escriure.com

A la corda fluixa

2010-06-21T10:39:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Juny de 2010

Les hipoteques-fems que els experts de Wall Street havien anat amagant baix les estores, acabaren sortint a la llum, la qual cosa provocà un gran escàndol internacional i trencà l'estructura que els neoliberals de tot el món havien anat teixint durant dècades. Fins i tot algun gosaren comparar la fallida del Lehman Brothers amb la caiguda del mur de Berlín, pronosticant la fi de capitalisme tal com ho han conegut les darreres generacions. Calia reinventar o reformar el sistema, es deia, perquè res del que havia passat tornàs a succeir. I en aquestes estem. Encara que, en comptes de ser davant una sortida, sembla que vivim una volta enrere. Els causants de la crisi no només no han plegat veles, sinó que imposen les regles de la refundació. Era, es digué, el moment de la socialdemocràcia i, no obstant això, els governs conservadors han tornat a prendre les regnes del món i on encara no són en el poder obliguen a l'esquerra a fer la feina bruta.

Mitin electoral socialista(2007)

El darrer consell de ministres va aprovar la reforma laboral amb la qual Espanya vol seguir optant a formar part del club dels països rics. Zapatero va com un funambulista per la corda fluixa, pressionat per la dreta, que veu insuficient els seus passos i pressionat per l'esquerra que s'oposa que la crisi la paguin les víctimes i no els culpables, convictes i confessos, d'haver tolerat i fins i tot fomentat les males arts financeres. La reforma laboral n’és un exemple. No satisfà a ningú, ni a la patronal que diuen és insuficient per a generar ocupació, ni als sindicats, que pensen que les propostes governamentals donen via lliure a l'acomiadament barat. La patronal es creua de braços, com el PP, perquè ja tenen qui treballin per a ells: Àngela Merkel i els conservadors units d'Europa, mentre que a les centrals sindicals no els queda altra alternativa que xisclar el més alt possible: la vaga general.
Sortir al carrer, encara que això sí, a tres mesos vista. No sigui que Zapatero s'alteri massa i ensopegui. La seva caiguda seria encara més lamentable que si, baldament les seves propostes, aconsegueix travessar el carrer pel la corda fluixa. La consigna és calmar els mercats o, dit d'altra manera, emmordassar-los amb l'estalvi pressupostari. Els inventors de les subprimes es permeten en luxe d’exigir garanties. Però aquest contenir el dèficit en un moment com aquest, quan la crisi copeja amb tota la seva feresa les capes socials amb menor poder adquisitiu, té un preu: retardar el creixement i liberalitzar el mercat de treball el màxim possible perquè les empreses guanyin en competitivitat o sigui, que puguin competir amb les xineses. És això possible sense que Europa doni l’esquena a l’estat del benestar?
En qualsevol cas, és un handicap terrible per a aquells territoris amb economies basades en els serveis, en els qual el consum té un pes més rellevant que en altres.. Un handicap, a Mallorca, al qual s’acaba s’afegir l'ecotaxa – la de Merkel, no la nostra – que pot ser la gota que faci vessar el tassó o, dit d’altra manera, que molts alemanys desisteixin de viatjar amb avió i triïn com destinació turística la costa bàltica o altres zones de Centreeuropea. I a tot això, aquells vivim en la perifèria no tenim més alternatives que les de ser espectadors del drama, o de la comèdia, que es desenvolupa davant els nostres ulls i, per descomptat, pagar per l'entrada el preu que se'ns exigeix des de Berlín o de Brussel•les. L'any que ve hi ha eleccions autonòmiques i fins i tot és possible que generals. Quines conseqüències tendrà aquesta situació sobre les urnes?
El PP surt com a cavall guanyador, però la qüestió que cal plantejar-se és si guanyaríem molt amb Rajoy i Bauzá en el llocs de comandament. Potser ens haguéssim d'estrènyer més el cinturó i, al capdavall, deixar que sigui el mercat qui imposi les seves decisions. Com ara. Per això els sindicats s'han apressat a dir que la vaga general no és contra el govern sinó una veu de protesta que s'uneix a la de tots els sindicats i l'esquerra europea perquè la refundació del capitalisme que s'havia promès no sigui començar de bell nou. Seria tràgic que les conquestes socials de l'estat del benestar s’esfumessin del cop en sec.

Ports enfonsats per la crisis

2010-06-21T10:35:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Juny de 2010

El director d’Alcudiamar, un dels més importants ports esportius de l’illa, s’ha mostrat sorprès per l’impacte de la crisi sobre un sector que semblava no tenir límits. Ningú no podia esperar que la crisi passes de llarg per sobre nàutica, però si confiaven tenir prou marge de maniobra per a resistir sense haver de fer les llesques primes. S’equivocaven. El fet de tenir una demanda molt superior a l’oferta no ha evitat entrar en un procés invers, com ho demostra la situació actual amb una caiguda de les reserves que va del quinze al trenta per cent i que repercuteix greument sobre tota l’oferta complementària de l’entorn. El suposat matalàs – aquelles reserves que arribaven quan ja s’havia penjar el cartell de complert – no era tal, la qual cosa fa que allò que abans era impossible, trobar una plaça buida a començament d’estiu, hagi deixat de ser-ho.

Ports sobresaturats, però en crisi

La sorpresa és gran i no obstant, més enllà de la crisi – que afecta totes les destinacions turístiques – cal ser conscients de que, en el passat, es cometeren errors que mai no s’haurien d’haver deixat passar. En aquest sentit, com reconeix Bartomeu Bestard, l’ abans esmentat director d’Alcudiamar, el sector “ha mort d’èxit” perquè després de molt anys, amb tots els amarraments contractats i amb la prohibició de fer-ne de nous, hom hauria d’haver imaginat que era el moment d’acceptar els límit i reconvertir el sector de portes endins i sense esperar noves ampliacions. No s’ha això i tampoc no s’han fet els deures per fidelitzar els clients. Els ports esportius de Mallorca s’han encarit més que no d’altres de la mediterrània i, endemés, és evident que la nostra costa- sobretot els mesos d’estiu – està sobresaturada de petits i gran vaixells. El sector s’ha deixat enganyar per un demanda inexperta ( fruit de la moda i del darrer boom financer) i ha tret el peu del llençols, quan era evident que les dimensions del llit - la superfície insular – marcaven unes fronteres que no es podien superar.
Malgrat tot, però, els límits sí es superaren i la conseqüència, entre d’altres coses, és la saturació del mercat que, en contra d’allò que hom podia imaginar, accentuà la crisi enlloc de pal•liar-la. L’expansió turística de les dues darreres dècades, amb un important component residencial, potencià la demanda de llocs d’amarrament i, alhora, l’exigència de donar sortida a aquesta demanda mitjançant l’ampliació o construcció de nous ports esportius. Afortunadament, les lleis conservacionistes que ja estaven aprovades frenaren el nou “boom” a diferència del que succeí amb l’expansió de l’oferta residencial, però no abastament. La conseqüència és el desequilibri actual.
Tot i això hi ha qui assegura que la crisi ens ve de fora, que el culpable de la manca de reserves és la proliferació de nous ports esportius a la costa mediterrània peninsular on, en aquests moments, hi hauria més de sis mil amarraments buits. Vol dir això que si s’haguessin creat aquí més amarrament s’hi hagués posat remei? Evidentment, no. És cert que cal fidelitzar el turistes nàutics, com qualsevol altres visitants, garantint que si venen a l’illa hi trobaran un amarament o un lloc on residir temporalment. Però no és abastament, no ho és sols que aquests amarrament sigui barats – que no ho són- sinó que comptin amb bons serveis i amb un tracte personal que convidi al retorn . La sobresaturació que ha patit Mallorca durant anys va fer que s’oblidassin normes tan elementals com el bon tracte i el garantir que els visitants de tota la vida no es vessin expulsats pels recent arribats.
Els ports esportius es troben ara en idèntica situació que els hotels. Sobren places per poder ajustar-se a seva demanda. I no obstant això, volen que es legalitzin les places construïdes il•legalment o reconstruir els hotels obsolets. La conseqüència és que s’ha passat de la clientela de tota la vida a dependre de les reserves de darrera hora. A la llarga és un mal camí, però les mirades no estan posades en el futur sinó en els mesos immediats. D’aquesta manera, quan el juliol i l’agost tornin a omplir-se els ports, el sector alenarà tranquil i s’oblidarà del problema. Si més no fins que acabi la temporada. No hi ha remei.

Hotelers, privilegis i obligacions

2010-06-18T12:55:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Juny de 2010

L’aprovació per unanimitat, en el Parlament, de la reforma del decret llei de mesures urgents per a la inversió a Balears, més conegut com a “decret Nadal, té un objectiu principal: la renovació de la planta hotelera que, alhora, és la pedra angular de la imprescindible reconversió turística que ha de fer que les Illes continuïn sent líders en el turisme vacacional. La realitat, però, és que suposa un privilegi – un més – per a un sector empresarial que, d’aquesta manera, podrà prescindir de les limitacions urbanístiques a les que seguiran sotmesos tots els demés. El nou decret allarga el període de vuit mesos per legalitzar les places il•legals fins a dos anys, endemés de considerar com a reforma l’esbucament dels hotels obsolet per construir-ne de nous amb el mateix volum, encara que respectant- això- la resta de paràmetres de qualitat exigits a una obra nova.

A Cala Sant Vicenç, paradigma de l'hotel fora de lloc

Sobre l’acord s’ha dit que és històric, no de bades ha estat necessari el vot favorable de tot el ventall parlamentari i, sobretot, assolir el suport del Bloc que, fins ara, s’havia mostrar implacable en la defensa de les normatives que restringeixen l’urbanisme i la construcció. Al darrere hi ha, sens dubte, un intent per arribar a un gran pacte territorial que fixi unes regles definitives i per a tothom en un moment de gran incertesa econòmica i política. Bloc i PSOE són conscients de que, sense UM, no tenen prou vots i que, per tant, sense consens només s’aconseguirà ajornar les decisions o que aquestes siguin preses en el futur per un govern de majoria conservadora. Però, justifica aquesta situació de debilitat el cedir davant el lobby hoteler? Els ecologistes creuen que no i , fins i tot, parlen de traïció. No havíem quedat – diuen- que les zones madures s’havien d’esponjar i que el destí dels hotels obsolets, ja prou amortitzats, no era altre que el seu aprofitament per fer-hi zones verdes o equipaments socials?
Deixant de banda alguns intents progressistes, a la dècada dels noranta, els hotelers han pressionat sempre per reconvertir els hotels que restaven fora del mercat en apartaments, tot i que aquesta operació implicàs un canvi d’ús i, indirectament, incrementar l’oferta residencial que és, ara per ara, el principal competidor del turisme hotelers. Hom pot pensar que permetre reconstruir aquests hotels o legalitzar les places construïdes il•legalment és una injustícia per aquells que han fet els deures, perquè l’oferta hotelera existent és de per sí excessiva i allò que és recomanable seria reduir-la enlloc de fomentar el seu manteniment o increment. No obstant, segons la consellera de Turisme – i també de Treball – Joana Barceló, és preferible dona suport el turisme hoteler, perquè és el que dona més feina, en comptes del residencial.
Sobre aquest darrer punt tothom hi està d’acord, però això no va ser obstacle, a la passada legislatura, perquè els hotelers – que havien derrotat el govern del Pacte de Progrés per mor de l’ecotasa – callasin com a morts davant la darrera envestida residencial. No només això, sinó que gran part dels beneficis hotelers es desviaren cap a la creació de noves places residencials. Aquests és, precisament, el gran dubte que sorgeix amb la reforma del decret Nadal. Seran capaços els hotelers d’assumir el seu paper de lideratge i aprofitar el decret per fer la reconversió pendent o es limitaran com sempre a especular amb els privilegis recent adquirits?
Amb l’ecotasa, els hotelers perderen la gran oportunitat de liderar el canvi de model que exigeix el turisme del futur. Foren extremadament egoistes i no entengueren que ser líders – i el seu sector ho és fora cap mena de dubte- implica no sols privilegis sinó obligacions. Ara, de l’ecotasa, ningú no en vol sentir parlar, ni sols el conseller d’Economia. En canvi s’aproven nou privilegis, noves excepcionalitats per a una activitat, l’hotelera, que ja no pot seguir creixent en nombre de places. A canvi de què? Reinvertiran els hotelers els seus beneficis en diversificar l’economia de les Illes, inclosa la pròpia economia turística, o romandran a l’aguait, com sempre han fet, per tornar a pitjar l’accelerador tot d’una que puguin? Continuaran comportant-se com a lobby en defensa dels seus interessos immediats o es decidiran, d’una vegada per totes, a liderar la societat cap a noves alternatives?

L'economia sostenible

2010-06-18T12:41:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Maig de 2010

“És tragicòmic: caiem a l’abisme amb la butxaca plena d’euros”. La frase, que serví de titular a l’entrevista que li feia aquest diari, pertany a Douglas Tompkins, un empresari que utilitza els doblers que guanyà a Wall Street en comprar territori a Amèrica del Sud per fer-hi parcs naturals i, de passada, demostrar que una altra economia és possible. No obstant, Tompkins – creador d’una de les principals multinacionals de roba esportiva – no és cap Robin Hood que, avergonyit, canviàs de bàndol, sinó que segueix essent un capitalista que defensa els seus interessos des de la mateixa trinxera, encara que, això sí, fent seva la frase de Kenneth Boulding, un economista britànic que fa desset anys afirmà rotundament que qui cregués que el creixement econòmic pot ser il•limitat a un mon finit és un foll. Doncs bé, Tompkins i altres dos milionaris que com ell han fet serva la filosofia i l’economia de la sostenibilitat es passejaren la setmana passada per Mallorca convidats per diverses organitzacions cíviques i empreses, entre les quals Camper.

Història manifestació contra l'economia especulativa

Camper és, justament, una de les empreses que formen la “Fundació + O2”, l’objectiu de la qual és fomentar la sostenibilitat, que acaben de signar un document de suport a la declaració de la Serra de Tramuntana com a patrimoni mundial de la UNESCO. Dissortadament, no hi ha moltes empreses que comparteixen aquest ideari, però per això mateix va ser important no tant la presencia d’aquest gurus de la sostenibilitat com allò que digueren, tenint present que, a diferència d’altres ecologistes, no pensen exclusivament en el medi ambient, sinó en el futur econòmic. Medi ambient i economia que, com no pot ser d’altra manera, han d’anar lligats. Des d’aquesta perspectiva, què veren i què pensen els Tompkins ( The North Face) , Roddick ( The Body Shop) i Roddick ( director del Fòrum Internacional de la Globalització) sobre Mallorca?
Idò afirmaren allò que alguns venen predicant des de fa dècades i que la classe empresarial mallorquina, amb lloables excepcions, s’ha negat a escoltar. Què vivim a una illa de recursos finits i a on, més que a cap altre banda, és impossible créixer de la manera que ho hem fet. L’economia illenca és insostenible mediambientalment i social, ja no perquè depengui de la urbanització – a una societat que tendeix a oblidar el seu passat agrícola – sinó perquè suporta un excés de població i perquè el turisme tal com ho coneixem té els dies contats. Ho digueren aquells que coneixen fil per randa les finances internacionals. El turisme no desapareixerà, però es dispersarà i es comercialitzarà de forma molt diferent. Seguirà sent un fenomen de masses, però deixarà de ser massiu. Hem matat la gallina dels ous d’or. Si més no, la crisis actual – aliada amb la pròpia naturalesa, com demostren les cendres del volcà, o les tensions internacionals – han fet veure la fragilitat d’un model econòmic que depèn només d’una font d’ingressos.
Mallorca no pot suportar una població que, entre residents i turistes, arriba a sobrepassar el milió i mig d’habitants. Per exemple, no podria resistir un forçat aïllament perquè no té capacitat per produir aliments suficients, ni sols per emmagatzemar- los. O, sense anar més enfora, no té capacitat per donar feina als més de trenta mil treballadors de la construcció que restaren a l’atur amb l’esclat de la bombolla immobiliària. Caldrà, doncs, d’ara endavant, mesurar les passes que es donin i fer cas a les demandes ecològiques, com per exemple les que ara mateix fa el GOB als hotelers sobre Son Bosc. A l’illa ja no necessitam més camps de golf, o ports esportius, hotels o cases per a turisme residencial, sinó conservar i gestionar bé allò que ja tenim , al mateix temps que es cal cercar noves vies de desenvolupament.
L’altre dia, per exemple, la consellera d’Agricultura presentà un pla per revitalitzar la ramaderia de Campos. Mallorca té una gran tradició agrícola i industrial que inconscientment s’ha deixat perdre i que ara caldrà recuperar per, si més no, sobreviure. D’altra banda, els pròxims 10 i 11 de juny, la Cambra de Comerç de Mallorca reunirà experts europeus en una cimera titulada “Per a una Europa de les illes sostenibles: empreses i desenvolupament insular”, a la qual es presentaran diverses iniciatives que s’estan desenvolupament actualment. Ja veurem si hi trèiem profit.

Esquerra Desunida

2010-06-18T12:27:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 24 de Maig de 2010

La major crítica que es fa a l’esquerra, des de l’òptica conservadora, és la desunió que regne a les seves files. Així, Aznar acusava el Pacte de Progrés de “tropa”, l´ únic objectiu de la qual era formar un front comú contra el PP. Una acusació que mantenen Rajoy i, aquí, el nou president popular, José Ramon Bauzá, amb l’agreujant de que ara – havent expulsat UM del pacte – l’esquerra ha quedat en minoria. La situació és prou complicada, perquè no hi ha cap força, ni coalició de forces, amb suficient suport per defensar una alternativa que faciliti la sortida a la crisi econòmica que patim. El PP , mentre no demostri el contrari, és un fidel continuador del model desenvolupista que ha vigit fins ara i el PSOE més el Bloc no tenen diputats abastament per dur endavant les reformes estructurals que són necessàries. Perquè aquests canvis fossin possibles seria menester un improbable cop de timó del PP o la reagrupació de l’esquerra entorn d’un programa comú capaç de suscitar el suport majoritari dels electors, la qual cosa és encara més difícil.

El Bloc, una història passada

Entre d’altres coses, perquè el PSOE és encara lluny de ser la força majoritària de les Illes, tot i que ho fos a les darreres eleccions generals, sobretot perquè la cotització de Zapatero és, en aquests moments, a un nivell per sota de la seva línia de flotabilitat. Per al PSOE és imprescindible conquerir o establir una aliança amb el centre, d’una part, i comptar amb el suport de tots els partits situats a la seva esquerra de l’altre. Un obstacle que ara per ara sembla insalvable. L’esquerra mai no ha estat tan desunida com ara. A les Illes, l’esquerra nacionalista es troba dividida en no menys de tres partits, als quals cal afegir un partit verd i Esquerra Unida, que just s’acaba de xapar per la meitat. És el destí de les forces progressistes. Qualsevol discrepància, ideològica o estratègica, és prou per justificar una escissió, tal com acaba de succeir amb Esquerra XXI que es vol constituir en partit autònom per més endavant – diuen - facilitar la unió de tot el ventall progressista en un Bloc o una altra coalició semblant.
Deixant de banda que és difícil d’entendre que una divisió dugui a una posterior unitat, cal reconèixer que l’experiència del Bloc no ha estat ni de prop fer-hi tan satisfactòria com hom esperava. D’entrada la formació del Bloc desencadenà la sortida d’Entesa del PSM i, ara mateix, és un dels punts que distancien Esquerra XXI del que queda d’Esquerra Unida. I no obstant, tot i que només sigui matemàticament, el Bloc – o una coalició electoral similar– és imprescindible. Si tots plegats a les darreres eleccions no arribaren a sumar el deu per cent dels vots, què passarà si aquests es dispersen? El més probable és la recuperació de la majoria absoluta per la dreta. La desunió com a estratègia política és nefasta. Ho saben des del PSM, on s’intenta reagrupar tot el nacionalisme d’esquerres baix de la seva marca històrica, i ho haurien de saber tant els ecologistes com els hereus del PCE, per tal d’evitar noves escissions que només duen al fracàs.
En qualsevol cas, la unió o l’aliança de l’esquerra no es una qüestió que afecta només els partits. Els canvis estructurals que urgeix l’economia illenca i els greus problemes socials derivats d’un increment desmesurat de la població fan imprescindible un programa comú. Una alternativa, amb el màxim consens social, que permeti avançar cap a una societat més justa i integrada, amb un major respecte amb el medi ambient i amb la pròpia identitat. Arribar a aquest punt necessitarà molta capacitat de diàleg i de lideratge, la qual cosa fa que sigui un objectiu políticament impossible amb l’actual divisió de forces. El problema de la nostra esquerra és que mai s’ha cregut que sigui capaç de governar i de redreçar el model social de les Illes, ni sols quan ha ocupat el Consolat. Sempre ha tengut més sentit d’oposició que de govern, la qual cosa ha dut, si més no a una part d’aquesta esquerra, a una divisió constant i, pitjor, a un túnel que no du enlloc.

Crisis, rebaixes i cendra

2010-05-18T17:26:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 17 de Maig de 2010

Crisi, rebaixes i cendra, aquest és el triangle que condiciona i ompl d’incerteses l’estrena de la temporada. Ja fa uns quants any, des de l’esclat la bombolla financera, que hom mira de cua d’ull les fulles del calendari esperant que la primavera, el maig, engegui amb noticies esperançadores. Enguany hagués pogut ser, però les circumstàncies han fet que, un cop més, haguem de tombar el coll i esperar futures oportunitats. Arribaran qualque dia? Aquesta és la pregunta que es fan molts funcionaris i d’altres empleats públics que, fins ara, havien restat al marge de la crisi, però que s’han vist afectats de ple per les retallades de Zapatero. Les mesures, que suposen un canvi radical a la política social defensada pel president, mostren perfectament que la crisi no es en vies de solució ni prop fer-hi. Encara hi ha molts niguls sobre el cel econòmic i res fa pensar que es puguin esvair a curt termini. La culpa no és dels ciutadans, però són ells els que paguen las conseqüències d’un capitalisme que havia de ser reinventat, però que està sent apedaçat sota l’amenaça d’un volcà de nom més pronunciable que no l’islandès: el mercat.

Reunió en el Consolat amb les entitat financeres i el CES

És la única sortida possible? Haurem d’acceptar que sí, si més no perquè el fet de no prendre aquestes mesures, per molt injustes que siguin, seria molt pitjor. No fer res seria tràgic, però cal reconèixer que hi ha mesures que semblen contraproduents, com les que aplica l’Eurocontrol davant els niguls de cendra que es passegen per Europa. Tancar els aeroports ha deixat de ser noticia, tothom ho accepta com un fet inevitable, per preservar la seguretat de les persones, però a costa de fer malbé l’economia i posar de relleu la fragilitat de les illes i del turisme davant les crisis. El turisme semblava haver-se recuperat del terratrèmol que significà l’11-M, però trontolla cada cop que hi ha un atemptat terrorista contra els seus interessos . I ara per mor d’una naturalesa adversa. És evident que aquesta incertesa, i els canvis tecnològics en la comercialització dels productes, han capgirat els hàbits dels turistes. Llavors, els dubtes no són tant sobre els efectes immediats del volcà, sinó sobre les repercussions a llarg termini. És el mateix que passa amb les retallades de sou i la congelació de les pensions.
És evident que la manera de fer front a la crisi, sota l’amenaça d’Europa, ha provocat un esclat de desconfiança. Les mesures han trencat el tabú que el PSOE mantenia des del poder. L’Estat del Benestar ha deixat de ser intocable. De la mateixa manera que la cendra ha tancat els aeroports, perquè no quedava més remei, les seqüeles d’aquesta decisió són imprevisibles. Els economistes les accepten com inevitables, però reconeixen que poden refredar l’economia i retardar l’anunciada reactivació. Servirà això perquè el mercat guanyi confiança i rellanci l’economia via inversions i creació d’ocupació? Serviran les cendres perquè la navegació aèria avanci en sistemes de seguretat? De moment, les mesures aplicades són una imposició des de d’alt, des d’Europa, per protegir el seu espai i l’euro, és a dir la viabilitat d’un sistema d’integració continental que va, o hauria d’anar, més enllà de l’economia, però que per ara es limita a aquesta.
La interpretació més generosa de tot això és que Zapatero ha fet ara allò que hauria d’haver fet fa temps, però reconèixer-ho és tant com posar un disc de direcció prohibida en el camí de l’Estat del Benestar. Els sindicats no ho acceptaran i això pot provocar més confusió i desconfiança. Però precisament per això caldria fer una crida al seny, al debat tranquil per tal d’aconseguir que el “zapatazo” de la setmana passada sigui una mesura temporal i que al final, passats un parell d’anys, es puguin recuperin les politiques socials que s’han aparcat per la crisi. No deixar el sistema en mans dels que ho han creat i que no es resignen a la seva transformació o reinvenció. Mentrestant, només ens resta aprendre que ja no n’hi ha prou mirant el cel per saber si fa sol o plou, sinó que cal observar si hi ha o no niguls de cendra, o en el terreny estrictament econòmic, seguir les cotitzacions de borsa tot i que no hi juguem. Altres hi juguen per nosaltres.

Dos reptes de futur: treball i immigració

2010-05-11T19:33:00.004+02:00

Article publicat al Diario de Mallorca el 10 de Maig de 2010

Si qualque cosa bona tenen les crisis és que obliguen a reflexionar sobre com refer tot allò que s’ha fet malament i sobre les possibles sortides. En aquest sentit, les Illes tenen dos reptes fonamentals de cara al seu futur. Per un costat, reactivar l’economia, diversificar-la i crear nous llocs de feina. I per l’altra, integrar la immigració. Els dos van plegats, com ha quedat perfectament demostrat, si més no estadísticament, amb les recents dades sobre atur i creixement demogràfic. Ha començat la temporada turística i, com era d’esperar, la desocupació ha minvat, tot i que, tant l’EPA del primer trimestre com les xifres de l’INEM d’abril, no poden ser més negatives. Hom pot veure la botella mig plena o mig buida, segons es fixi amb la minva dels desocupats del darrer mes ( un 4’4 per cent) o l’ increment en relació a l’any passat dels que cerquen feina (un 17’7). Dades aparentment contradictòries que posen al descobert que l’arribada d’immigrants no s’ha aturat en cap moment.

Un de cada cinc ciutadans és estranger

No cal dir que el futur de la societat mallorquina dependrà de com s’afrontin aquestes dues qüestions. Aparentment, les dues són diferents i hom podria pensar que tenen les seves pròpies diagnosis, però és evident que es relacionen i que les solucions no poden anar deslligades unes de les altres. De fet, la immigració no és més que una resposta – davant un problema global que afecta els països manco desenvolupats – a una demanda de treballadors o a la visió d’un món idíl•lic i de majors oportunitats. Però no tot són avantatges. Els immigrats pateixen sovint problemes de desarrelament i de rebuig per part de la població d’acollida i, evidentment, també en provoquen. Uns justificats i d’altres no tant. Respecte al rebuig n’hi ha prou recordant que, segons una recent enquesta de GADESO, sis de cada deu residents a Mallorca creuen que el nombre d’immigrants és excessiu, la qual cosa – i és necessari que ho reconeguem – és certa, tot i que, objectivament, allò que és veritat és l’excessiu pes demogràfic, amb independència de l’origen de les persones, que pateixen les Illes.
Excessiu perquè l’actual model laboral – un cop que la construcció ha passat per ull, la qual cosa era previsible – ha creat un atur estructural que hom quantifica amb més de trenta mil treballadors. És a dir, que al menys un de cada tres aturats no té cap possibilitat ni una de trobar feina en el futur. I excessiu també perquè suposa que el 22 per cent de la població sigui estrangera i que a aquest percentatge, el més alt de tot l`Estat ( i un dels més alts a tota la història de la immigració) fa que la integració sigui difícil, per no dir impossible. Sobretot si tenim present que de la resta de la població, el percentatge dels nascut fora de l’illa o fills d’aquests que mai no s’han integrat del tot, fa que la suma real dels immigrants superi el cinquanta per cent. Una realitat si més no cultural i, fins i tot, identitària. És a dir, una qüestió que afecta la solidaritat, la cohesió social i la qualitat de vida. Què les Illes hagin més que doblat la població en el darrer mig segle i que superin amb escreix el milió d’habitants – o els dos milions, si hi suman els turistes durant la temporada alta - suposa haver sobrepassat tots els límits imaginables.
Els dos reptes són paral•lels i tenen una única solució: un projecte de país comú. Un projecte que faci que l’economia es redreci cap a un model més sostenible i que creí nou llocs de feina qualificats, la qual cosa implica formació i, sobretot, un lideratge social que ara per ara és inexistent. De fet, la major part de les inversions que es fan a l’Illa - tant si són inversors forasters com nascuts a Mallorca- no tenen en compta la rendibilitat social sinó el guany immediat. No hi ha consciència de país i, per tant, hom pensa amb mentalitat colonitzadora, per treure el màxim profit en el menor temps possible, sense tenir en compta allò que pot passar al futur. Aquesta, si més no, ha estat la política que ha protagonitzat les darrers dècades de les Illes i que ha creat el model actual, un model insostenible com demostren les dades de l’atur i la immigració.

