A la corda fluixa

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Juny de 2010


Les hipoteques-fems que els experts de Wall Street havien anat amagant baix les estores, acabaren sortint a la llum, la qual cosa provocà un gran escàndol internacional i trencà l'estructura que els neoliberals de tot el món havien anat teixint durant dècades. Fins i tot algun gosaren comparar la fallida del Lehman Brothers amb la caiguda del mur de Berlín, pronosticant la fi de capitalisme tal com ho han conegut les darreres generacions. Calia reinventar o reformar el sistema, es deia, perquè res del que havia passat tornàs a succeir. I en aquestes estem. Encara que, en comptes de ser davant una sortida, sembla que vivim una volta enrere. Els causants de la crisi no només no han plegat veles, sinó que imposen les regles de la refundació. Era, es digué, el moment de la socialdemocràcia i, no obstant això, els governs conservadors han tornat a prendre les regnes del món i on encara no són en el poder obliguen a l'esquerra a fer la feina bruta.



Mitin electoral socialista(2007)

El darrer consell de ministres va aprovar la reforma laboral amb la qual Espanya vol seguir optant a formar part del club dels països rics. Zapatero va com un funambulista per la corda fluixa, pressionat per la dreta, que veu insuficient els seus passos i pressionat per l'esquerra que s'oposa que la crisi la paguin les víctimes i no els culpables, convictes i confessos, d'haver tolerat i fins i tot fomentat les males arts financeres. La reforma laboral n’és un exemple. No satisfà a ningú, ni a la patronal que diuen és insuficient per a generar ocupació, ni als sindicats, que pensen que les propostes governamentals donen via lliure a l'acomiadament barat. La patronal es creua de braços, com el PP, perquè ja tenen qui treballin per a ells: Àngela Merkel i els conservadors units d'Europa, mentre que a les centrals sindicals no els queda altra alternativa que xisclar el més alt possible: la vaga general.
Sortir al carrer, encara que això sí, a tres mesos vista. No sigui que Zapatero s'alteri massa i ensopegui. La seva caiguda seria encara més lamentable que si, baldament les seves propostes, aconsegueix travessar el carrer pel la corda fluixa. La consigna és calmar els mercats o, dit d'altra manera, emmordassar-los amb l'estalvi pressupostari. Els inventors de les subprimes es permeten en luxe d’exigir garanties. Però aquest contenir el dèficit en un moment com aquest, quan la crisi copeja amb tota la seva feresa les capes socials amb menor poder adquisitiu, té un preu: retardar el creixement i liberalitzar el mercat de treball el màxim possible perquè les empreses guanyin en competitivitat o sigui, que puguin competir amb les xineses. És això possible sense que Europa doni l’esquena a l’estat del benestar?
En qualsevol cas, és un handicap terrible per a aquells territoris amb economies basades en els serveis, en els qual el consum té un pes més rellevant que en altres.. Un handicap, a Mallorca, al qual s’acaba s’afegir l'ecotaxa – la de Merkel, no la nostra – que pot ser la gota que faci vessar el tassó o, dit d’altra manera, que molts alemanys desisteixin de viatjar amb avió i triïn com destinació turística la costa bàltica o altres zones de Centreeuropea. I a tot això, aquells vivim en la perifèria no tenim més alternatives que les de ser espectadors del drama, o de la comèdia, que es desenvolupa davant els nostres ulls i, per descomptat, pagar per l'entrada el preu que se'ns exigeix des de Berlín o de Brussel•les. L'any que ve hi ha eleccions autonòmiques i fins i tot és possible que generals. Quines conseqüències tendrà aquesta situació sobre les urnes?
El PP surt com a cavall guanyador, però la qüestió que cal plantejar-se és si guanyaríem molt amb Rajoy i Bauzá en el llocs de comandament. Potser ens haguéssim d'estrènyer més el cinturó i, al capdavall, deixar que sigui el mercat qui imposi les seves decisions. Com ara. Per això els sindicats s'han apressat a dir que la vaga general no és contra el govern sinó una veu de protesta que s'uneix a la de tots els sindicats i l'esquerra europea perquè la refundació del capitalisme que s'havia promès no sigui començar de bell nou. Seria tràgic que les conquestes socials de l'estat del benestar s’esfumessin del cop en sec.

