Santueri, un rescat urgent

Publicatal Diario de Mallorca el 26 d'Abril de 2010
L’associació d’Amics dels Clossos de Can Gaià de Felanitx organitzà fa quinze dies una excursió reivindicativa al castell de Santueri per reclamar les obres de rehabilitació i conservació a les quals fa temps es comprometé el Consell de Mallorca. Santueri és un dels tres castells roquers que es conserven a l’illa i tots ells tenen problemes de manteniment o d’accés que en dificulten la visita. En aquest cas, el recinte duia deu anys tancat al públic arran d’un escàndol d’ expoliació i no menys greus amenaces de ruïna. Les 300 persones que acudiren a la cita ho feren, doncs, per un doble motiu: per aprofitar la jornada de portes obertes i per reivindicar el rescat urgent d’aquesta muntanya- fortificació a la fi de preservar un patrimoni que forma part de la història de Mallorca. De fet, el castell està catalogat com a Bé d’Interès Cultural i, tot i que sigui de propietat privada, la seva conservació és obligada.


Santueri

Afortunadament, la resposta no es va fer esperar. El director insular de Patrimoni ha anunciat ja que les obres de reforma s’iniciaran aviat i que a finals d’ enguany el castell podrà acollir visites guiades i estudis arqueològics. Les obres es faran a mitges entre els propietaris i el Consell, la qual cosa implica el compromís dels germans Vidal – els hereus del recinte – de mantenir-lo obert sis dies a la setmana. És, si més no, una passa endavant , tot i que l’ajuntament de Felanitx ha aprovat una moció instant al Consell a iniciar els tràmits d’expropiació, entenent que qui s’ha de fer càrrec d’aquest bé cultural és la institució. Una moció que ha estat ben rebuda perquè, al cap i a la fi, el destí final d’aquest i de les altres fortificacions roqueres passa perquè siguin públiques, la única manera de garantir la seva rehabilitació constant.
El problema, com sempre, són els doblers. Mallorca gaudeix d’un ric patrimoni cultural i els recursos són escassos. Però, endemés, s’ha de lluitar contra la incomprensió d’aquells que creuen que invertir en cultura o en conservació de la naturalesa no és rendible, quan de fet – i està comprovat – és la millor de les inversions, no només des d’un caire cultural sinó econòmic. Posar en valor la naturalesa i la història forma part de la nova política turística que hom reclama com a complement a un model, de sol i platja, que ha sobrepassat els límits suportables. Enlloc de seguir reclamant, contra natura, golfs o ports esportius, els homes del turisme farien bé en exigir inversions con la rehabilitació dels castells i possibilitar-ne la visita.
És el que fan a moltes altres destinacions turístiques com, per exemple, han tengut ocasió de comprovar els visitants de Lanzarote, una illa declarada reserva de la Biosfera, que ha posat en valor tots i cadascun dels seus bens patrimonials o recursos naturals, des del parc de Timanfaya al Mirador del Rio. Tot i que després de la desaparició de Cesar Manrique s’han comès alguns atemptats urbanístics, és un exemple de bona gestió. Clar que per fer-ho possible, per poder accedir als llocs protegits, s’ha de pagar una entrada que, en el cas dels residents, és reduïda. Els turistes ho fan de gust, la qual cosa fa que recordem la taxa turística que intentà aplicar el Pacte de Progrés i que fou rebutjat pel sector. Un rebuig inexplicable atesa la manca de recursos per posar en valor turístic, precisament, el castell de Santueri o tants d’altres monuments o espais naturals que proporcionarien a Mallorca el canvi d’imatge de necessita per diversificar el turisme i preservar el prestigi, endemés de complir amb l’obligació de tenir cura del patrimoni i del paisatge.