L'escalfat debat territorial

2010-05-06T19:53:00.001+02:00

Publicat al Diario de Mallorca, el 3 de Maig de 2010

L’etern debat territorial a les Illes s’ha tornat a escalfar – sí es que en qualque moment s’hagi refredat- arran de l’aprovació pel consell de Govern del projecte de llei del sòl balear i la pròxima proposta d’aprovació de la reforma del Pla Territorial de Mallorca en el Consell. Tant en un cas com a l’altra l’enfrontament entre els equips de govern, que com hom sap són en minoria- i l’oposició fan molt difícil que hi pugui haver un enteniment, la qual cosa pot significar un ajornament sine die de la llei i del pla en perjudici dels interessos de la societat illenca. Això significaria que Balears continuaria vigent la llei del sòl estatal que data de 1976, és a dir una llei preconstitucional, així com pel Pla de Mallorca que va ser aprovat la passada legislatura per PP-UM, però que quedà políticament deslegitimat pels escàndols de les ART (àrees de reconversió territorial) que motivaren la intervenció judicial. La seguretat jurídica i el seny obliguen a posar fi a la continua provisionalitat de les normes urbanístiques, però els partits romanen entossudits en emprar el territori com a arma política enlloc de cercar una solució definitiva, o a llarg termini.

Promoció immobiliària a la Part Forana de Mallorca

En el cas de Mallorca, la no aprovació del reformat PTM suposaria el manteniment de totes les ART i, entre d’altres coses, impediria la desclassificació definitiva de Es Guix. El PP – per esperit de revenja més que altre cosa - vol eliminar totes les ART, mentre que UM en voldria salvar un parell, però s’oposa a desclassificar la urbanització d’Escorca amb la peregrina excusa que els joves del terme municipal puguin fer-s’hi una casa i no haver de viure lluny de Lluc. Segons PP i UM les propostes de l’esquerra són extremadament restrictives, mentre que des del Bloc i PSOE defensen les restriccions com a mesura per evitar l’especulació i caure en una nova i contraproduent fase de desenvolupisme. La única sortida factible seria el consens, cercant un punt d’equilibri entre l’activitat econòmica necessària per vèncer la crisi i la pròpia sostenibilitat social i mediambiental, la qual cosa sembla cada cop més llunyana.
Durant la legislatura del Pacte de Progrés es va perdre una oportunitat històrica d’aprovar unes regles de joc territorials acceptables per a tothom i, un cop més, tampoc no va ser possible l’acord mentre durà el pacte de centre esquerra en aquesta legislatura. I si no fa ser possible quan UM i l’esquerra estaven compromesos en una mateixa causa, com és possible que el consens arribi ara, després del trencament? Per ordenar adequadament el territori allò que més falta fa és seny, però els partits demostren ser el sector menys assenyat de la nostra societat. La ruptura d’UM amb Bloc i el PSOE ha fet que en aquests moments hi hagi dos projectes de llei del sòl en el Parlament, la proposta inicial d’UM – que du la firma de Bartomeu Vicens – i la del Govern, presentada per l’altre Vicens, Gabriel, conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori. Aquest s’ha mostrat obert al diàleg si el projecte del Govern és admès a tràmit, però, ara per ara, l’acord no sembla possible sense el suport del PP o d’UM. En canvi, sí seria possible que tiràs endavant la proposta d’UM.
En definitiva, un debat escalfat, com sempre, però aquest pic amb la perspectiva d’entrar en un túnel on no es veu la sortida, la qual cosa no faria més que retardar un consens que és imprescindible per a l’economia i la salut mediambiental de les Illes. La primera prova de foc la tendren en el pròxim ple del Consell en que s’ha de sotmetre a aprovació el PTM. Francina Armengol, la presidenta, té deu dies per intentar el miracle d’arribar a un mínim d’acord que, si més no, eviti que el territori segueixi degradant-se com fins ara.

Santueri, un rescat urgent

2010-04-26T17:56:00.003+02:00

Publicatal Diario de Mallorca el 26 d'Abril de 2010
L’associació d’Amics dels Clossos de Can Gaià de Felanitx organitzà fa quinze dies una excursió reivindicativa al castell de Santueri per reclamar les obres de rehabilitació i conservació a les quals fa temps es comprometé el Consell de Mallorca. Santueri és un dels tres castells roquers que es conserven a l’illa i tots ells tenen problemes de manteniment o d’accés que en dificulten la visita. En aquest cas, el recinte duia deu anys tancat al públic arran d’un escàndol d’ expoliació i no menys greus amenaces de ruïna. Les 300 persones que acudiren a la cita ho feren, doncs, per un doble motiu: per aprofitar la jornada de portes obertes i per reivindicar el rescat urgent d’aquesta muntanya- fortificació a la fi de preservar un patrimoni que forma part de la història de Mallorca. De fet, el castell està catalogat com a Bé d’Interès Cultural i, tot i que sigui de propietat privada, la seva conservació és obligada.

Santueri

Afortunadament, la resposta no es va fer esperar. El director insular de Patrimoni ha anunciat ja que les obres de reforma s’iniciaran aviat i que a finals d’ enguany el castell podrà acollir visites guiades i estudis arqueològics. Les obres es faran a mitges entre els propietaris i el Consell, la qual cosa implica el compromís dels germans Vidal – els hereus del recinte – de mantenir-lo obert sis dies a la setmana. És, si més no, una passa endavant , tot i que l’ajuntament de Felanitx ha aprovat una moció instant al Consell a iniciar els tràmits d’expropiació, entenent que qui s’ha de fer càrrec d’aquest bé cultural és la institució. Una moció que ha estat ben rebuda perquè, al cap i a la fi, el destí final d’aquest i de les altres fortificacions roqueres passa perquè siguin públiques, la única manera de garantir la seva rehabilitació constant.
El problema, com sempre, són els doblers. Mallorca gaudeix d’un ric patrimoni cultural i els recursos són escassos. Però, endemés, s’ha de lluitar contra la incomprensió d’aquells que creuen que invertir en cultura o en conservació de la naturalesa no és rendible, quan de fet – i està comprovat – és la millor de les inversions, no només des d’un caire cultural sinó econòmic. Posar en valor la naturalesa i la història forma part de la nova política turística que hom reclama com a complement a un model, de sol i platja, que ha sobrepassat els límits suportables. Enlloc de seguir reclamant, contra natura, golfs o ports esportius, els homes del turisme farien bé en exigir inversions con la rehabilitació dels castells i possibilitar-ne la visita.
És el que fan a moltes altres destinacions turístiques com, per exemple, han tengut ocasió de comprovar els visitants de Lanzarote, una illa declarada reserva de la Biosfera, que ha posat en valor tots i cadascun dels seus bens patrimonials o recursos naturals, des del parc de Timanfaya al Mirador del Rio. Tot i que després de la desaparició de Cesar Manrique s’han comès alguns atemptats urbanístics, és un exemple de bona gestió. Clar que per fer-ho possible, per poder accedir als llocs protegits, s’ha de pagar una entrada que, en el cas dels residents, és reduïda. Els turistes ho fan de gust, la qual cosa fa que recordem la taxa turística que intentà aplicar el Pacte de Progrés i que fou rebutjat pel sector. Un rebuig inexplicable atesa la manca de recursos per posar en valor turístic, precisament, el castell de Santueri o tants d’altres monuments o espais naturals que proporcionarien a Mallorca el canvi d’imatge de necessita per diversificar el turisme i preservar el prestigi, endemés de complir amb l’obligació de tenir cura del patrimoni i del paisatge.

A la recerca de nous equilibris

2010-04-26T17:53:00.001+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 12 d'Abril de 2010

D’aquí a poques setmanes serem davant una nova temporada turística que s’espera sigui millor que la dels darrers anys, però.. què vol dir millor? D’acord amb el pensament que s’ha interioritzat a la societat mallorquina, que vendran més turistes i que així, quan arribi l’agost, pot ser tornem a superar el pes de dos milions de persones. Un pes social, cultural i ecològicament insuportable i que, no obstant, és imprescindible perquè l’economia continuï creixent i resti desocupats a les files de l’INEM. Sabem a ciència certa que ja hem sobrepassat tots els límits raonables i, malgrat això, només pensam en seguir endavant. Tant és així que no incrementar el nombre de turistes a l’estiu seria considerat un fracàs. Una enorme contradicció. I és que, con deia Felicià Fuster al discurs d’investidura com a doctor honoris causa de la UIB, “l’home és més capaç d’adaptar-se a les conseqüències de la seva conducte que de corregir-la”.

Nous equilibris? Esbucar o rehabilitar?

Vaig aprofitar les vacances de setmana santa per rellegir el discurs del president de GESA i aprofitar la seva llarga experiència científica i vital per reflexionar sobre el futur que ens espera a Mallorca si no som capaços de redreçar el camí de desenvolupament que triarem fa ja quatre llargues dècades. La reflexió de Felicià Fuster és sobre l’energia o, més ben dit, sobre l’ abusiu consum que se’n fa. L’exemple més clar és l’escalfament del Planeta, provocat per l’acumulació de CO2 a l’ atmosfera . La utilització de combustibles fòssils és imprescindible per satisfer les necessitats energètiques de l’home, però al mateix temps són els màxims responsables del canvi climàtic, la qual cosa obliga la humanitat a triar entre adaptar-se a les conseqüències d’aquest canvi o a posar-hi remei, reduint el consum d’energia. La persona probablement més sàvia de l’illa en aquesta matèria no té cap dubte: creu, com Gilbert White, que més val respectar la Terra que tractar de dominar-la o domesticar.
La situació a la qual ha de fer front la humanitat implica també les illes Balears, un petit país que, proporcionalment, abusa tant com el que més de la naturalesa. Ho fa amb el consum d’energia que, d’acord amb aquells que volen dominar la terra, ha construït un gasoducte – i ben aviat posarà en marxa un cable elèctric – que evita l’aïllament energètic. A partir d’ara, l’energia no serà un element limitatiu del desenvolupament. Cert, però n’hi continuarà havent d’altres, el més important del quals – tot i que sembli subjectiu – és la qualitat de vida, condicionada al pes demogràfic que un territori insular com el nostre es capaç de suportar sense que es degradin les relacions socials i els serveis socials que són imprescindibles, com la sanitat o l’educació.
La passada legislatura va ser posada com a exemple de bona economia perquè, en ella, s’havien “actualitzat” les infraestructures, és a dir s’havien construït noves carreteres i autopistes, endemés d’escoles i hospitals, per fer front al creixement demogràfic i al constant increment de visitants. No hagués estat millor limitar l’oferta turística, millorant-ne la qualitat, per poder obtenir el mateix benefici sense haver de créixer constantment. Les teories del creixement zero, dels anys seixanta, o les més recents del desenvolupament sostenible han estat sistemàticament combatudes per aquells que pensen que no hi ha més alternativa que créixer i créixer. En matèria energètica, Fuster ho té prou clar: “el sistema polític i econòmic no és el més idoni, i els instruments utilitzats no han demostrar esser gaire eficaços (...) La manca d’educació (deseducació) de la societat addicta al consum és un seriós obstacle.
Tot això ens du a considerar que cal cercar nous equilibris. Sens dubte no es recomanable frenar de cop en sec, perquè la inèrcia ves a saber cap a on ens duria. Però d’allò que és evident és la urgència de no fer malbé la naturalesa i, en el nostre cas, de continuar amb un model econòmic fonamentat exclusivament en el creixement de l’oferta turística i residencial. Cal confiar-hi. Dissortadament, allò més probable és que polítics i empresaris – amb el suport majoritari de la societat - s’estimin més no fer gaires canvis, per por o per manca de coratge, sense parar esment en que al final, per molt que ens hi adaptem, el model ens acabarà destruint. Amb l’agreujant que qui patiran les conseqüències no som nosaltres, els responsables d’haver iniciat aquest camí, sinó les futures generacions.

El nom de Son Espases

2010-04-26T17:39:00.001+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 5' Abril de 2010

Quin és el nom de l’hospital de Son Espases. La resposta és obvia: Son Espases. I no obstant, sembla ser que la conselleria de Salut perd el temps cercant una altra denominació. S’ha parlat de Son Dureta II o Nou Son Dureta, ja que al cap i a la fi es tracta de substituir l’actual hospital de referència, cosa que tendrà lloc, si no hi ha més retards, a l’octubre d’enguany. També de polítics con Emili Darder, el batle republicà de Ciutat que fou afusellat per Franco o d’Ernest Lluch, qui essent ministre de Sanitat va posar en marxa l’actual sistema estatal de salut. O, pot ser – com també s’ha suggerit – el nom d’il•lustres metges i científics de les Illes o relacionades amb la nostra comunitat, com el premi Nobel Jean Dausset. Tots ells tenen mèrits abastament com per ser homenatjats per la nostra societat, però el bateig del nou hospital és quelcom diferent. El nou hospital mai no s’hauria d’haver aixecat allà on s’ha fet, passant per sobre de totes les recomanacions paisatgístiques i de preservació del patrimoni arqueològic. Només mancaria, doncs, que li llevassin la única cosa que s’ha conservat íntegra: el seu topònim.

Son Espases en obres

Preservar la toponímia mai no es cap caprici, però en aquest cas és important fer-ho per protegir la memòria. No de bades, quan l’expresident Matas decidí, ningú no sap perquè – encara que tothom és lliure de pensar el que vulgui -, renunciar a la reforma de Son Dureta, que prèviament havia estat consensuada entre el govern central (PP) y el Govern (Pacte de Progrés), tot d’una es parlà d’un nou Son Dureta. Amb la utilització del mateix topònim, tot i que desplaçat de lloc, es pretenia fer arribar al subconscient social que, en realitat, res no canviava, quan en realitat els canvis eren abismals. La reforma de Son Dureta tenia un sentit. El seny aconsellava adaptar el vell edifici a les noves necessitats hospitalàries i, en tot cas, crear nous centres de més petites dimensions, descentralitzant els serveis, però Jaume Matas i el PP no en tenien abastament. La passada legislatura havia de ser de les grans obres publiques ( com el Palma Arena) i així va ser.
Son Espases era una possessió foravilera que envoltava el monestir de la Real i l’aïllava de la creixent urbanització. La forta expansió econòmica d’aquells anys ( 2003-2007) va anar acompanyada, de forma contradictòria, amb una no menys forta empenta pública – com a conseqüència, Palma i Mallorca visqueren el major “boom” demogràfic de la seva historia – la qual cosa formà una gran bolla especulativa entorn de la ruralia de Palma. Sembla evident que Son Espases fou elegit com a polígon sanitari per fomentar la urbanització de tots els voltants, obligant, d’entrada, a la construcció d’una segona via de cintura. Tots recordareu la forta polèmica i l’enfrontament dels veïns de la zona i els frares de la Real amb Cort i el Consolat. L’Ajuntament, presidit per Catalina Cirer, i amb Rodrigo de Santos com a tinent de batle d’Urbanisme, hagué d’aprovar una reforma parcial del Pla General per tal que hom pogués construir a Son Espases. Tot amb preses i a les fosques. Mai no s’ha explicat perquè allà i no a cap altre indret.
Tot això obliga a no oblidar allò que era i ha deixat de ser Son Espases. Endemés, la tradició hospitalària o, si més no, la norma més generalitzada entre els hospitals illencs, és que els hospitals respectin la toponímia local. De forma genèrica, com a Manacor o Inca o més focalitzada com és el cas de Son Dureta o Son Llàtzer. Son Espases no pot deixar de ser a Son Espases.

Una reacció saludable

2010-04-01T12:59:00.005+02:00

Publicat al Diario de Malloca el 29 de Març de 2010

La barrumbada de corrupció que ofega les nostres institucions, sobretot arran de les compareixences davant la Justícia de Jaume Matas y Maria Antònia Munar – ex president del Govern i ex presidenta del Parlament, no ho oblidem – ha dut a la política balear a una situació límit i ha extremat la desconfiança dels ciutadans amb els polítics. No obstant, però, ha tengut la virtut de destapar allò que era un vici social: la tolerància de la societat mallorquina envers l’enriquiment fàcil a través de la política o amb l’especulació que, al capdavall, per acció o omissió, té molt que veure amb les relacions entre poder polític i poder econòmic. De la mateixa manera que ha servit per despertar consciencies que, només de tant en tant, són capaces d’unir esforços i manifestar-se en defensa de l’ interès general. És el que ha passat amb la creació de les dues plataformes contra la corrupció que s’han fet conèixer les darreres setmanes. Una reacció d’allò més saludable que fa pensar que sigui possible la regeneració de les institucions i la confiança amb els polítics.

Matas amb Aznar quan era ministre

La primera plataforma – per la Dignificació de la Democràcia i contra la Corrupció – està integrada per un centenar llarg d’ entitats cíviques, culturals, veïnals i ecologistes que volen fer de la participació ciutadana l’ antídot contra la malversació de doblers públics, les comissions il•legals i demés delictes per corrupció. Forma part dels moviments que, tot i que sigui puntualment, han protagonitzat les principals manifestacions que s’han fet a Palma des de que hi ha autonomia, especialment les darreres: la manifestació contra la destrucció del territori, arran del pla d’autopistes aprovat pel govern Matas o la protesta contra la participació d’Espanya a la guerra d’Iraq ( només superades per la manifestació unitària contra el terrorisme que seguí els atemptats de l’11M ). Hom pot dir que les concentracions contra els corruptes no han estat tan massives, però Déu n’hi do. Amb la particularitat de que la primera no va ser convocada per la plataforma sinó de forma espontània mitjançant internet.
Hi ha, però, una segona plataforma que, en les circumstàncies presents, de un interès complementari de l’anterior. La primera té a favor la seva independència de qualsevol partit, però això no lleva que pugui ser acusada d’ escorar cap a l’esquerra. No passa el mateix amb l’ altra plataforma, encapçalada pel Cercle d’Economia de Mallorca, que presideix Alexandre Forcades – conseller d’Hisenda amb Gabriel Cañellas – a la qual s’han sumat, inicialment, la Cambra de Comerç, el col•legi d’Advocats i el col•legi d’Arquitectes, entitats professionals i empresarials que tenen, totes elles, un paper rellevant a la nostra societat. Amb una particularitat: són les mateixes institucions o associacions que es mobilitzaren per defensar els interessos de Balears respecte a Madrid arran de la reforma de l’estatut d‘autonomia i, concretament, contra l’injust tracte que les illes rebien ( i de fet reben ) de l’Estat en matèria de finançament.
D’altra banda, el Cercle d’Economia va ser l’organitzador, a la Cambra de Comerç, d’un cicle de conferències baix el títol genèric de repensar l’economia de les Illes. Aquesta plataforma uneix la necessitat de canvis estructurals en el model econòmic amb un projecte de país que, entre d’altres coses, desterri la corrupció de les relacions entre poder econòmic i polític. L’objectiu és el mateix: una regeneració ètica que impliqui tota la societat. Però no ens enganyem. La clara resposta ciutadana enfront de la corrupció no vol dir que siguem davant un tomb polític. Els escàndols tendran repercussió a les urnes, però no tanta com per provocar un daltabaix en el mapa electoral. En tot cas, allò que fomentaran és l’abstenció. Tot dependrà, per tant, de les respostes del partits davant la corrupció, però sobretot davant la manera de repensar el model econòmic i d’adaptar-lo a la situació social en la qual ens trobam.

La corrupció, una senya d'identitat?

2010-03-25T12:56:00.002+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Març de 2010

La mala imatge que donen les illes Balears, i en particular Mallorca, arran dels molts casos de corrupció que s’acaramullen als jutjats, fa que molts es demanin què és allò que està passant perquè l’illa de la calma aculli el major percentatge de polítics corruptes de tot l’Estat. Tant és així que tots els tertulians forasters coincideixen ja en identificar Mallorca amb corrupció, una senya d’identitat que no ens mereixem, però que – com sol succeir amb tots els tòpics- amaga quelcom de real. Si més no, per poc que gratem la pell social, haurem de reconèixer que els entramats de corrupció responen a uns patrons de comportament típicament mallorquins, heretats del més pur caciquisme, que entronitzà els senyor i que posà tota l’estructura social al serveis dels poderosos. Mai no es demanava com es feien els doblers, simplement es feien, guanyant no només riquesa sinó respectabilitat.

Jaume Matas i Maria Antònia Munar, quan compartien poder

Per prosperar a la nostra terra era menester ser de casa bona, tenir bo o saber fer ca seva, és a dir guanyar més doblers que els altres. I per això era menester disposar o controlar el poder polítics, les administracions. Durant la dictadura les relacions entre poder polític, centralitzat a Madrid, i poder econòmic ( i social) varen ser molt simples. Per fer negocis n’hi havia prou tenint bo, però amb la democràcia i l’autonomia les coses es complicaren. El poder econòmic o els que pretenien accedir-hi es veren necessitats de fer política i prendre partir. El poder econòmic afavorí, i imposà, els canyellisme obligant PP i UM a entendre’s. Tant un partit com l’altre entengueren perfectament con funcionava la societat mallorquina, és a dir les seves relacions de dependència, la qual cosa serví per perpetuar un model econòmic fonamentat en el consum de territori que consistia, bàsicament, en que els poders públics miressin cap a una altra banda.
La societat mallorquina ha estat sempre tolerant amb els poderosos, conscient, pot ser, de que si no és possible canviar les coses més val pujar al carro i aprofitar-se de les avantatges del sistema. L’especulació urbanística s’imposa sense regles, fins que les evidents extralimitacions i la decadència del propi sistema obligà a la intervenció judicial. Andratx es convertí en el paradigma de la corrupció territorial. El batle i el director general d’Ordenació del Territori de Jaume Matas foren empresonats. La fiscalia anti corrupció inicià la seva particular creuada, la qual cosa dugué, finalment, a investigar la cúpula d’UM - partit que havia fet dels mallorquinisme i del tenir bo la senya principal traca final, la compareixença de Matas. Tots sabem que aprofità el seu pas per la política per enriquir-se, hi ha sospites, però no sabem com. Allò que sabem és que, al manco a curt termini, els dobles no li donaran la respectabilitat que esperava.
Què un ex president del Govern i una ex president del Parlament puguin ser jutjats per corrupció ja no escandalitza a ningú. Tot això ha guanyat la societat. Ara bé, allò que fa falta saber és si Mallorca serà capaç de digerir la mala imatge i curar les nafres. Com vaig sentir dir a una advocada i activista dels moviments anticorrupció, Pilar Barceló, no n’hi ha prou amb una “tirita” per desinfectar les ferides, sinó que cal un tractament de xoc per expulsar el virus del cos social. Posar a la societat mallorquina en quarentena per vèncer la malaltia, perquè deixi d’emparar i de servir-se del principi bàsic de la corrupció: la submissió absoluta al poder i als poderosos per tal d’aconseguir els seu favor.

El mirall de la corrupció

2010-03-09T17:32:00.004+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Març de 2010.

Si avui és dilluns i ens trobam als nostres despatxos, segur que ja sabem qui i com s’encarregarà de reconduir el PP al lloc que, segons els conservadors, els correspon a la història de les Illes. I que tot això ho podem llegir a les cròniques polítiques dels diaris. Unes cròniques en les quals es barreja el congrés dels populars amb altres fets puntuals d’aquests darrers dies, com les concentracions ciutadanes contra la corrupció, la llarga espera perquè Matas comparegui davant el jutge i les darreres novetats sobre la delicada situació política que travessa la societat balear. Amb el rerefons d’unes hipotètiques mocions de censura o la possibilitat cada cop més real d’eleccions anticipades. El fet és que el mirall social de Balears, més que a cap altra comunitat autònoma, reflecteix corrupció per tots els costats. Una situació a la qual s’hi ha de posar fre si hom no vol que els ciutadans donin l’esquena a la política definitivament. S’han demanat els partits que volen eleccions anticipades quin seria el resultat immediat de la convocatòria?

Manifestació contra la corrupció

Més enllà d’ajudar, teòricament, a clarificar la situació política, el més segur es que hi hauria una abstenció mai no vista, la qual cosa aniria en detriment de la democràcia i de les possibilitats de convivència en un moments social i econòmicament tan delicats con aquests. Segons una recent enquesta de Gadeso, per al 46 per cent de la població la corrupció és el tercera màxima preocupació dels illencs, després de l’atur i la crisi econòmica. Un altíssim percentatge si tenim en compte que la resta de l’Estat no passa del 15 per cent. I la prova més contundent són les concentracions de rebuig, convocades per diferents plataformes cíviques. La societat exigeix que els partits facin fora de les institucions no només els polítics corruptes – o, més ben dit, els politics que han estat imputats en causes de corrupció – sinó les pràctiques que han dut a la situació actual.
A hores d’ara, posada en evidencia – i amb certa mesura desmantellada- la xarxa clientelar d’UM, és evident que cal un pacte entre totes les forces polítiques perquè fets com els ara denunciats ( denunciats pels penedits que no volen fer presó ) no es puguin repetir pus mai. Els partits ho reconeixen en públic, però en privat no gosen fer dissabte total perquè resta molta brutor sota les estores que no saben com desfer-se’n. Sense anar més enfora, tot i que el PP pot haver renovat una part dels seus dirigents, no s’ha pogut desfer de personatges, com Rodríguez, a qui la militància ha premiat enlloc de castigar-lo pel fet d’haver promocionar i intentar protegir l’ex batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo. Al PP li queda molta tasca de neteja per davant , però tot fa pensar que perdrà el temps en conspirar contra Antich.
Davant la corrupció, més que un pacte polític – el codi ètic només condemna als imputats amb mesures cautelars en contra - el que fa falta és un pacte social, un compromís ètic per condemnar comportaments, delictius o no, que aprofiten la política en benefici propi. I en això no hi pot haver matisos ni discrepàncies. La lluita contra la corrupció ens afecta a tots, tant a l’esquerra com a la dreta, tant als qui són nacionalistes com els que no ho són. Aquest i no altra ha de ser el sentit de les protestes, mentre que l’actitud dels partits ha de ser revisar a fons les conductes ( per obra o per omissió tots tenen part de culpa en la situació actual ) perquè quan venguin les eleccions, si no n’hi ha d’anticipades, puguin presentar uns candidats lliures de tota sospita. Un compromís que no admet disculpes ni excepcions.

Pensions i atur, dues creus

2010-03-05T19:00:00.004+01:00

Publicat al Diario de Mallorca l'1 de Març de 2010

Pot tenir una moneda dues cares o dues creus? En el mercat monetari seria una raresa digna del col•leccionisme, però si parlam d’economia en abstracte – un terreny en el qual abunden les metàfores – ja no ho és tan d’estrany. Si més no, les pensions i l’atur són creus d’una mateixa moneda, de la crisi que patim, que fa que per molts anys les coses no puguin tornar a ser com abans, quan hom pensava que es podia pitjar l’accelerador i fer més via de la que era recomanable. Al final, l’economia s’estavellà i una de les conseqüències és la fallida dels càlculs que hom havia fet per pagar les pensions o per atendre les necessitats socials més bàsiques a una societat que ha deixat de crear llocs de feina i que pateix uns índexs de desocupació mai no vits a la història recent.

Illes Balears, una realitat desenfocada

La setmana passada els sindicats es mobilitzaren per evitar que es faci realitat l’amenaça de retardar la jubilació als 67 anys. Una mesura que es planteja com a mur de contenció per evitar recular encara més en un estat de benestar que és una de les principals senyes d’identitat d’Europa. Però això suposa obligar els treballadors a cotitzar dos anys més i, com a contrapartida, a deixar de cobrar durant el mateix període. És a dir, a retallar els drets adquirits dels ciutadans, amb l’agreujant que a les Balears el retard topa amb altres dos problemes: la quantia de les pensions, de les més baixes de l’Estat, i de l’atur ( més de cent mil aturats a l’hivern) que força molts treballadors a acurçar la vida laboral. I si ja ara no s’arriba als 65 anys, com pretendre que hom es mantengui actiu fins el 67? La conseqüència serà una nova reducció de les pensions per al col•lectiu que a hores d’ara ja és el més perjudicat.
No podem oblidar que el desenvolupisme de les darreres dècades, en enfonsar-se una part del model econòmic, ens ha deixat una desocupació estructurals de devers trenta mil llocs de feina. És a dir, trenta mil persones que mai més no podran treballar i que, en el millor dels casos, seran víctimes de l’economia submergida. Vet aquí perquè deim que pensions i atur són dues creus de la mateixa moneda, d’un model que s’ha de reestructurar. Tot això amb dos agreujants més. Un, el fet que hi hagi un deu per cent de famílies de Balears en les quals tots els seus membres romanen sense feina. I dos, la immigració que, amb lloables excepcions, ha incrementat l’oferta de ma d’obra, però no ha contribuït a millorar la formació professionals i, per tant, a que es puguin crear ocupacions de major qualitat i retribució.
Una situació complexa que esdevé dramàtica per als jubilats que no poden arribar a final de mes, perquè les seves pensions són de misèria o per als milers de famílies que viuen per sota del llindar de la pobresa. Una situació que no té sortides a curt termini i que exigeix arribar a un gran acord entre totes les forces polítiques i els agents socials per tal d’incentivar la iniciativa privada a corregir el rumb de l’economia balear i fer que arribi a bon port. La passada legislatura la política del Govern afavorí un desenvolupisme que, tot i els beneficis a curt termini, agreujà fort i ferm els problemes estructurals existents. A l’actual, el Govern de centre esquerra ha assolit un pacte històric amb els agents socials, el pacte per la competitivitat, sobre el qual sembla que s’ha començat a fer-hi feina, però que pot acabar en no res sinó l’acompanya un acord polític que, ara per ara, és impensable per mor de l’altra crisis, la institucional, que ens ofega.

