En el metro, de tornada

Publicat al Diario de Mallorca el 27 de Juliol de 2008

El metro de Palma ha tornat a engegar motors. Un cop més, com presumia l’ex president Matas, la ciutat de Mallorca se situa a l’alçada que el correspon (...). On s’havia vist mai que la capital turística de la Mediterrània no tengués un tren subterrani i metropolità? La broma – aquesta megalomania - ens haurà costat 343 milions d’euros, un 43 per cent més dels que s’havia pressupostat inicialment, aquell dia en que des del Consolat de Mar es prengué la decisió de convertir el carrer Jacint Verdaguer en autopista i soterrar les vies del tren. Una milionada d’euros a la qual cal afegir el cost de les obres per fer i refer l’esmentat carrer i el parc de les Estacions, sota el qual s’ha construït l’estació intermodal. Tot per voler ser més que els altres. Manco mal que la vella dita de que “Déu ens alliberí d’un ja està fet” no és aplicable en aquesta ocasió, perquè, al capdavall, el metropolità i l’estació central són ben aprofitables. El problema és el deute que deixen i el record de les inundacions, causades per les obres mal fetes, que a punt estigueren de provocar una tragèdia i que han retardat un any el funcionament efectiu del nou servei suburbà.


El metro es reestrena

En realitat, el metro no era imprescindible, però no hi és de demés. Hi faria falta, això sí, una nova línea transversal perquè fos útil a tots els ciutadans i no només a aquells afortunats que viuen i treballan prop d’alguna de les estacions. Ara, el és menester és una bona coordinació entre tots els transports públics, tant urbans com forans, i és aquí, precisament, quan ens entemem que els doblers invertits en el metro gairebé haguessin servit per pagar un tramvia que abastàs tota la badia de Palma o les ampliacions ferroviàries previstes en el conveni que aprovà el consell de ministres de la setmana passada. Si l’anterior Govern hagués mesurat bé les prioritats potser que avui la xarxa ferroviària ja fos completa. D’aquesta manera, el metro ha esdevingut el símbol – amb les autopistes – d’un passat al qual ara, de tornada, cal reordenar: posà ordre perquè, ja que hem convertit el territori insular en una única àrea metropolitana, l’estructurem de manera adequada a la nova realitat.
D’això es tracta a partir d’ara. En una comunitat que supera el milió d’habitants i que no té cap altra sortida que els ports i l’aeroport, el transport públic és essencial per garantir la mobilitat de la població sense afectar, més encara, l’entorn mediambiental que, malgrat tot, continua sent la millor garantia de futur per a la nova societat mallorquina. Per això, més enllà del metro – la utilitat del qual ens ho dirà el nombre d’usuaris que tengui – la prioritat es centre ara en la prolongació de les línies ferroviàries fins a Acúdia i Artà-Cala Rajada, que ha de fer possible que la meitat de l’Illa quedi prop d’una estació. Per un desenvolupament sostenible, cal que les alternatives al transport privat siguin eficaces. I el tren – un metro d’àmbit insular – ho ha de ser per pura necessitat.
Com ho és el tramvia que des de Cort i el Consolat volien que s’inclogués en el conveni ferroviari, però que dissortadament n’ha quedat exclòs. Està clar que la ministra de Foment segueix sense entendre que té d’especial una illa. Un tramvia des de s’Arenal a Santa Ponça que, endemés, enllaci Palma amb l’aeroport, és el complement necessari al metro i a l’expansió ferroviària, sense que això vulgui dir prescindir de l’autobús per al transport urbà o metropolità. El que importa, ara mateix, és una total coordinació que faciliti les comunicacions entre nuclis de població o barris més que no l’expansió urbanística, que és allò que fan les autopistes. En definitiva que les noves xarxes de transport proporcionin un servei adequat però no fomentin el creixement demogràfic.

Solidaris o espoliats?

