L'any de la Serra

Publicat al Diario de Mallorca el 25 de Gener de 2010

Avui s’ha de lliurar al ministeri de Cultura la documentació perquè la Serra de Tramuntana pugui ser declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO en la seva categoria cultural. Dia primer de febrer finalitza el termini per a la presentació davant aquest organisme internacional de les candidatures que enguany hi opten i, d’acord amb el Consell de Patrimoni Històric estatal, la Serra n’és una d’elles. Una passa més en el llarg procés, iniciat fa un parell d’anys, que ha de dur al reconeixement internacional dels molts valors naturals i etnològics que conserva la muntanya mallorquina. Tot fa pensar que aquest cop la declaració serà possible i, per tant, que 2010 serà, amb majúscules, l’any de la Serra, baldament la declaració formal no sigui fins l’any que ve. Tot un repte que ha de dur, d’una vegada per totes, a la preservació del que és l’espai més emblemàtic de Mallorca.


El Galatzó i Galilea des del cami de na Morruda

Des de la conselleria del Territori del consell de Mallorca fa anys que es treballa perquè la declaració sigui possible. Des de la pàgina web del Consell o des de les xarxes socials com facebook – on s’hi han aplegat més de tres mil admiradors- hom pot accedir a l’ample dossier que s’ha preparat i que, segons hi podem llegir, ha de donar pas a un pla de gestió de la Serra de Tramuntana que sigui sostenible i que en garanteixi una bona qualitat de vida. És a dir, no aspirar només a aconseguir un segell promocional – “que millori la imatge exterior de Mallorca” – sinó a fer real la protecció de la Serra amb una política d’equilibri respecte a l’ordenament dels usos territorials. Aquest és, justament, el principal obstacle, atès que declaració de Patrimoni implica un compromís ferm de tota la comunitat per impedir els errors que s’han comés en molts altres espais naturals de l’Illa.
Les urgències per preservar la Serra de la massiva urbanització costanera han estat una constant a la historia recent de Mallorca. Fins i tot en ple “boom” turístic, a principis dels anys setanta, quan va ser declarada “paisatge protegit”. Una declaració a la qual després s’han anat sumant diferents normatives autonòmiques per fer efectiva la preservació. Així, durant l’anterior legislatura del Pacte de Progrés es posa en marxa la conversió en parc natural, que no va ser possible pels temors municipals a perdre autonomia i la por dels propietaris de les possessions davant les més que previsibles restriccions urbanístiques. En aquesta ocasió, sense descartar la possibilitat d’un gran parc, el Consell s’ha decantat per demanar l’aval de la UNESCO, un segells de protecció que no implica afegir cap nova norma restrictiva, però que en cap cas no pot ser un xec en blanc.
És el que digué la consellera insular del Territori, Maria Lluïsa Dubon, quan la proposta es presentà davant el Consell de Patrimoni Històric. La declaració com a Patrimoni de la Humanitat compta amb el suport unànime de tots i cadascun dels devuit municipis de la Serra i això implica, de fet, acceptar que hi ha d’haver un pla de gestió que “asseguri la conservació d’aquest espai natural i ofereixi garanties perquè els beneficis recaiguin directament sobre la població resident”. “No suposa cap nova restricció – afegí la consellera – però si una garantía que ha d’evitar futures possibles agressions”.
Com s’ha posat de manifest a Fitur i s’ha comprovat a tots els fòrums turístics que han tengut lloc recentment, Mallorca necessita actualitzar el seu producte turístic i això significa no només modernitzar els hotels o crear noves infraestructures sinó, sobretot, preservar un entorn natural que, en definitiva, segueix essent el seu millor capital. Què la Serra sigui Patrimoni Mundial seria una excel•lent inversió promocional, però més enllà d’això és un deure de les actuals generacions, les de la “balearització”, el mantenir intacte allò que és un patrimoni comú, propi de tots els mallorquins i , si no hi ha res de nou, de la humanitat.