L'aigua de Calvià

2010-02-24T18:57:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Febrer de 2010

L’ajuntament de Calvià ha aprovat la privatització del servei d’aigua dolça que ara és en mans de l’empresa municipal Calvià 2000. Si no s’aconsegueix frenar aquest desbarat, ben aviat serà una empresa privada la que s’adjudicarà el servei per un període de cinquanta anys a canvi d’una mòdica entrada de quinze milions d’euros. Una adjudicació que inclou fer-se càrrec, també, de les dues concessionàries, ja privades, de Santa Ponça i Peguere, a mesura que finalitzin els contractes vigents. Una decisió que no s’entén, però que forma part del modus operandi de l’actual batle – i candidat a presidir el PP balear – Carlos Delgado, qui durant la passada i l’actual legislatura ha dut a terme una política de privatització de patrimoni municipal que, segons el parer dels seus detractors, li ha servit per pagar la nombrosa colla d’assessors que té al seu servei.

Illetes

L’argument és el de sempre: la gestió privada és millor que la pública. Ho sol ser, però no sempre. Hi ha serveis bàsics, com la salut i les qüestions que s’hi relacionen, on la gestió pública garanteix, si més no, que no s’estalviaran despeses per protegir els ciutadans. El subministrament d’aigua potable i el sanejament, com és la depuració d’aigües brutes o la recollida i tractament de fems, formen part d’aquest capítol. I no obstant, es privatitza. Per què? L’oposició política i un grup important de ciutadans que s’han organitzat com “oposició civil” pensen que és perquè Delgado necessita doblers pels seus malgastos polítics ( autopromoció i captació de vots) i ja no pot acudir a vendre més patrimoni de sol a causa de la crisi Inmobiliaria.
Arribat a aquest punt, hom no té més remei que recordar allò que succeí en els anys setanta, en ple “boom” turístic, quan Calvià es convertir en terreny abonat per a una guerra d’interessos. Amb un planejament urbanístic que no existia o que estava fet al servei dels urbanitzadors, Palmanova i Magalluf foren exemples clars de la “balearització”. L’aigua dolça no estava canalitzada i es feien servir camions cisterna. Una imatge que encara perdura en la retina de molts hotelers, de la mateixa manera que les aigües residuals es llançaven directament a la mar mitjançant emissaris submarins, provocant – sobretot quan s’espanyaven – la contaminació de les platges.
La situació es perllongar fins a 1983, any que el socialista i sindicalista Francesc Obrador fou elegit batle. Des de llavors i durant vint anys – a Obrador el substituí Margarita Nájera – s’intenta posar ordre al desgavell calvianer. Els primers plans urbanístics supra desenvolupistes foren retallats amb la mesura del que era pragmàticament possible. De la mateixa manera que Calvià fou dels primers ajuntaments europeus en instaurar una Agencia 21 i apostar per a un “turisme sostenible”, si més no de cara a la galeria, per crear consciència. Sens dubte, els socialistes cometeren errors, entre els quals perdre el contacte amb la majoria de la població, però és evident que quan perderen les eleccions, el 2003, deixaren un patrimoni municipal, en bens immobles i solars – sol urbà ja qualificat – que feia possible fer front a qualsevol necessitat de nous serveis. Calvià 2000 forma part d’aquest patrimoni. És una empresa que dona un servei integral d’abastiment i sanejament d’aigua, i tractament de residus sòlids. I, endemés, és una empresa rendible – quatre milions de beneficis en el darrer exercici- la qual cosa fa més inexplicable la decisió de privatitzar una part dels seus serveis.
Aquest és el model de gestió que Delgado ha dut a terme a Calvià i que, cal imaginar, voldrà traspassar a la Comunitat Autònoma en cas d’arribar a ser el candidat del PP.

Escenari per a unes eleccions anticipades

2010-02-16T17:07:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Febrer de 2010

Balears viu una situació política totalment atípica. Tradicionalment és una comunitat que escora cap a la dreta, tot i que les diferències entre un i altre costat de la balança electoral mai no hagin estat abismals. Això no obstant, els resultats de les darreres eleccions autonòmiques no ofereixen dubtes. Hi havia lloc per a un pacte de centre esquerra, que és el que es va fer, però un cop dissolt, allò que tenim és una majoria de centre dreta ( desunida, però majoria) i un govern d’esquerra en minoria. Un panorama difícil d’entendre si hom no coneix la historia que l’ha provocat, a la qual el president Antich voldria posar-hi remei fent una crida a la responsabilitat de l’oposició per esgotar la legislatura i no haver de convocar unes eleccions anticipades que, segons els agents socials, seria - en plena crisis econòmica - el pitjor escenari possible .

Govern i PP reunits en el Consolat( foto CAIB)

El PSOE i el Bloc descarten eleccions anticipades, però no passa el mateix en el PP, des d’on s’amenaça amb una moció de censura – que s’hauria de pactar amb UM – per tal de poder convocar-les. És una possibilitat que hom no pot descartar ni molt manco. Però , quin beneficis obtendrien les Illes d’aquesta consulta abans d’hora? Llevat d’una possible clarificació política, que no és poc, cap altra. No obstant, els estreteges del PP – més els de Madrid que no els d’aquí – no deixen de pensar en convertir les eleccions balears en un test previ a les pròximes consultes estatals, convençuts de que a Balears no poden tornar a perdre. Per al socialisme de Zapatero, una derrota en una comunitat on governen, seria un nou cop, molt semblant al que ja patí a Galicia.
Mai com ara, a causa de la corrupció, les Balears no havien estat tan presents a la política estatal, és a dir als telediarios. Però més enllà del que es pugui pensar a Madrid, quines serien les conseqüències d’unes eleccions anticipades per a les Illes? En primer lloc, haver de fer front a la possibilitat d’una abstenció històrica, atès que a la minva de participació a les eleccions locals se sumaria la desconfiança i decepció d’una bona part de l’electorat envers la classe política. La única cosa positiva és que obligaria els partits i coalicions a redefinir les seves posicions i, suposadament, a fer fora tots els possibles candidats que siguin sospitosos de corrupció.
El PP, que es qui té la pella pel mànec, no ho té tan fàcil com poden pensar a Madrid. A les darreres eleccions generals ja deixaren de ser el partit més votat a causa d’una evident pèrdua d’imatge i tot dependrà de com resolguin el seu congrés i d’allò que es vagi coneixent sobre el cas Palma Arena o, més ben dit, de les novetats que es puguin produir en el cas Matas. Per part seva, el PSOE sap que la fita obtinguda a les generals és a hores d’ara pràcticament irrepetible, atès que la tendència de vot a tot l’Estat és a la baixa. I què dir de les possibles frontisses? La repetició del Bloc és cada cop més llunyana i això, sense una candidatura unitària, pot provocar que molts de vots d’esquerra, que poden ser imprescindible per tombar la balança cap a un o altre costat, es perdin per les bardisses.
I UM? Dolguda per la pèrdua de poder, enlloc de fer autocrítica, la qual cosa obligaria fer un dissabte general dins del partit, pot veure’s temptada de donar suport al PP en la pretensió de presentar una moció de censura. Una decisió perillosa, perquè en cas d’eleccions anticipades – sense temps per guarir les nafres – podria no només perdre la condició de frontissa sinó, fins i tot, la representació que ara té al Parlament. Tot i que costa imaginar que el PP balear pugui abastar la majoria absoluta, si més no a curt termini. Tal volta pugui aparèixer una nova frontissa, com fa temps succeí amb el CDS. La candidata, UPyD és, ara per ara, una incògnita.

Un far que fa bellumes

2010-02-08T17:20:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Febrer de 2010

El far de la sa Feixina mai no ha fet llum – és clar, era i seguirà sent un far fals – però si que fa moltes bellumes. És a dir, que fa nosa i molesta a aquells que volem mirar més enllà i conèixer la raó de ser, o la raó per fer-lo desaparèixer, d’aquest monòlit que el dictador va inaugurar el 1947. L’ajuntament de Palma, presidit per la socialista Aina Calvo, ha pres la decisió salomònica de conservar-lo, tot i que llevant les inscripcions i la simbologia franquista i, reconvertir-lo així en un memorial de totes les víctimes, tant les del bàndol nacional com del republicà. És això possible? Per a Arca – associació de defensa el patrimoni – sí que ho és, però no per a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, la presidenta de la qual, Maria Antònia Oliver, manifestà categòricament que “ens estimam més romandre oblidats a les cunetes que ser honorats en un monument franquista”.

Dissabte general per a un monòlit

Preservar aquest monòlit és una mesura encertada? El guió escrit a la transició ens recomana el consens i la reconciliació, però ja ha passat el temps necessari per guarir totes les ferides i la llei de la memòria històrica obliga a eliminar qualsevol reminiscència que exalti la dictadura. Evidentment, per tant, l’escut – amb l’àguila i les fletxes, que esdevingueren símbols del feixisme espanyol – i les inscripcions, inclòs el “Viva España” s’havien d’esborrar. N’hi ha prou veient les imatges del No-Do amb Franco inaugurant el far, que les televisions han reproduït aquest dies, per saber que aquest crit, en el context en que es produïa, tenia un significat concret: un viva una pàtria que empresonava els seus ciutadans i que no dubtà en convertir en herois i màrtirs els tripulants del creuer Balears quan ser màrtir exigeix una predisposició a morir per una causa que, ben segur, no era compartida per bona part de les víctimes. No podem oblidar que a Mallorca triomfà el cop d’estat del 36 i que per això la major part del combatents mallorquins de la guerra civil ho feren, de bon o mal grat, a l’exèrcit rebel.
Les víctimes de l’enfonsament del Balears foren víctimes i no herois. Els règim franquista les utilitzà, de la mateixa manera que ho va fer amb tots els “caidos” ( quan serà rebatiat el “valle de los Caídos” amb el nom que pertoca, el de la vall de la mort i la foscor?) La raó històrica està a favor de la República i dels que defensaren la seva causa i cap a ells va dirigida la recuperació de la memòria, per recordar els fets tal com succeïren i no com els disfressà la dictadura. Però no necessàriament s’ha d’esborrar totes les petjades de la dictadura a la fi de tenir-la present perquè mai no es repeteixi. És en això que es fonamenta la decisió d’Aina Calvo de conservar el monòlit de sa Feixina, reconvertir-lo en recordatori de totes les víctimes. Una decisió salomònica, en la qual ha pesat més que cap altra raonament la voluntat de no oblidar un fet bèl•lic en el qual perderen la vida centenars de mallorquins, amb independència del bàndol en el qual es trobaven.
D’això és tractava, de ser respectuosos. Però, per què havia de ser irrespectuós esbucar un far de mentida? Entre esbucar-lo o conservar-lo, tot i que sigui esborrant els símbols feixistes, hi havia una tercera possibilitat que no s’ha tengut en compte. La de construir en el seu lloc un nou monòlit que fos un homenatge a totes les víctimes de la guerra civil, incloses les del Baleares, i de totes les guerres. Un nou monòlit per a la pau i la concòrdia. L’opció triada no ha estat aquesta, però tant de bo que la neteja del fals far sigui una passa endavant en el procés de rehabilitació històrica que vivim. I que, al final, també poguem esborrar de la nostra memòria les imatges de Franco i la seva parafernàlia feixista que presidí inauguració i que encara ens acompanyen trenta anys després de la seva mort. La tercera via hagués estat la millor solució.

Aquests polítics estan bojos

2010-02-04T19:19:00.003+01:00

Publicat alDiario de Mallorca l' 1 de Febrer de 2010

Asterix, des de la seva màgica autarquia, veia els romans com uns personatges estrafolaris. “Estan boixos quests romans”, deia . No els entenia. No entenia les seves maniobres ni els seus costums, ni la manera que tenien de voler imposar la seva voluntat. Doncs bé, quelcom semblant han de pensar els mallorquins davant la classe política que els ha tocat en sort en aquests moments. “Estan bojos aquests politics”. I si no ho estan, ho sembla, si més no qualque cosa els ha afectat el cap quan proposen coses tan inversemblants com que un candidat a president de Govern pugui ser elegit mitjançant una enquesta. Sí això fos possible, si n’hi hagués prou amb consultar telefònicament un mostra suposadament representativa de ciudatans, hom podria estalviar-se les eleccions i amb elles un caramull de doblers. Un mal de cap menys. La democràcia perfecta. Però no ho és gens de perfecta, com no ho era aquella “democràcia” orgànica per la gràcia de Déu que varem patir a aquest país.

Carlos Delgado, batle de Calvià

Asterix pensaria que Carlos Delgado era un romà estrafolari, que tant li és imposar a dit el seu candidat, posant tot l’aparell del PP local al seu servei, com exigir que la presidència del partit s’elegeixi en un Congrés obert a tots els militants enlloc de per un sistema de compromissaris. A això li diuen primàries, però no ho son. En el fons, com molt bé sap l’actual president del PP de Palma, José María Rodríguez, el que es discuteix no és el millor sistema per elegir el millor candidat a president del partit i a la presidència del Govern, sinó el sistema que permet estrènyer amb més eficàcia el control sobre l’elecció. Qui aconsegueixi mobilitzar més afiliats, o afiliar més partidaris, sap que té la partida guanyada, sigui quin sigui el seu discurs o el seu programa electoral. I el mateix caldria dir sobre l’enquesta. Quan un partit encarrega una enquesta no fa falta que la signi, n’hi ha prou coneixent quines preguntes fa.
La lluita pel poder que s’ha obert al PP és una pura bogeria. Per sort no s’ha arribat a l’extrem d’acceptar la proposta de Delgado. Però per seguir aspirant a qualque cosa, el president actual, José Ramon Bauzá, no té més remei que lligar-se de peus i mans a algun dels que aspirant a fer-li ombra. El partit està massa desunit i massa desorientat com per fer front a unes primàries, tot i que siguin tan magres com les que s’han plantejat. Fa falta un debat ideològic profund i no un debat centrat només sobre persones i candidatures. Només parlen sobre qui tendrà el poder i no sobre que s’ha de fer amb el poder. I això, quan parlam del principal partit de les Illes, tot i que ara sigui a l’oposició, és molt greu. Fan falta idees, però les úniques que s’han posat sobre la taula son sobre com vestir un fals líder.
El PP navega sense rumb i ningú dels que pretenen capitanejar la nau pot presumir de ser el cap que el partit necessita i la societat – o al menys la part de la societat favorable a la causa conservadora – els demana. Tot un mal de cap afegit al que ja és palpable, la qual cosa podria significar un alè per als actuals governants de centre esquerra si no fos perquè la resta del ventall polític illenc sembla contagiat per la bogeria. UM és en picabaralla continua i no sabem com se’n sortirà. El Bloc ha deixat d’existir, en una nova demostració de la tendència de l’esquerra a dividir-se. I a tot això, un PSIB-PSOE l’única esperança del qual es que tanta desunió els acabi afavorint com a mal menor davant un electorat cada cop més desencantat de la política i dels polítics, i a costa de deixar aparcades les idees.

L'any de la Serra

2010-01-25T19:11:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 25 de Gener de 2010

Avui s’ha de lliurar al ministeri de Cultura la documentació perquè la Serra de Tramuntana pugui ser declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO en la seva categoria cultural. Dia primer de febrer finalitza el termini per a la presentació davant aquest organisme internacional de les candidatures que enguany hi opten i, d’acord amb el Consell de Patrimoni Històric estatal, la Serra n’és una d’elles. Una passa més en el llarg procés, iniciat fa un parell d’anys, que ha de dur al reconeixement internacional dels molts valors naturals i etnològics que conserva la muntanya mallorquina. Tot fa pensar que aquest cop la declaració serà possible i, per tant, que 2010 serà, amb majúscules, l’any de la Serra, baldament la declaració formal no sigui fins l’any que ve. Tot un repte que ha de dur, d’una vegada per totes, a la preservació del que és l’espai més emblemàtic de Mallorca.

El Galatzó i Galilea des del cami de na Morruda

Des de la conselleria del Territori del consell de Mallorca fa anys que es treballa perquè la declaració sigui possible. Des de la pàgina web del Consell o des de les xarxes socials com facebook – on s’hi han aplegat més de tres mil admiradors- hom pot accedir a l’ample dossier que s’ha preparat i que, segons hi podem llegir, ha de donar pas a un pla de gestió de la Serra de Tramuntana que sigui sostenible i que en garanteixi una bona qualitat de vida. És a dir, no aspirar només a aconseguir un segell promocional – “que millori la imatge exterior de Mallorca” – sinó a fer real la protecció de la Serra amb una política d’equilibri respecte a l’ordenament dels usos territorials. Aquest és, justament, el principal obstacle, atès que declaració de Patrimoni implica un compromís ferm de tota la comunitat per impedir els errors que s’han comés en molts altres espais naturals de l’Illa.
Les urgències per preservar la Serra de la massiva urbanització costanera han estat una constant a la historia recent de Mallorca. Fins i tot en ple “boom” turístic, a principis dels anys setanta, quan va ser declarada “paisatge protegit”. Una declaració a la qual després s’han anat sumant diferents normatives autonòmiques per fer efectiva la preservació. Així, durant l’anterior legislatura del Pacte de Progrés es posa en marxa la conversió en parc natural, que no va ser possible pels temors municipals a perdre autonomia i la por dels propietaris de les possessions davant les més que previsibles restriccions urbanístiques. En aquesta ocasió, sense descartar la possibilitat d’un gran parc, el Consell s’ha decantat per demanar l’aval de la UNESCO, un segells de protecció que no implica afegir cap nova norma restrictiva, però que en cap cas no pot ser un xec en blanc.
És el que digué la consellera insular del Territori, Maria Lluïsa Dubon, quan la proposta es presentà davant el Consell de Patrimoni Històric. La declaració com a Patrimoni de la Humanitat compta amb el suport unànime de tots i cadascun dels devuit municipis de la Serra i això implica, de fet, acceptar que hi ha d’haver un pla de gestió que “asseguri la conservació d’aquest espai natural i ofereixi garanties perquè els beneficis recaiguin directament sobre la població resident”. “No suposa cap nova restricció – afegí la consellera – però si una garantía que ha d’evitar futures possibles agressions”.
Com s’ha posat de manifest a Fitur i s’ha comprovat a tots els fòrums turístics que han tengut lloc recentment, Mallorca necessita actualitzar el seu producte turístic i això significa no només modernitzar els hotels o crear noves infraestructures sinó, sobretot, preservar un entorn natural que, en definitiva, segueix essent el seu millor capital. Què la Serra sigui Patrimoni Mundial seria una excel•lent inversió promocional, però més enllà d’això és un deure de les actuals generacions, les de la “balearització”, el mantenir intacte allò que és un patrimoni comú, propi de tots els mallorquins i , si no hi ha res de nou, de la humanitat.

Son Bordoy, a la llista d'espera

2010-01-25T19:02:00.005+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 18 de Gener de 2010

El president Antich en el discurs d’investidura que encetà aquesta legislatura prometé fer tots els possibles per un canvi de model de desenvolupament fonamentat en la sostenibilitat mediambiental i social. En aquells moments la bombolla immobiliària era intacta i la demografia, és a dir la immigració, en plena expansió. Un gran incendi amb dos focus clarament definits sobre els quals era necessària una dràstica actuació. Per un costat calia modificar els planejaments urbanístics i evitar consums de territori innecessaris, però per l’altra feia falta una oferta d’habitatges a l’abast de la població més mancada de recursos. Per això, enmig de noves normes restrictives va néixer la llei Carbonero que, en una aparent contradicció, pretén posar a l’abast dels promotors sol barat per fer-hi habitatges de protecció. Son Bordoy n’era el resultat, però amb ell ha sorgit la polèmica.

Ubicació de Son Bordoy, entre el Molinar i l'autopista

Son Bordoy, un espai rural entre el Molinar i l’autopista de l’aeroport, s’ha convertit en un punt d’encontre entre interessos contraposats. El GOB considerà un absurd el pla del Govern que pretenia quadruplicar el nombre d’habitatges que s’hi poden construir, mentre que per al Govern es tractava de complir una promesa. Ambdues parts coincideixen en que fan falta habitatges socials, però discrepen en com posar-hi remei. Els ecologistes cerquen la solució en l’estoc de vivendes ja construïdes o en la rehabilitació de les que no s’habiten, però segons el conseller, Jaume Carbonero, la solució a aquest problema social no por dependre només de la reconversió dels habitatges no venuts en HPO ( de protecció oficial) ni pot esperar a que es posi en marxa una rehabilitació a gran escala. El remei ha d’abastar tots els fronts i ha de ser rapit. De la mateixa manera que en un incendi forestal, de vegades, fa falta encendre un foc per aturar les flames que van en sentit contrari, la urbanització de Son Bordoy esdevenia, des del punt de vista del Govern, una actuació extrema però imprescindible.
Però el Govern, pressionat pels ecologistes i per l’Ajuntament, ha acabat cedint i ha ajornat la decisió sobre Son Bordoy per donar lloc – han dit – a sotmetre la qüestió a un debat públic. Quin és el problema ? Els terrenys són un espai rústic però qualificat com urbanitzable i amb un pla parcial ja aprovat. El problema sorgeix quan el Govern mitjançant la llei Carbonero pretén massificar-lo, fent possible una població de 2.500 habitants que se sumarien als que ja viuen en el Molinar. Des de la conselleria asseguraren que no es tractava de fer noves Corees, en al•lusió al barri que és en fase inicial de rehabilitació, però la realitat es que hom no hi veia garanties de que la zona no es convertís en un barri marginal. I, per això, curant-se en salut, des de Cort s’apressaren a qualificar el model proposat pel Govern com incompatible amb el model de ciutat que propugna Aina Calvo. La qüestió és : hi ha qualque opció diferent i que sigui efectiva a curt termini? No ho sembla, però la decisió està presa i el projecte de Son Bordoy ajornat. Indefinidament? De moment ha passat a la llista d’espera de les moltes propostes que figuraren en el programa del Govern i que sols no hauran vist la primera pedra quan finalitzi la legislatura.
Palma té un dèficit d’habitatges socials i ara, precisament, és el moment adequat per a una operació de xoc. Son Bordoy no és un “pelotàs” més. Si més no, no és comparable amb Can Domenge, com s’ha volgut fer creure des de l’oposició. Consumir territori seguirà sent imprescindible si la població creix. D’allò que es tracta es de fer-ho amb mesura, sense deixar que les flames immobiliàries cremin un pam més del que sigui necessari i, sobretot, fent que la Palma del futur sigui una ciutat saludable. On la convivència sigui possible, tant a les zones urbanes rehabilitades com a les de nova construcció. Aquest és, precisament, el gran obstacle que Son Bordoy tenia al davant: garantir les condicions per a una vida saludable i evitar que el seu futur fos convertir-se en un gueto, com ha passat amb moltes altres zones de Palma. És això possible? Donar resposta a aquest interrogant potser justifica l’ajornament, però no enfonsar la nau capitana – la política d’habitatges socials - d’aquest govern.

Viure tots sols

2010-01-11T12:27:00.004+01:00

Publicat al Diario de Mallorca l'11 de Gener de 2010
Un informe que la regidora d’Educació, Igualtat i Drets Civils de Palma, Cristina Ferrer, va fer conèixer durant les festes de Nadal ens assabenta de que el 32’5 per cent de llars del municipi són unipersonals, és a dir que hi viu una persona tota sola. És un percentatge important, sobretot perquè va creixent de cada dia, com ho demostra que entre 2006 i 2008 va incrementar-se en un 12 per cent. És a dir, que d’haver continuat aquesta dinàmica, en aquest moment hem de parlar, ja, del 35 per cent, la qual cosa representa un col•lectiu de 60.000 persones. Viure tot sol és una opció que cada cop té més pes a les societats occidentals i, en aquest sentit, no és gens estrany que una ciutat com aquesta segueixi idèntica dinàmica que les principals capitals dels seu entorn, si no fos per uns quants detalls que la fan preocupant: la soledat de la població més gran i, de manera especial, la immigració.

Viure tots sols exigeix nous serveis

Està Palma preparada per fer front aquest repte social? De totes les llars habitades per una sola persona, prop del 30 per cent de casos correspon a persones majors de 65 anys – la gran majoria dones – , és una conseqüència de l’ augment de l’esperança de vida cosa que fa que cada cop hi hagi més gent gran que sobreviu a la seva parella. Cada cop són més les persones que no es resignen a passar el seus darrers anys en una residència o a haver-la de compartir forçosament amb parents o altra gent. Igualment, és notori l’increment de divorcis o separacions que provoca que cada cop hi hagi més llars unipersonals o famílies monoparentals, pares o mares – generalment aquestes – que viuen totes soles amb els seus fills.
Aquest panorama, que ha capgirat el mapa familiar de Palma, és generalitzable a la major part de municipis de les Illes on, endemés, el pes de la immigració és més feixuc. Aquest segment de població presenta unes característiques pròpies, atès l’elevat nombre de persones que comparteixen habitatge sense constituir, de fet, una unitat familiar. Els pisos pastera són l’altre cara de les llars unipersonals i, no obstant, tenen molts punts en comú. Una situació que s’ha agreujat amb la crisis, com ho demostra la dada de l’Observatori Municipal de la Igualtat, segons la qual les sol•licituds de reagrupació familiar caigueren en picat durant 2009. Aquesta és la realitat, la de, si fa no fa, una quarta part de la població que, d’una o altra manera, voluntària o forçosament, viu sense el suport de la família, diguem-ne, tradicional.
Viure tot sol, tant si és una opció lliure com si ve imposada per les circumstàncies, obliga al ajuntaments a reorientar el seus serveis i fer front a aquesta nova realitat. L’aparició de nous models de llars i, per tant, de maneres de relacionar-se el ciutadans, obliga a ser més actives i, en el cas de Palma, a repensar la ciutat com a punt d’encontre entre els seus diferents col•lectius. Amb caràcter general, és lògic pensar que els ciutadans que viuen tots sols tenen més necessitat de la ciutat que aquells que comparteixen el seu entorn amb altres persones o les seves famílies. I això s’ha de traduir no només amb més serveis socials per atendre les urgències sinó en una ciutat més humana, que afavoreixi la qualitat de vida i la companyia per a tots, amb independència del model de convivència que cadascú ha triat o s’ha vist forçat a acceptar.

El tramvia, més que un símbol

2010-01-08T18:20:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 4 de Gener de 2010

El ministre de Foment , José Blanco, i el president Antich pujaren al darrer tren de l’any per firmar un conveni sobre la reincorporació del tramvia a Palma. Un projecte absolutament ambiciós que farà possible, a llarg termini, comunicar els dos extrems de la Badia: des de la costa de Calvià a s’Arenal de Llucmajor. De moment, el govern central hi destinarà 35 milions d’euros, una quantitat important però que només suposa una dècima part del total. Representa, per dir-ho de qualque manera, la primera pedra sobre la qual s’ha d’aixecar l’edifici. I com a primera pedra, el conveni sobre el tramvia té un simbolisme especial. Així com la legislatura passada va ser la de les realitzacions de ciment i asfalt, és a dir dels despropòsits, aquesta havia de ser la dels ciutadans i del seny. I, en aquest sentit, un determinat tipus d’infraestructures, com les ferroviàries, havien de tenir un sentit equilibrador, al servei de tots els ciutadans. Havien de tenir, en passat, perquè gairebé cap dels projectes programats s’haurà fet abans de les pròximes eleccions.

El tramvia de Barcelona

En qualsevol cas, hom podria pensar que un cop engegat el projecte ja no serà possible tornar enrere. Error. El tramvia és una de les infraestructures bàsiques per al desenvolupament de la ciutat i el nuclis urbans de la badia de Palma, així com per a les comunicacions amb l’aeroport. Un aeroport que es va concebre perquè hi circulessin masses de turistes xàrter, però que, cada cop més, es decanta cap el turisme individual, la qual cosa afavoreix el tramvia. D’altra banda, la comunicació de s’Arenal i Can Pastilla amb Ciutat es essencial per garantir l’èxit de la rehabilitació integral de Platja de Palma. Però és evident que no tothom ho entén així i que n’ hi ha que prefereixen seguir potenciant el transport privat i disposar, per exemple, d’unes Avingudes amb tota la seva amplada. Tot plegat fa témer que un hipotètic, però probable, canvi de govern, faci que la part principal del projecte se’n vagi en orris. No hauria de ser així, però cal que siguem realistes.
Pot ser que el tren i el tramvia fossin els símbols elegits pel nou Pacte de Progrés a començament de legislatura, però són quelcom més que això: més enllà del seu simbolisme són una peça fonamental dins qualsevol projecte de mobilitat que centri l’atenció amb les persones. Els temors hi són. A l’anterior legislatura, la de Matas, tant PP com UM no es torbaren ni un mes en desmuntar els projectes estrella de l’esquerra i reconvertir-los en centenars de quilòmetres d’autopistes i macrohospitals construïts sense mirar a on, o més ben dit: mirant-ho molt bé per afavorir segons quins interessos. D’aquesta manera, la dreta aprofità els seus darrers quatre anys de mandat per augmentar la càrrega sobre el territori, molt per damunt la seva capacitat, la qual cosa anul•là tots els intents racionalitzadors.
Les autopistes, que significaven la continuïtat d’un model insostenible – que ara ens passa factura amb l’aparició d’un atur estructural que serà impossible esvair sense canviar de model – es feren en quatre anys. Mentre que dels trens i tramvies només s’ha aconseguit posar el primer rail, i gràcies. Què restarà de la intenció de fer arribar el tren a Alcúdia i Cala Rajada, o del tramvia de la Badia de Palma, quan finalitzi la legislatura actual? En alguns casos, com Alcúdia, s’ha entrat en via morta, mentre que en els altres l’esperança es sustenta en una continuïtat política que a mesura que s’acosten les eleccions sembla que s’allunya més. La firma del conveni del tramvia és una passa, però no definitiva. El tramvia continua sent un símbol per a una ciutat millor, però perquè es converteixi en realitat, serà menester un pacte entre totes les forces polítiques perquè la marxa enrere sigui impossible.

La veu perifèrica

2009-12-29T17:52:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 28 de Desembre de 2009

Referint-se a ella, les cròniques diuen que era una històrica dirigent del moviment veïnal de Palma, que va néixer el 1945 a Villapalacios, a Albacete, i que, ben aviat, es convertí en una nina emigrant. Visqué amb els seus pares a diferents pobles de Cataluña i Menorca fins arribar a Felanitx, on va transcórrer la seva joventut. No tenia ni vint anys i ja estava implicada amb les lluites socials i polítiques de l’època. A mitjans del setanta – quan Franco i la dictadura agonitzaven – es traslladà a es Rafal Nou, a Palma, on va ser part activa a la fundació de l’associació de Veïns. Fou cofundadora de la Coordinadora d’Associacions i, un cop legalitzat el moviment veïnal, de la Federació, a la qual dedicà la major part de la seva vida com activista social. No hi havia lluita ciutadana en la qual ella no hi fos present.

Rosa Bueno en el record

Fins aquí la seva biografia. Però en la vida de Rosa Bueno hi ha quelcom més que dades i dates. Va ser la veu perifèrica. Aquella veu que arriba de fora i que es fa tant forta que hom no té més remei que reconèixer-la com a pròpia. Hi ha molts ciutadans que encara avui pensen que Ciutat no va més enllà de les Avingudes. Ja no és així, però ho era. En els anys setanta, Palma era una ciutat encara molt més desgavellada. S’havien construït un quans barris com a guetos per a immigrants i un eixample on s’acaramullava la gent sense tenir accés als mínims serveis. La desmesura del ciment era inversament proporcional a la falta d’infraestructures. No hi havia escoles per a tots, ni ambulatoris, molts carrers no estaven asfaltats. Rosa Bueno no només va ser la veu que venia de fora sinó que des del barris va ser, també, la veu de la perifèria urbana a la conquesta de Ciutat.
La Coordinadora d’Associacions de Veïns sorgí per reclamar drets tan essencials com l’educació i la salut. La seva subversió consistia en reclamar un ambulatori per a cada barri. I espais verds, oficines de correus, serveis de neteja ciutadana, enllumenat públic, festes populars…Des de la perifèria urbana de Palma, i des del barris degradats del centre – Puig de Sant Pere, la Calatrava, Gerreria…- el moviment veïnal assetjà Cort. Amb la Democràcia, alguns dels seus dirigents donaren la passa i mitjançant els partits es convertiren en regidors. Rosa, no. Rosa es mantengué al capdavant de les Associacions de Veïns, a primera afila de la societat civil, però sense sentir la temptació de passar a l’altra costat de la barrera. Va ser fidel als seus principis, en una primera època d’expansió i, també, arribat el moment de la decadència, quan el desencant per la política ha trencat l’esperit inicial i sembla haver arraconat les associacions a un segon terme.
No obstant, hom no pot dir que la lluita de Rosa Bueno per millorar les condiciones de vida dels ciutadans de Palma hagi estat de bades. Tot el contrari. Ara ja no hi ha cap barri sense escola o sense ambulatori, encara que restin guetos evidents. Uns desequilibris urbans que han continuat turmentant a Rosa fins a la seva mort. És per això que la seva veu continuarà sentint-se a Ciutat, una Palma diferent a les dels anys setanta, però que de bell nou té problemes d’integració amb els venguts de fora o que s’enfronta a un urbanisme, fruit de l’especulació i la corrupció, molt difícil de corregir. Cal que es revitalitzi l’associacionisme i que la societat civil s’organitzi com a contrapès a les institucions. La Democràcia ha dut la possibilitat de gestionat i controlar millor els ajuntaments, però per això hi ha d’haver controladors. La participació ciutadana no pot acabar en el fet anar a votar cada quatre anys, sinó que s’ha de mantenir activa, dia a dia, col•laborant amb les tasques polítiques que han de dur a que la ciutat sigui cada cop més habitable.
Amb Rosa Bueno la veu del barris, la de tots els ciutadans, entrà a Cort per la porta gran.

Nadal sota mínims

2009-12-22T12:39:00.004+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Desembre de 2009

Era dissabte, a les dotze del dia dotze del mes dotze, segons la crida feta pe facebook. Mentre un milenar de ciutadans protesta al Born contra la corrupció, una filera d’immigrants - vestits a la manera tradicional dels seus països – desfila pels carrers a la fi de cridar l’atenció i convidar a la trobada d’entitats i associacions que haurà tengut lloc aquest cap de setmana. Amb un lema: “davant la crisi, l’atur i la pobresa, solidaritat”. Entre una i altra cosa, aquests nadals seran tristos i empegueïdors. Infeliços per a molta de la gent vinguda de fora, però també per a molta de la que mai no ha sortit de l’illa. I és que l’atur i la pobresa afecten també a un percentatge cada cop més gran de la població socialment integrada. Feia temps que se sabia que podia passar, però mai no s’hi va posar remei. El desenvolupament de les Illes Balears era globalment i manifesta insostenible, però tenia el llum verd de la societat i ara se’n paguen les conseqüències. En aquest sentit, la coincidència de la protesta contra la corrupció i les demandes de solidaritat no era cap coincidència.

Nadal, un regal enverinat

Un model econòmic especulatiu fonamentat, sobretot, en la utilització massiva de ma d’obra barata, no podia tenir altres conseqüències. La població de Balears ha sobrepassat amb escreix el sostre de permissivitat, a partir del qual enlloc de contribuir a crear riquesa hi resta benestar. Benestar tant a l’hora de mesurar la qualitat de vida com per la redistribució d’aquesta riquesa. Només fa un parell d’anys de Balears era el capdavant de la renda per càpita de l’Estat i ara mateix ja és per davall de la mitjana. Cada cop som més a repartir un pastis que no creix sinó minva a causa de la crisi. A curt termini no queda més remei que la solidaritat, si més no perquè hi ha una amenaça evident d’esclat social. Però a llarg termino no és abastament. Cal reestructurar els fonaments de la nostra economia per regenerar el benestar perdut sense necessitat de nous increments demogràfics.
La realitat és aquesta. La població supera ja el milió dos-cents mil habitants – sense contar els turistes o els residents no censats - i la d’aturats els noranta mil. Cent mil persones més que el 2008 i deu mil aturats més. I entremig una dada significativa: tot i l’increment d’immigració, la Seguritat Social compta amb deu mil estrangers manco entre els treballadors inscrits. El resultat es veu a través de les entitats que donen serveis social, que han vist com la demanda d’ajudes, amb creixements de més del quaranta per cent, els desbordava. Una situació que afecta de manera tràgica a la població amb menys recursos – entre els més de trenta mil ciutadans que viuen gràcies a Càritas, per exemple - però que també es fa present a la resta. Les xifres de consum abaixen i, com assenyalen els darrers informes de la CAEB, la crisi és encara lluny d’esvair-se
La població no atura de créixer i amb ella el nombre de exclosos socials. Segons les dades del CES de les Illes Balears, prop del set per cent dels habitants de les Illes són per davall dels índex de pobresa. La sortida de la crisi no pot suposar un nou salt cap endavant, que reactivi el model econòmic i que contribueixi a augmentar els desequilibris. No només és solidaritat allò que fa falta, sinó justícia. Però per això són urgents polítiques econòmiques i social que mirin cap el futur i no cap el passat, la qual cosa no és possible sense deixar enrere la lacra de la corrupció. O, el que és el mateix, de l’especulació que ens ha dut a aquesta situació.

I ara què

2009-12-14T11:48:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Desembre de 2009

Amb la signatura del codi ètic sembla que el Govern ja té la seu plena d’ous i que pot seguir endavant fins a final de la legislatura, sense que el renou de noves disputes entri al Consolat. No és un sentiment que comparteixi la major part de l’opinió pública, on s’ha instal•lat el convenciment de que l’experiència de pactes progressistes, amb UM, s’ha esgotat. És probable que es compleixi el termini de quatre anys, però hom sap que si sorgeix una nova crisi no quedarà més remei que convocar eleccions anticipades. I que, en qualsevol cas, allò que hi ha per endavant és un any molt dur. No només des d’un punt de vista partidista, sinó social I econòmicament. Fa ara tres anys, a les bases sobre les qual es fonamentà el segon Pacte de Progrés, hi havia prou elements per assajar un reequilibri territorial de les Illes, així como un nou model de desenvolupament. La crisi econòmica ho ha posat difícil, però, sobretot, han estat les picabaralles internes i la inevitable bubota de la corrupció, allò que ha barrat el pas a les solucions.

Manifestació Anti Corrupció a Palma

I ara què? La sortida de la darrera crisis és tan falsa com totes les anteriors. No hi ha garanties de que duri i, en qualsevol cas, fa impossible pensar que el 2011 es pugui reeditar el Pacte. Llavors, quines alternatives hi ha? La que aparentment té més possibilitats és la d’un nou pacte de centredreta – la majoria absoluta del PP sembla difícil en aquests moments – però tot dependrà del congrés conservador, és a dir de la recomposició interna del poder dins del PP i de l’evolució que pot seguir a les Illes. Això per un costat i, per l’altra, la solució que UM doni a la seva crisi d’identitat. En els anteriors mandats, amb l’esquerra o amb el PP, Unió Mallorquina no ha aportat res més que la seva condició de frontissa, de la qual n’ha tret una bona renta i les sospites de corrupció. Però, per això mateix, aquesta posició és insostenible. Un nou pacte entre PP i UM haurà de tenir continguts més transparents i ideològics per part dels dos partits.
Queda l’opció d’un pacte d’esquerres, però és difícil imaginar-se que els socialistes superin el sostre de les darreres eleccions autonòmiques, atès el desgast de Zapatero a nivell estatal i l’evident incapacitat que ha demostrat a les Illes per liderar una autèntica alternativa de progrés. Una majoria absoluta del PSIB és inimaginable, com també ho és – si més no de cara a l’opinió pública – una tercera reedició del Pacte de Progrés. L’únic aliat factible és a l’esquerra, però el Bloc tampoc no ha quallat com hom esperava. Hi ha una esquerra nacionalista al marge del PSM que segueix entossudida en dividir més que no en unir i, d’altre costat, Esquerra Unida segueix la tendència de sempre cap a la dispersió.
Dissortadament l’esquerra i tot l’entramat social que és al seu entorn sembla sentir-se més còmoda a l’oposició que no al Govern. I, no obstant, ara més que mai fan falta polítiques progressistes. El Pacte ha perdut massa temps i, en el millor dels casos, ja només li resta un any. És hora de posar en marxa les infraestructures promeses i que s’han retardat a causa dels malentesos, el distanciament de Madrid i les picabaralles entre els socis. Fer possible una autèntica reconversió turística, donant suport a una hoteleria de qualitat i a una oferta residencial que sigui un complement més d’aquesta qualitat i no de massificació. Fa falta tenir cura del territori i atendre les noves necessitats d’una societat cada cop més multicultural, però sense que això suposi, ens tot el contrari, deixar enrere les senyes d’identitat que ens són pròpies. La tasca que hi ha per endavant és immensa, però és difícil imaginar que les politiques progressistes puguin tenir continuïtat a la pròxima legislatura, entre d’altres coses perquè moltes de les que s’havien previst i pactat sols no s’han iniciat.
La darrera crisis ha certificat l’acta de defunció del pacte de centre esquerra, tot i que encara hagi de sobreviure fins a les eleccions. Què passarà després?. Allò que és evident és, si l’esquerra vol seguir governant, que haurà de refer molt les seves maneres d’actuar i garantir un govern sòlid, amb una autèntic lideratge que n’impedeixi l’entrada a les disputes partidistes. Però això, a la pràctica, sabem que no és possible.

Un Foment per al segle XXI

2009-12-14T11:32:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Desembre de 2009

Enmig de les turbulències polítiques que vivim no deixa de ser sorprenent la disputa per presidir una entitat, el Foment de Turisme de Mallorca, que tot i la seva llarga història no passa pels seus millors moments. Dues candidatures i tres candidats aspiren a ocupar el càrrec que deixa Álvaro Middelmann. El turisme contemporani, és a dir el de masses, viu la pitjor crisis des del “boom” dels anys seixanta, la qual cosa requereix alternatives valentes per posicionar-se de la millor manera possible per afrontar les noves demandes, tan aviat com els mercats es reactivin. Però en aquest reposicionament el Foment, ara per ara, dissortadament, gairebé no hi té res a fer. Només conserva el nom i el prestigi heretat. I no obstant, en contra del que sembla lògic, hi ha empentes per dirigir aquesta associació cívica. Què hi cerquen els candidats: posició social, influència, el poder marginal que encara reten?

Un dels més famosos cartells del Foment

La resposta potser una barreja de tot, la qual cosa confirma que en el present el paper del Foment no és altre que ser un lobby empresarial i polític, un més, des d’on, en determinats moments, es pot pressionar el govern. En aquest segle XXI el Foment de Turisme de Mallorca, creat el 1905 per introduir a l’Illa la indústria dels forasters, sembla haver deixat enrere, definitivament, el seu esperit fundacional: el de crear consciència turística i les condicions adients per desenvolupar aquesta activitat. Tot fa pensar que el sector ja no aspira a crear res nou sinó a defensar uns interessos, la continuïtat d’uns negocis, tan de temps com sigui possible . I, per això, els hotelers fan pinya davant altres subsectors. La qüestió és guanyar força per imposar els seus interessos. I mentre això sigui així, el destí del Foment no pot ser altre que l’esmentat, el de lobby al servei de les patronals o, en el seu cas, de la política.
Ho constata el fet que una de les candidatures, la d’Ignasi Esteve, tendria tot el suport de la Federació Hotelera de Mallorca, mentre que l’altre, fruit d’una join venture entre Pedro Iriondo, és a dir les agències de viatge, i Eduard Gamero seria una aposta política de futur, per fer costat al PP i als seus propòsits de retornar al Consolat de Mar. És a dir, el Foment no passa de ser una peça més, manipulable, en el trencaclosques social i polític de les Illes, i una peça endemés que no encaixa bé, quan per la seva historia i per la seva possible projecció futura mereixeria quelcom més. De fet, en el pla estratègic que aprovà just després de celebrar el seu centenari, hom recalca la seva independència de qualsevol poder polític, alhora que professa una vocació pública allunyada dels interessos estrictament privats. Res més enfora que la realitat.
Els objectius del Foment previst a l’esmentat pla són essencialment la defensa del turisme com a element de cohesió social, tant per que fa als visitants com a la societat mallorquina. I això inclou la defensa de l’entorn i de la identitat cultural com a punt de partida per a una necessària reconversió turística. És a dir, tornar al principi. El Foment s’ha de deslligar de les pressions sectorials, per ser la institució interclassista que per damunt de sectors i conjuntures lideri els canvis que han de fer que el turisme a Mallorca sigui un projecte col•lectiu de bon de veres. No una simple activitat econòmica. Conscients d’això, totes les darreres presidències del Foment prometeren constituir, dins de l’entitat, un fòrum permanent de debat, un fòrum plural i obert al conjunt de la societat. Una promesa incomplerta, quasi sempre per la pressió interna,que ha fet que el Foment sigui una relíquia del passat, a la qual només es treu de processó quan les temporades venen mal dades.

Foravila o la incertesa

2009-11-30T18:46:00.004+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 30 de Novembre de 2009

Diuen que no es poden posar portes al camp. És a dir, que es faci el que es faci, foravila sempre existirà. És veritat, però.. què seria de nosaltres? Alguns pensen, des de Brussel•les o des de qualsevol despatx polític, que una foravila sense conrar la terra és possible. Ho és? Certament, no es el mateix parlar de camp que de sòl rústic, de ruralia o d’un sector econòmic, l’agrari. La foravila, com a espai, no es pot esvair, però l’agricultura i la ramaderia sí que poden desaparèixer. Són en perill d’extinció, si més no a Europa i, naturalment, a una Mallorca que sembla haver menyspreat la importància del pagès dins un model econòmic que escora cap al serveis i la construcció. El sector agrari no només és el principal o pràcticament únic proveïdor d’aliments, sinó també – en el nostre cas – capdavanter en la defensa de l’entorn, la qual cosa no impedeix que els economistes xifrin la seva aportació al PIB en menys d’un u per cent.

El paisatge també es conra

L’ espai és el mateix, però cada cop el sector primari esdevé més marginal. Una situació agreujada pels baixos preus que cobren els pagesos a causa de la intermediació. L’horitzó no pot ser més catastrofista. Si no s’hi posa remei, foravila quedarà sense agricultura. Un panorama inèdit a tota la historia de la humanitat. Hom no s’imagina el camps absolutament abandonats o una societat que no tengui cura del seu territori. Si més no per raons culturals i socials. La pagesia és una manera d’entendre la vida i, no obstant això, cada cop resten manco pagesos. A Mallorca ja no són ni cinc mil, i la major part immigrants. El pagès de tota la vida o els joves que s’hi incorporen s’han hagut de fer empresaris per sobreviure, però el negoci no rutlla. Per això, la protesta, les tractorades. Aquí, a Madrid i a Brussel•les, el mon rural s’ha aixecat contra una política que, diuen, segueix les directrius de les multinacionals
Foravila viu en la incertesa del futur. Tanta, que totes les associacions agràries han vist la necessitat d’unir-se per sobre les barreres ideològiques que les separen. “Els preus que reben els pagesos – denuncien - són els mateixos de fa vint-i-cinc anys, però no passa el mateix al supermercats”. L’any passat els preus a les botigues eren un 400 per cent per damunt els que es pagaven als productors. Una desbarat que van en augment, ja que enguany la mitjana és d’un 537 per cent, 137 punts més. Els marges comercials no s’aturen de créixer, mentre que els dels pagesos cauen, la qual cosa ha posat la majoria a una situació crítica, de fallida. Els pagesos s’uneixen en cooperatives o s’agrupen per comercialitzar la seva producció, però no n’hi ha prou.
Quina és la solució? La foravila no és una fàbrica a la qual es pot reconvertir de la nit al dia, o aplicar un ERE a conveniència. Segons les organitzacions pageses la nova política agrària d’Europa tendeix a liberalitzar el mercat, facilitant que les multinacionals puguin especular amb els aliments. Les normes europees són molt exigents amb la seva agricultura i ramaderia, mentre que es permet fer importacions massives de productes de tercers països que no només rebenten els preus sinó que no passen els mateixos controls sanitaris. Amb l’’agreujant, en el nostre cas, de la insularitat, els costos de la qual fan encara menys competitius els productes,illencs, sense que es puguin beneficiar dels ajuts que, en condicions similars, si reben els canaris.
Els pagesos saben que no es poden posar portes al camp, com alguns pretenen. L’agricultura ja mai no tornarà ser com fa trenta o quaranta anys, abans del turisme, però continua sent imprescindible, al menys per protegir l’entorn foraviler. També per respectar la terra i no oblidar les arrels que ens hi uneixen. Això es el que reclamen els supervivents: noves polítiques a tots els nivells, des de l’europeu a l’insular, perquè atès que insisteixen en posar-hi portes, al manco les deixin obertes, regulant el mercat i donant la ma a la pagesia perquè segueixi alenant.

Una nova oportunitat per a la Falca Verda

2009-11-30T18:41:00.002+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de Novembre de 2009

El 2003 s’iniciaren les obres de la Falca Verda, rebatiada com a parc de Sa Riera, una obra ambiciosa que ja figurava en el pla Calvet, de 1897, en el qual es fonamentà l’eixampla de Ciutat un cop esbucades les murades, a principi del segle passat. Les obres es realitzaren d’acord amb el projecte de Ribas Piera, el mateix urbanista que signà el pla de 1973, on reapareixi la falca – un parc de prop de 300.000 metres quadrats situat entre la plaça de l’Institut i el cementiri –com a gran espai de lleure per als palmesans. S’havien hagut d’esperar més de cent anys, trenta des del pla Ribas Piera, perquè el parc esdevingués quelcom real, però..havia valgut la pena? El nou espai, que va ser recepcionat amb una gran festa, semblava decebedor: massa ciment, poc verd i, sobretot, amb la sensació de que continuava sent terra de no ningú : tancada en ella mateixa i limitada, a nord i sud ,pel cementiri i les instal•lacions militars del Fortí i, de llevant a ponent pel Lluís Sitjar i el centre psiquiàtric.

El vell Forti des de la Falca

La falca verda havia de tenir en els seus orígens una funció integradora per a una ciutat a la qual sa Riera xapava per la meitat, però el projecte semblava excessivament ambiciós i, per això, en el pla general de 1985 – que teòricament havia de donar l’impulsa definitiu – es retallà. El parc de sa Riera deixava de ser Falca Verda en prescindir del Fortí, tant del camp del Mallorca com del club militar. Tot i això, es tractava d’un projecte massa gran per a les finances municipals, la qual cosa va fer que es dividís en fases. En aquest sentit, la zona actual només n’és la primera d’un projecte exsecallat. Allò que havia de ser el Central Park palmesà ha quedat com un parc més, important sí, però d’un ús ciutadà limitat i sense complir el objectius urbanístics primitius.
Ara, però, sembla haver arribat una nova oportunitat. La possibilitat d’ubicar el futur recinte firal de Palma en els terrenys del Lluís Sitjar implica la incorporació del solar que no s’utilitzi a la falca verda. El vell Fortí del Mallorca pot ser de gran utilitat no només per aixecar-hi el recinte firal sinó per fer realitat un projecte que semblava impossible. Clar que, perquè sigui complet farà falta incorporar-hi, també, el club militar. Per a aquest, gairebé n’hi hauria prou traslladant les instal•lacions exclusives a un altre indret del terme municipal i obrint les portes com a “zona esportiva i espai lliure públic”. L’acord amb els propietaris del Lluís Sitjar no sembla que hagi de ser difícil. Ningú no pot tenir interès en conservar la propietat d’una ruïna i per evitar-ho qui té la clau és la Sala.
Altre cosa es el club militar, però…qui podia creure que s’arribarien a esbucar els edificis del baluard del Princep? Passaren prop de vint anys, però finalment el baluard ha retornat – o retornarà ben aviat – als ciudatans. I el mateix pot succeir amb la Falca Verda. Tot l’espai entre els Institut i el cementeri, inclosos el canòdrom, es Fortí i el Lluis Sitjar formen un tot indissoluble. S’hi podrà accedir en fases, però sense perdre de vista l’objectiu final. Fins ara, la proposta de la batlessa sobre l’antic camp del Mallorca s’ha vist com a solució per al recinte firal – per al qual es probable que hi hagi ubicacions fins i tot més favorables – quan el seu abast va molt més lluny. L’objectiu ha de ser la Falca Verda, una falca verda amb tots els equipaments que hom trobi adient però que serveixi per intercomunicar dues parts de la ciutat a les quals ara només uneixen uns quants pont d’ús pràcticament exclusiu per als vehicles motoritzats.
Per cent, la recuperació de les Quatre Campanes s’avé perfectament amb aquest retrobament de Ciutat, entre els seus orígens i el seu futur, recercant espais de convivència allà on é possible.

Quina reconversió volem?

2009-11-18T19:27:00.002+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Novembre de 2009

La darrera World Travel Market es ha deixat una cert mal gust de boca. Les previsions per a l’any que ve no són bones, encara que tothom sembla haver-se posat d’acord per fer-ne lectures positives: “el descens del turisme serà menor que el d’enguany”, “hem tocat fons”, “ la pròxima temporada començarà a repuntar”..i així una llarga llista de sentències que tenen la lloable intenció d’injectar optimisme al sector. Res a dir, tot el contrari. Però tan de bo que els desitjos de recuperació es traduïssin amb un avançament de la temporada, per no agreujar la situació laboral, així com amb una decidida empenta dels projectes modernitzadors de l’hoteleria. És una urgència.. Si quelcom ha quedat clar a Londres és que el turisme, tal com ho hem entès fins ara, és cosa del passat i que el futur del qual parlam des de fa anys, ja és aquí.

Excel, recinte firal de Londres

Fa anys que es diu – a la WTM ho han reiterat tots- que el turisme a les Illes no pot créixer més en quantitat sinó que ho ha de fer en qualitat. Tothom ho sap, però la realitat va per un camí diferent. Un cop més s’imposen en preus barats per mantenir un turisme de baix poder adquisitiu, amb l’agreujant que els hotels no només han de competir amb les ofertes d’altres destinacions sinó en l’oferta residencial interior. Una situació que ha provocat una fuita cap endavant a la recerca de noves fórmules per mantenir el lideratge vacacional. Algunes són conegudes i defensades o menyspreades a parts iguals, com és el “tot inclòs”. Doncs bé, ara n’apareix una de nova, presentada com a taula de salvació per una part del sector empresarial i que, com no podia ser d’altra manera, està sent enèrgicament rebutjada pels sindicats: els condhotels.
A Londres el conseller Nadal informà que ja és pràcticament a punt la reforma de la “llei turística” que regula aquesta figura consistent en la venda a bocins d’un hotel, encara que conservant la unitat d’explotació. A diferencia de la multipropietat on s’adquireix una part del tot, en el condhotel la compra es fa per cambres i la part proporcional de les instal•lacions comunes, com si es tractàs d’un edifici d’apartaments, però conservant l’estructura i el servei hoteler. La fórmula funciona amb èxit a Estats Units i el Carib. També a Mallorca, on s’ha aprofitar un buit legal per fer-la afectiva. Els empresaris la reclamen, perquè pensen que és un mètode que permet capitalitzar l’empresa i fidelitzar clientela. Però no ho veuen així els sindicats, que temen que només sigui una cortina de fum per sortir de la crisi i, a la llarga, acomiadar treballadors.
El conseller de Turisme ha promès garanties, però els sindicats, escalivats, no volen saber res d’un projecte de llei que no ha estat consensuat amb ells. I el mateix es diu des del Bloc, des d’on ja s’ha avisat als demés socis de govern que les lleis s’han de consensuar abans d’anar al Parlament. Ja hi tornam a ser !. No obstant, com ha recordat a Londres el president Antich la crisis no deixa de ser una oportunitat per reconvertir tot allò que funciona malament. El sector turístic mallorquí necessita una reconversió profunda. Tothom n’és conscient. El problema, però, és que no sabem molt bé a que ens referim quan parlam de reconversió. Sembla que allò que significa per a uns és tot el contrari per els altres. El condhotel no és dolent en sí mateix, com – de fet – tampoc no ho es el tot inclòs o la multipropietat. Tot depèn de l’ús i del lloc en que es fa. El turisme residencial també té aspectes positius que no té l’hoteleria, encara que aquesta sigui sent la que més lloc de feina proporciona i, per tant, la que ens cal defensar.
Ens cal un últim debat sobre què volem dir quan parlam de reconversió turística o de reinventar el turisme. Un darrer debat, perquè és hora de començar a fer realitat els projectes de futur: la renovació de l’oferta i la reforma del producte per seguir sent atractius a ulls del turisme europeu.

Les carreteres de la discòrdia

2009-11-13T19:25:00.005+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Novembre de 2009

El primer dels terminis establerts en el pacte del Consolat – que posa fi a la crisi provocada per l’abandonament d’UM al Consell de Mallorca – no s’ha complit. A la plenària de dijous passat, la de Novembre, s’havia d’haver aprovat el pla de carreteres i no va ser així. Desacords entre UM i el Bloc ho impediren, i s’ha hagut d’ajornar. És l’eterna discussió. La mateixa que provocà que finalitzàs la primera legislatura de progrés sense un pla que redreçàs el model territorial i que donàs peu a que la planificació quedàs en mans de PP-UM. De fet, s’ha passat l’equador de la segona oportunitat i la situació segueix sent la mateixa. No només això, si no que les noves línies de tren – cap a Alcúdia i Artà – s’han endarrerit o ja s’han donat per impossible en aquesta legislatura. Sembla com si res hagués passat, com si l’esquerra no s’hagués escalivat per allò que va succeir i pot tornar a succeir.

Les carreteres no han de fer malbé l'entorn

Dos dels punts bàsics de l’actual pacte de Progrés tenen que veure, precisament, amb els trens i les carreters, és a dir amb les polítiques de mobilitat. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra les han dut a la pràctica. Cert és que el pla de carreteres aprovat inicialment l’any passat tenia serioses inconveniències, si més no des d’un punt de vista mediambiental, la qual cosa – davant la imminència d’una aprovació definitiva – justifica que el GOB es manifestàs a Caimari ( l’ampliació de la carretera Inca-Caimari es, justament, un dels trams més discutits ) . Els ecologistes tenen prou motius per oposar-se a aquesta obra concreta, i a moltes més, però d’allò que parlam no és d’un pla que segueixi fil per randa l’ideari ecologista sinó d’un pacte territorial que permeti consensuar models i, sobretot, interessos, quelcom que hom no pot perdre de vista en època de crisis.
Què s’hagin retirat algunes propostes del pla de carreteres per poder arribar al consens sembla d’allò més oportú, però no es por seguir perden temps. No oblidem que si el primer pacte de Progrés hagués consensuat el pla territorial i, alhora, el de carreteres, pot ser ara no seria necessari aquest debat. La falta d’acord deixà mans lliures al centredreta per consolidar un model - iniciat els anys seixanta, és a dir en ple franquisme – que a hores d’ara ja és insostenible. Les autopistes de Matas, amb el vist-i-plau de Munar, desequilibraren el mapa territorial de Mallorca, convertint l’illa en una àrea metropolitana, de la qual ara no podem defugir. La nova realitat imposa determinades solucions que, ben segur, no són de l’agrat ecologista, però no hi ha alternatives, perquè llavors, quan es podia, no s’actuà.
La solució és una política de mobilitat que enlloc de concentrar el trànsit en tres o quatre autopistes es diversifiqui, i en donar alternatives al cotxe per no congestionar les carreteres. El nou pacte de Progrés aixecà la bandera del ciutadà enfront el desenvolupisme que caracteritzà el darrer govern del PP, però malament anirà si no s’és capaç d’interpretar el desitjos i les necessitats dels ciutadans que volen solucions pràctiques. Volen carreteres a la mesura de l’home, és a dir sense més consum de territori del que sigui imprescindible i sense posar un pam més d’asfalts del que convengui. Però les volen. I en aquest sentit, són molts els que pensen que Matas feia les coses malament, però que almanco les feia, quelcom que no es poden dir de segons quins progressistes.
Alcúdia ja s’ha quedat sense tren, si més no en aquesta legislatura. Manacor encara discuteix per on ha de passar. Ara que tanta falta fan les obres publiques, hom veu com es retarda l’adjudicació de les obres, tant de les carreteres com dels ferrocarrils. El GOB creu que cal fer les coses sense pressa. Segurament té raó, però ja s’ha perdut tan de temps que aprovar definitivament el pla de carreteres, i de rebot el pla territorial, ha esdevingut una necessitat per poder mantenir la il•lusió de que una reforma del model és possible. Jugar al tot o res és un suïcidi.

La ciutat del "boom"

2009-11-03T19:55:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 2 de Novembre de 2009

Arran de la tragèdia del Camp den Serralta i de les advertències sobre l’estat de conservació de molts edificis de la ciutat, el Col•legi d’Arquitectes ha afirmat que són les construccions dels anys seixanta i setanta – l’edifici enfonsat és de 1959 - les més afectades. No és que hi hagi un perill generalitzat, perquè la major part de les irregularitats que hom pot detectar en els immobles d’aquests temps no suposen que puguin passar per ull d’avui per demà. Ara bé, sí suposen un deteriorament de la qualitat de vida dels seus habitants i, sobretot, fan malbé l’entorn d’una Palma que, a principis de la Democràcia, encara era tenguda com una de les capitals de l’Estat amb major índex de benestar. Què ha passat perquè ja no sigui així? El problema comença, justament, en aquells anys. Fins a llavors, la ciutat de Mallorca havia crescut de manera prou ordenada, però és a partir dels seixanta quan la immigració peninsular ha esdevingut massiva. Fan falta habitatges i per això, s’improvisen dues grans línees d’actuació. Una, la construcció d’una perifèria de baixa qualitat arquitectònica i d’altra la transformació de les zones a primera línea, fora de les murades, per aixecar edificis d’habitatge on només hi havia plantes baixes.

Set persones perderen la vida a l'enfonsament ( foto DM)

Els anys seixanta i setanta foren d’una gran efervescències constructora. La ciutat antiga, a Palma, conegué l’èxode d’una major part de les classes benestants cap als nous edificis de Jaume III o Passeig Mallorca. Barris com sa Gerreria, Calatrava o Puig de Son Pere foren abandonats a la seva sort, a l’espera d’intervencions quirúrgiques semblants a la que dona peu a l’esmentat Jaume III. I mentre, “fora murades”, es construïa Corea – ara en fase de forçada rehabilitació – Verge de Lluc o el nucli central de Son Gotleu, que s’anà estenguent pel seu entorn com una taca d’oli. En menys d’una dècada la població gairebé es duplica. Zones com Bones Aires, entre Blanquerna i General Riera, esdevenen espais saturats, de carrers estrets i edificis alts – molts dels quals de deu i més plantes- i no millor sort tenen els barris de l’eixampla a Llevant i Ponent, inclòs el Camp den Serralta. La construcció esdevé un sector poderossíssim, amb excel•lents relacions amb una administració franquista que ja és prop del seu final.
No obstant això, a principis del setanta, en ple “boom” turístic, hi haurà el primer intent de reconduir la situació i s’encomana a un prestigiós arquitecte la redacció d’un nou pla general de Palma. Serà el pla Ribas Piera, aprovat el 1973, en el qual hom pretendrà reequilibrar la ciutat, reduint les alçàries permeses i dotant-la de noves infraestructures, però la tramitació es fa sense suspendre les llicències d’obra, la qual cosa feu que el nou pgou passàs a ser part del problema enlloc de la solució. Deu anys desprès, ja en democràcia, encara es feien obres amb llicències anteriors al Ribas Piera. Una situació a la qual intentà posar ma de metge el primer ajuntament democràtic, però amb un èxit molt limitat. La nova majoria d’esquerres impulsà una revisió del planejament, però es va veure forçada a donar prioritat als equipaments infraestructurals, sanitaris i socials. Més tard, Palma – en democràcia, però amb el retorn de la dreta al poder - continuaria immersa en un creixement desordenat i ple de desequilibris interns fins que, fa dos anys, tornà a haver-hi un govern de centreesquerra i amb ell una nova oportunitat.
La població de Palma s’ha gairebé triplicat. Hi ha un retorn progressiu cap a la ciutat antiga, revaloritzada per un nous valors socials i per evidents moviments especulatius. Hi ha també una Palma marginal que no existia abans i que ha convertit zones, com Son Gotleu, en guetos. La nova administració cerca nous equilibris, però perquè això sigui possible ha de fer front al gran forat obert per la “ciutat del boom”, de la qual n’han estat víctimes les famílies que vivien a l’edifici enfonsat de Rodríguez Arias. La “ciutat del boom” és una conseqüències del desenvolupisme desfermat que ha desequilibrat Mallorca social, urbanística i mediambientalment. Aquesta és la realitat a la qual en veiem abocats actualment, que exigeix remeis que, segurament, no són a l’abast del Consistori. Palma és una ciutat hipotecada pel seu passat més proper. Revisar la ciutat dels anys seixanta i setanta, en tots els sentits, esdevé una urgència, si no volem veure repetida la tragèdia que fa una setmana, endolà una societat mallorquina esdevinguda víctima de la seva ambició.

L'hora d'estrènyer el cinturó

2009-10-27T14:31:00.002+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 26 d'Octubre de 2009

Després d’anys amb l’accelerador pitjat al màxim hom hagué de frenar de cop en sec i no pogué evitar la topada. Uns danys són reparables, però d’altres no. El motor s’ha aferrat i caldrà substituir algunes peces, endemés d’adobar la carrosseria. Noranta mil aturats, segons les darreres dades de l’EPA, i una reducció considerable dels estocs de capital acumulats en el temps de bonança són les conseqüències principal a les qual cal fer front de manera immediata. I, com sol succeir en temps de crisis, per posar remeis hom es dirigeix a les administracions publiques, és a dir – en el nostre cas – al Govern. Però, què pot fer el govern de les Illes Balears en l’actual situació. L’executiu acaba d’aprovar el projecte de pressuposts per a l’any que ve i les perspectives no poden ser més pessimistes.

Carles Manera, conseller d'Economia, a una roda de premsa (foto CAIB)
Ho diu el conseller d’Economia, que ha hagut de fer esforços i fer volar coloms per quadrar uns comtes que no surten. Els pressuposts per a 2010 han esdevingut com un trencaclosques al qual manquen peces que cal substituir per altres de noves, però que hom no sap s’hi encaixaran o distorsionaran la imatge final. De fet, la conselleria preveu una nova caiguda, d’un 1’5 per cent, del PIB, la qual cosa es tradueix en una minva fiscal de 640 milions d’euros que les noves aportacions estatals – tot i les falses promeses de Zapatero- no eixuguen ni de lluny. Caldrà endeutar-se, la qual cosa no és dolent, però sí perillós. Perillós perquè no és gens clar que les Illes surtin de la crisi a curt termini i, per tant, que recuperi prou activitat per equilibrar de bell nou la balança dels imposts.
Ho diu el mateix Carles Manera, en assegurar que “de brots verds, en veim pocs”. El conseller ha fet el que ha pogut i el Govern ha complert pactant entre els diferents socis unes partides que se sap són insuficients . És el que diuen els agents socials. Tant patronals com sindicats coincideixen en que les mesures previstes no basten. El uns perquè no es dedica prou a l’economia productiva i a incentivar les empreses, i els altres perquè veuen com el pou del aturats s’omple de mica en mica i sense solucions a curt termini per recuperar els llocs de feina perduts amb l’esclat de la bimbolla immobiliària. El govern no té més recursos dels que s’han posat sobre la taula, ja no es podrà endeutar més i no vol pujar més impostos per no desactivar encara més l’economia. La única solució per poder invertir prou seria reduir les despeses corrents, però sotmetre l’administració a un règim d’aprimament té els seus inconvenients. Entre d’altres, la reducció de serveis socials que tanta falta fan en aquests moments.
És evident que ha arribar l’hora d’estrènyer el cinturó. És el que diu l’oposició que, no obstant, critica els retalls en les inversions publiques i fa befa de les promeses sobre l’equiparament de les inversions estatals a la mitjana. Però el PP ho té difícil per poder presentar alternatives vàlides en el debat sobre els pressuposts. El mirall de la passada legislatura – tot i les sobrevalorades infraestructures que es construïren- no és el més adient com per fer comparatives, de la mateixa manera que qui ha donat suport incondicional al desenvolupisme econòmic no es pot presentar, ara com a valedor de l’equilibri. Les contradiccions són patents, però per això mateix hom espera el debat dels pressuposts amb enorme interès. Ja sabem que el Govern no té més remei que reduir despeses, però allò que els ciutadans volen saber són les propostes sobre com s’han d’estrènyer ells, els contribuents, el cinturó. I, sobretot, si tots s’ho estrenyeran de la mateixa manera.

Per no travelar amb la mateixa pedra

2009-10-21T11:09:00.004+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 19 d'Octubre de 2009

Després del trist espectacle protagonitzat per UM, però perfectament secundat pels altres socis de Govern, la pregunta que es fan els ciutadans és: d’ara en endavant, què cal fer per no travelar amb la mateixa pedra? Un cop més s’ha comprovat la llunyania que hi ha entre allò que fa Unió Mallorquina i allò que representa i les dificultats que això suposa per a una esquerra dividida, mancada de vots i incapaç de posar en valor un programa comú. A principi de legislatura hom volgué ressuscitar el Pacte de Progrés i donar una nova oportunitat al centre esquerra. Després d’una legislatura que es caracteritzà per un desenvolupisme suïcida i la corrupció era l’hora de l’acció social i del medi ambient, per garantir a tots els illencs una qualitat de vida real i no només estadística. Però tots sabem com ha anat el nou pacte: UM no se n’ha alliberat de les denuncies per corrupció i les picabaralles internes han sovintejat fins arribar a l’extrem insostenibles.

A la fira de la llampuga, Anmtich i Armengol pactaren amb UM

Tot plegat, els socis del Pacte diuen ara que la crisi els ha servit per cohesionar-se més i donar un nou impuls a les institucions on governen. Han volgut posar en marxa allò de que no hi ha mal que no vengui bé. Els dubtes són molts – com queda demostrat a Pollença i Campos - però no queda més remei que confiar i posar-se a treballar sense excuses que valguin. La situació és complicada. Amb l’any i mig que resta de legislatura s’haurà de fer la feina que no s’ha fet en quatre per arribar a les urnes en disposició de passar comptes amb l’electorat. Però per això s’haurà de seguir negociant de valent . La primera cita és ara tot d’una, el novembre amb l’aprovació definitiva del pla sectorial de carreteres i el desembre amb el Pla Territorial, la prova de foc per saber si rere l’apropament de posicions hi ha quelcom més que la defensa d’uns interessos concrets. S’ha d’aprovar un PTM sense donar peu a cap sospita de corrupció.
Endemés del PTM, s’han d’engegar les obres incloses en el pla de carreteres, convenientment adequat a les necessitat reals de la societat illenca i no a la conveniència de l’especulació. S’han de donar passes definitives cap a la reforma del model productiu, potenciar la rehabilitació de zones turístiques i adequar l’oferta a la demanda potencial sense caure en el parany de fer-la créixer per raons exclusivament immobiliàries. I tot això sense perdre de vista les infraestructures educatives i sanitaris, així com donar l’empenta que pertoca a la innovació, per crear llocs de feina a nous sectors que compensin la pèrdua registrada a la construcció. En definitiva, fer realitat els pactes signats entre el Govern i els agents socials no només per sortir de la crisi econòmica actual sinó per seguir essent competitius en el futur.
Què ho pot impedir? Doncs, una nova travelada que trenqui el Pacte o, pitjor encara, que l’immobilitzi, com sembla que ha passat aquests darrers anys. El Govern, i els consells, necessiten una fulla de ruta precisa respecte al port a on volen arribar, la qual cosa no és possible sense un equip de govern de veres cohesionat i al marge dels interessos partidistes. El pactes són imprescindibles a les nostres illes, però solen acabar sent inviables justament per no tenir clar el port d’arribada. En aquest context és just que hom es demani sobre el paper que ha de jugar UM – la peça clau del trencaclosques - sobre si vol arribar a qualque lloc concret o limitar-se a un paper de frontissa i de lobby per a la compra i venda d’influències. Tots els partits necessiten clarificar-se i unir-se en projectes comuns enlloc de dividir forces o capficar-se en bregues internes pel poder. Si no es lleven aquestes pedres del camí la travelada és inevitable.

Agents i víctimes del canvi climàtic

2009-10-13T20:00:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 12 d'Octubre de 2009

Un estudi de la UIB, finançat per la conselleria de Medi Ambient, que fou presentat la setmana passada, confirma allò que tots creim saber per experiència pròpia: que augmenta la temperatura mitjana, amb estius cada cop més calorosos i la pràctica desaparició de primaveres i tardors. És a dir, que ens estam tropicalitzant. I que cada cop són més freqüents els fenòmens meteorològics extrems, com els caps de fibló – sempre n’hi ha hagut, però no tants com els darrers anys – o pluges torrencials. Precisament, en relació a les pluges, és en allò que molts ens equivocam. Pensam que plou més que abans, perquè no estam avesats a l’aigua de bombolla, però no és cert. Les estadístiques demostren que la pluviometria és menor, que hi ha manco dies de pluja i manco quantitat d’aigua caiguda del cel, però que quan cau ho fa a poalades

Doble arc de Sant Mari sobre cel gris de Ciutat

Més o manco és el que passa a tot el món. La meteorologia s’ha destrempat a tot arreu. Les noticies sobre desastres naturals, des d’inundacions a huracans, terratrèmols i tsunamis ocupen espais preferents a tots els mitjans de comunicació. També la predicció del temps. Quan la televisió s’ocupa de qüestions climatològiques els índexs d’audiència es disparen. La meteorologia ha avançat molt i s’ha fet prou precisa, la qual cosa fa que les successives alarmes davant probables pluges fortes, ventades o les periòdiques onades de fred i calor tenguin un seguiment que sobrepassa les no menys freqüents picabaralles polítiques. Hi ha, podem dir, una creixent conscienciació respecte del clima i les seves oscil•lacions, però ¿vol dir això que hi hagi una consciencia clara sobre el fenomen del canvi climàtic, de les mesures que cal aplicar per impedir el seu avanç o, si més no, per pal•liar-ne les conseqüències?
L’estudi realitzat pels professors Romero i Homar del grup de meteorologia de la UIB, demostra que la temperatura de les Illes ha augmentat des dels anys setanta ençà a raó de 0’4 graus cada dècada i que, a més a més, cada cop hi ha més nits tropicals, aquelles en que es sobrepassa una mitjana de vint graus. Aquests són els efectes immediats, els que hom ja pot percebre, d’un canvi climàtic que ja ningú no discuteix - fins i tot la Casablanca o Pequín ja ho reconeixen – i que encara no ha mostrat, entre nosaltres, el seu pitjor rostre. L’augment del nivell de la mar, per exemple, que obliga ja a prendre mesures per impedir que platges o passejos marítims no es submergeixin i facin malbé una costa excessivament urbanitzada.
L’estudi de la UIB ens situa davant el mirall d’un canvi climàtic que ja es constatable i que es degrada cada cop més. És un d’aquests estudis la divulgació del qual és convenient per conscienciar dels perills que comporta mantenir uns hàbits de consum o una manera de viure que afavoreix les emissions de gasos que trastoquen el clima. És un fenomen universal, que requereix tant la intervenció de les grans potencies, com la de les institucions més properes i de cadascú de nosaltres. Quan ens seiem davant el televisió o fullejam els periòdics, on es mostren els afectes devastadors del canvi climàtic, ja no es podem permetre els luxe de ser simples espectadors. Volguem o no som agents provocadors alhora que posibles víctimes .

UM, ÉS NECESSÀRIA?

2009-10-05T09:09:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 5 d'Octubre de 2009

UM, la necessitam? És necessària per a la política mallorquina? La pregunta no és fàcil de contestar. Malvista i menyspreada a parts iguals per la dreta i l’esquerra, és lògic demanar-se quin és el seu paper més enllà de ser inevitable parella de ball a qualsevol coalició o pacte de govern. Teòricament és un partit nacionalista de centre dreta, amb un cert mimetisme respecte a allò que representen Convergència Democràtica de Catalunya o el Partit Nacionalista Basc, però sense la força d’aquests ni la seva tradició. De fet, gairebé no té antecedents. Per l’espai que ocupa podria ser hereva del regionalisme i mallorquinisme del segle XIX i primeries del XX, però aquests corrents de pensament no són a les seves arrels sinó que cal cercar-les en la desfeta de la UCD. Més que una llar per al nacionalisme, Unió Mallorquina va ser, des del principi, un refugi per als sobrevivents del centre que no volgueren o no pogueren integrar-se en Alianza Popular ( ara PP) que es convertí en la força hegemònica de la dreta.

UM trenca el Pacte ( foto UM)

Per a la dreta, UM ha estat sempre una pedra dins la sabata, mentre que per a l’esquerra – quan ha pogut governar – un aliat incòmode, una barrera infranquejable per a les polítiques més socials i, per tant, una font de descontent i desmobilització per a tots els progressistes. En contades vegades, però, també ha exercit com a factor de moderació, tant per uns com pels altres, la qual cosa forma part del seu haver. No obstant, el fet de ser la frontissa permanent li ha donat un suplement de poder molt per sobre de la seva representació electoral, un sobrepoder que, via xarxa clientelar, convertí el partit en quelcom parescut a una gestoria política. UM, més que un partit, ha estat un lobby, la qual cosa explicaria determinats comportament i l’existència de casos com Son Oms o Can Domenge.
Precisament, la darrera crisi – el trencament del Pacte de Govern – que ha deixat socialistes i Bloc en minoria en el Consell de Mallorca, obeeix essencialment a que la Justícia ha posat a la picota la xarxa clientelar d’UM , és a dir a aquells que fins ara, des del poder que administrava el partit, havien mogut els fils a la seva conveniència. A UM – com també passa al PP a gran escala – es senten víctimes d’una conspiració, però enlloc de prioritzar la neteja de les seves estructures internes s’estimen més tancar-se dins la pròpia closca per protegir-se. Un acte de defensa, pot ser justificable des del punt de vista polític, però que impedeix el mínim anàlisi de futur i, per tant, la possibilitat de sortir del laberint en que ara es troba.
La sort o la dissort d’UM és que, matemàticament, segueix sent necessària per a qualsevol coalició o pacte post electoral. Ho ha estat fins ara i res no fa pensar que la situació barati en el futur. La qüestió és, doncs, si també és necessària socialment o si, per contra, faria bé en tirar la tovallola. Les constants al•lusions de Flaquer a favor d’un suposat projecte de país perden sentit cada cop que es prioritza la xarxa clientelar. La imatge que una major part de l’opinió pública s’ha format d’UM és, precisament, aquesta: la d’un partit que no distingeix entre els negocis i la política. I no obstant, hom és conscient de que en aquest formació hi conviu un corrent nacionalista que sí té una idea prou clara de país. En aquest sentit, la presencia d’un partit nacionalista al centre del ventall polític de les Illes seria d’allò més convenient, sempre i quan, però, els pactes que signi ho siguin amb clau nacionalista, de país, i no per defensar interessos de grup o privats.

El gas ja és aquí

2009-09-28T11:21:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 28 de Setembre de 2009

El gas natural ja és aquí. La setmana passada s’obrí la clau de la canonada que des de Dènia ho transporta fins a Sant Joan de Déu, la qual cosa suposa la fi de l’aïllament energètic de Mallorca. Hi ha motius per a celebrar-lo? N’hi ha, però també motius per a la reflexió sobre un present que hagués pogut ser més sostenible i que no ho és. Endemés del territori – que és l’element més limitador de tots – temps enrere hi havia dues barreres que condicionaven el model de desenvolupament engegat en els anys seixanta del segle passat: l’aigua i l’energia. Era evident que a l’illa no hi havia més aigua dolça que la de pluja i que, d’altra banda, l’únic recus energètic propi ( a part de les energies renovables ) era el lignit. Una circumstància que dividí la societat en dos corrents de pensament, la dels que confiaven en solucions tecnològiques per vèncer la natura i l’ecologista, que defensa la supremacia dels equilibris naturals

La consellera d'Indústria volta la clau de pas

No cal dir que a Mallorca la corrent majoritària ha estat fins ara la tecnològica. La que, finalment, confià en les potabilitzadores d’aigua de mar per pal•liar els dèficits de pluja o, més ben dit, els increments de consum causat per l’augment poblacional, el turisme i el reguiu intensiu. Però hom sap que, finalment, la natura passa factura dels desequilibris, com ha quedat palès un cop més a Nova York, on els principals líders del món han mostrat la seva preocupació davant el canvi climàtic i la proliferació de desastres naturals. I en aquest sentit, hom reconeix que Mallorca s’ha sobre dimensionat. I que no n’hi ha prou amb soluciones tecnològiques si no van agombolades amb politiques de consum més assenyat. Així, superada la barrera de l’aigua, a costa d’incrementar el consum energètic, aquest era el següent front de batalla.
Un cop més desenvolupistes i ecologistes s’enfrontaren. Les energies renovables no són encara a l’abast de tothom i els lignits, que ens els anys setanta ressuscitaren com alternativa a la crisis del petroli, havien deixat de ser una solució mediambientalment acceptable. Hi havia dues sortides possibles: el gasoducte submarí o l’enllaç elèctric igualment submarí. El gas natural representava el canvi d’un combustible molt contaminant, com el carbó o el gasoil per un altre més net. I, a més a més, el gasoducte només suprimia la barrera del transport, però no la producció d’electricitat. Però un cop més els desenvolupistes no es conformaren i decidiren que a sobre de les canonades de gas també era necessari el cable elèctric, amb el qual – ara ja sí – hauran desaparegut tots els límits imaginables.
Tots excepte un: el territori. És el més condicionant de tots, però sobre el que hi ha manco control possible. De fet, l’únic control és el polític mitjançant l’ordenació territorial i ja sabem el que pot passar si un cop superada la crisi econòmica hom decideix tornar a apitxar l’accelerador urbanístic. N’hi ha prou amb posar a les urnes la papereta equivocada, la qual cosa és probable ateses les necessitats de trobar feina de milers de treballadors que l’han perduda els darrers anys i la tradicional demagògica d’aquells la fortuna dels quals depèn del consum del territori. L’arribada del gas natural supera una barrera, però ho fa de manera prou més raonable que no el cable elèctric que implicarà barra lliure per al consum energètic. Per això, un cop eliminades les barreres naturals només cal esperar que el seny s’imposi i que les lleis urbanístiques evitin nous “booms” desenvolupistes. Si no volem que la societat mallorquina s’ofegui en un territori limitat com Mallorca.

Tren, taxis i bicicletes

2009-09-21T18:15:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Setembre de 2009

És si més no curiós que la Setmana Europea de Mobilitat hagi coincidit amb dos debats prou vius sobre temes tan important per al futur de la mobilitat a Palma i la Part Forana com són l’extensió dels ferrocarrils o la implantació dels carrils bici a Ciutat. Els dos plans pretenen, o així ho defensen els organismes que els han projectat, racionalitzar les comunicacions interiors, potenciant el transport públic i fent ús, sempre que sigui possible, de vehicles no contaminants. Sorprenentment, però, tant els projectes ferroviaris com els carrils bici –especialment el de les Avingudes – s’han trobat amb una oposició superior a la que previsiblement era d’esperar. Hom ja comptava amb l’enfrontament del sector que s’ enyora del desenvolupisme passat. Però, per què UM s’enfronta al tren? Per què els taxistes s’han declarat enemics de les bicicletes?

Així serà el tren tram de Manacor

Fins ara UM, com a partit forà que és, s’havia mostrat a favor del tren i contrari a les macro autopistes, tot i que a la passada legislatura donà suport al desevolupisme del PP, i això feia pensar que a l’actual període afavoria l’expansió del ferrocarril com a alternativa per a un transport prou més sostenible que el cotxe. Però no ha estat així. A Alcúdia, amb batle d’UM, s’ha mostrat tan intransigent que s’ho ha jugat a tot o res, amb el resultats de veure com l’eix ferroviària central – una peça clau per a un racional sistema de comunicació illenc – s’ajornava indefinidament. I d’altra banda, a Manacor, els uemites han fet costat al batle de PP oposant-se a que l’anomenat tren-tram travessi la ciutat. Per què?
Hom pot ser partidari de perllongar el tren des de Manacor a Artà i no de transformar-lo en un tramvia que, endemés, travessa la ciutat. Les dues alternatives són vàlides, però sembla evident que la projectada des de la conselleria de Mobilitat defensa millor els interessos de Manacor, tot i que el seu ajuntament i UM no ho vegin així. El tren-tram, lluny de ser un obstacle per a la ciutat, n’amplia les seves possibilitats de comunicació, amb més parades i amb la possibilitat de convertir-se en un eix comarcal. Amb el tramvia, Manacor accentua la seva indiscutible capitalitat del Llevant. Si els manacorins, que en el passat han donat bones proves del seu dinamisme, coneguessin el projecte i no la informació manipulada que s’ha fet córrer, passarien de ser contraris a defensar-lo aferrissadament.
Igualment, sembla incomprensible l’actitud del sector majoritaris del taxi, a Palma – amb la única excepció de Radio-Taxi – que amenaça amb concentrar-se a Cort per protestar contra el carril bici de les Avingudes. No és comprensible perquè si qualcú surt beneficiat de les restriccions al cotxe privat – busos i taxis hi tenen reservat el seu propi carril – són els taxistes. L’ajuntament de Palma potencia el transport públic, inclòs el taxi, enfront del privat, però les patronals del taxi enlloc de reaccionar a favor s’hi oposen. No només això sinó que no es cansen de repetir que cal que la Sala rescati llicències per retirar taxis del carrer. En sobren de taxis? Des del punt de vista del ciutadà és evident que no. Fins i tot, hom creu que si s’aconseguís rebaixar el volum de trànsit de ciutat i els taxistes corresponguessin amb un bon servei– professionalitat i unes tarifes adequades a la demanda – tal volta en farien falta més i tot.
Tot fa pensar que determinats col•lectius s’aturen en el passat i no pensen en el que serà més convenient en el futur. A una ciutat-illa com la nostra, desenvolupar xarxes de transport alternatives és una exigència no només per a la sostenibilitat mediambiental sinó per a mantenir la qualitat de vida que fins ara n’era la característica principal.

