És un fet: el marcat immobiliari s’enfonsa. La venda d’habitatges passa per ull i es confirmen els més negres auguris per a un sector que, anys enrere – en època de crisis turística – va ser l’indiscutible motor econòmic de les Illes. Però s’havia passat de la retxa i ara, ben mirat, sigui per la crisis financera internacional o perquè els inversors miren cap a una altra banda, el cert és que la compravenda d’immobles ha caigut en picat. Segons l’INE, fins a un 45 per cent el passat mes de gener. De 2.738 del gener de 2007 a 1.487 en el primer mes d’enguany. El resultat és, per ara, una frenada brusca de nous projectes que està passant factura a l’ocupació, per a la qual cosa govern i sindicats cerquen alternatives, perquè hom és conscient de que la construcció havia sobrepassat amb escreix el seu sostre, s’havia sobredimensionat, i que, per això mateix, fins i tot quan torni la normalitat, ja res serà igual: caldrà reocupar els treballadors que hagin perdut la feina, entre els quals un bon nombre d’immigrants.
Segons el president de la patronal, l’atur podria afectar un trenta per cent dels treballadors que ara estan ocupats, directa o indirectament, en el sector, és a dir a unes trenta mil persones. Algunes ocupacions es recuperaran quan es remunti la crisi – s’espera que a mitjans de 2009 – però d’altres no. El turisme, de confirmar-se les bones perspectives d’aquesta temporada, pot acudir a l’auxili i evitar un descens més acusat dels lloc de feina, però, a curt termini, no serà suficient. En aquest sentit, els promotors conviden les administracions a donar una ma a la construcció per tal de no aturar l’activitat, al hora que es lleven les puces del damunt quan afirmen que la principal dificultat amb que topen es “la inseguretat jurídica”. D’haver-hi més facilitats per tramitar permisos, ben segur – diuen – que es farien més obres i, per tant, es podrien mantenir més llocs de treball.
A Balears hi ha un caramull de normes que se sobreposen i creen barreres administratives molt difícils de superar. Això és cert, però es fruit de la convulsa història política d’aquestes illes, de la necessitat de preservar el màxim de territori possible enfront de l’allau especulatiu que s’ha viscut. La protecció territorial ha estat el gran cavall de batalla de la recent història de les Illes, la qual cosa, no obstant, no ha impedit els successius “booms” de la construcció. En èpoques d’esplendor no hi ha barreres que valguin. El fet és que la crisi immobiliària ha arribat quasi per sorpresa, però després d’una dècada de forma activitat, d’un retorn al desenvolupisme més pur i dur. S’havia avisat moltes vegades del sobredimensionament del sector, agreujat per la vinguda a l’arxipèlag de moltes grans empreses estatals que, amb operacions a gran escala, han gairebé saturat el mercat. Hi ha encara una bossa de demanda prou important, però que no té suficient poder adquisitiu i que, per tant, ara per ara, roman fora del cercle dels habitatges lliures.
I és aquí, precisament, on hi entra en joc la llei de l’Habitatge, el pla de construcció d’habitatges socials anunciat per Govern enmig de la polèmica sobre l’ús de sòl rústic. Els promotors no deixen de veure amb bons ulls aquests habitatges perquè poden revitalitzar la construcció, però no perden de vista l’existència d’un fort stock de vivendes construïdes però no venudes, la qual cosa podria trencar, abans que no fos una realitat, l’incipient festeig entre l’executiu i la patronal. Això, sí la crisis es perllonga més del compte. El problema, con quasi tot a les nostres Illes, es la manca d’equilibri, la qual cosa fa que els problemes esdevenguin blancs o negres, sense matisos, quan allò que faria falta es, precisament, una situació en la qual els dos plats de balança tenguessin el mateix pes. És a dir, una política territorial, inclosa la d’habitatge, que sense perdre de vista el mercat incideixi sobre les necessitats reals de la població.
En definitiva, cal aprofitar que el mercat s’enfonsa per apuntalar les parets mestres del sector de la construcció, per racionalitzar-lo i evitar altibaixos com els que es pateix en aquests moments. La bonança viscuda en el passat juntament amb els excessos comesos han permès fer caixa a molts empresaris, i donar feina a milers de treballadors que ara són aspirants a les coes de l’INEM. Aquesta situació no es pot tornar a repetir. S’ha de ser respectuós amb el mercat, però tenint present que a l’altra plat de la balança sempre hi són les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada