El Foment i la sostenibilitat

Article publicat a Diario de Mallorca el 28 d'Abril de 2008

En altres ocasions, quan des del sector turístic s’aixecaren veus a favor de la sostenibilitat del model urbanístic de Mallorca, foren reproduïdes amb reclams de primeríssima pàgina per la major part de mitjans de comunicació. Així succeí en els darrers “sopars del Foment”, amb les intervencions de l’actual president i de l’anterior, Miquel Vicens, però també – sobretot – a través dels informes del lobby Exceltur. Per contra, en aquesta ocasió, la declaració de set punts a favor d’un turisme sostenible, que just acaba de presentar Álvaro Middelman, ha tengut una acollida minsa. No és estrany. Fa uns anys – molts pocs – sorprenia que organitzacions empresarials apostassin pel seny urbanístic davant un allau que semblava imparable. Ara, en canvi, la declaració del Foment sembla d’allò més obvi. Si no hi ha sostenibilitat, no hi ha futur. L’oferta turística no pot seguir creixent indefinidament perquè no hi ha mercat que no tenguí límits i perquè millorar les condicions de l’oferta passa per respectar l’entorn.



No obstant, que sigui òbvia no vol dir que no sigui una declaració important. El president de l’entitat, Middelman, reconegué que arribava tard però que era fruit d’un llarg procés de reflexió i que s’havia pres aquesta decisió després de constatar que la idea de la sostenibilitat turística “ha calat profundament a la societat illenca”. I que això, justament, ha dut el Foment a reclamar “amb urgència” un acord entre totes les administracions, els sectors econòmics i els agents socials. És a dir: el Foment que, tot i haver-ho advertit, no va saber o voler enfrontar-se al neo-desenvolupisme de la passada legislatura, fa costat ara a les polítiques del nou pacte de Progrés. Al darrere queden les velles disputes sobre l’ecotaxa, encara que – això sí – confiant que la bona voluntat del govern central permeti millorar el finançament autonòmic i, entre d’altres coses, el retorn de l’IVA turístic.
Però, què és el que diu la declaració?. Fonamentalment és un atac directe contra l’expansió de l’oferta residencial. No perquè aquesta sigui perjudicial per al turisme ni perquè sigui una competència directa pels hotelers, que ho és, sinó pel seus excessos. L’oferta turística de Mallorca sobrepassa amb escreix la demanda o, si més no, redueix dràsticament la possibilitat de controlar el mercat amb tot allò que suposa de degradació dels preus i, conseqüentment, dels serveis i de la bona imatge de l’illa. D’altra banda, el Foment reclama un “desenvolupament racional de les infraestructures”, prioritzar el desenvolupament del transport públic i, tot plegat, una lluita més consistent per la desestacionalització. Així com, d’acord amb els punts de vista sobre turisme sostenible de l’OMT ( Organització Mundial de Turisme ) posar en pràctica programes reals d’estalvi energètic i d’aigua.
Mitjançant aquesta declaració el Foment pretén animar el Govern i el consell insular a portar a terme actuacions que “duguin a bon port aquesta filosofia”. El problema, no obstant, no és aquest. Tot fa pensar que les Institucions illenques, en aquests moments, estan predisposades a aplicar polítiques de sostenibilitat més acusades. La qüestió és saber si es vera que des de l’altra costat – des de l’empresariat, o des de l’oposició conservadora – s’ha assumit que sense un desenvolupament sostenible el turisme no té futur. En aquest sentit, és el Foment el que ha de fer possible que la seva filosofia arribi no només als seus associats sinó al conjunt de la societat illenca. El món turístic viu moments de gran efervescència, amb transformacions que estan capgirant la demanda i que exigeixen una urgent adaptació de l’oferta als nous hàbits dels turistes.
És per tot això que la declaració del Foment mereixia més espai comunicatiu. És, si més no, un document de principis que cal transformar en realitat per fer possible la rehabilitació de les zones turístiques madures i una política urbanística que respecti no només els espais naturals pròpiament dits sinó un entorn de qualitat per a tot el territori. En definitiva, el Foment tracta de recuperar el temps perdut i, amb certa mesura, retornar als principis que regiren la seva fundació a principis del segle passat.

