat autònoma ( especialment entre els turistes de l’INSERSO ) no és per un excés de retolació en català, que evidentment no hi és, sinó per la manca també de castellà. No perquè no els entenguin, sinó pel missatge espanyolista que el autors del manifiesto pretenen expandir per tot l’Estat.
El cinisme dels signats del manifiesto i del seu entorn mediàtic arriba a l’extrem d’assegurar que no desitgen eliminar les llengües pròpies a favor de l’ús exclusiu de la comuna, sinó garantir la coexistència de totes i que els ciutadans, o el turistes, les puguin usar indiscriminadament sense cap tipus de coacció. Als catalanoparlants ja ens agradaria que això fos així. Però, de fet, no passa. No hi ha ningú que a les Illes hagi tengut problemes per fer-se entendre en castellà, llevat pot ser a qualque restaurant on tot – inclosos els cambres – és britànics o alemany, mentre que els mallorquins sí que en tenen de problemes, fins i tot, de vegades, per demanar un simple cafè. La è oberta es, segons sembla, una dificultat idiomàtica insalvable.
Què no ens venguin amb coverbos. La política lingüística que s’ha dut a terme a les Illes Balears és absolutament respectuosa amb els drets dels castellanoparlants que han d’entendre, això sí, que aquí hi ha una llengua pròpia. Allò que no es pot admetre és que qualsevol recomanació o ajut que s’aprovi per fomentar l’ús del català sigui considerat com a una imposició. Hom pensava que l’afer d’Air Berlín havia quedat prou aclarit després de ‘entrevista entre Antich i Middelmann, però sembla que no. El nacionalisme espanyolista no vol renunciar a cap dels seus vells privilegis i no dubta en fer ús de la mentida per convèncer els que no coneixen la situació real. Sí fa falta dir que les politiques nacionalistes del demés perjudiquen el turisme, doncs es diu i ja està. Allò que és lamentable és que aquesta actitud pugui comptar amb la complicitat o el silenci d’alguns empresaris illencs ( quatre de les principals empreses turístiques del món són mallorquines ) la contribució dels quals a la cultura pròpia ha estat, fins ara i en el millor dels casos, inexistent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada