L'aigua de Calvià

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Febrer de 2010

L’ajuntament de Calvià ha aprovat la privatització del servei d’aigua dolça que ara és en mans de l’empresa municipal Calvià 2000. Si no s’aconsegueix frenar aquest desbarat, ben aviat serà una empresa privada la que s’adjudicarà el servei per un període de cinquanta anys a canvi d’una mòdica entrada de quinze milions d’euros. Una adjudicació que inclou fer-se càrrec, també, de les dues concessionàries, ja privades, de Santa Ponça i Peguere, a mesura que finalitzin els contractes vigents. Una decisió que no s’entén, però que forma part del modus operandi de l’actual batle – i candidat a presidir el PP balear – Carlos Delgado, qui durant la passada i l’actual legislatura ha dut a terme una política de privatització de patrimoni municipal que, segons el parer dels seus detractors, li ha servit per pagar la nombrosa colla d’assessors que té al seu servei.

Illetes

L’argument és el de sempre: la gestió privada és millor que la pública. Ho sol ser, però no sempre. Hi ha serveis bàsics, com la salut i les qüestions que s’hi relacionen, on la gestió pública garanteix, si més no, que no s’estalviaran despeses per protegir els ciutadans. El subministrament d’aigua potable i el sanejament, com és la depuració d’aigües brutes o la recollida i tractament de fems, formen part d’aquest capítol. I no obstant, es privatitza. Per què? L’oposició política i un grup important de ciutadans que s’han organitzat com “oposició civil” pensen que és perquè Delgado necessita doblers pels seus malgastos polítics ( autopromoció i captació de vots) i ja no pot acudir a vendre més patrimoni de sol a causa de la crisi Inmobiliaria.
Arribat a aquest punt, hom no té més remei que recordar allò que succeí en els anys setanta, en ple “boom” turístic, quan Calvià es convertir en terreny abonat per a una guerra d’interessos. Amb un planejament urbanístic que no existia o que estava fet al servei dels urbanitzadors, Palmanova i Magalluf foren exemples clars de la “balearització”. L’aigua dolça no estava canalitzada i es feien servir camions cisterna. Una imatge que encara perdura en la retina de molts hotelers, de la mateixa manera que les aigües residuals es llançaven directament a la mar mitjançant emissaris submarins, provocant – sobretot quan s’espanyaven – la contaminació de les platges.
La situació es perllongar fins a 1983, any que el socialista i sindicalista Francesc Obrador fou elegit batle. Des de llavors i durant vint anys – a Obrador el substituí Margarita Nájera – s’intenta posar ordre al desgavell calvianer. Els primers plans urbanístics supra desenvolupistes foren retallats amb la mesura del que era pragmàticament possible. De la mateixa manera que Calvià fou dels primers ajuntaments europeus en instaurar una Agencia 21 i apostar per a un “turisme sostenible”, si més no de cara a la galeria, per crear consciència. Sens dubte, els socialistes cometeren errors, entre els quals perdre el contacte amb la majoria de la població, però és evident que quan perderen les eleccions, el 2003, deixaren un patrimoni municipal, en bens immobles i solars – sol urbà ja qualificat – que feia possible fer front a qualsevol necessitat de nous serveis. Calvià 2000 forma part d’aquest patrimoni. És una empresa que dona un servei integral d’abastiment i sanejament d’aigua, i tractament de residus sòlids. I, endemés, és una empresa rendible – quatre milions de beneficis en el darrer exercici- la qual cosa fa més inexplicable la decisió de privatitzar una part dels seus serveis.
Aquest és el model de gestió que Delgado ha dut a terme a Calvià i que, cal imaginar, voldrà traspassar a la Comunitat Autònoma en cas d’arribar a ser el candidat del PP.

Escenari per a unes eleccions anticipades

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Febrer de 2010

Balears viu una situació política totalment atípica. Tradicionalment és una comunitat que escora cap a la dreta, tot i que les diferències entre un i altre costat de la balança electoral mai no hagin estat abismals. Això no obstant, els resultats de les darreres eleccions autonòmiques no ofereixen dubtes. Hi havia lloc per a un pacte de centre esquerra, que és el que es va fer, però un cop dissolt, allò que tenim és una majoria de centre dreta ( desunida, però majoria) i un govern d’esquerra en minoria. Un panorama difícil d’entendre si hom no coneix la historia que l’ha provocat, a la qual el president Antich voldria posar-hi remei fent una crida a la responsabilitat de l’oposició per esgotar la legislatura i no haver de convocar unes eleccions anticipades que, segons els agents socials, seria - en plena crisis econòmica - el pitjor escenari possible .