Son Bordoy, a la llista d'espera

Publicat al Diario de Mallorca el 18 de Gener de 2010

El president Antich en el discurs d’investidura que encetà aquesta legislatura prometé fer tots els possibles per un canvi de model de desenvolupament fonamentat en la sostenibilitat mediambiental i social. En aquells moments la bombolla immobiliària era intacta i la demografia, és a dir la immigració, en plena expansió. Un gran incendi amb dos focus clarament definits sobre els quals era necessària una dràstica actuació. Per un costat calia modificar els planejaments urbanístics i evitar consums de territori innecessaris, però per l’altra feia falta una oferta d’habitatges a l’abast de la població més mancada de recursos. Per això, enmig de noves normes restrictives va néixer la llei Carbonero que, en una aparent contradicció, pretén posar a l’abast dels promotors sol barat per fer-hi habitatges de protecció. Son Bordoy n’era el resultat, però amb ell ha sorgit la polèmica.


Ubicació de Son Bordoy, entre el Molinar i l'autopista

Son Bordoy, un espai rural entre el Molinar i l’autopista de l’aeroport, s’ha convertit en un punt d’encontre entre interessos contraposats. El GOB considerà un absurd el pla del Govern que pretenia quadruplicar el nombre d’habitatges que s’hi poden construir, mentre que per al Govern es tractava de complir una promesa. Ambdues parts coincideixen en que fan falta habitatges socials, però discrepen en com posar-hi remei. Els ecologistes cerquen la solució en l’estoc de vivendes ja construïdes o en la rehabilitació de les que no s’habiten, però segons el conseller, Jaume Carbonero, la solució a aquest problema social no por dependre només de la reconversió dels habitatges no venuts en HPO ( de protecció oficial) ni pot esperar a que es posi en marxa una rehabilitació a gran escala. El remei ha d’abastar tots els fronts i ha de ser rapit. De la mateixa manera que en un incendi forestal, de vegades, fa falta encendre un foc per aturar les flames que van en sentit contrari, la urbanització de Son Bordoy esdevenia, des del punt de vista del Govern, una actuació extrema però imprescindible.
Però el Govern, pressionat pels ecologistes i per l’Ajuntament, ha acabat cedint i ha ajornat la decisió sobre Son Bordoy per donar lloc – han dit – a sotmetre la qüestió a un debat públic. Quin és el problema ? Els terrenys són un espai rústic però qualificat com urbanitzable i amb un pla parcial ja aprovat. El problema sorgeix quan el Govern mitjançant la llei Carbonero pretén massificar-lo, fent possible una població de 2.500 habitants que se sumarien als que ja viuen en el Molinar. Des de la conselleria asseguraren que no es tractava de fer noves Corees, en al•lusió al barri que és en fase inicial de rehabilitació, però la realitat es que hom no hi veia garanties de que la zona no es convertís en un barri marginal. I, per això, curant-se en salut, des de Cort s’apressaren a qualificar el model proposat pel Govern com incompatible amb el model de ciutat que propugna Aina Calvo. La qüestió és : hi ha qualque opció diferent i que sigui efectiva a curt termini? No ho sembla, però la decisió està presa i el projecte de Son Bordoy ajornat. Indefinidament? De moment ha passat a la llista d’espera de les moltes propostes que figuraren en el programa del Govern i que sols no hauran vist la primera pedra quan finalitzi la legislatura.
Palma té un dèficit d’habitatges socials i ara, precisament, és el moment adequat per a una operació de xoc. Son Bordoy no és un “pelotàs” més. Si més no, no és comparable amb Can Domenge, com s’ha volgut fer creure des de l’oposició. Consumir territori seguirà sent imprescindible si la població creix. D’allò que es tracta es de fer-ho amb mesura, sense deixar que les flames immobiliàries cremin un pam més del que sigui necessari i, sobretot, fent que la Palma del futur sigui una ciutat saludable. On la convivència sigui possible, tant a les zones urbanes rehabilitades com a les de nova construcció. Aquest és, precisament, el gran obstacle que Son Bordoy tenia al davant: garantir les condicions per a una vida saludable i evitar que el seu futur fos convertir-se en un gueto, com ha passat amb moltes altres zones de Palma. És això possible? Donar resposta a aquest interrogant potser justifica l’ajornament, però no enfonsar la nau capitana – la política d’habitatges socials - d’aquest govern.