A la recerca de nous equilibris

Publicat al Diario de Mallorca el 12 d'Abril de 2010

D’aquí a poques setmanes serem davant una nova temporada turística que s’espera sigui millor que la dels darrers anys, però.. què vol dir millor? D’acord amb el pensament que s’ha interioritzat a la societat mallorquina, que vendran més turistes i que així, quan arribi l’agost, pot ser tornem a superar el pes de dos milions de persones. Un pes social, cultural i ecològicament insuportable i que, no obstant, és imprescindible perquè l’economia continuï creixent i resti desocupats a les files de l’INEM. Sabem a ciència certa que ja hem sobrepassat tots els límits raonables i, malgrat això, només pensam en seguir endavant. Tant és així que no incrementar el nombre de turistes a l’estiu seria considerat un fracàs. Una enorme contradicció. I és que, con deia Felicià Fuster al discurs d’investidura com a doctor honoris causa de la UIB, “l’home és més capaç d’adaptar-se a les conseqüències de la seva conducte que de corregir-la”.


Nous equilibris? Esbucar o rehabilitar?

Vaig aprofitar les vacances de setmana santa per rellegir el discurs del president de GESA i aprofitar la seva llarga experiència científica i vital per reflexionar sobre el futur que ens espera a Mallorca si no som capaços de redreçar el camí de desenvolupament que triarem fa ja quatre llargues dècades. La reflexió de Felicià Fuster és sobre l’energia o, més ben dit, sobre l’ abusiu consum que se’n fa. L’exemple més clar és l’escalfament del Planeta, provocat per l’acumulació de CO2 a l’ atmosfera . La utilització de combustibles fòssils és imprescindible per satisfer les necessitats energètiques de l’home, però al mateix temps són els màxims responsables del canvi climàtic, la qual cosa obliga la humanitat a triar entre adaptar-se a les conseqüències d’aquest canvi o a posar-hi remei, reduint el consum d’energia. La persona probablement més sàvia de l’illa en aquesta matèria no té cap dubte: creu, com Gilbert White, que més val respectar la Terra que tractar de dominar-la o domesticar.
La situació a la qual ha de fer front la humanitat implica també les illes Balears, un petit país que, proporcionalment, abusa tant com el que més de la naturalesa. Ho fa amb el consum d’energia que, d’acord amb aquells que volen dominar la terra, ha construït un gasoducte – i ben aviat posarà en marxa un cable elèctric – que evita l’aïllament energètic. A partir d’ara, l’energia no serà un element limitatiu del desenvolupament. Cert, però n’hi continuarà havent d’altres, el més important del quals – tot i que sembli subjectiu – és la qualitat de vida, condicionada al pes demogràfic que un territori insular com el nostre es capaç de suportar sense que es degradin les relacions socials i els serveis socials que són imprescindibles, com la sanitat o l’educació.
La passada legislatura va ser posada com a exemple de bona economia perquè, en ella, s’havien “actualitzat” les infraestructures, és a dir s’havien construït noves carreteres i autopistes, endemés d’escoles i hospitals, per fer front al creixement demogràfic i al constant increment de visitants. No hagués estat millor limitar l’oferta turística, millorant-ne la qualitat, per poder obtenir el mateix benefici sense haver de créixer constantment. Les teories del creixement zero, dels anys seixanta, o les més recents del desenvolupament sostenible han estat sistemàticament combatudes per aquells que pensen que no hi ha més alternativa que créixer i créixer. En matèria energètica, Fuster ho té prou clar: “el sistema polític i econòmic no és el més idoni, i els instruments utilitzats no han demostrar esser gaire eficaços (...) La manca d’educació (deseducació) de la societat addicta al consum és un seriós obstacle.
Tot això ens du a considerar que cal cercar nous equilibris. Sens dubte no es recomanable frenar de cop en sec, perquè la inèrcia ves a saber cap a on ens duria. Però d’allò que és evident és la urgència de no fer malbé la naturalesa i, en el nostre cas, de continuar amb un model econòmic fonamentat exclusivament en el creixement de l’oferta turística i residencial. Cal confiar-hi. Dissortadament, allò més probable és que polítics i empresaris – amb el suport majoritari de la societat - s’estimin més no fer gaires canvis, per por o per manca de coratge, sense parar esment en que al final, per molt que ens hi adaptem, el model ens acabarà destruint. Amb l’agreujant que qui patiran les conseqüències no som nosaltres, els responsables d’haver iniciat aquest camí, sinó les futures generacions.

El nom de Son Espases

Publicat al Diario de Mallorca el 5' Abril de 2010

Quin és el nom de l’hospital de Son Espases. La resposta és obvia: Son Espases. I no obstant, sembla ser que la conselleria de Salut perd el temps cercant una altra denominació. S’ha parlat de Son Dureta II o Nou Son Dureta, ja que al cap i a la fi es tracta de substituir l’actual hospital de referència, cosa que tendrà lloc, si no hi ha més retards, a l’octubre d’enguany. També de polítics con Emili Darder, el batle republicà de Ciutat que fou afusellat per Franco o d’Ernest Lluch, qui essent ministre de Sanitat va posar en marxa l’actual sistema estatal de salut. O, pot ser – com també s’ha suggerit – el nom d’il•lustres metges i científics de les Illes o relacionades amb la nostra comunitat, com el premi Nobel Jean Dausset. Tots ells tenen mèrits abastament com per ser homenatjats per la nostra societat, però el bateig del nou hospital és quelcom diferent. El nou hospital mai no s’hauria d’haver aixecat allà on s’ha fet, passant per sobre de totes les recomanacions paisatgístiques i de preservació del patrimoni arqueològic. Només mancaria, doncs, que li llevassin la única cosa que s’ha conservat íntegra: el seu topònim.


Son Espases en obres

Preservar la toponímia mai no es cap caprici, però en aquest cas és important fer-ho per protegir la memòria. No de bades, quan l’expresident Matas decidí, ningú no sap perquè – encara que tothom és lliure de pensar el que vulgui -, renunciar a la reforma de Son Dureta, que prèviament havia estat consensuada entre el govern central (PP) y el Govern (Pacte de Progrés), tot d’una es parlà d’un nou Son Dureta. Amb la utilització del mateix topònim, tot i que desplaçat de lloc, es pretenia fer arribar al subconscient social que, en realitat, res no canviava, quan en realitat els canvis eren abismals. La reforma de Son Dureta tenia un sentit. El seny aconsellava adaptar el vell edifici a les noves necessitats hospitalàries i, en tot cas, crear nous centres de més petites dimensions, descentralitzant els serveis, però Jaume Matas i el PP no en tenien abastament. La passada legislatura havia de ser de les grans obres publiques ( com el Palma Arena) i així va ser.
Son Espases era una possessió foravilera que envoltava el monestir de la Real i l’aïllava de la creixent urbanització. La forta expansió econòmica d’aquells anys ( 2003-2007) va anar acompanyada, de forma contradictòria, amb una no menys forta empenta pública – com a conseqüència, Palma i Mallorca visqueren el major “boom” demogràfic de la seva historia – la qual cosa formà una gran bolla especulativa entorn de la ruralia de Palma. Sembla evident que Son Espases fou elegit com a polígon sanitari per fomentar la urbanització de tots els voltants, obligant, d’entrada, a la construcció d’una segona via de cintura. Tots recordareu la forta polèmica i l’enfrontament dels veïns de la zona i els frares de la Real amb Cort i el Consolat. L’Ajuntament, presidit per Catalina Cirer, i amb Rodrigo de Santos com a tinent de batle d’Urbanisme, hagué d’aprovar una reforma parcial del Pla General per tal que hom pogués construir a Son Espases. Tot amb preses i a les fosques. Mai no s’ha explicat perquè allà i no a cap altre indret.
Tot això obliga a no oblidar allò que era i ha deixat de ser Son Espases. Endemés, la tradició hospitalària o, si més no, la norma més generalitzada entre els hospitals illencs, és que els hospitals respectin la toponímia local. De forma genèrica, com a Manacor o Inca o més focalitzada com és el cas de Son Dureta o Son Llàtzer. Son Espases no pot deixar de ser a Son Espases.