El 9-9-9

2009-09-14T14:00:00.000+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Setembre de 2009

Puntual como un rellotge, dia 9 del mes 9 de l’any 9 va néixer en Teo, el meu segon net. Dos dies abans que na Nila, la seva germana gran, anàs a escola per primer cop. És, doncs, una data important que, curiosament – dissortadament?- coincidí amb el dia en que el CRE – el Centre de Recerca Econòmica – oficialitzava un fet històric: el que les illes Balears deixassin de ser una comunitat rica i, per primera vegada a les darreres dècades se situassin, en renta per càpita, per davall de la mitjana estatal. No era la única mala noticia de la jornada, amb una crònica negra ben farcida d’esdeveniments. Corren mal temps, de manera que el director del centre, com a bon economista, volgué exercir d’endevinaire i anuncià un futur ple de turbulències, És a dir que ne té un remei conegut, la qual cosa pot provocar conflictes socials fins ara mai no coneguts a ca nostra. És això el que espera als meus nets?

Nila i Teo

La resposta és immediata. Cal que no es pleguem de mans. Encara hi som a temps. Estic segur que els lectors em perdonaran que utilitzi la primera persona en aquest article, en contra del que tenc per costum, però he trobat que el naixement d’un net o el començament de l’escola d’una neta, així com les circumstàncies que envolten aquests esdeveniments, s’ho pagava. Endemés, en realitat, no parl per mi, en primera persona, sinó per ells o sigui en tercera persona. Serà a ells que correspondrà escriure el futur que avui se’ns presenta ple d’incerteses després d’haver venut territori i identitat per un plat de llenties. On queden els anys de la prosperitat? No tot està perdut, però és evident que la Mallorca dels nostres nets haurà de ser, si volem que sigui qualque cosa, ben diferent a la que hem deixat en mans dels fills. Tres generacions han bastat per desfer un patrimoni – una manera de ser, de viure, de parlar i de fer front al món – que venia de segles enrere.
Per sort o per dissort, la Mallorca dels nostres nets – la Mallorca que ha obert i tancarà el segle XXI - és una societat intercultural, multiètnica i terriblement competitiva. I és en ella on els que s’acaben d’incorporar a la vida hauran de cercar la seva pròpia llar o marxar a fora. Hauran de refer molt de camí. Però és evident que no ho podran fer tots sols i que és a les generacions adultes, ara mateix, que correspon obrir les primeres barreres del futur, reconeixent els errors començos. En Teo, nascut el 9-9-9 en té prou, per ara, obrint els ulls a la vida per primer cop i la seva germana, na Nila, per jugar amb altres infants, cosa que gairebé no havia pogut fer fins ara. La seva societat no serà com la nostra. Els seus valors pot ser que tampoc, però no necessàriament pitjors. Conviure amb una certa dosi d’adversitat ajuda a la solidaritat i pot ser que la Mallorca del futur sigui més solidària que cap altra anterior.
Presumíem d’haver allunyat la pobresa de les nostres llars. Presumíem d’haver convertit l’illa en un paradís. Però el somni s’ha esvaït. El paradís es quelcom ben diferent. Les darreres dades econòmiques i socials conegudes són el mirall que reflecteix una realitat mai no imaginada. O, si més no, una realitat que ens iguala amb la resta del món. No obstant, encara hi som a temps de refer el camí. Un camí que hauran de recórrer els actors d’una nova historia que comença, puntual com un rellotge, des d’ara mateix, des del moment – el dia 9 del 9 de l’any 9 - en que neix una nova vida. La història mai no es repeteix o, si més no, els protagonistes són uns altres: són els nostres nets. Nosaltres ja hem escrit la nostra.

El raor, factor d'equilibri

2009-09-07T10:46:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Septembre de 2009

La pesca del raor és tot un plaer pels aficionats a aquest art, la tradició del qual es remunta al llarg de la història d’unes illes que idolatren aquest petit peix. No de bades, el plaer de pescar-lo només és equivalent al plaer de menjar-se’l. Ben fregit i sense farina, con bé reconeixen els receptaris de cuina mallorquina i mana la tradició. El raor era el plat casolà per excel•lència de l’estiu a totes les llars que tenien un llaüt a l’abast, de la mateixa manera que la llampuga ho era de la tardor. Però ja no és així. Raors i llampugues coincideixen a les llotges disputant –se la primacia. I és que la veda del raor, que s’aixecà la setmana passada, ha ajornat la seva pesca fins al setembre. Motiu: la necessitat biològica de preservar l’espècie per fer que els nostres fills i nets gaudeixen del mateix plaer que els nostres avantpassats.

Raors a punt d'anar a taula

No va ser fins el 1999 que s’establí la primera veda del raor. Estudis iniciats tres anys abans demostraven com any rere any disminuïen les captures i com cada cop la mesura d’aquestes era més reduïda. La causa no era altra que la sobreexplotació i el fet de que es començàs a pescar el mesos de maig i juliol en plena època de cria. La primera restricció limità la pesca a partir del 1 d’agost, però en successives ampliacions l’autorització s’ha anat ajornat fins a l’1 de setembre. No cal dir que, com sempre passa, la primera veda va ser rebuda amb protestes pels aficionats poc informats, tot i que amb el pas del temps la major part s’ha rendit a la evidència. Pot ser no es pesca massa més, però la talla dels raors ha augmentat prop de dos centímetres, la qual cosa prova inequívocament de que el raor ha deixat de ser en perill.
El problema de fons del raor i, en general de tota la pesa, és la sobreexplotació, tant la professional como l’esportiva. N’ hi ha prou veient les pesqueres atapeïdes de barques. Per això les vedes o les reserves marines han acabat sent acceptades per tothom. S’ha comprés que la mar urgeix restablir els equilibris que ha anat perdent a mesura que la tecnologia - que també ha arribat a les petites o no tan petites embarcacions de lleure – ha intensificat l’esforç pesquer. Les reserves marines són en perill a tot el món i d’aquí que sigui necessari establir mesures protectores. L’ampliació de la veda del raor és, d’alguna forma, part de la contribució balear al manteniment de l’ecosistema marí.
L’equilibri és imprescindible. Però dissortadament no sempre s’entén així. A la mar s’han pogut establir una norma que, més o menys, s’ha acceptat i es compleix, però no passa el mateix terra endins i, sobretot, a la costa. La societat mallorquina presenta cada cop més mancances i més desequilibris, socials i culturals alhora que permet una crisi mediambiental sense precedents. Uns desequilibris que no es compondran a través de vedes, l’encert de les quals es biològicament demostrable. Si abandonam la biologia i entram en la sociologia, llavors comprovarem que recompondre els equilibris no és ni molt manco tant senzills. I obstant, qualque remei s’hi ha de trobar.. El raor és un símbol i ho continuarà sent gràcies a les mesures restrictives que s’han pres. Tot un exemple a seguir.

Societat mileurista

2009-08-31T11:33:00.001+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 31 d'Agost de 2009

Les estadístiques són reveladores: la societat mallorquina és una societat mileurista, és a dir de baixos ingressos familiars que contrasten amb la renta per càpita, que tot i haver alentit el seu creixement continua per sobre la mitjana estatal. De fet, les illes són per sobre el salari mitjà, la qual cosa no lleva que set de cada deu treballadors cobrin manco de 1.100 euros mensuals. Un sou que no permet massa alegries, sobretot si hom ha de fer front el pagament d’una hipoteca o, fins i tot, un lloguer, endemés de factures d’escola, roba i cotxe. Aquesta estadística, segons la qual només una tercera part dels illencs gaudeixen d’un nivell de vida confortable, es fonamenta en dades oficial elaborades per tècnics del ministeri d’Hisenda. És, doncs, una font fiable, que xifra a Balears l’existència de 466.242 mileuristes. Ni més ni pus. Tot i que ara pot ser n’hagi augmentat el nombre perquè les dades són de 2007, quan la crisi encara semblava llunyana i les coes de l’atur eren més reduïdes.

Temps d'ofertes i llesques primes

Aquesta és el la qüestió: el personal mileurista – amb ingressos inferiors als 13.000 euros anuals – és la nota predominant en un mercat laboral caracteritzat per la demanda de mà d’obra escassament especialitzada. Un mercat intensiu que obliga a emprar molts treballadors per obtenir el rendiment que, en altres activitats, s’obté amb molt manco llocs de feina. La situació té quelcom de positiu, perquè fins ara havia estat molt fàcil trobar feina, però els possibles beneficis es dilueixen en considerar la relativament minsa contribució dels mileuristes a l’Hisenda pública. Sobretot si ho comparam amb la demanda de serveis socials que requereix l’increment de població. I d’altra banda, aquesta situació té una incidència clara sobre l’economia domèstica. Cada cop hi ha més famílies que no arriben a final de mes o que, simplement, s’han quedat sense ingressos. Una situació dramàtica a nivell personal i també des d’una perspectiva general, perquè la manca de doblers redueix el consum intern i lastra la sortida de la crisi.
El ser una societat mileurista fa que l’economia sigui com el lluç que es mossega la coa, sense solució a curt termini i amb una complicadíssima sortida de futur. Implica la necessitat d’un nou canvi estructural a una societat que al llarg de la historia n’ha fet molts, però que a hores d’ara sembla ancorada en una mar d’incerteses. El canvi esdevé una qüestió teòrica o de poc pes en les previsions immediates, atès que si be l’economia illenca disposa ja d’un sector punter en tecnologies de la comunicació i serveis avançats, és molt lluny de tenir la massa crítica suficient per ser una alternativa al model de creixement actual. Escassa inversió empresarial en innovació i una més escassa formació professional per part d’un mercat laboral poc exigent. En realitat, el caràcter mileurista de la societat mallorquina respon perfectament al fet de que l’illa sigui capdavantera amb fracàs escolar i coera amb població universitària.
Salaris baixos, pensions encara més baixes – que es corresponen amb la baixa cotització a la Seguretat Social i a l’alt índex de treballadors fixes discontinus o de temporada – que són comparables amb les comunitats teòricament manco afavorides, com Extremadura o Galícia, però amb la diferència del cost de la vida, que aquí és notablement superior. També amb això som una comunitat mileurista, que no ha sabut aprofitar les èpoques d’esplendor per fer els canvis estructurals que pertocava i que ara es troba amb una població molt més nombrosa y molt manco formada del que seria desitjable. En aquest sentit, els baixos ingressos d’un alt percentatge de població no és el pitjor problema. El problema és que cada cop hi ha manco recursos que repartir i que, amb la perspectiva que ens espera aquesta mateixa tardor, fins i tot els mileuristes es podran considerar afortunats per, si més no, tenir un cinturó que poder estrènyer.

Son Gotleu davant el mirall

2009-08-27T11:28:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 24 d'Agost de 2009

No fa gaire els ciutadans de Palma es veren sorpresos per una brega multitudinària entre musulmans i la policia local, quan aquesta intentà entrar a la mesquita de Pere Garau encalçant dos joves sospitosos de robatori. Només la mediació dels responsables municipals va fer que es desconvocàs una manifestació que, sens dubta, hagués alarmat encara més a una població que, progressivament – a mesura que avança la crisi – considera la immigració com un perill per a la convivència. ¿ De veres ho és? Des de la defensa dels drets humans ho hem de negar taxativament, però la realitat s’imposa i aquesta ens diu que, cada cop més, la xenofòbia guanya terreny. Fets com els que succeïren a Son Gotleu la setmana passada ens ho demostren. El barri, el que té el major índex de població estrangera de la ciutat, es convertí en el camp de batalla entre dos col•lectius: gitanos i subsaharians s’enfrontaren amb el resultats de quatre ferits, tres dels quals a ganivetades. La sort, de moment, per a la “societat benestant” fou que els fets ocorregueren a un gueto, un barri que pocs mallorquins transiten. De fet, ningú que no estigui forçat a viure-hi, mai no hi va de visita.

Son Gotleu, dia D. Foto DM (Manu Mielniezuk)

Son Gotleu va sorgir a les primeries dels anys setanta, en ple primer “boom” turístic, sobre terrenys d’una antiga possessió, el nom de la qual esdevingué amb el pas del temps un topònim maleït, un sinònim de degradació urbana i social. De tot d’una va ser un barri conflictiu, tot i que l’esforç de les primeres associacions de veïns i el restabliment de la democràcia contribuïssin a millorar-ne les condicions de vida. Però era un barri condemnat, que s’ha convertit en refugi d’immigrants sense cap altre lloc on establir-se. Per entendre el problema n’hi ha prou amb una dada: al barri hi viuen unes nou mil persones, de les quals devers quatre mil son estrangeres ( 3.300 no comunitàries), la qual cosa – amb un 38 per cent del total – el converteix amb la zona de major concentració d’immigrants. I, endemés – tot sigui dit sense cap ànim discriminatori – la meitat d’aquest percentatge són africans de color, un col•lectiu que ocupa un dels darrers graons a l’actual escala social de Mallorca, si més no a un nivell molt semblant als dels gitanos.
No és estrany, doncs, que Son Gotleu – amb un percentatge d’atur, de pobresa i de sense papers molt per sobre de la mitjana de Palma – sigui un focus permanent de conflictivitat. Els narcotraficants y delinqüents de tot tipus s’hi troben més protegits que a cap altra banda, alhora que, però n’impedeixen una normal convivència. Son Gotleu s’ha convertit en un autèntic gueto. Un mirall de cap a on evolucionen altres barris de característiques similars i sense que per ara els serveis socials de Palma es vegin en cor d’aturar el procés de degradació. A Son Gotleu hi ha els habitatges més barats i els comerços, els que sobreviuen, s’han adaptat a la demanda d’una població amb escassos recursos econòmics. Tot és aquí magre. Encara que, fet i fet, no parlam d’un únic barri, sinó de varis. D’una zona compartida per comunitats diverses, que corresponen a les successives onades immigratòries: per una part els mallorquins i forasters que hi han envellit i no n’han trobat la sortida. Per l’altre: gitanos, negres, llatinoamericans, àrabs, búlgars i romanesos. Comunitats que competeixen per un mateix l’espai i per la supervivència.
La temporada turística és a punt d’acabar. Els treball serà cada cop més escàs i les possibilitats de conflicte social cada pic mes reals. Les condicions de vida de Son Gotleu són un tumor que pot expandir-se per la resta de la ciutat i fer que la convivència sigui impossible. Els fets de les darreres setmanes no són sinó un primer avís i l’advertència de que cal fer molta feina per pacificar i fer visibles tots els songotleus de Palma. Cada cop són més. Cada pic més aïllats i, per tant, més perillosos per a una societat que, en temps d’opulència, s’ha rentat les mans sobre el destí i les condicions de vida dels nouvinguts.

Tocar fons

2009-08-17T15:35:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 17 de Juliol de 2009

Una setmana i l’altra, les pàgines econòmiques dels diaris són tot un seguir de males notícies. Fa uns dies, per exemple, el col•legi d’aparelladors va fer conèixer el seu periòdic informe de conjuntura d’un sector – el de la construcció i promoció immobiliària – que just abans de la crisis havia arribat a la fita més alta de la seva història. La mala notícia, doncs, era la caiguda en picat de la construcció d’habitatges que, en els sis primers mesos d’enguany, ha passat de visar 6.863 obres a només 748. És a dir: a Mallorca, en aquests moments només, la construcció s’ha reduït una quarta part. I això que el punt de partida és 2008, quan ja hi havia clars símptomes de crisi, i no 2007, any en que la construcció arribà al seu sostre. Durant anys, a Mallorca s’anà construint a un ritme frenètic – amb una mitjana de més de deu mil habitatges per any – i es crearen milers de llocs de feina que, alhora, provocaren un creixement demogràfic sense precedents. Però, de cop, com tots sabem, i d’alguna manera patim, el totxo s’anà en orris: una crisi provinent d’Amèrica va fer que esclatessin totes les bombolles immobiliaris, entre les quals una que s’havia inflat fora mida: la mallorquina.

Grues aturadades

Ara patim les conseqüències. Mentre durà la bonança poques empreses – la majoria petites empreses constructores – feren previsions de futur. La fallida d’algunes grans arrossega les subcontractes, la qual cosa va empènyer cap a les coes de l’atur prop de trenta mil treballadors. Ningú no va fer cas a les alertes. Quan hom parlava de límits al creixement o de contingenciar la construcció, era acusat de boicotejar l’economia. Ecologistes i progressistes hagueren de suportar tota casta de campanyes de desprestigi. Ningú no volia sentir parlar de canvi de model econòmic – quelcom que entrava dins del capítols de les utopies – de manera que la mini crisis de 2003 i 2004 enlloc de fer entrar en raó la societat mallorquina va donar una nova empenta al desenvolupisme. El resultat va ser un increment de l’oferta residencial i l’aparició d’un elevat stock d’habitatges sense vendre. I, sobretot, un atur que, segons l’EPA, sobrepassa amb escreix les cent mil persones.
La insostenibilitat del model es reflecteix perfectament en les estadístiques del aparelladors. El problema, ara mateix, és que hom espera la remuntada de la crisi per tornar a engegar els motors i pitjar l’accelerador, la qual cosa no faria sinó agreujar encara més una crisi social que, prest o tard, farà la seva aparició entre nosaltres, si no s’hi ha instal•lat ja. Ara és el moment de fer previsions i de posar els fonaments perquè mai més no es doni un creixement tan incontrolat com el de la darrera dècada. El problema, però, es que el desequilibris que s’han creat, amb un evident excedent demogràfic té una dificilíssima solució. Mallorca podria tornar a convertir-se en terra d’emigració o, si més no, de reemigració amb el retorn de molts dels nouvinguts. Hom esperava que el sector turístic servís de matalàs per pal•liar la fallida de la construcció, però ara sabem que no hi ha matalàs que valgui.
La única alternativa que es pot permetre la societat mallorquina a partir d’ara és el control sobre el seu creixement, compassant la velocitat a un ritme sostenible socialment i mediambiental. I això comença amb el reconeixement de que s’ha tocat fons, no pel que fa a la crisis econòmic – que tan de bo que sigui així – si no per les possibilitats que confiar en la construcció i l’urbanisme com a remei dels problemes. Malament anirem si es torna a confondre el problema amb el remei i s’impulsen – com va passar a l’anterior legislatura – polítiques ultradesenvolupistes. Tornat a les estadístiques del aparelladors, una dada és prou il•lustrativa: la de Campos. Aquesta municipi és un exemple paradigmàtic de com la permissivitat urbanística municipal combinada amb les politiques del Govern poden tenir efectes perniciosos de cara al futur. Inaugurada l’autopista de Llucmajor, els promotors es llançaren sobre Campos. El resultats, ara per ara, és una caiguda en picat de la construcció – de 107 visats de 2008 s’ha passat enguany a només 9 – i centenar d’habitatges buits. Una vila fantasma. Però, això sí, la falta de previsió ha provocat un dèficit de serveis socials i una evident pèrdua d’identitat.. Un exemple que ben bé es pot estendre a la resta de l’illa.

De ses Voltadores a l'Òpera

2009-08-10T19:33:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 10 d'Agost de 2009
El Palma Arena va néixer destinat a ser una instal•lació modèlica, el pas que, esportivament, Mallorca necessitava cap a la modernitat. Un territori amb tanta anomenada en el ciclisme de pista – amb campions com Timoner o Llaneras, per citar dos dels períodes claus d’aquest esport – havia de tenir un velòdrom de primer nivell, capaç d’acollir uns campionats del món i ser escenari de molts altres esdeveniments esportius i culturals. En definitiva, un edifici emblemàtic del quals tots els mallorquins n’havien de sentir-se orgullosos. Què se n’ha fet d’aquell somni? El Palma Arena, al capdavall, no ha estat sinó la piràmide on roman enterrada tota una època, els quatre anys de la darrera legislatura de Jaume Matas, un faraó que no satisfet amb la tudadissa de doblers públics que foren les seves obres públiques, volia construir-se una gran òpera, la millor del món, capaç d’arraconar la de Sidney i convertir-se en un nova icona mundial. Com si no hi fossin la Seu, les murades, l’Almudaina, sa Llotja, el castell de Bellver o els modestíssim molins del Joquet.

Jaume Matas el dia que estrenà el Palma Arena (foto DM)

Amb les autopistes, Matas acabà de sentenciar un procés que ja és irreversible: la conversió de Mallorca en una única gran àrea metropolitana, una cuitant-illa en la qual els espais naturals són simples reserves urbanes i la foravila una afició cara que seria perfectament prescindible si no fos perquè el turisme exigeix, encara, el paisatge. D’altre banda, el metro, inútil mentre només hi hagi una línia i romangui descoordinat amb la resta del transport públic, va ser un pou sense fons que s’anegà amb les primeres pluges. Precisament, la legislatura Matas, aquella de les realitats i inversions, va ser a punt d’enfonsar les Illes, de deutes i d’una corrupció sense precedents. Alguns dels més renombrats corruptes eren persones de la seva absoluta confiança. Però, què era una petita bestreta sense importància comparat amb la milionada en obres públiques que foren contractades durant el seu mandat?
Tot ho devem a aquella legislatura prodigiosa. Mallorca no tornarà a ser pus mai com era gràcies a la gestió d’un polític que volia ser pragmàtic i de solucions socialdemòcrates, quan només era conseller ( creia fermament amb la iniciativa pública com a revulsiu per a l’economia ) i acabà sent un megalòman. Què si no és un home que somnià una òpera i, dit i fet, l’encarregà a Santiago Calatrava?. La pròpia ubicació era, en el moll vell de Palma – amb competència directa amb la Seu – un desbarat, però què li importaven a l’expresident les ubicacions inadequades? L’exemple ho tenim a l’hospital de Son Espases, on el Tribunal Suprem ha donat la raó a tots els que s’hi oposaven. Quedà d’aquella legislatura qualque projecte, en marxa o sense haver-se executat , lliure de sospita?
Si n’hi ha, deuen ser pocs. Certament el temps de les voltadores, d’aquells estadis rurals que, plens de voluntarisme, poblaren Mallorca fa quaranta o cinquanta anys, ha passat. Avui ja només en queden unes restes, les voltadores de terra han gairebé desaparegut- són pura arqueologia esportiva - i només resten pel rècord aquells revolts consolidats amb ciment. Però, en el fons , quina diferència! El velòdrom del Tirador, a Palma, marcà tota una època. Va ser escenari d’autèntiques epopeies esportives. Però feia anys que es Tirador era obsolet i tancat. S’intentà ressuscitar-lo a Son Moix sense èxit, però al final hom entengué que s’havia de construir un nou velòdrom de veritat. Fou llavors quan hi intervingué la màgia de Matas. Seria, digué, una voltadora tecnològicament perfecta, com mai no s’havia vist a Mallorca i fora Mallorca, emmarcada en un espai polifuncional on fos possible, fins i tot, escenificar òpera, per si un cas el seu projecte amagat no arribava a bon port. Costàs el que fos, no s’hi havia de mirar prim. I no s’hi mirà. Amb el final de tots conegut. El Palma Arena és una realitat, però envoltada de grans sospites. De l’Òpera, per sort, ningú no n’ha tornat a parlar.

Dues societats, dos turismes

2009-08-03T18:29:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 3 d'Agost de 2009

És un fet cada cop més evident que a Mallorca es creuen dues realitats diferents, paral•leles i preocupants, les dues relacionades amb la crisi però alhora, a diferència del que succeeix a l’economia, sense que hom hi vegi cap sortida adient. Tot el contrari. Hom hi veu un deteriorament constant, una capavallada sense destí conegut. Per una part, la creixent bipolarització de la societat mallorquina, entre aquells que continuen gaudint d’un bon estatus social i econòmic, i per l’altre la degradació del turisme, entenent com a tal la constant minva de la despesa turística per càpita, motivada per una evident pèrdua de poder adquisitiu dels visitants. Les dues realitats tenen el mateix origen. Responen a una situació de crisi internacional, però, sobretot, al trencament, per part de la societat illenca, de les més elementals normes d’equilibri social i econòmic. La dràstica caiguda de la construcció no només ens ha deixat onze mil habitatges sense vendre sinó a milers de famílies sense ingressos, una situació que s’agreuja entre els col•lectiu – cada cop més nombrós – d’immigrants. El resultat és la superposició de dues societat en un mateix territori, cadascuna d’elles, però, cercant el seu propi espai, amb les seves xarxes comercials i assistencials. I el que és més important, amb les seves pròpies normes de convivència. Una autosuficient, l’altre – fonamentada en el low cost social – absolutament depenent i cada cop més desquiciada.

Menus per a totes les butxaques

Una situació perfectament traspassable al turisme. Per una part hi ha un turisme de qualitat, que utilitza residències particulars o establiments hotelers superiors i que fuig de la massificació. I per l’altra, un turisme de baix poder adquisitiu, que contracte tot inclòs o redueix les despeses al mínim imprescindible. El problema, tal com succeeix al conjunt de la societat, és que un i altre són cada cop més incompatibles. Una rere l’altra, la major part de les zones turístiques s’han anat massificant, a base d’incrementar l’oferta a baix cost i contractar personal en condicions cada cop més precàries. És una espiral que no duu enlloc o, més ben dit, que amenaça amb provocar una fallida general del model. A hores d’ara, tot i les declaracions d’alguns dirigents hotelers, anunciant que aquest és l’únic turisme possible i que, com a tal, ha de ser benvingut, ja sabem que la situació serà insostenible a més o manco llarg termini.
De moment, però, la bossa de l’opulència. L’altre cara del mercat, i de la societat, continua sobrevivint i, fins i tot, expandint-se. La crisi ha ofert moltes oportunitats per adquirir luxe a preus més reduïts. Alguns s’hi mouen perfectament dins la crisis i d’altres han rebaixat el seu ritme de vida, però els restaurant de plats a trenta o quaranta euros, o botelles de vi a més de cinquanta, segueixen comptant amb prou clientela. El contrast amb les pisares del locals de menú, a preus cada cop més baixos és evident. Hom pot dinar a Mallorca per tres o quatre euros o viure a un hotel a pensió completa per només de trenta euros al dia. L’IPC, índex de preus al consum, continua sent el mateix per a tothom, però de fet hi hauria d’haver, com a mínim, dos ipeces diferents. Un arribaria a xifres similars o superiors a les ciutats més cares del món, mentre que l’altre s’emparellaria amb els països pobres del nostre entorn.
El panorama és clarament diferent al que hom veia fa vint, trenta o quaranta anys. Llavors el turisme de masses era vist com un fenomen socialment anivellador, en tots els sentits. Els immigrants de les primeres fornades tengueren oportunitat d’enriquir-se i d’integrar-se – econòmicament – al mateix ritme d’una societat que havia descobert en els serveis un autèntic manà. De la mateixa manera, el turisme de masses era vist com un fet absolutament democràtic, que posava a l’abast de les classes mitjanes i obreres privilegis abans reservats a una minoria. No era cap miratge. El turisme va ser un dels fenòmens socials – i una de les conquistes de la humanitat – més importants del segle XX. Però, com tot, era essencial mantenir l’equilibri. I l’equilibri s’ha trencat. Les oportunitats dels nous immigrants són cada cop més minses. Les diferències de classes, que hom creien superades, apareixen de bell nou amb més força que mai. I ara ja hi ha classes fins i tot entre els turistes. El mal és que cadascuna de les dues societats s’allunyen cada cop més, de la mateixa manera que el turisme de qualitat s’allunya del turisme al qual ens hem vist abocats.
Aquesta és la realitat amb la qual hem de conviure.

Les lleis tramposes

2009-07-27T16:46:00.002+02:00

Publicat a Diario de Mallorca el 27 de Juliol de 2009

L’exdirector general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot - l’expert triat per Jaume Matas per dirigir l’urbanisme – ha estat condemnat per tercer cop en el cas Andratx. Aquesta vegada per un delicte de negociacions prohibides a funcionaris, per haver assessorat, segons la sentència, a una empresa urbanitzadora que reclamava una indemnització multimilionària al Govern, del qual ell en formava part. Massot, que és el llibertat provisional, suma ja vuit anys de presó en el dos judicis anteriors. Encara en té molts d’altres pendents, però a hores d’ara – tot i que les sentències hagin estan recorregudes – hom té clar con funcionava la clau de l’urbanisme illenc o, si més no, durant la legislatura passada. La dita diu que “feta la llei, feta la trampa”. I així ha estat, les lleis urbanístiques eren ( son ) lleis tramposes, que han afavorit la destrucció de bona part de la costa i zones rurals. En aquest sentit, els judicis pel cas Andratx suposen un punt d’inflació que posa al descobert la connivència dels poder públics amb l’especulació urbanística.