Govern i PP reunits en el Consolat( foto CAIB)

El PSOE i el Bloc descarten eleccions anticipades, però no passa el mateix en el PP, des d’on s’amenaça amb una moció de censura – que s’hauria de pactar amb UM – per tal de poder convocar-les. És una possibilitat que hom no pot descartar ni molt manco. Però , quin beneficis obtendrien les Illes d’aquesta consulta abans d’hora? Llevat d’una possible clarificació política, que no és poc, cap altra. No obstant, els estreteges del PP – més els de Madrid que no els d’aquí – no deixen de pensar en convertir les eleccions balears en un test previ a les pròximes consultes estatals, convençuts de que a Balears no poden tornar a perdre. Per al socialisme de Zapatero, una derrota en una comunitat on governen, seria un nou cop, molt semblant al que ja patí a Galicia.
Mai com ara, a causa de la corrupció, les Balears no havien estat tan presents a la política estatal, és a dir als telediarios. Però més enllà del que es pugui pensar a Madrid, quines serien les conseqüències d’unes eleccions anticipades per a les Illes? En primer lloc, haver de fer front a la possibilitat d’una abstenció històrica, atès que a la minva de participació a les eleccions locals se sumaria la desconfiança i decepció d’una bona part de l’electorat envers la classe política. La única cosa positiva és que obligaria els partits i coalicions a redefinir les seves posicions i, suposadament, a fer fora tots els possibles candidats que siguin sospitosos de corrupció.
El PP, que es qui té la pella pel mànec, no ho té tan fàcil com poden pensar a Madrid. A les darreres eleccions generals ja deixaren de ser el partit més votat a causa d’una evident pèrdua d’imatge i tot dependrà de com resolguin el seu congrés i d’allò que es vagi coneixent sobre el cas Palma Arena o, més ben dit, de les novetats que es puguin produir en el cas Matas. Per part seva, el PSOE sap que la fita obtinguda a les generals és a hores d’ara pràcticament irrepetible, atès que la tendència de vot a tot l’Estat és a la baixa. I què dir de les possibles frontisses? La repetició del Bloc és cada cop més llunyana i això, sense una candidatura unitària, pot provocar que molts de vots d’esquerra, que poden ser imprescindible per tombar la balança cap a un o altre costat, es perdin per les bardisses.
I UM? Dolguda per la pèrdua de poder, enlloc de fer autocrítica, la qual cosa obligaria fer un dissabte general dins del partit, pot veure’s temptada de donar suport al PP en la pretensió de presentar una moció de censura. Una decisió perillosa, perquè en cas d’eleccions anticipades – sense temps per guarir les nafres – podria no només perdre la condició de frontissa sinó, fins i tot, la representació que ara té al Parlament. Tot i que costa imaginar que el PP balear pugui abastar la majoria absoluta, si més no a curt termini. Tal volta pugui aparèixer una nova frontissa, com fa temps succeí amb el CDS. La candidata, UPyD és, ara per ara, una incògnita.

Un far que fa bellumes

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Febrer de 2010

El far de la sa Feixina mai no ha fet llum – és clar, era i seguirà sent un far fals – però si que fa moltes bellumes. És a dir, que fa nosa i molesta a aquells que volem mirar més enllà i conèixer la raó de ser, o la raó per fer-lo desaparèixer, d’aquest monòlit que el dictador va inaugurar el 1947. L’ajuntament de Palma, presidit per la socialista Aina Calvo, ha pres la decisió salomònica de conservar-lo, tot i que llevant les inscripcions i la simbologia franquista i, reconvertir-lo així en un memorial de totes les víctimes, tant les del bàndol nacional com del republicà. És això possible? Per a Arca – associació de defensa el patrimoni – sí que ho és, però no per a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, la presidenta de la qual, Maria Antònia Oliver, manifestà categòricament que “ens estimam més romandre oblidats a les cunetes que ser honorats en un monument franquista”.


Dissabte general per a un monòlit

Preservar aquest monòlit és una mesura encertada? El guió escrit a la transició ens recomana el consens i la reconciliació, però ja ha passat el temps necessari per guarir totes les ferides i la llei de la memòria històrica obliga a eliminar qualsevol reminiscència que exalti la dictadura. Evidentment, per tant, l’escut – amb l’àguila i les fletxes, que esdevingueren símbols del feixisme espanyol – i les inscripcions, inclòs el “Viva España” s’havien d’esborrar. N’hi ha prou veient les imatges del No-Do amb Franco inaugurant el far, que les televisions han reproduït aquest dies, per saber que aquest crit, en el context en que es produïa, tenia un significat concret: un viva una pàtria que empresonava els seus ciutadans i que no dubtà en convertir en herois i màrtirs els tripulants del creuer Balears quan ser màrtir exigeix una predisposició a morir per una causa que, ben segur, no era compartida per bona part de les víctimes. No podem oblidar que a Mallorca triomfà el cop d’estat del 36 i que per això la major part del combatents mallorquins de la guerra civil ho feren, de bon o mal grat, a l’exèrcit rebel.
Les víctimes de l’enfonsament del Balears foren víctimes i no herois. Els règim franquista les utilitzà, de la mateixa manera que ho va fer amb tots els “caidos” ( quan serà rebatiat el “valle de los Caídos” amb el nom que pertoca, el de la vall de la mort i la foscor?) La raó històrica està a favor de la República i dels que defensaren la seva causa i cap a ells va dirigida la recuperació de la memòria, per recordar els fets tal com succeïren i no com els disfressà la dictadura. Però no necessàriament s’ha d’esborrar totes les petjades de la dictadura a la fi de tenir-la present perquè mai no es repeteixi. És en això que es fonamenta la decisió d’Aina Calvo de conservar el monòlit de sa Feixina, reconvertir-lo en recordatori de totes les víctimes. Una decisió salomònica, en la qual ha pesat més que cap altra raonament la voluntat de no oblidar un fet bèl•lic en el qual perderen la vida centenars de mallorquins, amb independència del bàndol en el qual es trobaven.
D’això és tractava, de ser respectuosos. Però, per què havia de ser irrespectuós esbucar un far de mentida? Entre esbucar-lo o conservar-lo, tot i que sigui esborrant els símbols feixistes, hi havia una tercera possibilitat que no s’ha tengut en compte. La de construir en el seu lloc un nou monòlit que fos un homenatge a totes les víctimes de la guerra civil, incloses les del Baleares, i de totes les guerres. Un nou monòlit per a la pau i la concòrdia. L’opció triada no ha estat aquesta, però tant de bo que la neteja del fals far sigui una passa endavant en el procés de rehabilitació històrica que vivim. I que, al final, també poguem esborrar de la nostra memòria les imatges de Franco i la seva parafernàlia feixista que presidí inauguració i que encara ens acompanyen trenta anys després de la seva mort. La tercera via hagués estat la millor solució.