Una reacció saludable

Publicat al Diario de Malloca el 29 de Març de 2010

La barrumbada de corrupció que ofega les nostres institucions, sobretot arran de les compareixences davant la Justícia de Jaume Matas y Maria Antònia Munar – ex president del Govern i ex presidenta del Parlament, no ho oblidem – ha dut a la política balear a una situació límit i ha extremat la desconfiança dels ciutadans amb els polítics. No obstant, però, ha tengut la virtut de destapar allò que era un vici social: la tolerància de la societat mallorquina envers l’enriquiment fàcil a través de la política o amb l’especulació que, al capdavall, per acció o omissió, té molt que veure amb les relacions entre poder polític i poder econòmic. De la mateixa manera que ha servit per despertar consciencies que, només de tant en tant, són capaces d’unir esforços i manifestar-se en defensa de l’ interès general. És el que ha passat amb la creació de les dues plataformes contra la corrupció que s’han fet conèixer les darreres setmanes. Una reacció d’allò més saludable que fa pensar que sigui possible la regeneració de les institucions i la confiança amb els polítics.


Matas amb Aznar quan era ministre

La primera plataforma – per la Dignificació de la Democràcia i contra la Corrupció – està integrada per un centenar llarg d’ entitats cíviques, culturals, veïnals i ecologistes que volen fer de la participació ciutadana l’ antídot contra la malversació de doblers públics, les comissions il•legals i demés delictes per corrupció. Forma part dels moviments que, tot i que sigui puntualment, han protagonitzat les principals manifestacions que s’han fet a Palma des de que hi ha autonomia, especialment les darreres: la manifestació contra la destrucció del territori, arran del pla d’autopistes aprovat pel govern Matas o la protesta contra la participació d’Espanya a la guerra d’Iraq ( només superades per la manifestació unitària contra el terrorisme que seguí els atemptats de l’11M ). Hom pot dir que les concentracions contra els corruptes no han estat tan massives, però Déu n’hi do. Amb la particularitat de que la primera no va ser convocada per la plataforma sinó de forma espontània mitjançant internet.
Hi ha, però, una segona plataforma que, en les circumstàncies presents, de un interès complementari de l’anterior. La primera té a favor la seva independència de qualsevol partit, però això no lleva que pugui ser acusada d’ escorar cap a l’esquerra. No passa el mateix amb l’ altra plataforma, encapçalada pel Cercle d’Economia de Mallorca, que presideix Alexandre Forcades – conseller d’Hisenda amb Gabriel Cañellas – a la qual s’han sumat, inicialment, la Cambra de Comerç, el col•legi d’Advocats i el col•legi d’Arquitectes, entitats professionals i empresarials que tenen, totes elles, un paper rellevant a la nostra societat. Amb una particularitat: són les mateixes institucions o associacions que es mobilitzaren per defensar els interessos de Balears respecte a Madrid arran de la reforma de l’estatut d‘autonomia i, concretament, contra l’injust tracte que les illes rebien ( i de fet reben ) de l’Estat en matèria de finançament.
D’altra banda, el Cercle d’Economia va ser l’organitzador, a la Cambra de Comerç, d’un cicle de conferències baix el títol genèric de repensar l’economia de les Illes. Aquesta plataforma uneix la necessitat de canvis estructurals en el model econòmic amb un projecte de país que, entre d’altres coses, desterri la corrupció de les relacions entre poder econòmic i polític. L’objectiu és el mateix: una regeneració ètica que impliqui tota la societat. Però no ens enganyem. La clara resposta ciutadana enfront de la corrupció no vol dir que siguem davant un tomb polític. Els escàndols tendran repercussió a les urnes, però no tanta com per provocar un daltabaix en el mapa electoral. En tot cas, allò que fomentaran és l’abstenció. Tot dependrà, per tant, de les respostes del partits davant la corrupció, però sobretot davant la manera de repensar el model econòmic i d’adaptar-lo a la situació social en la qual ens trobam.