Lleis permisives igual a massificació

Durant dècades , des del poder econòmic, s’ha denunciat una suposada inseguretat jurídica cada cop que des del poder polític s’intentava posar fre a una malifeta urbanística. Però, enfrontats ara a la realitat, hom veu que no eren les lleis proteccionistes la causa de la inseguretat sinó unes lleis que propiciaven l’urbanisme a la carta o que experts urbanístics, com Massot, les puguin interpretar segons millor el convé. No obstant, ara, de cop, algunes associacions empresarials – com l’Associació de Cadenes Hoteleres o Exceltur – s’han adonat que la massificació urbanística, abans considerada el motor econòmic per excel•lència, ha esdevingut un càncer per a la sostenibilitat turística de les Illes. L’excés de construcció no només afecta l’entorn sinó que ha potenciat l’oferta residencial en contra del turisme d’hotel.
De cop, molts dels que durant dècades han propiciat un determinat model de creixement s’han temut que l’enemic era a casa i no en els moviments ecologistes o a l’esquerra. Aquets han denunciat un determinat model de creixement i, quan n’han tengut l’oportunitat, han intentat posar-hi traves per redreçar-lo, però – llevat d’algunes actituds radicals – mai no han tractat de fer fora el turisme. Ens el contrari. Han denunciat els parany que deterioraven la qualitat del turisme i que, de fet, eren l’enemic comú a batre. El problema són les lleis trampa, les que permeten anar en sentit contrari a allò que formulen en el seu preàmbul. Tant és així que, com hem sentit a dir la setmana passada, és hora de fer un front comú per reconvertir el model econòmic illenc en un model socialment i econòmica sostenible.
La setmana passada, arran del Consell de Ministres dedicat al turisme, hom ha sentit parlar de sostenibilitat i de noves inversions per redreçar el model turístic i ajudar tecnològicament les empreses per fer front les noves demandes i formes de comercialització. També mesures per assegurar l’ocupació i pal•liar les noves urgències socials. Hotelers, sindicats, partits polítics i per descomptat els dos executius, el central i el Govern, han dit la seva, proposat mesures renovadores. S’han posat sobre la taula alguns milions d’euros. I no obstant, les principals mesures no són les que requereixen més doblers, sinó aquelles que han de posar ordre sobre el desordre existent. És a dir, llevar paranys perquè ningú no pugui interpretar les lleis a la seva conveniència. D’alguna manera és allò que proposava Arca quan, en un escrit adreçat als poders públics, reclamava mesures per potenciar la preservació del Patrimoni cultural i natural com a autèntics motors de l’activitat turística. La naturalesa i la cultura, en les seves múltiples manifestacions, foren l’eix que impulsà la primera “indústria dels forasters” i, sens dubta, seran el principal motiu d’atracció per als nous turistes.
El model turístic de les Illes, fonamentat en un creixement sense límits de l’oferta, és insostenible. Ja ningú no ho discuteix. Ja no podem créixer indiscriminadament sinó que s’han de cercar noves activitats o activitats complementàries a les ja existents. I tot plegat, amb un model en el qual les lleis deixin de tenir paranys amagats i serveixin exclusivament l’interès general.

Finançament, s'ha fet justícia?

2009-07-23T11:26:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 20 de Juliol de 2009

El conseller d’Economia, Carles Manera, es mostrava prou satisfet després del Consell de Política Fiscal i Financera que enllestí el nou sistema de finançament autonòmic. Pot ser tengués motius per a fer-ho. La negociació ha estat dura i s’ha assolit, segons el Govern, l’objectiu mínim. És a dir, que el finançament per càpita de les Illes Balears no sigui inferior a la mitjana estatal. Amb l’actual sistema, Balears ha estat sotmesa a un tracte injust, que ha suposat uns greus perjudicis per a tots els illencs, mai no quantificats, però dels quals costarà molt recuperar-se. Tant és així que Zapatero no tengué més remei que reconèixer la injustícia. Tothom la reconeixia i, no obstant, per què només en el temps de descompte, quan el nou model ja era pràcticament tancat, es va poder arribar a un acord? En aquest sentit: s’ha fet justícia? Manera i Antich han fet feina de valent, però no n’hi ha abastament per sentir-se satisfet. Si més no, la sensació que hom experimenta després de la batalla és d’una dolçor amarga.

Carles Manera al Consell de Política Econòmica i Fiscal (foto CAIB)

Ho explicaré amb una experiència personal. No fa gaire en feren tastar una xocolata molt especial. El cacau era negre, del millor, i tenia, segurament, un gust ben agradable, amb una dolçor equilibrada que feia justícia al producte. Però els fabricants hi havien volgut afegir un toc diferent, barrejant la peça amb pebre coent. No discutiré les probables virtuts gustatives d’aquest dolç híbrid, però per a mi que el picant, que romania al paladar hores i hores, s’imposava sobre el gust de la xocolata. Així ha passat amb el finançament. El resultat no és dolent del tot. Es probable que Balears, en justícia, hagi de ser solidària amb les comunicats manco afavorides i que, per tant, una situació al bell mig de tot sigui el lloc que correspon. Pot ser una negociació justa ens hauria dut al mateix lloc, però quina necessitat hi havia d’afegir-hi el coent? De posar límits a la negociació?
La Plataforma Cívica, d’ample representació, que donava suport al Govern havia fixar un mínim de 750 milions addicionals, però s’ha donat per satisfeta- de moment - amb uns resultats que, segons Antich, voltegen els 500 . El motiu no és altre que la convicció de que no es podia arribar més enllà. Per a Balears l’objectiu irrenunciable era la mitjana. Tot allò que estigués per davall era innegociable. Però, malgrat els reconeixements d’injustícia, era clar que per a l’administració central , i aquells que la representen, allò que per a uns era mimin, per a ells era el màxim. Balears està condemnada a no ser més que la mitjana. Els alumnes de les nostres escoles poden aspirar a tenir el mateix nombre d’ordinadors que els d’Extremadura, per posar un exemple, però mai a tenir-ne més. És com si en les relacions entre les Illes i la resta de l’Estat hi romangués un regust colonial, coent, segons el qual l’arxipèlag ha de romandre inevitablement sotmès a la Península.
La justícia que se’ns ha fet, si es que se n’ha fet, és mínima i, per tant, necessàriament revocable. El nou model de finançament incorpora un sistema de compensació que, al capdavall, és el que garanteix que el finançament per càpita sigui l’equivalent a la mitjana estatal, perquè d’altre banda els comptes no surten. És una sintema de garantia – que evita o amaga una injustícia històrica – però al mateix temps és un límit, una barrera infranquejable, segons la qual els doblers que ens envia Madrid seguiran essent una donació enlloc de la contraprestació per l’esforç fiscal que fan les Balears i del qual se’n beneficia tot l’Estat. El nou model millora l’anterior, però continua sent imperfecte i injust, la qual cosa obliga a no abaixar la guàrdia i a seguir reivindicant els recursos necessaris per atendre les urgències socials i reconvertir la nostra economia en una economia sostenible.
Divendres que ve Zapatero vendrà a Mallorca per presidir un consell de ministre dedicat exclusivament al turisme. L’haurem d’escoltar. Segur que ens parlarà de solidaritat entre autonomies. Ara, el que fa falta, a curt termini, és com entendre aquesta solidaritat quan es parli de reformes estructurals en un sector, el turisme, que és essencial per a les Illes. Tenint present, és clar, que el turisme aquí ho és tot: no només els hotels i les platges sinó l’entorn social i mediambiental en el qual es mou. Forçosament, dissortadament, n’haurem de seguir parlant de les relacions entre les illes i una administració central incapaç d’entendre que es reivindica quan hom parla d’insularitat.

En temps de rebaixes

2009-07-13T19:40:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 13 de Juliol de 2009

Per encarar el futur hem de ser plenament conscients de que vivim un període de rebaixes, però no d’unes rebaixes conjunturals com les que cada any ens arriben en aquestes dades d’estiu – o a l´hivern – i que permeten els botiguers desfer-se’n dels seus stocks o arrodonir les vendes, sinó d’una necessària rebaixa estructural. L’excessiu predomini de la construcció, i dels seu aliat , l’urbanisme i l’especulació, ja fa estona que ha fet saltar totes les alarmes. El desequilibri causat durant anys d’eufòria picapedrera és el culpable de la major part dels desequilibris socials que avui per avui soportam. Una situació que en enlloc d’anar-se’n corregint s’està agreujant, com acaba de denunciar Greenpeace en el seu darrer informe sobre les amenaces a la costa, on es denuncia que, malgrat la crisi,i a les Illes cada dia s’urbanitzen 1’4 hectàrees cada dia. Les rebaixes haurien d’arribar a aquest sector, però sembla que no ho fan o, si més no, d’una manera tímida i sense cap mena de contrició.

Cala Ferrera, juliol 2009

No és que la construcció no pateixi els efectes de la crisis, que bé que la sofreix, com ens ho demostren les dades de l’INEM. L’increment de l’atur en el sector és un patiment constant. El problema és la dinàmica. Volguem o no, els plans territorials o qualsevol altre element planificació que incideixi sobre el territori actua – fins i tot pot ser que inconscientment - en funció dels paràmetres de desenvolupament assolits abans de la crisi. El pla de carreteres, per exemple, en voler donar solucions als problemes ja existents, no deixar d’ocupar nou territori i, en aquest sentit, d’exercir de dinamitzador dels interessos especulatius. Vint-i-quatre de les actuacions previstes a l’esmentat pla afecten espais protegits, segons l’organització ecologista. No hi ha dubte. Per molt que hom vulgui posar-hi remei és evident que el desenvolupisme no s’elimina fàcilment. És més, els defensors de l’actual model hi confien perquè així, la inèrcia, els permetrà torejar la crisi per recomençar la marxa tan aviat com els vents siguin favorables.
No obstant, això no és possible. Amb les rebaixes, la major part de comerciants actuen d’aquesta manera. Les rebaixes són la vàlvula d’escapament que els permet enllaçar sense stocks una temporada amb la següent. El problema sorgeix quan les rebaixes ho són per liquidació, perquè l’oferta s’ha desmesurat i no hi ha mercat per a tothom. Les rebaixes per liquidació o similars desvirtuen el sistema i poden provocar una fallida en cadena. Molts petits comerciants s’estan descapitalitzant i no troben finançament per comprar el genero que han de vendre la pròxima temporada. Les rebaixes perden així el seu sentit i es converteixen en un parany, l’escapament del qual només seria possible restablint l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Així de fàcil d’explicar i tant difícil de cumplir.
El nostre model de desenvolupament ja fa estona que s’ha mostrat insostenible, com ha quedat demostrat amb la signatures dels pactes signats entre el Govern i els agents socials. Els errors s’han identificat però no s’hi actua en contra, segurament perquè comportaria a curt termini accentuar els desequilibris. Però aquest és un repte de cal afrontar quan més aviat possible. L’actual govern és en condicions de fer-ho – si més no forma part de l’ideari de tots o quasi tots els partits que li donen suport – però les solucions es van retardant i aviat ja serà massa tard. Cal rebaixar un model de desenvolupament fonamentat amb una utilització intensiva de ma d’obra i amb la destrucció territorial fins a un punt on la sostenibilitat a llarg termini hi estigui garantida. I a partir d’aquí trobar noves vies de desenvolupament que permetin recuperar les xifres d’ocupació assolides abans de la crisi. Però, com fer-ho sense un empresariat disposat a seguir per aquest camí i amb un excedent laboral la formació del qual n’impedeix ser el company de viatge?

La crisi de la farina

2009-07-09T18:22:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 6 de Juliol de 2009

Conten que un conegut empresari agrícola mallorquí, carregat d’anys, d’experiència i de fortuna, arrufa el nas cada pic que li parlen de la crisi que patim. Bon coneixedor de crisis passades i de les oportunitats que, malgrat tot, hi ha rere les fallides dels altres, sembla que en aquesta ocasió no hi veu una sortida clara. Tot perquè les vendes de farina han baixat. Un símptoma d’allò més greu. És normal que en èpoques de vaques magres la gent estalvií i gasti manco, però no que ho faci amb el pa, diuen que digué. Per molt primes que es facin les llesques, sembla que mai no havia succeït, llevat pot ser de les grans passes de fam que al llarg de segles han marcat la nostra història, però llavors – en aquells temps de terribles sequeres i males comunicacions - no era que baixessin les vendes si no que no hi havia blat per vendre, que és una cosa ben diferent. Ara, en canvi, hi ha tot el gra que hom vulgui, però la farina roman dins els sacs. No hi ha doblers ni per allò més elemental o, al menys, aquesta era la impressió d’un empresari que mai fins ara no s’havia espantat davant una davallada del PIB o les fileres dels aturats. L’economia fluctua i els espavilats sempre hi guanyen. Sempre ha estat així. Però.. i la farina, què passa amb la farina?

Tal volta tornarà la fam? Tornarem a la postguerra, al temps de l’estraperlo, a la venda clandestina de farina o d’oli? No, no hi tornarem, Pot ser arribaran altres desgràcies però no aquelles. Aquells, al capdavall, eren temps per als negocis. Ara és diferent. Els prestatges són plens de productes que ningú no compra. O això sembla, perquè pot ser que la percepció del nostre empresari no sigui prou correcta. Fa uns dies ho denuncià la patronal dels forners. La vendes a forns i pastisseries tradicionals ha davallat un trenta per cent, la qual cosa ha fet que moltes de les botigues de pa tanquin. Això explicaria perquè no es ven tanta farina com abans, si no fos que, paral•lelament, s’ha incrementat la venda de productes pastissers fabricats a fora i, fins i tot, que estiguem assistint a una proliferació d’expenedories de pa i pastisseria pre congelat. En definitiva, que el nostre empresari té raó, com quasi sempre, però no perquè la gent passi fam – encara que sigui vera que n’hi ha gent i cada pic més que en passa – sinó perquè la farina, els producte més bàsic per a la subsistència, ha estat copejat per la globalització.
El problema, doncs, ara és doble. La farina no es ven perquè molt de pa ja no es fa aquí. Els productes de fora han arribat a les arrels indentitàries. No és broma. Trobar un bon pa mallorquí té avui enormes dificultats. I els que ho venen s’han hagut d’espavilar introduint-hi canvis tecnològics tan elementals, però eficaços, con el llescar-lo automàticament. El pa mallorquí ha de competir amb altres: l’alemany, el gallec, l’andalús…el de motllo, les baguettes. Però aquesta no és la qüestió. Els amants de la tradició o del bon gust sempre trobaran un forn que els ofereixi el producte que cerquen. El problema de bon de veres és a la heterogeneïtat de la societat mallorquina d’avui... La diversificació del mercat es deu a la globalització, però també als canvis experimentats en el paisatge humà i en els gustos importats de fora que desvirtuen els productes autòctons.
La crisi és econòmica, però també identitària. El problema no és que es vengui manco farina o és produeixi més o menys blat sinó el fet evident que la societat ha perdut les seves senyes d’identitat més elementals. Els veïns ja no es reconeixen pel carrer, amb tot allò que comporta de pèrdua de solidaritat i de competitivitat davant altres societat més cohesionades. Tot ho compram a fora. La foravila s’enfonsa i la indústria també. Ja no fabricam quasi res. Ni transforman la farina ni feim sabates o roba per a vestir. Abans hi havia, pot ser, èpoques magres i es patia fam, però era una fam cíclica i, al final, hom seguia endavant perquè tenia més sortides que no ara. Tenia un territori i un futur compartit.
Ara, teòricament, tenim tot el que volem a l’abast de la ma. La crisi de la farina sembla que no preocupa més que al nostre empresari. És clar que la identitat no és en la forma d’un pa, ni sols en el seus ingredients, però en qualsevol cas el sentiment de pertànyer a quelcom és imprescindible perquè una societat funcioni harmònicament. La nostra societat, en ple segle XXI, cada cop té menys que veure amb la del segle passat i això que encara no ens separen ni deu anys. La rondalla de la farina només n’és un símptoma. El fet és que, després de tants canvis, ens consta molt retrobar-nos com a societat, la qual cosa implica haver d’assumir noves senyes d’identitat. Serà necessari fer-ho. De fet, ens serà imprescindible si volem sortir de la crisi amb garanties d’èxit, també econòmiques, i assegurar la convivència.

L'espai televisiu català

2009-06-29T12:37:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 29 de Juny de 2009

L’ apagada analògica que ve i l’inici del regnat de la TDT ha fet que tornàs a ser d’actualitat una qüestió tan vella com la lluita per a la recuperació de les llibertats democràtiques i per la defensa de la nostra identitat lingüística. Les llibertats estan consolidades, tot i que mai no s’hagi d’abaixar la guàrdia, però no passa el mateix amb la normalització lingüística a la qual, sens dubte, hi ha de contribuir que la llengua catalana arribi a tenir una presència normal a la ràdio i la televisió, entenent com a normal que – com a mínim – guardi la mateixa proporció que catalanoparlants hi ha a la nostra societat. Un objectiu que, atès la dura competència comercial existent, i la nul•la predisposició d’algunes de les empreses estatals que tallen el bacallà, esdevé quelcom gairebé impossible. Però per això, per solucionar-ho o, si més no, per pal•liar el problema tenim els mitjans públics. Són precisament les ràdios i les televisions públiques les que poden – i per tant hi estan obligades – a constituir un únic espai català, que reforci i amplií la presència de la nostra llengua a totes les llars del nostres països.

Portal d'IB3

Però, dissortadament, a mesura que passa el temps, sembla que cada cop ens allunyam més d’aquest objectiu. Hom recorda que just mort Franco, la segona cadena de TVE – que feia anys havia començat a fer emissions en català – inicià una fase d’expansió que, un cop creat el centre territorial de Balears, comptà amb el suport d’aquest per descentralitzar la informació i fer-la extensiva, també, a l’àmbit balear. Llavors, la irrupció de TV3 serví d’excusa a la política centralista per reconquerir espais a favor del castellà, com va ser interrompre les connexions del que anomenaven circuït català-balear de televisió. Alguns hi lluitaren, defensant la unitat lingüística, aconseguint èxits parcials, però acabaren per perdre la batalla. I, finalment - sense que mai no s’hagi reconegut del tot la tasca de TVE balears en la normalització lingüística – es creà IB3, un petit monstre que pot acabar, si ningú no hi posa remei, amb l’esperança d’assolir un espai únic de comunicació per a tots els territoris de parla catalana.
Cert és que en els dos anys d’aquesta legislatura s’han corregit alguns dels defectes principals d’IB3, sobretot, els lingüístics. Però no d’altres, que s’han fet ben visibles amb la implantació de la televisió digital terrestre. TV3, que al capdavall va ser el símbol de la normalització es veu ja retallada a les illes a causa d’un afer estrictament comercial. No és la primera vegada que passa. Fa molts, molts anys, poc després que Voltor instal•làs el repetidor de TV3, hom volgué fer-hi desconnexions publicitaris des d’aquí, la qual cosa entrava en competència amb un grup de premsa que aspirava a crear la seva pròpia televisió i que ho denuncià. A València ja s’havien tancat uns quans repetidors, però el delegat de Govern de les Illes, Martín Plasencia, s’estimava més no fer-ho i per això pactà amb el llavors president de l’OCB, Miquel Alenyà, que Voltor no introduiria publicitat i que, a canvi, la guàrdia civil deixaria en pau l’antena.
Aquest pacte permeté que la recepció de TV3 continuàs essent possible, encara que no ho entenguessin així aquells per als quals la introducció publicitària significava una passa endavant. El fet es que TV3 acabà fent-se un espai i un públic a les Illes Balears, evidentment que per la seva qualitat, endemés de per la llengua, fins i tot entre espectadors castellanoparlants. Fins ara. Certament hom continua veient el canal 33 o la TV3 que s’emet internacionalment, però no és el mateix. El problema, a tot això, és que la nostra IB3 continua sense trobar el seu espai. Vol omplir, sense poder-ho fer, l’espai de TV3. Teòricament i política, seria possible, però a la pràctica no. Els pressuposts de la Comunitat Autònoma són el que són, incomparables amb el de la Generalitat, com tampoc no és comparable, publicitàriament, un mercat amb un sostre d’espectadors que no arriba al milió davant un potencial de set o vuit milions.
A Balears és evident que IB3 no ha trobat el seu lloc, la qual cosa no facilita en absolut l’existència del somniat espai únic de comunicació en català. No passa el mateix, per exemple, amb la Televisió de Mallorca, que des d’un punt de vista lingüístic i de servei local és modèlica. Com tampoc passa amb el Centre Territorial de TVE que, tot i el retall dels darrers anys, continua fent el seu camí i gaudint d’ una situació de privilegi dins dels informatius de televisió a totes les Illes. Hom pensa, arran d’aquesta nova realitat, que totes les televisions públiques estan obligades a col•laborar, i per tant a coordinar-se, per assolir el que hauria de ser un objectiu comú i sense que ningú trepitgi ningú. Fent possible, entre d’altres coses, que la recepció integra de TV3 per la TDT no suposi cap entrebanc perquè IB3 sigui la televisió més propera i de servei que tots desitjam i no el pou sense fons que ha arribat a ser.

La cinquena illa

2009-06-22T17:32:00.001+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Juny de 2009

Per la seva extensió, Cabrera – parc nacional des de fa devuit anys - és la cinquena illa i un dels paratges naturals més emblemàtics de tot l’arxipèlag balear. Un símbol per als ecologistes i per a tots els amants de la natura que, administrativament, pertany a l’ajuntament de Palma, tot i que gairebé sempre, ha estat baix la tutela de l’Estat. Expropiada el 1916 per raons militars a la família Feliu – que la volgué colonitzar i construir-hi una vila, que denominaren Vila Cristina - allò que es feia o no a l’illa es decidia a Madrid. Fins just ara. La setmana passada, a la capital del regne, el vicepresident del govern central, Manuel Chaves i el president Antich firmaren la transferència de gestió que fa que Cabrera passi definitivament a mans del govern de les Illes Balears. És el final d’un procés lògic que s’ha torbat més del que hom feia comptes, però que ha arribat, si més no, amb prou mitjans per garantir la continuïtat de la feina de conservació feta fins ara.

Cabrera

No ha estat fàcil protegir Cabrera. En els anys seixanta, una comissió impulsada des del Foment de Turisme de Mallorca, amb el suport del naturalista Félix Rodríguez de la Fuente, s’uní als esforços de l’encara incipient ecologisme illenc per reclamar la preservació de la cinquena illa, en un moment en que el primer “boom” turístic ja havia començat a fer matx a Mallorca. Anys després, el GOB liderà a lluita per impedir que l’exèrcit hi fes practiques de tir, tot i agrair que gràcies a la presencia militar Cabrera s’havia lliurat de ser urbanitzada. Així, fins que el 1988 quan el Parlament Balear pren l’acord de demanar la declaració de parc nacional marítim terrestre enlloc de parc natural, la fórmula elegida per a s’Albufera, una de les altres primeres campanyes ecologistes d’aquells anys, la qual cosa la situava dins de la xarxa estatal de parcs. Un parc nacional garantia més protecció i, sobretot, més doblers, però deixava el comandament en mans de Madrid.
Això va fer que la declaració final, el 1991, no fos rebuda tan satisfactòriament com hom hagués pensat. Fins aleshores , malgrat la presència militar, Cabrera era sota el règim de campi qui vulgui. Les seves costes eren envaïdes de forma descontrolada per embarcacions de tot tipus i hi havia una evident sobreexplotació pesquera. Això va fer que s’establissin normes de control rígides, contra les quals la patronal dels clubs nàutics i molts aficionats a la pesca i navegació aixecaren llur veu de protesta. Una situació que el llavors president Cañellas feu servir per criticar el govern central, afirmant que Cabrera havia deixat de ser dels mallorquins i que, per tant, calia fer tots els possibles per recuperar-la.
La recuperació ha tardat prop de vint anys, però avui ja no hi ha protestes ni d’una part ni de l’altra.. La gestió del parc nacional ha estat unànimement acceptada, entre d’altres coses perquè ha quedat clar que la preservació afavoreix la proliferació de pesca més enllà dels límits del parc. Les úniques critiques venen, en tot cas, de sectors ecologistes que voldrien que Cabrera fos un paradís exclusiu per als naturalistes i no un atractiu turístic. Precisament, la voluntat de compaginar ambdues coses mogué a Jaume Matas, quan era ministre de Medi Ambient a protagonitzar el darrer capítol polèmic d’aquesta història: la construcció d’un Centre d’Interpretació del pac a la Colònia de Sant Jordi que, de passada, sembla que fou aprofitat per promoure una urbanització de luxe al seu costat.
De fet, és aquest Centre el que ha demorat la transferència de la gestió, atès que la seva explotació costa quasi tant com la preservació del parc. Però, com dèiem, finalment s’ha pogut arribar a un acord que dona garanties per a finançar adequadament tant del parc com del centre d’interpretació, amb la qual cosa la cinquena illa serà, des del juliol, un territori més de l’arxipèlag balear. No de fet, que evident ja ho era, sinó de dret, amb totes les benediccions administratives i amb tot allò que comporta de responsabilitat de part del Govern i les institucions illenques per llegar a les futures generacions un territori ben conservat i lliure d’amenaces urbanístiques.

Els altres, els nacionalistes

2009-06-15T12:56:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de juny de 2009

Les eleccions europees han certificat, un cop més, que la política a Balears és cosa de dos, però que aquest bipartidisme és imperfecte perquè, per governar, populars i socialistes necessiten el suport d’altres partits. En aquest cas, de partits nacionalistes, amb la presumible incorporació a partir d’ara d’un nou partit nacionalista espanyolista, la UPyD de Rosa Díaz. És a dir, cara als pròxims comicis autonòmic, el 2011, el llogater del Consolat continuarà sent Antich o un popular, el nom del qual encara és tota una incògnita. Però perquè això sigui així, Antich necessitarà, previsiblement, renovar l’actual pacte de progrés amb UM i el Bloc, dues formacions amb greus problemes interns, mentre que el PP podria intentar ressuscitar el pacte PP-UM o assajar, si els vots ho permetessin, una nova aliança amb UPyD. En tot cas, allò que les europees no permeten és esbrinar quina de les diferents alternatives té, en aquest moments, més possibilitats.

Paperetes per a les europees. Foto El Punt

En altres articles ja s’han analitzat les situacions i estratègies del dos partits capdavanters. Però sí de PP i PSOE costa endevinar el seu futur, manco perspectiva tenim de la resta del ventall polític. El PP és en evident retrocés, però encara porta uns quanta punts d’avantatge al PSOE que, a les autonòmiques, es pot trobar amb el handicap d’un partit, a nivell estatal, retut per la crisis. La qüestió, per tant, és saber com evolucionaran els altres . Els vots del 7J deixen clar que el nacionalisme és imprescindible per qualsevol dels pactes possibles, encara que, d’entrada, el PP – o en el seu cas el PSOE, encara que aquesta opció sembli improbable – haurien de decidir quin tipus del nacionalistes s’estimen més: si el d’UM o el de Rosa Díaz. Una elecció que en el PP es podria decidir simultàniament a l’elecció del substitut o substituta de Rosa Estaràs.
Les batalles internes afecten el PP, però també UM, que s’haurà d’acabar de definir en el pròxim congrés del juliol , sobretot per saber si som davant un partit nacionalista o un lobby de finalitats i interessos canviants. Batalles que afecten igualment a tot el conjunt d’una esquerra nacionalista que un pic més es mostra incapaç d’unir forces, i de rebot a Esquerra Unida, que es mira la feta des del seu obligat aïlladament. Les matemàtiques electorals demostren que el Bloc és gairebé imprescindible perquè l’esquerra nacionalista tengui prou pes en el Parlament, però això no ho entenen ni Esquerra Republicana ni Entesa que s’estimarien més una aliança sense Esquerra Unida i, per tant, estrictament nacionalista. Les eleccions europees han demostrat que ER i Entesa, tots sols, tenen un sostre massa baix per aspirar a tenir representació pròpia i que el cap natural del grup, vulguin o no, continua essent el PSM, l’electoral del qual s’estimà més abstenir-se que no caure en el xantatge.
En definitiva. Les correccions al mapa electoral que han incorporat les europees ens demostren que el nacionalisme és imprescindible i que, en aquest sentit, tant UM com l’esquerra nacionalista hauran de deixar enrere bregues internes i reagrupar forces. Un front estrictament nacionalista no té futur a curt termini, però els nacionalistes, cadascú en la seva àrea, tenen un pes i una influència que no es pot deixar de banda. UM té una cita congressual immediata. Més difícil ho té l’esquerra. El Bloc pot seguir endavant només amb el PSM i EU, però si ER i Entesa no deixen de banda la insolidaritat demostrada a les europees, qui sap si no llevaran els vots, per pocs que semblin, que al capdavall serien imprescindibles per formar un grup parlamentari. El problema es que ER i Entesa tots sols no sumen sinó resten, a no ser que aspirin a ser una UPyD de signe contrari, jugant sempre a la contra i sense participar a la tan necessària vertebració i reconstrucció del nostre país.