Ports enfonsats per la crisis

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Juny de 2010

El director d’Alcudiamar, un dels més importants ports esportius de l’illa, s’ha mostrat sorprès per l’impacte de la crisi sobre un sector que semblava no tenir límits. Ningú no podia esperar que la crisi passes de llarg per sobre nàutica, però si confiaven tenir prou marge de maniobra per a resistir sense haver de fer les llesques primes. S’equivocaven. El fet de tenir una demanda molt superior a l’oferta no ha evitat entrar en un procés invers, com ho demostra la situació actual amb una caiguda de les reserves que va del quinze al trenta per cent i que repercuteix greument sobre tota l’oferta complementària de l’entorn. El suposat matalàs – aquelles reserves que arribaven quan ja s’havia penjar el cartell de complert – no era tal, la qual cosa fa que allò que abans era impossible, trobar una plaça buida a començament d’estiu, hagi deixat de ser-ho.

Ports sobresaturats, però en crisi

La sorpresa és gran i no obstant, més enllà de la crisi – que afecta totes les destinacions turístiques – cal ser conscients de que, en el passat, es cometeren errors que mai no s’haurien d’haver deixat passar. En aquest sentit, com reconeix Bartomeu Bestard, l’ abans esmentat director d’Alcudiamar, el sector “ha mort d’èxit” perquè després de molt anys, amb tots els amarraments contractats i amb la prohibició de fer-ne de nous, hom hauria d’haver imaginat que era el moment d’acceptar els límit i reconvertir el sector de portes endins i sense esperar noves ampliacions. No s’ha això i tampoc no s’han fet els deures per fidelitzar els clients. Els ports esportius de Mallorca s’han encarit més que no d’altres de la mediterrània i, endemés, és evident que la nostra costa- sobretot els mesos d’estiu – està sobresaturada de petits i gran vaixells. El sector s’ha deixat enganyar per un demanda inexperta ( fruit de la moda i del darrer boom financer) i ha tret el peu del llençols, quan era evident que les dimensions del llit - la superfície insular – marcaven unes fronteres que no es podien superar.
Malgrat tot, però, els límits sí es superaren i la conseqüència, entre d’altres coses, és la saturació del mercat que, en contra d’allò que hom podia imaginar, accentuà la crisi enlloc de pal•liar-la. L’expansió turística de les dues darreres dècades, amb un important component residencial, potencià la demanda de llocs d’amarrament i, alhora, l’exigència de donar sortida a aquesta demanda mitjançant l’ampliació o construcció de nous ports esportius. Afortunadament, les lleis conservacionistes que ja estaven aprovades frenaren el nou “boom” a diferència del que succeí amb l’expansió de l’oferta residencial, però no abastament. La conseqüència és el desequilibri actual.
Tot i això hi ha qui assegura que la crisi ens ve de fora, que el culpable de la manca de reserves és la proliferació de nous ports esportius a la costa mediterrània peninsular on, en aquests moments, hi hauria més de sis mil amarraments buits. Vol dir això que si s’haguessin creat aquí més amarrament s’hi hagués posat remei? Evidentment, no. És cert que cal fidelitzar el turistes nàutics, com qualsevol altres visitants, garantint que si venen a l’illa hi trobaran un amarament o un lloc on residir temporalment. Però no és abastament, no ho és sols que aquests amarrament sigui barats – que no ho són- sinó que comptin amb bons serveis i amb un tracte personal que convidi al retorn . La sobresaturació que ha patit Mallorca durant anys va fer que s’oblidassin normes tan elementals com el bon tracte i el garantir que els visitants de tota la vida no es vessin expulsats pels recent arribats.
Els ports esportius es troben ara en idèntica situació que els hotels. Sobren places per poder ajustar-se a seva demanda. I no obstant això, volen que es legalitzin les places construïdes il•legalment o reconstruir els hotels obsolets. La conseqüència és que s’ha passat de la clientela de tota la vida a dependre de les reserves de darrera hora. A la llarga és un mal camí, però les mirades no estan posades en el futur sinó en els mesos immediats. D’aquesta manera, quan el juliol i l’agost tornin a omplir-se els ports, el sector alenarà tranquil i s’oblidarà del problema. Si més no fins que acabi la temporada. No hi ha remei.

Hotelers, privilegis i obligacions

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Juny de 2010

L’aprovació per unanimitat, en el Parlament, de la reforma del decret llei de mesures urgents per a la inversió a Balears, més conegut com a “decret Nadal, té un objectiu principal: la renovació de la planta hotelera que, alhora, és la pedra angular de la imprescindible reconversió turística que ha de fer que les Illes continuïn sent líders en el turisme vacacional. La realitat, però, és que suposa un privilegi – un més – per a un sector empresarial que, d’aquesta manera, podrà prescindir de les limitacions urbanístiques a les que seguiran sotmesos tots els demés. El nou decret allarga el període de vuit mesos per legalitzar les places il•legals fins a dos anys, endemés de considerar com a reforma l’esbucament dels hotels obsolet per construir-ne de nous amb el mateix volum, encara que respectant- això- la resta de paràmetres de qualitat exigits a una obra nova.


A Cala Sant Vicenç, paradigma de l'hotel fora de lloc

Sobre l’acord s’ha dit que és històric, no de bades ha estat necessari el vot favorable de tot el ventall parlamentari i, sobretot, assolir el suport del Bloc que, fins ara, s’havia mostrar implacable en la defensa de les normatives que restringeixen l’urbanisme i la construcció. Al darrere hi ha, sens dubte, un intent per arribar a un gran pacte territorial que fixi unes regles definitives i per a tothom en un moment de gran incertesa econòmica i política. Bloc i PSOE són conscients de que, sense UM, no tenen prou vots i que, per tant, sense consens només s’aconseguirà ajornar les decisions o que aquestes siguin preses en el futur per un govern de majoria conservadora. Però, justifica aquesta situació de debilitat el cedir davant el lobby hoteler? Els ecologistes creuen que no i , fins i tot, parlen de traïció. No havíem quedat – diuen- que les zones madures s’havien d’esponjar i que el destí dels hotels obsolets, ja prou amortitzats, no era altre que el seu aprofitament per fer-hi zones verdes o equipaments socials?
Deixant de banda alguns intents progressistes, a la dècada dels noranta, els hotelers han pressionat sempre per reconvertir els hotels que restaven fora del mercat en apartaments, tot i que aquesta operació implicàs un canvi d’ús i, indirectament, incrementar l’oferta residencial que és, ara per ara, el principal competidor del turisme hotelers. Hom pot pensar que permetre reconstruir aquests hotels o legalitzar les places construïdes il•legalment és una injustícia per aquells que han fet els deures, perquè l’oferta hotelera existent és de per sí excessiva i allò que és recomanable seria reduir-la enlloc de fomentar el seu manteniment o increment. No obstant, segons la consellera de Turisme – i també de Treball – Joana Barceló, és preferible dona suport el turisme hoteler, perquè és el que dona més feina, en comptes del residencial.
Sobre aquest darrer punt tothom hi està d’acord, però això no va ser obstacle, a la passada legislatura, perquè els hotelers – que havien derrotat el govern del Pacte de Progrés per mor de l’ecotasa – callasin com a morts davant la darrera envestida residencial. No només això, sinó que gran part dels beneficis hotelers es desviaren cap a la creació de noves places residencials. Aquests és, precisament, el gran dubte que sorgeix amb la reforma del decret Nadal. Seran capaços els hotelers d’assumir el seu paper de lideratge i aprofitar el decret per fer la reconversió pendent o es limitaran com sempre a especular amb els privilegis recent adquirits?
Amb l’ecotasa, els hotelers perderen la gran oportunitat de liderar el canvi de model que exigeix el turisme del futur. Foren extremadament egoistes i no entengueren que ser líders – i el seu sector ho és fora cap mena de dubte- implica no sols privilegis sinó obligacions. Ara, de l’ecotasa, ningú no en vol sentir parlar, ni sols el conseller d’Economia. En canvi s’aproven nou privilegis, noves excepcionalitats per a una activitat, l’hotelera, que ja no pot seguir creixent en nombre de places. A canvi de què? Reinvertiran els hotelers els seus beneficis en diversificar l’economia de les Illes, inclosa la pròpia economia turística, o romandran a l’aguait, com sempre han fet, per tornar a pitjar l’accelerador tot d’una que puguin? Continuaran comportant-se com a lobby en defensa dels seus interessos immediats o es decidiran, d’una vegada per totes, a liderar la societat cap a noves alternatives?