Campos, desprotegit

Article publicat a Diario de Mallorca el 14 d'Abril de 2008

L’adquisició pel Govern de solars a Campos per fer-hi habitatges de protecció oficial, així com d’edificis ja construïts que seran transformats en pisos HPO, ha alarmat el PP i els promotors ( s’entén que aquells que no s’han vist beneficiats per les compres ). S’explica que el batle, que es d’UM i que governa amb la coalició nacionalista Campos pel Canvi, es mostri preocupat, però no així els seus antecessor a la Sala. Com ha dit el geògraf Pere Salvà: ficar de cop 500 habitatges de mileuristes a una població que 9.000 habitants pot generar conflictes socials. Guillem Ginard, el batle, i Salvà tenen tota la raó del món. Campos no està preparat per assumir aquest creixement poblacional. Si no s’hi posa remei, en un futur no molt llunyà hi haurà problemes d’integració – serà molt difícil que els nous habitants s’integrin a la vida local – i la conseqüència serà la formació d’un o varis guetos. Endemés, es col·lapsaran els centres de salut i les escoles. I la carretera, fins el punt que no ens torbarem gaire a sentir com des de determinats sectors – aquells que hipòcritament han encès les alarmes – reclamen la prolongació de l’autopista de Llucmajor fins a Campos.


Els hipòcrites, naturalment, no són l’ actual majoria municipal, ni tampoc la conselleria d’Habitatge – que al capdavall compra sòl urbà a on n’hi ha – sinó aquells que ara s’apunten a les raons que abans no volgueren escoltar. L’ajuntament de Campos, quan era governat pel PP – dugué a terme una expansió urbanística sense precedents. Va ser llavors quan les grans immobiliàries, algunes de les quals vengudes de fora, veren a Campos la possibilitat de fer negoci. A les seves promocions s’anunciava el cel a la terra, la terra promesa, a “només vint minuts de Palma”, és a dir considerant la Vila com un nou barri residencial de Ciutat. De fet, és la conseqüència de la política d’autopistes desplegada pel PP, que ha transformat Mallorca en una única àrea metropolitana. Una política que fou fortament contestada des de l’esquerra, tot i denunciant ( en aquesta mateixa pàgina ho varen fer en diferents ocasions) les malifetes concretes de Campos.
Allò que ens sorprèn ara és que aquesta dreta especuladora que ens ha governat tants anys intenti capgirar el seu paper i passar d’acusada a acusadora. Campos està desprotegit davant l’allau d’habitatges de protecció oficial que té al damunt, però no ens deixem enganyar: l’allau l’havien creat els que apostaren per un desenvolupament residencial desmesurat. Els solars ja estan fets i, de no haver esclatat la bimbollla immobiliària, ben segur que les promotores no deixarien que fos el Govern el que els construís. L’únic que ha fet la iniciativa pública, o té intenció de fer, és rescatar un negoci privat de la fallida i reconvertir-lo en oferta d’HPO. La conselleria de l’Habitatge no va qualificar com urbans els solars on ara edificarà, sinó que fou un govern municipal del PP, del mateix PP que criticava el projecte de llei de l’Habitatge perquè obria la possibilitat de requalificar més sòl rústic.
La solució per a Campos no era, evidentment, la seva expansió residencial i transformació en un barri de Palma, però consolidada aquesta expectativa, les afores de la Vila estaven condemnades be a construir-hi blocs de pisos o a convertir-se en una urbanització fantasma. En aquest sentit, la única cosa que ha fet el Govern es fer-se amb la propietat de sòl urbà on ja n’hi havia. I a Campos n’hi ha de demés, la qual cosa no lleva que l’Ajuntament i la conselleria no hagin de treballar plegats per pal·liar els efectes negatius d’aquest inesperat “boom” d’habitatges protegits. Campos s’ha de protegir contra aquest efectes i això suposa plans assistencials complementaris en matèria de sanitat, educació i transport. Els excessos sempre s’acaben pagant i Campos n’és una víctima.