Després de conèixer les dades del ministeri d’Economia sobre les balances fiscals – que d’altra banda no aporten cap novetat a allò que ja sabíem o intuíem – la pregunta, referent a les persones que viuen i paguen els seus impostos a Balears és aquesta: som ciutadans solidaris o, com es diu des del nacionalisme, víctimes d’una espoliació? Al llarg dels anys, les illes Balears no només han aportat entre el set i el catorze per cent del seu PIB ( en euros constants, devers tres mil milions cada any ) per al desenvolupament de les comunitats amb manco renda, com Extremadura o Andalusia sinó que, endemés, des de la dècada dels seixanta han acollit una població procedent d’aquestes comunitats que – de primera o segona generació - representa entre el trenta i el quaranta per cent dels residents. En aquest sentit, la solidaritat és doble, tot i que sigui una solidaritat forçada per un model econòmic que exigia “importar mà d’obra” i per un sistema de finançament imposat per les comunitats amb major pes polític que ha convertit les Illes en el major contribuents per càpita de l’Estat al hora que era el territori amb menys inversions estatals.


Consolat de Mar, seu del Govern

El problema no és si és o no just que Balears aporti a l’Estat, en concepte de solidaritat, més que si fos una colònia en temps dels imperialismes, sinó si el que rep a canvi es correspon amb aquesta solidaritat. Amb una paraula, si els andalusos o els extremenys que viuen aquí, al costat dels mallorquins de naixement, reben els mateixos serveis de l’administració pública que els seus compatriotes d’Andalusia o Extremadura. Moltes vegades, per exemple, hem sentit el president extremeny vanagloriar-se d’haver posat ordinadors a l’abast de tots els alumnes de l’escola pública. Pot dir el mateix la consellera d’Educacio de les Illes Balears? És evident que no. Mentre a Extremadura o Astúries el problema és omplir les aules ja construïdes, perquè hi falten alumnes, la preocupació de la consellera balear és tenir més doblers per fer escoles perquè cada curs hi ha més i més alumnes.
I això que dèiem de l’escola es pot extrapolar a la sanitat, a la justícia i a qualsevol servei de l’administració. Què un ciutadà de les Illes pagui més que un andalús probablement és just. Alcapdavall els nombres són fruit de l’estadística i la suma dels imposts, com la renda per càpita, es mesura amb termes generals, fent mitjana, la qual cosa converteix – teòricament - Balears en una comunitat rica mentre que d’altres continuen sent pobres o fent-se les pobres, malgrat que els sous mitjans per persona siguin aquí, a les Illes, inferiors. I no parlem de les pensions que són de les més baixes de l’Estat. I, per contra, a l’hora de rebre els serveis públics, a la sanitat per exemple, un pensionista de les Illes rep manco atenció que un d’extremeny. L’única avantatge comparativa dels residents de les Illes ( i no tots, perquè els estrangers paguen imposts però no se’ls reconeix el dret) són els descomptes del transport aeri i marítim, però aquest queda àmpliament compensat per les inversions estatals en la xarxa ferroviària i de carreteres
Publicat a Diario de Mallorca el 21 de Juliol de 2008


La publicació de les balances fiscals permet pensar que el govern central reconeixerà que ha discriminat les Illes i que, en certa mesura, tenen raó aquells que parlen d’espoli. Es diu que es revisarà la població i que això afavorirà Balears perquè en els darrers deu anys és la comunitat que proporcionalment més ha crescut, però no convé fer-se massa il•lusions, perquè el 1998 ( amb un trenta per cent manco d’habitants ) les illes Balears ja foren maltractades. Des de la resta de l’Estat mai no s’han tengut en compte les raons illenques: insularitat, turistes, immigrants, dèficit històrics. Les Balears és, pot ser, la comunitat amb pitjors serveis públics, tal com recentment s’ha reconegut des de Madrid, la qual cosa va fer possible que s’aprovassin algunes mesures compensatòries a l’Estatut. Però està per veure que aquestes mesures es compleixin. La reacció del govern central i de les comunitats que s’han vist més afavorides davant les balances ha estat penosa. Diuen que demostra que la solidaritat funciona, perquè els rics paguen més, però a les Illes no tothom és ric, la riquesa està mal repartida i, per afegitó, la vida és més cara i els serveis públics xerecs.

