La veu perifèrica

Publicat al Diario de Mallorca el 28 de Desembre de 2009

Referint-se a ella, les cròniques diuen que era una històrica dirigent del moviment veïnal de Palma, que va néixer el 1945 a Villapalacios, a Albacete, i que, ben aviat, es convertí en una nina emigrant. Visqué amb els seus pares a diferents pobles de Cataluña i Menorca fins arribar a Felanitx, on va transcórrer la seva joventut. No tenia ni vint anys i ja estava implicada amb les lluites socials i polítiques de l’època. A mitjans del setanta – quan Franco i la dictadura agonitzaven – es traslladà a es Rafal Nou, a Palma, on va ser part activa a la fundació de l’associació de Veïns. Fou cofundadora de la Coordinadora d’Associacions i, un cop legalitzat el moviment veïnal, de la Federació, a la qual dedicà la major part de la seva vida com activista social. No hi havia lluita ciutadana en la qual ella no hi fos present.


Rosa Bueno en el record

Fins aquí la seva biografia. Però en la vida de Rosa Bueno hi ha quelcom més que dades i dates. Va ser la veu perifèrica. Aquella veu que arriba de fora i que es fa tant forta que hom no té més remei que reconèixer-la com a pròpia. Hi ha molts ciutadans que encara avui pensen que Ciutat no va més enllà de les Avingudes. Ja no és així, però ho era. En els anys setanta, Palma era una ciutat encara molt més desgavellada. S’havien construït un quans barris com a guetos per a immigrants i un eixample on s’acaramullava la gent sense tenir accés als mínims serveis. La desmesura del ciment era inversament proporcional a la falta d’infraestructures. No hi havia escoles per a tots, ni ambulatoris, molts carrers no estaven asfaltats. Rosa Bueno no només va ser la veu que venia de fora sinó que des del barris va ser, també, la veu de la perifèria urbana a la conquesta de Ciutat.
La Coordinadora d’Associacions de Veïns sorgí per reclamar drets tan essencials com l’educació i la salut. La seva subversió consistia en reclamar un ambulatori per a cada barri. I espais verds, oficines de correus, serveis de neteja ciutadana, enllumenat públic, festes populars…Des de la perifèria urbana de Palma, i des del barris degradats del centre – Puig de Sant Pere, la Calatrava, Gerreria…- el moviment veïnal assetjà Cort. Amb la Democràcia, alguns dels seus dirigents donaren la passa i mitjançant els partits es convertiren en regidors. Rosa, no. Rosa es mantengué al capdavant de les Associacions de Veïns, a primera afila de la societat civil, però sense sentir la temptació de passar a l’altra costat de la barrera. Va ser fidel als seus principis, en una primera època d’expansió i, també, arribat el moment de la decadència, quan el desencant per la política ha trencat l’esperit inicial i sembla haver arraconat les associacions a un segon terme.
No obstant, hom no pot dir que la lluita de Rosa Bueno per millorar les condiciones de vida dels ciutadans de Palma hagi estat de bades. Tot el contrari. Ara ja no hi ha cap barri sense escola o sense ambulatori, encara que restin guetos evidents. Uns desequilibris urbans que han continuat turmentant a Rosa fins a la seva mort. És per això que la seva veu continuarà sentint-se a Ciutat, una Palma diferent a les dels anys setanta, però que de bell nou té problemes d’integració amb els venguts de fora o que s’enfronta a un urbanisme, fruit de l’especulació i la corrupció, molt difícil de corregir. Cal que es revitalitzi l’associacionisme i que la societat civil s’organitzi com a contrapès a les institucions. La Democràcia ha dut la possibilitat de gestionat i controlar millor els ajuntaments, però per això hi ha d’haver controladors. La participació ciutadana no pot acabar en el fet anar a votar cada quatre anys, sinó que s’ha de mantenir activa, dia a dia, col•laborant amb les tasques polítiques que han de dur a que la ciutat sigui cada cop més habitable.
Amb Rosa Bueno la veu del barris, la de tots els ciutadans, entrà a Cort per la porta gran.

Nadal sota mínims

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Desembre de 2009

Era dissabte, a les dotze del dia dotze del mes dotze, segons la crida feta pe facebook. Mentre un milenar de ciutadans protesta al Born contra la corrupció, una filera d’immigrants - vestits a la manera tradicional dels seus països – desfila pels carrers a la fi de cridar l’atenció i convidar a la trobada d’entitats i associacions que haurà tengut lloc aquest cap de setmana. Amb un lema: “davant la crisi, l’atur i la pobresa, solidaritat”. Entre una i altra cosa, aquests nadals seran tristos i empegueïdors. Infeliços per a molta de la gent vinguda de fora, però també per a molta de la que mai no ha sortit de l’illa. I és que l’atur i la pobresa afecten també a un percentatge cada cop més gran de la població socialment integrada. Feia temps que se sabia que podia passar, però mai no s’hi va posar remei. El desenvolupament de les Illes Balears era globalment i manifesta insostenible, però tenia el llum verd de la societat i ara se’n paguen les conseqüències. En aquest sentit, la coincidència de la protesta contra la corrupció i les demandes de solidaritat no era cap coincidència.


Nadal, un regal enverinat

Un model econòmic especulatiu fonamentat, sobretot, en la utilització massiva de ma d’obra barata, no podia tenir altres conseqüències. La població de Balears ha sobrepassat amb escreix el sostre de permissivitat, a partir del qual enlloc de contribuir a crear riquesa hi resta benestar. Benestar tant a l’hora de mesurar la qualitat de vida com per la redistribució d’aquesta riquesa. Només fa un parell d’anys de Balears era el capdavant de la renda per càpita de l’Estat i ara mateix ja és per davall de la mitjana. Cada cop som més a repartir un pastis que no creix sinó minva a causa de la crisi. A curt termini no queda més remei que la solidaritat, si més no perquè hi ha una amenaça evident d’esclat social. Però a llarg termino no és abastament. Cal reestructurar els fonaments de la nostra economia per regenerar el benestar perdut sense necessitat de nous increments demogràfics.
La realitat és aquesta. La població supera ja el milió dos-cents mil habitants – sense contar els turistes o els residents no censats - i la d’aturats els noranta mil. Cent mil persones més que el 2008 i deu mil aturats més. I entremig una dada significativa: tot i l’increment d’immigració, la Seguritat Social compta amb deu mil estrangers manco entre els treballadors inscrits. El resultat es veu a través de les entitats que donen serveis social, que han vist com la demanda d’ajudes, amb creixements de més del quaranta per cent, els desbordava. Una situació que afecta de manera tràgica a la població amb menys recursos – entre els més de trenta mil ciutadans que viuen gràcies a Càritas, per exemple - però que també es fa present a la resta. Les xifres de consum abaixen i, com assenyalen els darrers informes de la CAEB, la crisi és encara lluny d’esvair-se
La població no atura de créixer i amb ella el nombre de exclosos socials. Segons les dades del CES de les Illes Balears, prop del set per cent dels habitants de les Illes són per davall dels índex de pobresa. La sortida de la crisi no pot suposar un nou salt cap endavant, que reactivi el model econòmic i que contribueixi a augmentar els desequilibris. No només és solidaritat allò que fa falta, sinó justícia. Però per això són urgents polítiques econòmiques i social que mirin cap el futur i no cap el passat, la qual cosa no és possible sense deixar enrere la lacra de la corrupció. O, el que és el mateix, de l’especulació que ens ha dut a aquesta situació.