Quan l'habitatge passa per ull

Article publicat a Diario de Mallorca el 31 de Març de 2008

És un fet: el marcat immobiliari s’enfonsa. La venda d’habitatges passa per ull i es confirmen els més negres auguris per a un sector que, anys enrere – en època de crisis turística – va ser l’indiscutible motor econòmic de les Illes. Però s’havia passat de la retxa i ara, ben mirat, sigui per la crisis financera internacional o perquè els inversors miren cap a una altra banda, el cert és que la compravenda d’immobles ha caigut en picat. Segons l’INE, fins a un 45 per cent el passat mes de gener. De 2.738 del gener de 2007 a 1.487 en el primer mes d’enguany. El resultat és, per ara, una frenada brusca de nous projectes que està passant factura a l’ocupació, per a la qual cosa govern i sindicats cerquen alternatives, perquè hom és conscient de que la construcció havia sobrepassat amb escreix el seu sostre, s’havia sobredimensionat, i que, per això mateix, fins i tot quan torni la normalitat, ja res serà igual: caldrà reocupar els treballadors que hagin perdut la feina, entre els quals un bon nombre d’immigrants.





Segons el president de la patronal, l’atur podria afectar un trenta per cent dels treballadors que ara estan ocupats, directa o indirectament, en el sector, és a dir a unes trenta mil persones. Algunes ocupacions es recuperaran quan es remunti la crisi – s’espera que a mitjans de 2009 – però d’altres no. El turisme, de confirmar-se les bones perspectives d’aquesta temporada, pot acudir a l’auxili i evitar un descens més acusat dels lloc de feina, però, a curt termini, no serà suficient. En aquest sentit, els promotors conviden les administracions a donar una ma a la construcció per tal de no aturar l’activitat, al hora que es lleven les puces del damunt quan afirmen que la principal dificultat amb que topen es “la inseguretat jurídica”. D’haver-hi més facilitats per tramitar permisos, ben segur – diuen – que es farien més obres i, per tant, es podrien mantenir més llocs de treball.
A Balears hi ha un caramull de normes que se sobreposen i creen barreres administratives molt difícils de superar. Això és cert, però es fruit de la convulsa història política d’aquestes illes, de la necessitat de preservar el màxim de territori possible enfront de l’allau especulatiu que s’ha viscut. La protecció territorial ha estat el gran cavall de batalla de la recent història de les Illes, la qual cosa, no obstant, no ha impedit els successius “booms” de la construcció. En èpoques d’esplendor no hi ha barreres que valguin. El fet és que la crisi immobiliària ha arribat quasi per sorpresa, però després d’una dècada de forma activitat, d’un retorn al desenvolupisme més pur i dur. S’havia avisat moltes vegades del sobredimensionament del sector, agreujat per la vinguda a l’arxipèlag de moltes grans empreses estatals que, amb operacions a gran escala, han gairebé saturat el mercat. Hi ha encara una bossa de demanda prou important, però que no té suficient poder adquisitiu i que, per tant, ara per ara, roman fora del cercle dels habitatges lliures.
I és aquí, precisament, on hi entra en joc la llei de l’Habitatge, el pla de construcció d’habitatges socials anunciat per Govern enmig de la polèmica sobre l’ús de sòl rústic. Els promotors no deixen de veure amb bons ulls aquests habitatges perquè poden revitalitzar la construcció, però no perden de vista l’existència d’un fort stock de vivendes construïdes però no venudes, la qual cosa podria trencar, abans que no fos una realitat, l’incipient festeig entre l’executiu i la patronal. Això, sí la crisis es perllonga més del compte. El problema, con quasi tot a les nostres Illes, es la manca d’equilibri, la qual cosa fa que els problemes esdevenguin blancs o negres, sense matisos, quan allò que faria falta es, precisament, una situació en la qual els dos plats de balança tenguessin el mateix pes. És a dir, una política territorial, inclosa la d’habitatge, que sense perdre de vista el mercat incideixi sobre les necessitats reals de la població.
En definitiva, cal aprofitar que el mercat s’enfonsa per apuntalar les parets mestres del sector de la construcció, per racionalitzar-lo i evitar altibaixos com els que es pateix en aquests moments. La bonança viscuda en el passat juntament amb els excessos comesos han permès fer caixa a molts empresaris, i donar feina a milers de treballadors que ara són aspirants a les coes de l’INEM. Aquesta situació no es pot tornar a repetir. S’ha de ser respectuós amb el mercat, però tenint present que a l’altra plat de la balança sempre hi són les persones.