Les llengües i el turisme

Publicat a Diario de Mallorca el 14 de Juliol de 2008

L’anomenada Mesa del Turismo que agrupa les principals empreses espanyoles del sector ha aprofitat el “manifesto por la lengua común” per afegir llenya al foc de la disputa lingüística. S’hi han adherit perquè, segons diuen, la discriminació (sic) que pateix el castellà a algunes comunitats, entre les quals suposadament la balear, causa un greu dany al turisme. Quin doi! Si totes les anàlisis econòmiques d’aquesta associació tenen el mateix rigor científic que aquesta, llavors, com es diu en foraster, “apaga y vamonos”. No hi ha dret que es facin aquestes asseveracions. No n’hi ha perquè ningú no pot demostrar que la política lingüística de les illes Balears – la comunitat amb més pes turístic de l’Estat – afecti per res l’economia turística, ens tot el contrari: son missatges com aquests, segons els quals els turistes no són benvinguts ( vos en recordau de la polèmica sobre l’ecotaxa?) els que de veres fan mal, tal com oportunament ha recordat el secretari d’Estat de Turisme, Joan Mesquida.



Una mostra del model lingüístic predominant a les zones turístiques

La prova més evident de la mentida és la recent enquesta de GADESO, segons la qual només el sis per cent de britànics i el deu per cent d’alemanys saben que a Balears es parla una llengua diferent del castellà. Els turistes saben que són a un país estranger, però de vegades ni això: a la retolació de les zones turístiques de Mallorca sí hi ha llengües predominants són l’anglès i l’alemany. Voldrien els senyors de la Mesa del Turismo substituir-les pel castellà? Precisament, sí qualque queixa lingüística s’ha donat a la nostra comunitat autònoma ( especialment entre els turistes de l’INSERSO ) no és per un excés de retolació en català, que evidentment no hi és, sinó per la manca també de castellà. No perquè no els entenguin, sinó pel missatge espanyolista que el autors del manifiesto pretenen expandir per tot l’Estat.
El cinisme dels signats del manifiesto i del seu entorn mediàtic arriba a l’extrem d’assegurar que no desitgen eliminar les llengües pròpies a favor de l’ús exclusiu de la comuna, sinó garantir la coexistència de totes i que els ciutadans, o el turistes, les puguin usar indiscriminadament sense cap tipus de coacció. Als catalanoparlants ja ens agradaria que això fos així. Però, de fet, no passa. No hi ha ningú que a les Illes hagi tengut problemes per fer-se entendre en castellà, llevat pot ser a qualque restaurant on tot – inclosos els cambres – és britànics o alemany, mentre que els mallorquins sí que en tenen de problemes, fins i tot, de vegades, per demanar un simple cafè. La è oberta es, segons sembla, una dificultat idiomàtica insalvable.
Què no ens venguin amb coverbos. La política lingüística que s’ha dut a terme a les Illes Balears és absolutament respectuosa amb els drets dels castellanoparlants que han d’entendre, això sí, que aquí hi ha una llengua pròpia. Allò que no es pot admetre és que qualsevol recomanació o ajut que s’aprovi per fomentar l’ús del català sigui considerat com a una imposició. Hom pensava que l’afer d’Air Berlín havia quedat prou aclarit després de ‘entrevista entre Antich i Middelmann, però sembla que no. El nacionalisme espanyolista no vol renunciar a cap dels seus vells privilegis i no dubta en fer ús de la mentida per convèncer els que no coneixen la situació real. Sí fa falta dir que les politiques nacionalistes del demés perjudiquen el turisme, doncs es diu i ja està. Allò que és lamentable és que aquesta actitud pugui comptar amb la complicitat o el silenci d’alguns empresaris illencs ( quatre de les principals empreses turístiques del món són mallorquines ) la contribució dels quals a la cultura pròpia ha estat, fins ara i en el millor dels casos, inexistent.

La contramoratòria

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Juliol de 2008

Els partits que formen la majoria del Consell de Mallorca han arribat a una solució salomònica sobres les polèmiques i impresentables ART ( Àrees de Reconversió Territorial ) que a judici de la Fiscalia – i de qualsevol urbanista assenyat – són un despropòsit de tanta arbitrarietat. Ningú no ha explicat les raons de la seva imposició en el Pla Territorial de Mallorca, ningú no ha dit quina raó lògica hi havia per intercanviar drets urbanístics d’un lloc a altre de l’illa, encara que tothom ho sàpiga: justificar unes urbanitzacions que d’altra manera no en tendrien cap de justificació. Doncs bé: el pacte progressista ha decidit ajornar qualsevol decisió fins a finals de legislatura, la qual cosa significa penjar una espasa de Damocles sobre el PTM a l’espera de les perspectives electorals que hi pugui haver el 2011. Està clar que UM ha exigit, contra la opinió dels seus socis actuals, no tocar les àrees, entre d’altres motius per no donar arguments a la Justícia que perjudiquin els dirigents que participaren a les negociacions amb el PP.


Francina Armengol amb la portaveu del Bloc i el d'UM

A principis de legislatura, fins i tot abans que hi intervingués la Fiscalia, PSOE i Bloc posaren sobre la taula la reforma del Pla Territorial. Les ART feien mala olor i no volien que la gestió del nou pacte de Progrés hi quedàs contaminada. Per això acordaren, amb el vist-i-plau d’una UM desitjosa de marcar distàncies amb el PP, una suspensió cautelar que finalitza just ara, el pròxim dia 17. La lògica manava que la suspensió es convertís en definitiva. El temps polític ho recomanava i el temps econòmic també, però UM no ha volgut romandre tota sola com a culpable d’una malifeta que atribueixen a una imposició dels seus ex socis, així que s’han autodeclarat de mel i sucre i, conseqüentment, acordat un téntol. Una decisió que, de fet, suposa una contramoratòria: s’ajorna la solució del problema, però l’amenaça continua, sobretot després que el PP hagi iniciat el retorn cap al centre, un viatge al qual ha convidat de bell nou UM.
No és una bona noticia, com han deixat clar des del GOB. Sembla ser que a darrera hora, el Bloc aconseguí que PSOE i UM es comprometessin a “eliminar definitivament les ART abans d’acabar la legislatura”. En aquest sentit, la presidenta del Consell, Francina Armengol, volgué deixar clar que el seu propòsit i el del seu partit és, mitjançant les anunciades reformes del PTM, que Mallorca entri en una nova fase pel que fa a l’ordenació territorial i a la disciplina urbanística. Prou d’escàndols, ha vengut a dir, malgrat el manteniment de les Àrees de Reconversió sigui escandalós en sí mateix.
Tot i això, la gestió territorial del Consell mereix un marge de confiança. Fa ara un lustre, el Pla Territorial de Mallorca hagués pogut ésser prou diferent – i evidentment sense ART – si els partits d’esquerra haguessin sabut pactar amb UM i aprovar el planejament a temps. Però enlloc de transigir preferiren esperar els resultats de les eleccions autonòmiques que, com sabem, voren adversos als desitjos progressistes. El resultat fou un Pla Territorial que acabà escorant a la dreta, un pla que no serveix de res mentre els ajuntaments no s’hi adaptin – fins ara només ho ha fet el d’Alcúdia – i que, finalment, ha de ser reformat per recuperar la legitimitat perduda. Serà possible? Aquest cop hom s’ha estimat mantenir el pacte. Si més no, s’estan donant passes positives, com l’acord de desclassificar la urbanització des Guix i evitar així l’impacte negatiu que tendria sobre un entorn de tanta vàlua i tan sagrat com és Lluc.
O l’Agéncia de Disciplina Urbanística. Dia 17 – curiosa coincidència – la consellera del Territori, Maria Lluïsa Dubon, ha convocat l’assemblea de batles que n’ha de ratificar el reglament. No hi ha dubte que aquest és un bon moment per posar en marxa una eina com aquesta: una agència supramunicipal creada per evitar que els planejament urbanístics siguin paper banyat.