I ara què

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Desembre de 2009

Amb la signatura del codi ètic sembla que el Govern ja té la seu plena d’ous i que pot seguir endavant fins a final de la legislatura, sense que el renou de noves disputes entri al Consolat. No és un sentiment que comparteixi la major part de l’opinió pública, on s’ha instal•lat el convenciment de que l’experiència de pactes progressistes, amb UM, s’ha esgotat. És probable que es compleixi el termini de quatre anys, però hom sap que si sorgeix una nova crisi no quedarà més remei que convocar eleccions anticipades. I que, en qualsevol cas, allò que hi ha per endavant és un any molt dur. No només des d’un punt de vista partidista, sinó social I econòmicament. Fa ara tres anys, a les bases sobre les qual es fonamentà el segon Pacte de Progrés, hi havia prou elements per assajar un reequilibri territorial de les Illes, així como un nou model de desenvolupament. La crisi econòmica ho ha posat difícil, però, sobretot, han estat les picabaralles internes i la inevitable bubota de la corrupció, allò que ha barrat el pas a les solucions.


Manifestació Anti Corrupció a Palma

I ara què? La sortida de la darrera crisis és tan falsa com totes les anteriors. No hi ha garanties de que duri i, en qualsevol cas, fa impossible pensar que el 2011 es pugui reeditar el Pacte. Llavors, quines alternatives hi ha? La que aparentment té més possibilitats és la d’un nou pacte de centredreta – la majoria absoluta del PP sembla difícil en aquests moments – però tot dependrà del congrés conservador, és a dir de la recomposició interna del poder dins del PP i de l’evolució que pot seguir a les Illes. Això per un costat i, per l’altra, la solució que UM doni a la seva crisi d’identitat. En els anteriors mandats, amb l’esquerra o amb el PP, Unió Mallorquina no ha aportat res més que la seva condició de frontissa, de la qual n’ha tret una bona renta i les sospites de corrupció. Però, per això mateix, aquesta posició és insostenible. Un nou pacte entre PP i UM haurà de tenir continguts més transparents i ideològics per part dels dos partits.
Queda l’opció d’un pacte d’esquerres, però és difícil imaginar-se que els socialistes superin el sostre de les darreres eleccions autonòmiques, atès el desgast de Zapatero a nivell estatal i l’evident incapacitat que ha demostrat a les Illes per liderar una autèntica alternativa de progrés. Una majoria absoluta del PSIB és inimaginable, com també ho és – si més no de cara a l’opinió pública – una tercera reedició del Pacte de Progrés. L’únic aliat factible és a l’esquerra, però el Bloc tampoc no ha quallat com hom esperava. Hi ha una esquerra nacionalista al marge del PSM que segueix entossudida en dividir més que no en unir i, d’altre costat, Esquerra Unida segueix la tendència de sempre cap a la dispersió.
Dissortadament l’esquerra i tot l’entramat social que és al seu entorn sembla sentir-se més còmoda a l’oposició que no al Govern. I, no obstant, ara més que mai fan falta polítiques progressistes. El Pacte ha perdut massa temps i, en el millor dels casos, ja només li resta un any. És hora de posar en marxa les infraestructures promeses i que s’han retardat a causa dels malentesos, el distanciament de Madrid i les picabaralles entre els socis. Fer possible una autèntica reconversió turística, donant suport a una hoteleria de qualitat i a una oferta residencial que sigui un complement més d’aquesta qualitat i no de massificació. Fa falta tenir cura del territori i atendre les noves necessitats d’una societat cada cop més multicultural, però sense que això suposi, ens tot el contrari, deixar enrere les senyes d’identitat que ens són pròpies. La tasca que hi ha per endavant és immensa, però és difícil imaginar que les politiques progressistes puguin tenir continuïtat a la pròxima legislatura, entre d’altres coses perquè moltes de les que s’havien previst i pactat sols no s’han iniciat.
La darrera crisis ha certificat l’acta de defunció del pacte de centre esquerra, tot i que encara hagi de sobreviure fins a les eleccions. Què passarà després?. Allò que és evident és, si l’esquerra vol seguir governant, que haurà de refer molt les seves maneres d’actuar i garantir un govern sòlid, amb una autèntic lideratge que n’impedeixi l’entrada a les disputes partidistes. Però això, a la pràctica, sabem que no és possible.