La força dels ciutadans

Article publicat a Diario de Mallorca el 14 d'Abril de 2008

El futur del carrer Jacint Verdaguer no se sabrà fins que no es conegui el guanyador del concurs que ha convocat l´ajuntament de Palma, però ja tenim notícia d´allò que és essencial: no serà una via ràpida d´accés des de la via de Cintura cap al centre de la ciutat. I això és abastament perquè la incansable Plataforma del Parc de les Vies s´hagi mostrat satisfeta. Pot ser no sigui exactament el que volien -això ja es veurà- però si que restringeix la circulació i, sobretot, impedeix la connexió directe amb l´autopista d´Inca que era el que més por feia als veïns. El carrer Jacint Verdaguer havia estat deixat de la mà de Déu fins que, un bon dia, Jaume Matas i l´exconsellera d´Obres Públiques decidiren que s´havien de soterrar les estacions i les vies del tren, endemés -de rebot- de fer un metro, però sense tenir en compte que l´ex batlessa, Catalina Cirer, havia promès fer-hi un parc. Això, ni més ni pus, era el que reclamava la Plataforma, amb la força i el convenciment de que no s´aturarien fins a aconseguir-ho. De fet, ja ho han aconseguit. Pot ser que enlloc de parc sigui un "corredor" verd pel fet de mantenir el trànsit local i un vial per al transport públic, però les bases per al concurs d´idees ho deixen prou clar. El carrer Jacint Verdaguer ha de ser allò que hom imaginava abans de la desbaratada aventura del clan Matas-Cabrer. Està bé que s´hagin soterrat les vies, entre d´altres coses perquè constituïen un xap que dividia la ciutat, i per això sembla oportú mantenir el trànsit transversal, però no per construir-hi al damunt una autopista sinó per fer un espai a l´abast dels ciutadans, una gran zona verda que comuniqui la plaça d´Espanya amb Son Fuster i després, en una segona fase, amb Sa Indioteria. És una manera radicalment diferent d´entendre el futur urbà.




L´anterior Govern, amb la complicitat de l´ajuntament, només pensava amb els vehicles. Recordem-ho: poc després d´iniciar-se la passada legislatura autonòmica, PP i UM decidiren fer un tercer carril al llarg de tota l´autopista d´Inca i una autopista entre Inca i Manacor (finalment, després de la forta oposició ciutadana, aquesta darrera opció quedà anul·lada), la qual cosa creava a la via de cintura un embut de quasi impossible solució. En aquest sentit, l´únic espai aparentment disponible era el carrer Jacint Verdaguer, a la fi que un determinat nombre de cotxes poguessin entrar directament a Palma. El projecte fou ràpidament contestat per la Plataforma, però es mantengué intacte. És més, els seus responsables, obligats a retre compte davant les urnes, tengueren molta cura per fer tota la via possible, la qual -la precipitació- és una de les causes de que les obres del metro o de les Estacions es fessin malament. Però en aquest cas el "ja està fet" no ha servit de res.Tampoc serví de res que el parc de Ses Estacions, una altra històrica reivindicació ciutadana directament connectada amb el Parc de Ses Vies, ja estàs fet quan el PP aprovà desfer-ho per soterrar les terminals del tren, del metro i dels autocars. S´han tudat molts doblers públics, però en el cas de Jacint Verdaguer no quedava més remei si no es volia consolidar el model de ciutat que, precipitadament, s´afavorí des del Consolat de Mar. Tot els partits que formen el Govern de Cort s´havien compromès a reparar el mal i això és el que fan ara, amb el ben entès, però, de que no tot està definit. El concurs d´idees servirà per analitzat pros i contres de totes les solucions que s´apuntin, de la mateixa manera que un estudi de mobilitat sobre els accessos a Palma determinarà les necessitats viàries que la ciutat té plantejades de cara al seu futur. Encara hi ha, doncs, molt que fer, molt que estudiar, abans que no es prengui la decisió correcta. No es volen cometre més errors. Però queda clar -i això és el que importa- que els drets de les persones s´imposaran per sobre de les màquines. Ha quedat clar, si més no, quina és la força dels ciutadans. Tot i que només sigui per això cal que ens felicitem, com ho ha fet la Plataforma del Parc de Ses Vies.