L'economia sostenible

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Maig de 2010

“És tragicòmic: caiem a l’abisme amb la butxaca plena d’euros”. La frase, que serví de titular a l’entrevista que li feia aquest diari, pertany a Douglas Tompkins, un empresari que utilitza els doblers que guanyà a Wall Street en comprar territori a Amèrica del Sud per fer-hi parcs naturals i, de passada, demostrar que una altra economia és possible. No obstant, Tompkins – creador d’una de les principals multinacionals de roba esportiva – no és cap Robin Hood que, avergonyit, canviàs de bàndol, sinó que segueix essent un capitalista que defensa els seus interessos des de la mateixa trinxera, encara que, això sí, fent seva la frase de Kenneth Boulding, un economista britànic que fa desset anys afirmà rotundament que qui cregués que el creixement econòmic pot ser il•limitat a un mon finit és un foll. Doncs bé, Tompkins i altres dos milionaris que com ell han fet serva la filosofia i l’economia de la sostenibilitat es passejaren la setmana passada per Mallorca convidats per diverses organitzacions cíviques i empreses, entre les quals Camper.


Història manifestació contra l'economia especulativa

Camper és, justament, una de les empreses que formen la “Fundació + O2”, l’objectiu de la qual és fomentar la sostenibilitat, que acaben de signar un document de suport a la declaració de la Serra de Tramuntana com a patrimoni mundial de la UNESCO. Dissortadament, no hi ha moltes empreses que comparteixen aquest ideari, però per això mateix va ser important no tant la presencia d’aquest gurus de la sostenibilitat com allò que digueren, tenint present que, a diferència d’altres ecologistes, no pensen exclusivament en el medi ambient, sinó en el futur econòmic. Medi ambient i economia que, com no pot ser d’altra manera, han d’anar lligats. Des d’aquesta perspectiva, què veren i què pensen els Tompkins ( The North Face) , Roddick ( The Body Shop) i Roddick ( director del Fòrum Internacional de la Globalització) sobre Mallorca?
Idò afirmaren allò que alguns venen predicant des de fa dècades i que la classe empresarial mallorquina, amb lloables excepcions, s’ha negat a escoltar. Què vivim a una illa de recursos finits i a on, més que a cap altre banda, és impossible créixer de la manera que ho hem fet. L’economia illenca és insostenible mediambientalment i social, ja no perquè depengui de la urbanització – a una societat que tendeix a oblidar el seu passat agrícola – sinó perquè suporta un excés de població i perquè el turisme tal com ho coneixem té els dies contats. Ho digueren aquells que coneixen fil per randa les finances internacionals. El turisme no desapareixerà, però es dispersarà i es comercialitzarà de forma molt diferent. Seguirà sent un fenomen de masses, però deixarà de ser massiu. Hem matat la gallina dels ous d’or. Si més no, la crisis actual – aliada amb la pròpia naturalesa, com demostren les cendres del volcà, o les tensions internacionals – han fet veure la fragilitat d’un model econòmic que depèn només d’una font d’ingressos.
Mallorca no pot suportar una població que, entre residents i turistes, arriba a sobrepassar el milió i mig d’habitants. Per exemple, no podria resistir un forçat aïllament perquè no té capacitat per produir aliments suficients, ni sols per emmagatzemar- los. O, sense anar més enfora, no té capacitat per donar feina als més de trenta mil treballadors de la construcció que restaren a l’atur amb l’esclat de la bombolla immobiliària. Caldrà, doncs, d’ara endavant, mesurar les passes que es donin i fer cas a les demandes ecològiques, com per exemple les que ara mateix fa el GOB als hotelers sobre Son Bosc. A l’illa ja no necessitam més camps de golf, o ports esportius, hotels o cases per a turisme residencial, sinó conservar i gestionar bé allò que ja tenim , al mateix temps que es cal cercar noves vies de desenvolupament.
L’altre dia, per exemple, la consellera d’Agricultura presentà un pla per revitalitzar la ramaderia de Campos. Mallorca té una gran tradició agrícola i industrial que inconscientment s’ha deixat perdre i que ara caldrà recuperar per, si més no, sobreviure. D’altra banda, els pròxims 10 i 11 de juny, la Cambra de Comerç de Mallorca reunirà experts europeus en una cimera titulada “Per a una Europa de les illes sostenibles: empreses i desenvolupament insular”, a la qual es presentaran diverses iniciatives que s’estan desenvolupament actualment. Ja veurem si hi trèiem profit.