Un Foment per al segle XXI

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Desembre de 2009

Enmig de les turbulències polítiques que vivim no deixa de ser sorprenent la disputa per presidir una entitat, el Foment de Turisme de Mallorca, que tot i la seva llarga història no passa pels seus millors moments. Dues candidatures i tres candidats aspiren a ocupar el càrrec que deixa Álvaro Middelmann. El turisme contemporani, és a dir el de masses, viu la pitjor crisis des del “boom” dels anys seixanta, la qual cosa requereix alternatives valentes per posicionar-se de la millor manera possible per afrontar les noves demandes, tan aviat com els mercats es reactivin. Però en aquest reposicionament el Foment, ara per ara, dissortadament, gairebé no hi té res a fer. Només conserva el nom i el prestigi heretat. I no obstant, en contra del que sembla lògic, hi ha empentes per dirigir aquesta associació cívica. Què hi cerquen els candidats: posició social, influència, el poder marginal que encara reten?

Un dels més famosos cartells del Foment

La resposta potser una barreja de tot, la qual cosa confirma que en el present el paper del Foment no és altre que ser un lobby empresarial i polític, un més, des d’on, en determinats moments, es pot pressionar el govern. En aquest segle XXI el Foment de Turisme de Mallorca, creat el 1905 per introduir a l’Illa la indústria dels forasters, sembla haver deixat enrere, definitivament, el seu esperit fundacional: el de crear consciència turística i les condicions adients per desenvolupar aquesta activitat. Tot fa pensar que el sector ja no aspira a crear res nou sinó a defensar uns interessos, la continuïtat d’uns negocis, tan de temps com sigui possible . I, per això, els hotelers fan pinya davant altres subsectors. La qüestió és guanyar força per imposar els seus interessos. I mentre això sigui així, el destí del Foment no pot ser altre que l’esmentat, el de lobby al servei de les patronals o, en el seu cas, de la política.
Ho constata el fet que una de les candidatures, la d’Ignasi Esteve, tendria tot el suport de la Federació Hotelera de Mallorca, mentre que l’altre, fruit d’una join venture entre Pedro Iriondo, és a dir les agències de viatge, i Eduard Gamero seria una aposta política de futur, per fer costat al PP i als seus propòsits de retornar al Consolat de Mar. És a dir, el Foment no passa de ser una peça més, manipulable, en el trencaclosques social i polític de les Illes, i una peça endemés que no encaixa bé, quan per la seva historia i per la seva possible projecció futura mereixeria quelcom més. De fet, en el pla estratègic que aprovà just després de celebrar el seu centenari, hom recalca la seva independència de qualsevol poder polític, alhora que professa una vocació pública allunyada dels interessos estrictament privats. Res més enfora que la realitat.
Els objectius del Foment previst a l’esmentat pla són essencialment la defensa del turisme com a element de cohesió social, tant per que fa als visitants com a la societat mallorquina. I això inclou la defensa de l’entorn i de la identitat cultural com a punt de partida per a una necessària reconversió turística. És a dir, tornar al principi. El Foment s’ha de deslligar de les pressions sectorials, per ser la institució interclassista que per damunt de sectors i conjuntures lideri els canvis que han de fer que el turisme a Mallorca sigui un projecte col•lectiu de bon de veres. No una simple activitat econòmica. Conscients d’això, totes les darreres presidències del Foment prometeren constituir, dins de l’entitat, un fòrum permanent de debat, un fòrum plural i obert al conjunt de la societat. Una promesa incomplerta, quasi sempre per la pressió interna,que ha fet que el Foment sigui una relíquia del passat, a la qual només es treu de processó quan les temporades venen mal dades.