Població, feina i descoupació

Publicat al Diario de Mallorca, el 26 de Gener de 2009

L’Institut Nacional d’Estadística lliurà la setmana passada dos dels seus clàssics informes relacionats amb la població i l’activitat humana, dels quals en podem extreure una radiografia prou entenedora sobre el futur immediat de les Illes. En el primer – la projecció de població per als pròxims quinze anys – se’ns mostra com el nombre d’habitants de les Illes continuarà creixent a un ritme quasi el doble de la mitjana estatal, tot i que sigui inferior al registrat la passada dècada. El segon, més conjuntural, és l’EPA, l’enquesta sobre la població activa, segons la qual les Illes registren en aquests moments prop de setanta mil aturats ( les dades de l’INEM són encara superiors i xifren l’atur en els setanta tres mil ). Dons bé, encreuant els dos estudis, els resultats obtingudes són d’allò més preocupant. En el darrer any, l’economia balear ha estat incapaç d’absorbir el creixement poblacional i res fa pensar que la situació millori substancialment en el futur.



Mercat de Santanyí

Prest o tard, la crisi que patim acabarà per esvair-se i deixar pas a un nou període de prosperitat, però… podran les Illes crear nous llocs de feina sense tornar a caure en el desenvolupisme? Tot té un límit i el model en que Balears ha basat la seva economia els darrers quaranta anys ha tocat sostre. Hom és conscient que la construcció no pot ser el motor que arrossegui la resta de sectors, sinó que el desenvolupament s’ha de fonamentar en criteris de sostenibilitat. Però si la població continua augmentant, i ja sabem que ho seguirà fent, de quins nous llocs de feina estaríem parlant? L'escassa formació, la baixa qualitat del capital humà – per expressar-ho en termes economicistes – és un obstacle a l’hora de plantejar una política d’innovació que, endemés, a hores d’ara, no està gents clar que comptàs amb la imprescindible empenta de la iniciativa privada.
A 2018, Balears tendrà 1’2 milions d’habitants que, sumant-hi els turistes, ens donen un sostre, a l’estiu, de 1’7 milions. L’increment de despesa social, i en infraestructures, que aquest fet comporta serà de molt difícil compensació, baldament la comunitat autònoma assoleixi l’èxit amb la negociació sobre el nou model de finançament. Però més enllà de poder atendre bé la població, o de no perdre la qualitat de vida de la qual s’ha gaudit les darreres dècades, el problema són els nous llocs de feina que manquen. I també l’alt percentatge de població estrangera. Ambdues coses: necessitat de crear noves ocupacions i una latent conflictivitat provocada per la competència dels immigrants a l’hora d’ocupar-les, afegida a la manca d’integració, són les qüestions que més preocupen sociòlegs i demògrafs.
La població activa de les Illes continua creixent. Els quasi dos-cents mil nou habitants que l’INE preveu per a 2018 provindran de l’immigració i això preveient que, al hora, Balears tornarà a ser una comunitat d’emigrants. Més de cent mil persones nascudes aquí o vengudes de fora, majoritàriament peninsulars, tornaran a les seves comunitats d’origen. Uns ho faran per millorar les condicions de vida, un cop jubilats o haver complert les seves expectatives . D’altres, però, més joves, perquè no trobaran feina adequada a la seva formació. Si res no ho evita, l’arxipèlag entrarà a un cercle viciós, del qual només es lliurarà “repensant el país”. Es a dir, amb polítiques econòmiques innovadores, amb l’impuls a la formació i amb la definició d’una nova identitat que, respectant i posant el valor la tradicional, integri tots els nouvinguts en un mateix projecte de convivència.
La situació no és senzilla. Les illes no poden suportar massa més pes demogràfic sobre un territori que, per pròpia definició de la insularitat, es limitat i, per tant, fràgil. Per sortir-ne cal que s’introdueixi en els esquemes de govern de les Illes una política demogràfica que, sent absolutament escrupolosa amb la defensa dels drets humans, sàpiga fins a on es pot arribar per així ser més eficients a la hora de definir un model econòmic i social que garanteixi la prosperitat i el benestar dels balears al segle XXI.

Festa a Ciutat

Publicat al Diario de Mallorca el 19 de Gener de 2009


La revetla de Sant Sebastià s’ha convertit en l’estrella de les festes d’hivern en competència directa amb els foguerons que la passada nit de Sant Antoni il•luminaren Mallorca. Milers de persones es citen any rere any a les principals places de Ciutat per escoltar, ballar o simplement moure’s entre la gentada que va de festa La prova de la importància d’aquesta revetla és que Cort hi destina una tercera part del pressupost de tots els actes, però això no ha evitat les crítiques de l’oposició que es queixa de les escasses celebritats que hi ha entre el prop mig de centenar de grups musicals que han estat contractats per la Sala. I és que altres anys, amb governs municipals del PP, semblava com si els cartells fossin de més relleu. Pot ser sigui així, però el que passa és que la batlessa i el regidor de Participació Ciutadana, Eberhard Grosske, volen diversificar els actes, apostant no només per la revetla, sinó pel aTIÀfoc que tendrà lloc diumenge que ve, pel recital de Maria del Mar Bonet o pel cercaviles que precedirà al seu pregó.


Dimonis als carrers de Ciutat

Ha de ser la revetla l’eix central de les festes de Sant Sebastià? En tot cas qui ho han de dir són els ciutadans i aquests fa anys que ho reivindiquen amb la seva multitudinària participació. Se’ls hi ha de fer cas, però això no lleva que s’hagin de corregir les mancances que hom hi veu a aquesta nit de bauxa. De fet, la revetla sorgí en plena transició de la dictadura a la democràcia, a imitació de les revetles que tenien lloc a la part forana per Sant Antoni. Fins llavors, les festes de Sant Sebastià eren pels ciutadans com un diumenge qualsevol, un dia sense feina, només interromput per qualque acte oficial, entre els quals el lliurament dels premis Ciutat de Palma. S’havia de fer alguna cosa més i res millor que acudir al foc i al Dimoni, convertint Sant Sebastià en un Sant Antoni urbà. I la revetla tengué èxit, molt més del que s’esperava. És el vespre en que ciutadans i forans ocupen la Ciutat històrica. Aquest és el seu sentit.
En pot tenir un altre? La dimoniada que des de fa uns anys envaeix Palma per honorar el seu patró pretén ser un exorcisme contra la manca d’identitat de les festes. A la part forana les tradicions venen d’enfora: el foc és l’eix central, com ho són els dimonis o les invocacions al sant ermità que beneeix els animals. A Palma el foc només serveix per torrar, però no tot està perdut. La revetla és una invenció relativament recent, però ha quallat. El problema, en tot cas, és un altre: és explicar el sentit de la festa més enllà de passar-s’ho bé, els valors dels símbols que Sant Sebastià ha manllevat de Sant Antoni per mallorquinitzar les festes i fer que siguin enteses per una població cada vegada més desarrelada i estranya a les postres tradicions.
Podria ser d’upa altra manera? Prop de vuitanta mil palmesans són estrangers, un vint per cent del total. I altres dos-cents mil són nascuts fora de Mallorca o són fills d’una immigració que s’ha mantengut al marge de la cultura i tradicions mallorquines. Són dades recents que no fan sinó sumar la falta d’identitat a la greu crisis econòmica que afecta especialment als nouvinguts. La festa és, doncs, la única cosa que uneix tota la població. La que ompl d’humanitat els carrers i places. I uneix el calor dels foguerons a la música i la bulla. Falta, això sí, santantonitzar Sant Sebastià, imposar la presència del dimoni i explicar el perquè d’aquesta devoció, o antidevoció, que converteix el tenebrós en un ésser entranyable.
Allò que fa falta és fomentar la convivència. La festa n’és una oportunitat perquè hi participi la gent, perquè els barris baixin a Ciutat, i perquè tots els forans i els que han vengut de fora es sentin palmesans. Per això és imprescindible que la festa tengui, endemés, un sentit identitari i que no perdi les arrels per les bardisses. Aquesta nit de Sant Sebastià és una treva dins la crisi i una ocasió perquè tothom es senti ciutadà d’una mateixa ciutat.

Carreteres, on és el límit?