Aquests polítics estan bojos

Publicat alDiario de Mallorca l' 1 de Febrer de 2010

Asterix, des de la seva màgica autarquia, veia els romans com uns personatges estrafolaris. “Estan boixos quests romans”, deia . No els entenia. No entenia les seves maniobres ni els seus costums, ni la manera que tenien de voler imposar la seva voluntat. Doncs bé, quelcom semblant han de pensar els mallorquins davant la classe política que els ha tocat en sort en aquests moments. “Estan bojos aquests politics”. I si no ho estan, ho sembla, si més no qualque cosa els ha afectat el cap quan proposen coses tan inversemblants com que un candidat a president de Govern pugui ser elegit mitjançant una enquesta. Sí això fos possible, si n’hi hagués prou amb consultar telefònicament un mostra suposadament representativa de ciudatans, hom podria estalviar-se les eleccions i amb elles un caramull de doblers. Un mal de cap menys. La democràcia perfecta. Però no ho és gens de perfecta, com no ho era aquella “democràcia” orgànica per la gràcia de Déu que varem patir a aquest país.


Carlos Delgado, batle de Calvià

Asterix pensaria que Carlos Delgado era un romà estrafolari, que tant li és imposar a dit el seu candidat, posant tot l’aparell del PP local al seu servei, com exigir que la presidència del partit s’elegeixi en un Congrés obert a tots els militants enlloc de per un sistema de compromissaris. A això li diuen primàries, però no ho son. En el fons, com molt bé sap l’actual president del PP de Palma, José María Rodríguez, el que es discuteix no és el millor sistema per elegir el millor candidat a president del partit i a la presidència del Govern, sinó el sistema que permet estrènyer amb més eficàcia el control sobre l’elecció. Qui aconsegueixi mobilitzar més afiliats, o afiliar més partidaris, sap que té la partida guanyada, sigui quin sigui el seu discurs o el seu programa electoral. I el mateix caldria dir sobre l’enquesta. Quan un partit encarrega una enquesta no fa falta que la signi, n’hi ha prou coneixent quines preguntes fa.
La lluita pel poder que s’ha obert al PP és una pura bogeria. Per sort no s’ha arribat a l’extrem d’acceptar la proposta de Delgado. Però per seguir aspirant a qualque cosa, el president actual, José Ramon Bauzá, no té més remei que lligar-se de peus i mans a algun dels que aspirant a fer-li ombra. El partit està massa desunit i massa desorientat com per fer front a unes primàries, tot i que siguin tan magres com les que s’han plantejat. Fa falta un debat ideològic profund i no un debat centrat només sobre persones i candidatures. Només parlen sobre qui tendrà el poder i no sobre que s’ha de fer amb el poder. I això, quan parlam del principal partit de les Illes, tot i que ara sigui a l’oposició, és molt greu. Fan falta idees, però les úniques que s’han posat sobre la taula son sobre com vestir un fals líder.
El PP navega sense rumb i ningú dels que pretenen capitanejar la nau pot presumir de ser el cap que el partit necessita i la societat – o al menys la part de la societat favorable a la causa conservadora – els demana. Tot un mal de cap afegit al que ja és palpable, la qual cosa podria significar un alè per als actuals governants de centre esquerra si no fos perquè la resta del ventall polític illenc sembla contagiat per la bogeria. UM és en picabaralla continua i no sabem com se’n sortirà. El Bloc ha deixat d’existir, en una nova demostració de la tendència de l’esquerra a dividir-se. I a tot això, un PSIB-PSOE l’única esperança del qual es que tanta desunió els acabi afavorint com a mal menor davant un electorat cada cop més desencantat de la política i dels polítics, i a costa de deixar aparcades les idees.