El model finès

Article publicat a Diario de Mallorca el 10 d'Abril de 2008

Els congressos sobre Fracàs Escolar que tengueren lloc a Palma la setmana passada ens han recordat unes dades esfereïdores: ni més ni manco que el 38 per cent dels al·lots i al·lotes de les Illes -quatre de cada deu- abandonen els estudis abans de finalitzar l´ensenyament obligatori. A això li diuen fracàs escolar, quan, en realitat, és un fracàs social amb tota regla: el fracàs d´una societat que ha apostat per un determinat model econòmic, del qual es deriva una cultura de l´oci que prima la incorporació al món del treball enlloc de facilitar-ne una formació que, a la llarga, afavoriria l´accés a llocs de feina més qualificats.


D´altra banda, es parlà, i molt, de l´immigració com a una de les causes -evidentment no la única- dels problemes que pateix l´escola a la nostra Comunitat. Sobretot l´escola pública, que es la que escolaritza el major nombre de nouvinguts, un vuitanta per cent del total. Tant és així, que hom podria pensar que la concentració a les aules públiques dels estrangers, o dels alumnes necessitats d´un suport especial, és el principal entrebanc per fer realitat un sistema educatiu que, teòricament, aposta per la integració i la igualtat d´oportunitats. Els congressos ha merescut un tractament destacat a tots els mitjans de comunicació, malgrat que les dades i la diagnosi que se´n derivaren ja eren prou conegudes. Pot ser hi hagi ajudat el "decret d´admissió d´alumnes" que el Govern ha aprovat no sense estira i arronses entre la consellera d´Educació, i Unió Mallorquina. El que més destaca del decret és que tots els centres finançats amb doblers públics hagin de reservar tres places per aula pels immigrants. Segons la consellera, Bàrbara Galmés, es tracta de garantir la igualtat d´oportunitats, quelcom que no han entès així ni Escola Catòlica, la patronal que agrupa la major part d´escoles concertades, ni les Associacions de Pares d´aquests centres, que han anunciat una recollida de signatures però oposar-se a la mesura.L´entorn conservador -inclòs el PP- s´oposà tot d´una a la reserva de places perquè creia que minvava el dret dels "mallorquins" a l´hora d´escollir escola enfront dels drets dels immigrants. En un principi es parlava d´una reserva fins a finalitzar el termini de matriculació. Un parer que, com és evident, no comparteix l´esquerra. Segons Galmés, el dret a l´educació és primordial, fins i tot per sobre de l´elecció de centre escolar de la qual, tanmateix -a la pràctica- només se´n pot beneficiar una part de la població. Què l´escola concertada, tot i ser finançada amb doblers públics, només escolaritzi el vint per cent dels immigrants, n´és la millor prova. En aquest sentit, el decret pretén ser una petita passa endavant que, no obstant, ha topat amb aquells que pensen que ja se n´han donat prou de passes i que un repartiment més equitatiu dels problemes no aporta cap solució sinó que només els generalitza.La societat balear ha de fer front a un doble repte docent: superar el descrèdit social que pateix l´escola davant la possibilitat d´una ràpida incorporació al mercat del treball i afavorir una igualtat d´oportunitat real per a tothom. No és estrany, doncs, que el en decurs del Congrés sobre Fracàs Escolat es fes referència a l´anomenat "model finès". Finlàndia és el capdavant de l´èxit escolar a Europa, mentre que nosaltres som a la cua. Es a dir, que és l´altra cara de la moneda. A Finlàndia el fracàs escolar és pràcticament nul. No hi ha abandonament dels estudis, la qual cosa és possible gràcies, sobretot, al prestigi de l´escola i dels docents. El model finès ha de fer front a problemes similars als nostres, entre d´altres el lingüístic -allà s´ensenyen quatre llengües, el suec i el finès, que són les "nacionals", així com anglès i francès- però no hi ha conflictes. Hi ha plena llibertat per elegir centre, però a la pràctica aquest és un dret al qual es dona poca importància perquè les diferències entre les escoles són mínimes. Tot ben diferent al que passa entre nosaltres, on aquestes diferencies són patents. No només això sinó que actituds com la de l´Escola Catòlica davant el decret d´admissió fan que cada pic siguin més grosses. Dissortadament som a anys llum del model finès.