Publicat a Diario de Mallorca el 12 de Gener de 2009

L’aprovació inicial del pla de carreteres pel Consell de Mallorca i la polèmica sorgida a posterior entre els partits que formen l’equip de govern, han posat de bell nou sobre la taula una difícil qüestió: saber quins són els límits territorials o, dit d’una altra manera, quin és el marge de maniobrabilitat que ens queda a Mallorca per mantenir-nos dins l’àmbit de la sostenibilitat. Això en cas de que no s’hagin superat aquests límits i que hi hagi possibilitats de racionalitzar el territori que encara no té un estricte ús urbà. En aquest sentit, les carreteres, i en general el transport, són elements vertebradors que es poden posar al servir tant d’un ús racional del territori com, tot el contrari, possibilitar l’assentament poblacional a indrets que d’altra manera haguessin tengut un increment demogràfic minso o continuarien sent rurals. És lògic, per tant que ens demanen cap a on va, en quina de les dues direccions, el pla de carreteres de Mallorca?



El responsable de carreteres del Consell, Pascual, a la sala de control
Si ens remuntam a la passada legislatura, la del desenvolupisme a ultrança, és evident que el govern PP-UM apostà perquè les carreteres fossin un element “dinamitzador” ( les cometes són imprescindibles ) d’una economia basada en l’ús, abús i consum del territori. Les autopistes i autovies construïdes en aquest període es presentaren com a solució als problemes de comunicació entre Palma i els principals nuclis de la Part Forana, però s’amagà a l’opinió pública que el remei tenia efectes secundaris irreparables. Les autopistes curen a primera vista la malaltia, però a la llarga generen més circulació i provoquen embossos: autèntiques flebitis circulatòries que arriben a ser mortals. A Mallorca és evident que el trànsit entre Llucmajor i Palma, o entre qualsevol indret forà i la capital, s’ha alleugerit, això de moment, però per contra s’han complicat els accessos a Ciutat.
Per això, la proposta del Pacte de Progrés, la del primer pacte i la de l’actual, passa o teòricament hauria de passar per restringir les carreteres a les estrictes necessitats de comunicació i no per generar més trànsit. No obstant, el pla aprovat inicialment no sembla anar en aquesta direcció. Patrocinat per l’àrea del Consell que és en mans d’Unió Mallorquina, pareix una continuació del planejament anterior al qual – això sí – es lleva l’autopista Inca-Manacor i es transforma el segon cinturó en l’ara denominada via “connectora”, que és el mateix però amb un impacte territorial més reduït. En canvi, sorgeix un tercer cinturó que aprofita moltes carreteres ja existents, però en crea una de nova, un enllaç entre l’autopista de Llevant i Pòrtol. Un contrasentit perquè suposaria ampliar l’àrea metropolitana de Palma – les expectatives urbanitzadores - molt més del que s’ha aconseguit retallar amb els canvis introduïts al segon cinturó.
En definitiva, cal què ens demanem què hi ha rere el Pla de Carreteres. El Bloc s’oposa aferrissadament a que l’autopista de Llucmajor arribi a Campos i al tercer cinturó, i el PSOE els hi dona la raó, donant a entendre que aquests projectes quedaran fora del planejament mitjançant les al•legacions que presentaran conjuntament tot els partits del Pacte, inclosa Unió Mallorquina. Però, si això és així, perquè no s’han suprimit des del començament? Diuen que per no enredar la tramitació i accelerar l’aprovació definitiva. No és cap bona excusa. Més bé sembla que s’hagi volgut escenificar la discrepància, atès que la legislatura només dura quatre anys i que el pla, teòricament, n’ha de vigir cinc de legislatures com a mínim.
L’excusa d’Unió Mallorquina és que cal ser previsors. Ara per ara no sembla que sigui necessari fer més autopistes més enllà de les obres que ja s’han inclòs en el conveni de carreteres o la millora dels accessos a Palma, però de cara al futur tot dependrà de l’èxit o fracàs de les politiques territorials i de transport. És probable que amb els nous serveis ferroviaris i amb la coordinació de tots els demés transports públics s’aconsegueixi fer innecessaris alguns dels projectes que figuren inicialment en pla. Però això, amb independència del que s’aprovi finalment, no ho sabrem fins d’aquí a uns anys. El pla de carreteres no deixa de ser un indicador, però en la mesura que les polítiques sorgeixen dels propòsits però s’han d’adaptar a les necessitats, es obligat deixar clar des del principi quines són les cartes que juga el Consell i les seves intencions. No ho ha fet abans i és forçat que ho faci ara, a l’exposició pública.