Viure tots sols

Publicat al Diario de Mallorca l'11 de Gener de 2010
Un informe que la regidora d’Educació, Igualtat i Drets Civils de Palma, Cristina Ferrer, va fer conèixer durant les festes de Nadal ens assabenta de que el 32’5 per cent de llars del municipi són unipersonals, és a dir que hi viu una persona tota sola. És un percentatge important, sobretot perquè va creixent de cada dia, com ho demostra que entre 2006 i 2008 va incrementar-se en un 12 per cent. És a dir, que d’haver continuat aquesta dinàmica, en aquest moment hem de parlar, ja, del 35 per cent, la qual cosa representa un col•lectiu de 60.000 persones. Viure tot sol és una opció que cada cop té més pes a les societats occidentals i, en aquest sentit, no és gens estrany que una ciutat com aquesta segueixi idèntica dinàmica que les principals capitals dels seu entorn, si no fos per uns quants detalls que la fan preocupant: la soledat de la població més gran i, de manera especial, la immigració.


Viure tots sols exigeix nous serveis

Està Palma preparada per fer front aquest repte social? De totes les llars habitades per una sola persona, prop del 30 per cent de casos correspon a persones majors de 65 anys – la gran majoria dones – , és una conseqüència de l’ augment de l’esperança de vida cosa que fa que cada cop hi hagi més gent gran que sobreviu a la seva parella. Cada cop són més les persones que no es resignen a passar el seus darrers anys en una residència o a haver-la de compartir forçosament amb parents o altra gent. Igualment, és notori l’increment de divorcis o separacions que provoca que cada cop hi hagi més llars unipersonals o famílies monoparentals, pares o mares – generalment aquestes – que viuen totes soles amb els seus fills.
Aquest panorama, que ha capgirat el mapa familiar de Palma, és generalitzable a la major part de municipis de les Illes on, endemés, el pes de la immigració és més feixuc. Aquest segment de població presenta unes característiques pròpies, atès l’elevat nombre de persones que comparteixen habitatge sense constituir, de fet, una unitat familiar. Els pisos pastera són l’altre cara de les llars unipersonals i, no obstant, tenen molts punts en comú. Una situació que s’ha agreujat amb la crisis, com ho demostra la dada de l’Observatori Municipal de la Igualtat, segons la qual les sol•licituds de reagrupació familiar caigueren en picat durant 2009. Aquesta és la realitat, la de, si fa no fa, una quarta part de la població que, d’una o altra manera, voluntària o forçosament, viu sense el suport de la família, diguem-ne, tradicional.
Viure tot sol, tant si és una opció lliure com si ve imposada per les circumstàncies, obliga al ajuntaments a reorientar el seus serveis i fer front a aquesta nova realitat. L’aparició de nous models de llars i, per tant, de maneres de relacionar-se el ciutadans, obliga a ser més actives i, en el cas de Palma, a repensar la ciutat com a punt d’encontre entre els seus diferents col•lectius. Amb caràcter general, és lògic pensar que els ciutadans que viuen tots sols tenen més necessitat de la ciutat que aquells que comparteixen el seu entorn amb altres persones o les seves famílies. I això s’ha de traduir no només amb més serveis socials per atendre les urgències sinó en una ciutat més humana, que afavoreixi la qualitat de vida i la companyia per a tots, amb independència del model de convivència que cadascú ha triat o s’ha vist forçat a acceptar.

El tramvia, més que un símbol

Publicat al Diario de Mallorca el 4 de Gener de 2010

El ministre de Foment , José Blanco, i el president Antich pujaren al darrer tren de l’any per firmar un conveni sobre la reincorporació del tramvia a Palma. Un projecte absolutament ambiciós que farà possible, a llarg termini, comunicar els dos extrems de la Badia: des de la costa de Calvià a s’Arenal de Llucmajor. De moment, el govern central hi destinarà 35 milions d’euros, una quantitat important però que només suposa una dècima part del total. Representa, per dir-ho de qualque manera, la primera pedra sobre la qual s’ha d’aixecar l’edifici. I com a primera pedra, el conveni sobre el tramvia té un simbolisme especial. Així com la legislatura passada va ser la de les realitzacions de ciment i asfalt, és a dir dels despropòsits, aquesta havia de ser la dels ciutadans i del seny. I, en aquest sentit, un determinat tipus d’infraestructures, com les ferroviàries, havien de tenir un sentit equilibrador, al servei de tots els ciutadans. Havien de tenir, en passat, perquè gairebé cap dels projectes programats s’haurà fet abans de les pròximes eleccions.


El tramvia de Barcelona

En qualsevol cas, hom podria pensar que un cop engegat el projecte ja no serà possible tornar enrere. Error. El tramvia és una de les infraestructures bàsiques per al desenvolupament de la ciutat i el nuclis urbans de la badia de Palma, així com per a les comunicacions amb l’aeroport. Un aeroport que es va concebre perquè hi circulessin masses de turistes xàrter, però que, cada cop més, es decanta cap el turisme individual, la qual cosa afavoreix el tramvia. D’altra banda, la comunicació de s’Arenal i Can Pastilla amb Ciutat es essencial per garantir l’èxit de la rehabilitació integral de Platja de Palma. Però és evident que no tothom ho entén així i que n’ hi ha que prefereixen seguir potenciant el transport privat i disposar, per exemple, d’unes Avingudes amb tota la seva amplada. Tot plegat fa témer que un hipotètic, però probable, canvi de govern, faci que la part principal del projecte se’n vagi en orris. No hauria de ser així, però cal que siguem realistes.
Pot ser que el tren i el tramvia fossin els símbols elegits pel nou Pacte de Progrés a començament de legislatura, però són quelcom més que això: més enllà del seu simbolisme són una peça fonamental dins qualsevol projecte de mobilitat que centri l’atenció amb les persones. Els temors hi són. A l’anterior legislatura, la de Matas, tant PP com UM no es torbaren ni un mes en desmuntar els projectes estrella de l’esquerra i reconvertir-los en centenars de quilòmetres d’autopistes i macrohospitals construïts sense mirar a on, o més ben dit: mirant-ho molt bé per afavorir segons quins interessos. D’aquesta manera, la dreta aprofità els seus darrers quatre anys de mandat per augmentar la càrrega sobre el territori, molt per damunt la seva capacitat, la qual cosa anul•là tots els intents racionalitzadors.
Les autopistes, que significaven la continuïtat d’un model insostenible – que ara ens passa factura amb l’aparició d’un atur estructural que serà impossible esvair sense canviar de model – es feren en quatre anys. Mentre que dels trens i tramvies només s’ha aconseguit posar el primer rail, i gràcies. Què restarà de la intenció de fer arribar el tren a Alcúdia i Cala Rajada, o del tramvia de la Badia de Palma, quan finalitzi la legislatura actual? En alguns casos, com Alcúdia, s’ha entrat en via morta, mentre que en els altres l’esperança es sustenta en una continuïtat política que a mesura que s’acosten les eleccions sembla que s’allunya més. La firma del conveni del tramvia és una passa, però no definitiva. El tramvia continua sent un símbol per a una ciutat millor, però perquè es converteixi en realitat, serà menester un pacte entre totes les forces polítiques perquè la marxa enrere sigui impossible.