Esquerra Desunida

Publicat al Diario de Mallorca el 24 de Maig de 2010

La major crítica que es fa a l’esquerra, des de l’òptica conservadora, és la desunió que regne a les seves files. Així, Aznar acusava el Pacte de Progrés de “tropa”, l´ únic objectiu de la qual era formar un front comú contra el PP. Una acusació que mantenen Rajoy i, aquí, el nou president popular, José Ramon Bauzá, amb l’agreujant de que ara – havent expulsat UM del pacte – l’esquerra ha quedat en minoria. La situació és prou complicada, perquè no hi ha cap força, ni coalició de forces, amb suficient suport per defensar una alternativa que faciliti la sortida a la crisi econòmica que patim. El PP , mentre no demostri el contrari, és un fidel continuador del model desenvolupista que ha vigit fins ara i el PSOE més el Bloc no tenen diputats abastament per dur endavant les reformes estructurals que són necessàries. Perquè aquests canvis fossin possibles seria menester un improbable cop de timó del PP o la reagrupació de l’esquerra entorn d’un programa comú capaç de suscitar el suport majoritari dels electors, la qual cosa és encara més difícil.


El Bloc, una història passada

Entre d’altres coses, perquè el PSOE és encara lluny de ser la força majoritària de les Illes, tot i que ho fos a les darreres eleccions generals, sobretot perquè la cotització de Zapatero és, en aquests moments, a un nivell per sota de la seva línia de flotabilitat. Per al PSOE és imprescindible conquerir o establir una aliança amb el centre, d’una part, i comptar amb el suport de tots els partits situats a la seva esquerra de l’altre. Un obstacle que ara per ara sembla insalvable. L’esquerra mai no ha estat tan desunida com ara. A les Illes, l’esquerra nacionalista es troba dividida en no menys de tres partits, als quals cal afegir un partit verd i Esquerra Unida, que just s’acaba de xapar per la meitat. És el destí de les forces progressistes. Qualsevol discrepància, ideològica o estratègica, és prou per justificar una escissió, tal com acaba de succeir amb Esquerra XXI que es vol constituir en partit autònom per més endavant – diuen - facilitar la unió de tot el ventall progressista en un Bloc o una altra coalició semblant.
Deixant de banda que és difícil d’entendre que una divisió dugui a una posterior unitat, cal reconèixer que l’experiència del Bloc no ha estat ni de prop fer-hi tan satisfactòria com hom esperava. D’entrada la formació del Bloc desencadenà la sortida d’Entesa del PSM i, ara mateix, és un dels punts que distancien Esquerra XXI del que queda d’Esquerra Unida. I no obstant, tot i que només sigui matemàticament, el Bloc – o una coalició electoral similar– és imprescindible. Si tots plegats a les darreres eleccions no arribaren a sumar el deu per cent dels vots, què passarà si aquests es dispersen? El més probable és la recuperació de la majoria absoluta per la dreta. La desunió com a estratègia política és nefasta. Ho saben des del PSM, on s’intenta reagrupar tot el nacionalisme d’esquerres baix de la seva marca històrica, i ho haurien de saber tant els ecologistes com els hereus del PCE, per tal d’evitar noves escissions que només duen al fracàs.
En qualsevol cas, la unió o l’aliança de l’esquerra no es una qüestió que afecta només els partits. Els canvis estructurals que urgeix l’economia illenca i els greus problemes socials derivats d’un increment desmesurat de la població fan imprescindible un programa comú. Una alternativa, amb el màxim consens social, que permeti avançar cap a una societat més justa i integrada, amb un major respecte amb el medi ambient i amb la pròpia identitat. Arribar a aquest punt necessitarà molta capacitat de diàleg i de lideratge, la qual cosa fa que sigui un objectiu políticament impossible amb l’actual divisió de forces. El problema de la nostra esquerra és que mai s’ha cregut que sigui capaç de governar i de redreçar el model social de les Illes, ni sols quan ha ocupat el Consolat. Sempre ha tengut més sentit d’oposició que de govern, la qual cosa ha dut, si més no a una part d’aquesta esquerra, a una divisió constant i, pitjor, a un túnel que no du enlloc.