Cafè per a tots

Publicat al Diario de Mallorca el 5 de Gener de 2009

El president de les Illes Balears serà un dels darrers presidents autonòmics en ser rebut per Zapatero per parlar ( negociar? ) sobre el nou finançament autonòmic. Segons Antich l’ordre no és un fet preocupant. Tant de bo que sigui vera, perquè – entenem – les coses ja fa estona que són clares. Tant el president del govern central com el ministre Solbes han reconegut públicament que el model actual, el que encara vigeix , malgrat el nou hagi de tenir efectes retroactius a u de gener, ha tractat injustament les nostres illes. El nou model evitarà aquesta injustícia o, al menys, aquest és el missatge que vol transmetre el Govern a l’espera de conèixer no la música sinó la lletra, és a dir les xifres. Hi podem confiar? El cert és que Zapatero ha volgut complir amb l’estatut català ( i de passada, també, el balear ) entre d’altres coses perquè no li quedava més remei: és una llei i, com a totes, d’obligat compliment. Però també ha de satisfer les expectatives de tots els demés. Aquest és el problema.




Presentació de l'Agència Tributària de les Illes Balears

Perquè ningú no protesti, l’estratègia de Zapatero consisteix en atendre, simultàniament, les principals reivindicacions de cadascuna de les Comunitats, fins i tot la de Galícia que reclama més doblers per atendre les necessitats d’ensenyament i difusió de la llengua pròpia, el gallec. Així, es tendrà en compte el criteri de població, però també el de la dispersió territorial o el de la insularitat. I, no obstant, es mantendrà un fons de compensació per a les comunitats amb menor renda. Un cop més, com succeí amb els estatuts s’aplicarà el cafè per a tots. Tothom hi tendrà el mateix dret. Tothom – fins i tot els que tradicionalment s’han vist més afavorits – està convençut de que la raó és de la seva part. I per això exigeixen no perdre res, tot i que les diferències entre autonomies siguin avui més reduïdes que no fa vint o deu anys.
El problema del cafè per a tothom és que exigirà una major transferència des de l’administració central a les comunitats, endemés que aquestes tenguin més autonomia a l’hora d’aplicar alguns dels imposts transferits o crear-ne de nous. És a dir, que és cert que Balears veurà incrementat el seu pressupost i que, teòricament, per atendre les seves necessitats socials bàsiques rebrà els mateixos doblers per persona que qualsevol de les altres comunitats. Però sí això és així, malgrat liderar el creixement demogràfic de l’Estat, el nou model de finançament només evitarà que Balears quedi definitivament despenjada, a la coa de totes les comunitats, però es mantendrà en aquesta injusta posició. Balears podrà accedir al cafè com tots, però s’haurà de conformar amb les sobres. Una situació que la nostra comunitat no pot admetre de cap manera.
No obstant això, sembla evident que el nou model millorarà substancialment el finançament, també a les Illes Balears. Però perquè l’arxipèlag arribi a la mitjana estatal – el llistó de la qual serà ara més alt - no n’hi ha prou ni amb el criteri poblacional ni amb la insularitat. Farà falta posar en marxa totes les eines previstes a l’estatut per incrementar les inversions estatals i, sobretot, el REB. Només així es podríem compensar els dèficits històrics d’infraestructures, especialment d’infraestructures socials i culturals. El cafè per a tots no és rebutjable ni molt manco. A manca de conèixer els detalls del nou model de finançament, hom pot dir que és una passa més cap a la conversió d’Espanya en un Estat federal. El problema és, i dissortadament sembla que ho seguirà sent, el punt de partida. Les dècades de discriminació patides per Balears que han coincidit amb el període de major increment demogràfic de tota la seva història. Mentre no es tengui en compte aquesta realitat, i es vegi compensada, existirà un greuge comparatiu que farà de la nostra una comunitat de segona. La darrera de totes.