Tomb a la dreta

2009-06-08T17:42:00.001+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Juny de 2009
Traduït del castellà

Els pronòstics s'han complert, inclòs el de l'abstenció – encara que no s'hagi produït l'hecatombe que anunciaven els més pessimistes i sigui més o manco igual a la de 2004 – el que demostra que Europa segueix despertant poc interès per a una majoria d'electors. No obstant això, sí alguna cosa cal destacar és el tomb a la dreta, tant a Espanya com en la resta d'Europa. El PP és el clar vencedor d'aquests comicis. També aquí, en Balears, on Rosa Estaràs podrà presumir de tornar a deixar el Partit Popular com partit més votat, posició que va perdre en les darreres generals. Però la seva victòria – que certifica el seu bitllet d'anada per a Brussel•les – és agre i dolç. El seu partit, en tot l'Estat, ha guanyat amb bastant claredat mentre que aquí s'ha quedat a quatre punts dels vots obtinguts en les europees de fa cinc anys, front un contrincant – el PSOE – que manté el mateix percentatge.

Sala de plens del Parlament Europeu

En definitiva, en la nostra Comunitat el PP guanya menys que en altres parts, el PSOE resisteix, avança UM i recue tant l'esquerra nacionalista, després d'haver deixat al PSM en el dic sec, i Esquerra Unida que, encara que no perdi vots, s'ha vist superada pel partit de Rosa Díaz, UPyD. Tots tenen molt que aprendre d'aquestes eleccions. Tot fa pensar que el PP balear haurà de canviar bastant per a tornar a ser el partit que fou hegemònic a les illes. A nivell estatal sembla tenir-lo més clar. Almenys Mariano Rajoy, que ha consolidat el seu paper i ja pot postular-se com candidat a la presidència del govern per a les pròximes generals; l qual cosa, de passada, obligarà al PSOE a replantejar-se les seves estratègies ja que, en general – n’hi prou fixant-se en els resultats de Madrid i la Comunitat Valenciana - als populars els afecten poc les denúncies de corrupció.
En tot cas, encara que realment el vencedor de les eleccions hagi estat altra vegada l'abstenció, el fet que percentualment no s'hagi incrementat i que a Espanya la participació hagi estat superior a la mitjana, legitima al PP com guanyador. Un fet que obligarà al PSOE i al govern – i de passada també a nostre Govern – a redoblar els seus esforços per a recuperar la confiança dels ciutadans. La crisi no és atribuïble als socialistes però sí la seva gestió i les urnes donen fe del descontent cap a les solucions que s'apliquen. I per això l'electorat ha confiat en la dreta, més integrada en el sistema, per a sortir de la malifeta abans que aprofundir en els canvis que propugna l'esquerra. En Europa està clar que és així i, per això, el Partit Popular europeu tindrà la majoria d'escons.
I a Espanya? Aquestes eleccions no alteren el mapa polític. De poc serveixen els crits de Zapatero “dimissió” que es van escoltar en el carrer Gènova, però demostren que el PP s'ha crescut i que intensificarà la seva oposició. El PSOE no podrà fer oïdes sordes. La campanya per a les pròximes eleccions generals ha començat: el govern s'ha quedat definitivament solament amb la crisi.

Futbol i senyeres

2009-06-01T16:34:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca l' 1 dejuny de 2009

El triomf per triplicat d’aquest Barça, el de Guardiola, és – sobretot – el triomf del bon futbol, d’un esport que mou masses i que fa possible que un club sigui quelcom més que un club. Prou més que un club. I, per això, s’hi poden fer lectures polítiques o, si més no, trobar-hi paral•lelismes que il•lustren la realitat del moment: en plena campanya de les europees i, de portes endins, amb un centralisme cada cop més tret de polleguera. Després de que Puyol aixecàs la copa que certificava la victòria sobre el Manchester, el segon millor equip del món, els comentaristes de les televisions que retransmetien la gesta sentiren la necessitat de destacar que aquest era el triomf del futbol espanyol mentre les càmeres enfocaven la llotja presidencial on el Rei, Zapatero i Laporta s’autofelicitaven per un èxit compartit. I, no obstant, n’hi havia prou amb un cop d’ull per adonar-se’n de l’absència de senyeres espanyoles a les grades de l’estadi romà. És la victòria blaugrana un triomf espanyol o només català?

Puyol aixeca la Copa d'Europa

Els crits de “visca el Barça, visca Catalunya” amb el qual els jugadors del Barcelona s’adreçaven als aficionats és prou èxplicit. Com també ho són molts del comentaris que s’ha fet des de Madrid i altres indrets de l’Estat en relació a la pitada que una part dels seguidors catalans i bascs dedicaren a l’himne espanyol a Mestalla. I, en el mateix sentit, la manifesta sorpresa d’alguns comentaristes que durant la celebració al Nou Camp de la copa del rei es sorprengueren de que la major part dels jugadors barcelonistes s’expressassin en català davant el seu públic, la qual cosa els obligà una mena d’improvisada i forçada traducció simultània. Quina sorpresa! No ho tenien previst i no sabien com justificar-ho. I, per això, es sentien obligats a recordar que el Barça és el campió de la lliga espanyola i de la copa del Rei (d’Espanya) endemés de campió d’Europa. I si juga a la lliga espanyola serà perquè és espanyol, no?
Efectivament. Tot i que els nacionalistes més radicals – els independentistes – ho rebutgin, el Barça és a Europa per ser a la lliga espanyola. Però es precisament a aquesta lliga on més es justifica la defensa de les pròpies identitats. Perquè és aquí on ens hi jugam el futur més immediat. El Barça representa a Catalunya i representa, política i socialment, a una manera diferent d’entendre la realitat espanyola. Per això té seguidors arreu de tot l’Estat. La presencia de senyeres catalanes i l’absència d’espanyoles entre els aficionats del Barça no és més que un acte de reivindicació, endemés d’afirmació, davant la utilització sectària de la senyera estatal que fan determinats sectors del madridisme, de l’espanyolisme, davant els equips perifèrics. L’ús de la senyera catalana no és per si mateixa un acte separatista i, per contra, si que ho és l’ús una bandera que constitucionalment és comuna quan s’empra a la contra.
L’Espanya plural que tan prediquen alguns dirigents estatals i que fa possible que un dels més coneguts seguidors del Barça sigui el president del govern central, nascut a les Castelles, és coherent amb les manifestacions identitàries que sorgeixen després de cada gesta barcelonista. L’Espanya plural hi està ben representada amb aquest Barça. El Barça d’avui, el de Guardiola i el de la Masia – amb els ulls posats a la cantera – no només és capaç vèncer el centralisme sinó de donar lliçons de civisme i, per suposat, de bon futbol. Sense el Barça la lliga espanyola només tendria una direcció: la de Madrid, i del Madrid. El Barça és el contrapès imprescindible. Les senyeres catalanes no van contra ningú, sinó a favor d’un club i una nació. El Barça està legitimat per fes ús dels símbols amb els quals s’identifica, faltaria més. Però malament anirem mentre un altre, o altres, equips facin ús dels símbols estatals contra una part d’aquest estat
Alguns, afortunadament, tenen clar que Espanya serà plural o no serà de cap manera. El futbol ho reflecteix de manera gràfica i federal.

Un nou model és possible

2009-05-25T17:03:00.001+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 25 de Maig de 2009

La crisi financera internacional ha posat contra les cordes el model de desenvolupament capitalista quan ja ningú no creia que hi hagués cap altre sistema capaç de fer-li ombra. La fi de la història, però, no va ser més que el final d’un capítol, que situà tot el sistema davant la necessitat de profundes reformes, sobretot a països, com es el nostre cas, on el model havia arribat a extrems social i mediambientalment insostenibles. L’altra setmana, en el debat sobre “ l’Estat de la Nació”, el president Zapatero expressà el desig, i la urgència, d’un pacte amb els agents socials per canviar el model, un canvi que en realitat és una rectificació, una correcció de rumb perquè l’economia deixi de ser especulativa. No hi ha hagut cap resposta clara a aquesta proposta, però, això sí, el tema ha cridat l’atenció dels principals medis de comunicació estatal que, des de llavors, han publicat infinitat d’articles d’opinió entorn d’aquesta qüestió.

Saló d'actes del Parc Bit

A Mallorca, però, la repercussió no ha estat tanta. No és estrany. Aquí el debat sobre un hipotètic canvi de model ve d’avior. Ja en el anys setanta , després del primer “boom” turístic, hom començà a reflexionar sobre la necessitat de reconduir l’economia illenca cap a un model més sostenible. Però després de cada crisis sorgien les presses per rellançar l’economia utilitzant idèntics patrons de desenvolupament. Així, de cicle en cicle, fins l’any passat en que la crisi situà de bell nou el model balear davant el mirall de la realitat, és a dir davant la convicció de que s’han sobrepassat els límit. La nostra realitat és avui la d’una societat desmesurada, amb una oferta turística sobredimensionada, unes infraestructures que sobrepassen l’escala territorial i, com no podia ser d’altra manera - atès que una de les característiques del model és la utilització extensiva de ma d’obra – un excés de població. Ara més que mai és imprescindible dissenyar un nou model de creixement.
D’altra banda, no seria la primera vegada. En el passat, la societat mallorquina ha protagonitzat canvis estructurals molt profunds i quasi sempre profitosos. El darrer, malgrat els excessos, la pròpia revolució turística, que ens dugué a ser capdavanters amb el turisme de masses. I abans, processos d’adaptació agrària, com la plantació d’ametllerars o l’extensió de les vinyes. I també d’industrialització. Sempre hem sentit dir que el turisme salvà els mallorquins de la misèria, però no és veritat. No si comparam la situació de Mallorca, a la meitat del segle XX, amb la situació d’altres territoris insulars i europeus. La història ens demostra que els mallorquins mai no s’han aïllat en el context internacional i sempre han trobat vies de desenvolupament adients a cada moment.
Cal esperar que ara succeeixi el mateix? Un canvi de model no és una cosa de dir-ho i ja està fet, sinó un procés gradual, però és ara que s’hi han de posar els fonaments. A poc a poc, nous sectors econòmics estant sorgint a la superfície i guanyen protagonisme, el turisme també evoluciona cap a fórmules de major qualitat i respecte per l’entorn, però això no lleva que sectors importants de la societat, que tenen por al canvi, romanguin atrinxerat a l’espera de que la crisis s’esvaeixi per envestir de bell nou amb les fórmules del passat. Cal evitar-ho, perquè a mesura que passin les crisis aquestes tendrán més caràcter social i ecològic, amb tot allò que suposaria d’inseguretat i de pèrdua de benestar.
A risc de ser pesats convé insistir en la necessitat de baratar de model, aquí i també a la resta de l’Estat. Per sortir de la crisi en condicions socialment sostenibles ja no valen les receptes de sempre. El problema, però, és que no n’hi ha prou amb fer anàlisis i teoritzar sobre el canvi, sinó que es imprescindible que la iniciativa privada prengui consciència de la situació que vivim. Fa anys no en tenia, però a mesura que es tanquen les portes l’esperit de supervivència empeny a cercar-ne de noves. El que fa falta, en tot cas, és un lideratge clar, des de la política i la societat, per impulsar les noves iniciatives i donar confiança de que un nou model és possible.

El Quarter dels Carrabiners

2009-05-18T12:22:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 18 de Juny de 2009

L’antiga caserna de la Guàrdia Civil de la Colònia de Sant Jordi, més coneguda pel poble com a Quarter de Carrabiners, és un d’aquests edificis aparentment sense valor arquitectònic i que, en el passat, era mirat de coa d’ull per molts campaners i saliners que sobrevisqueren gràcies al contraban. Tal volta per això, l’Ajuntament – governat per un batle socialista amb coalició amb PSM i UM – no tengué inconvenient en promoure’n l’esbucament per allargar un carrer i construir en el solar un nou edifici per a l’ institut armat i per a oficines pròpies de la Sala. Però la noticia arribà i escandalitzà a Arca ( l’associació per a la revitalització dels centres antics ) que en poc temps ha orquestrat una campanya a favor de la protecció. El Consell de Mallorca i la Universitat ja s’hi han sumat i és que, malgrat les aparences, el Quarter té una història i unes característiques que val la pena de conservar.

Quarter de Carrabiners a la Colònia de Sant Jordi ( foto ARCA)

De moment les obres s’han aturat gràcies a la intervenció de la direcció insular de Patrimoni, però – fins ara – la municipalitat no ha renunciat als seus plans. Faria falta, com ha demanat el Consell, que el quarter s’inclogués al catàleg local d’edificis protegits per garantir-ne la seva preservació i futur aprofitament. Un museu del contraban, per exemple, seria d’allò més interessant per fer conèixer a les noves generacions aquella indústria silenciosa que tant de profit donà a alguna de les grans fortunes mallorquines. La Caserna va ser construïda l’any 1920 a terreny que Joan March havia comprat al marquès del Palmer. El carrabiners, un cos que s’integrà a la guàrdia civil just després de la guerra civil, tenien com a missió principal vigilar la costa i combatre el contraban, del qual March n’era un dels principals caps. ¿Contrasentit? No, coses d’un temps que sembla no haver caducat del tot.
La historia és més o manco coneguda. El departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la UIB, en reclamar la catalogació del Quarter, diu que s’ha de conservar “pels seus valors arquitectònics, que són els propis de la tipologia de casernes de la guàrdia civil i carrabiners de començament del segle XX en zones rurals o comunitats petites, però també pels seus valors històrics, la seva funció i localització”. Conservar el quarter significa, doncs, conservar la memòria en pedra viva, convertint l’edifici en un monument al passat, tot i que per a alguns aquest passat pugui ser empegueïdor. Segons ARCA, precisament, allò que es volia destruir era una part de la nostra historia, la qual cosa avui, quan el concepte de patrimoni s’ha democratitzat i ha deixat de ser exclusiu dels grans monuments, no tendria sentit.
Pot ser alguns continuïn pensant que aquest és un afer menor, que, en definitiva, cada poble té o un quarter de carrabiners o qualque edifici que per a la historia local s’ho paga de conservar. Molts s’han destruït al llarg del darrers anys. Però els que queden s’han de salvar. Forma part del deure social envers les pròximes generacions. La protecció del patrimoni abasta tots i cadascun dels racons de les nostres poblacions, des de Ciutat al més petit llogaret i les zones rurals. No podem renunciar a res que ens recordi el nostre passat, d’allà on procedeix l’herència cultural que avui correspon que administrem amb cura i, sobretot, amb el més gran dels respectes. Sembla que l’ajuntament de Ses Salines no ho tenia clar, però ara ja coneix els altres punts de vista i cal que faci totes les passes necessàries per protegir el Quarter.

Tot esperant la tardor

2009-05-11T14:55:00.003+02:00

Publicat al Diario de Mallorca l' 11 de Maig de 2009

A tota la nostra història recent, l’ 1 de Maig significava dues coses. Per una part era la festa del treball i tenia un caràcter reivindicatiu. Per l’altra, certificava que la temporada alta havia començat i que la roda tornava a marxar. Ja fa dies, però, que hem deixat enrere aquesta data. Els sindicats desfilaren com sempre amb llurs pancartes, però enguany encara no hi ha turistes. O, si més no, el gruix es torba més del que hom feia comptes. Un dels motius de la festa, doncs, han desaparegut, però en canvi allò que continua havent-hi son raons de sobres per no arraconar les pancartes. Les darreres dades de l’atur, amb més de 70.000 persones sense feina el mes d’abril – la més alta de tota la historia – ens ho diu tot. Aquest serà un estiu molt curt que no farà sinó agreujar la tardor, quan milers de treballadors de temporada, aquells que malgrat tot han tengut la sort de retornar als seus llocs de treball, es quedin sense cobrar les prestacions per no haver fet feina abastament. Per això, enguany, a les manifestacions no es cridava per demanar més sou, sinó feina i, per aquells que no en tenen, polítiques socials per desdramatitzar una situació que, a cinc mesos vista, se’ns pot fer insuportable.

Manifestació contra l'atur

Altres anys era diferent. Les reivindicacions posaven l’accent en reclamar millors salaris, seguretat laboral, formació…Enguany, també, però l’horitzó no és ben be el mateix . Altres anys es reivindicava contra les patronals i contra els governs per exigir millores socials. Però ara som a una nova realitat. La lluita de classes que donà pas a la lluita per consolidar l’Estat del Benestar és ara per la supervivència. L’actual crisi ha deixat fora de combat tant les associacions patronals com els propis sindicats i ha elevat el paper dels governs. Patrons i sindicats s’alien en reclamar ajudes del govern, de signe diferent però amb objectius semblants: sobreviure. Uns per tirar endavant les seves empreses i consolidar el sistema. Els altres per garantir-se uns mínims de subsistència. L’enèmic comú és la crisi, un enemic eteri del que no se saben gaires més coses que té l’origen al món financer i a la manca de controls sobre els grans bancs. Tots ens són víctimes, fins i tot el botxins, però sobretot els de sempre. Els de més abaix.
El món està hipotecat i no sap com sortir d’aquest parany. Així, entre les moltes veus que es sentiren el passat 1 de Maig, tal volta la que tenia més sentit és la que reclama mesures perquè la crisis no l’hagin de pagar els treballadors. El neoliberalisme ha fet figa, però no se’n coneix cap altre sistema que hagi demostrat ser-ne l’alternativa. I la seva correcció durà molt de temps. D’aquí que els governs hagin de treballar en els dos sentits, en sargir els esqueixos del sistema, reorientar-lo cap a models mes productius i no especulatius, i en protegir les persones. És l’hora de demostrar que l’estat del Benestar, tan denostat en els moments estel•lars del neoliberalisme, és efectiu i, sobretot, imprescindible. És, pot ser, la millor hora per demostrar l’eficàcia de la socialdemocràcia i, al mateix temps, d’aplicar solucions locals per resoldre sobre el terreny els problemes globals. La crisis no passarà fins que els poders econòmics mundials, començant pels Estats Units, no tapin els forats i reformin el model capitalista, però això no serà abastament sense que a l’esfera local s’hagin adoptat nous comportaments econòmics i sense abans haver desterrat l’especulació com a motor.
Tenim l’estiu pel mig. La tardor és inevitable. La solució no és senzilla. L’economia viu un malson i les persones, els treballadors, se’n duen la pitjor part. La prova n’és la marginalitat, avui més visible que mai a molts indrets de Mallorca.

Els nacionalismes davant Europa

2009-04-27T14:51:00.004+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 27 d'Abril de 2009

En una Unió Europea fonamentada en els estats i no en les nacionalitats, els partit nacionalistes ho tenen molt difícil per assolir una representació a les institucions continentals . La circumscripció per a eleccions europees són els estats, la qual cosa obliga els nacionalistes perifèrics a coaligar-se per sumar vots i assegurar-se una presencia mínima que els permeti fer sentir la seva veu. A l’Estat espanyol se n’han format dues, la Coalició per Europa, liderada pels dos grans partits nacionalistes conservadors, CiU i PNB, i la Europa dels Pobles amb Esquerra Republicana de Catalunya, el Bloque gallec i Aralar. En elles s’hi han acomodat la resta de formacions nacionalistes, entre les quals les de les Illes, tot i que relegats a llocs que pràcticament no donen opció a aconseguir cap eurodiputat. Entre els nacionalismes també hi ha classes i és evident que catalans i bascs són els que tallen el bacallà.

EU i el PSM, junts dins del BLOC ( amb EU). Eren altres temps.(arxiu Vikimedia)

La qüestió, però, és ser-hi presents i, tot i que sigui indirectament, tenir una via d’accés a les institucions europees. Europa necessita la veu de tots els nacionalismes per garantir la diversitat que és, justament, una de les seves senyes d’identitat com a projecte polític. El problema, però, és a ca nostra mateix. El nacionalisme a les Illes té un pes molt relatiu i, a sobre, és ple de picabaralles internes que li lleven força. L’esperpèntic cas d’Unió Mallorquina n’és una demostració. UM ha aconseguit homologarse a la candidatura dels partits nacionalistes amb més força i història, però no ha sabut ser a l’alçada de les circumstàncies. I, més o manco, el mateix succeeix a la coalició d’esquerres, on dues forces molt minoritàries a les Illes – ER i Entesa – han boicotejat el lideratge natural del PSM, com a força més representativa i històrica del nacionalisme progressista.
Això fa que a la nostra comunitat, més que a cap altra banda de l’Estat, les pròximes eleccions europees siguin cosa de dos o, en tot cas, de tres, si tenim present que Esquerra Unida compta aquest cop amb l’avantatge d’una circumscripció única, la qual cosa fa possible aprofitar tots els vots. En aquest sentit, el vot nacionalista esdevé estrictament ideològic per no dir testimonial. Els nostres partits nacionalistes queden fora d’Europa per ser massa petits i per manca de pes davant la resta de formacions polítiques similars. El que succeeix a Europa dels Pobles n’és un bon exemple. Esquerra Republicana de Catalunya imposa que la seva filial illenca dugui aquí la veu cantant, juntament amb Entesa, i forçar així al PSM a acceptar unes condiciones que per a l’actual direcció són inacceptables.
Els dirigents d’Esquerra Republicana a les Illes i els d’Entesa – partit que s’escindí per PSM després de perdre una votació interna – volen forçar el PSM a crear un front exclusivament nacionalista, la qual cosa implica aïllar Esquerra Unida i trencar l’actual Bloc. No sembla que sigui massa democràtic. Sens dubte, allò que haurien de fer les minories és integrar-se a les majories i defensar els seus punts de vista des de dedins i no des de fora. A les Illes, ara per ara – per sort o dissortadament – només hi ha lloc per a una força política a l’esquerra del PSOE, però enlloc d’unir forces i defensar una proposta al hora progressista i nacionalista s’estimen diversificar, és a dir restar més que sumar.
Les candidatures a Europa ens demostren que encara falta molt perquè el nacionalisme illenc es faci valer a fora. D’UM no se sap cap a on va, mentre que ER hauria de ser conscient que quin és o ha de ser el seu paper a les Illes. I Entesa – que com a partit independent no té sentit ni viabilitat - decidir-se d’una vegada a sumar-se al projecte de centre dreta que podria representar UM o retornar al PSM per defensar des de dedins els seu posicionament ideològic.

El darrer paradís

2009-04-21T09:57:00.001+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 20 d'Abril de 2009

Onsevulla que vagis els cartells et recorden que ets al darrer paradís. És quelcom més que un eslògan: és la recerca constant de “l’últim paradís”. El desig o la necessitat marketiniana de reivindicar la presència d’alguna cosa recordada, que fou real i que un bon dia hom s’adona que s’havia esvaït. Va anar passant a mesura que les barques es feien grans i cada cop abocaven més turistes a La Savina. Llavors, hom comprengué que l’illa ja formava part de la llarga llista de paradisos anyorats. Però com eslògan és encara efectiu. Malgrat tot, el record és present, de manera que si qualcú té urgència de sossec, de fer-se amb un bitllet cap a la tranquil•litat, el destí més proper segueix essent Formentera. Si més no, la Formentera escalfada pels primers rajos de sol primaverenc. Un paradís real on les savines ocupen el lloc dels falsos fassers i el viatger és sincerament benvingut. Terra oberta de pinte en ample i de camins fets per llargues passejades.

Es Caló de Sant Agustí

Si hom vol trobar la terra promesa cal que vagi a l’illa quan la primavera hagi dit adéu a l’hivern i el sol comenci a dominar per sobre vent i niguls. Aquí, al Caló, des de les finestres de la mateixa fonda on Montserrat Roig s’inspirà per escriure l’hora violeta – a la porta d’entrada hi ha una petita rajola que ens ho recorda – es veuen les fràgils barraques fetes de troncs i branques que els pescadors utilitzen per protegir les barques de les envestides marines. Les aigües, però, són ara en calma, fluctuant d’una blavor verda a un verd marí sobre els que es reflecteix una costa plana de roques i sorra. I allà lluny, lluny des d’un horitzó formenterenc, les roques de Cala En Baster.
L’hostal de Can Rafalet té moltes històries que contar. Segurament petites històries d’hostes anònims disposats al retorn, endemés de les que retornen amb la lectura de l’hora violeta. A la recepció ens dona la benvinguda la neta dels nin que apareix a la foto familiar de principis de segle passat que presideix l’entrada. És una antiga fonda, tradicional, de les de tota la vida, d’arrels pre-turístiques, que s’ha anat modernitzat de generació en generació, sense perdre ni malvendre l’ànima. Un dues estrelles enmig d’un paratge de cinc. És un plaer diví prendre el primer cafè del dia, a la terrassa, acompanyat d’un trosset de flaor i un bon tassó de taronjada. Natural, és clar. El dia transcorr entre pauses, amb la mirada sobre les barques que entren i surten a la mar. I, més tard, quan el vespre comenta a fer ombra a l’horabaixa, veient com els pescadors recalen al portet amb les seves captures.
Cada dia la mateixa litúrgia. Aquesta és la imatge d’una illa de veres. És a dir, una de les moltes imatges possibles en un entorn encantat. L’últim paradís? N’hi ha moltes més d’imatges i no totes iguals. Hi ha la imatge del port de la Savina, que ja res té a veure amb el desembarc del visitants de fa trenta o quaranta anys, a bord de la Joven Dolores, que ja llavors era un vell i lent llaüt, l’únic pont entre Eivissa i Formentera. Des de llavors la població s’ha quadriplicat i el turisme ha passat a ser, com a la resta de l’arxipèlag, la principal activitat econòmica. Però la temporada cada cop és més curta, els turistes es concentren cada vegada més als mesos de ple estiu. De fet, som a l’abril, a plena primavera, i molts pocs hotels han obert. A alguns llocs, com Es Pujols, fa dissabte general, però a d’altres sols no han començat a fer-ho.
Això no obstant, no cal amoïnar-se de demés. Els turistes arribaran com cada any, fidels a la cita, pot ser una mica menys per mor de la crisi, i ompliran les platges. “Aquesta terrassa és mol tranquil•la, ara – ens diu l’al•lota que ens serveix el cafè dels dematins – però l’hauria de veure a l’agost: plena de gent a tota hora i, fins i tot barallant-se per una taula”. “Vostè no s’ho pot imaginar”. Dissortadament, però, sí que ens ho podem imaginar.. A l’agost el paradís és l’infern i l’infern té l’encant dels doblers. Com a totes les zones tocades pel turisme de masses. Un turisme que té necessitat de protegir-se dels seus propis excessos i que per això mira cap enrere, identificant-se amb els seus orígens, cercant eslògans. Fomentera, el darrer paradís.
Si hom vol trobar aquest paradís cal que aprofiti la primavera, o el començament de la tardor. I que cerqui un d’aquests antics hostals que s’han format a la millor escola hotelera del món: la de la tradició. Només amb aquesta escola és possible el retorn al paradís perdut i que els eslògans esdevenguin quelcom més que una frase publicitària.

Manacor i el tramvia

2009-04-13T18:44:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 13 d'Abril de 2009

El desbordament urbanístic que ha patit Mallorca al llarg de les darreres dècades i el creixement desproporcionat de la seva població han convertit l´illa en una única àrea metropolitana, una illa-ciutat, fent insuficients les xarxes de comunicació que durant segles, a poc a poc, s´havien teixit sobre el territori. Fruit d´això, enmig d´una gatera desevolupista, PP i UM implantaren la passada legislatura una nova xarxa d´autopistes i carreteres d´alta velocitat amb la intenció no només de solucionar els taps de trànsit sinó d´acurçar distancies i, en definitiva, en fer possible que el model del "boom" continuàs actiu. Front a aquesta actitud, el nou Pacte -PSOE, Bloc i UM- apostà en aquesta legislatura per ampliar la xarxa ferroviària. El retorn del tren a Artà i les extensions fins a Cala Rajada o Alcúdia implicaven un canvi radical en el planejament territorial. El tren és un mitjà de transport a l´abast de tothom i que no té una incidència directa, o si més no tan directa, sobre el desenvolupament urbanístic. El tren, doncs, apareix com una solució de futur, prou més racional i a escala d´un territori que, de fet, cada cop és més reduït.

Un tramvia, a Berlin

L´arribada del tren a Manacor va ser un dels encerts del primer Pacte de Progrés. En aquesta legislatura, la prioritat era estendre-ho fins a Cala Rajada, però vet aquí que, de cop, ens assabentàrem d´un canvi de plans. El tren no aniria més enllà de Manacor i, en canvi, seria un tramvia el que recorreria la contrada del Llevant fins a Artà i, més enllà, Capdepera. Molts es sentiren decebuts. Anar per les vies fins a Cala Rajada suposaria haver de fer un transbord del tren al tramvia,és a dir a un mitjà més lent i, a sobre, haver de travessar superficialment Manacor i fer més aturades. Al manco dues hores de trajecte, quan per carretera es pot fet amb la meitat de temps. I no obstant, aquest desengany s´anà esvaint a mesura que des de la conselleria de Mobilitat s´explicaven les raons del canvi: el projecte era més barat i podia ser realitat a més curt termini.
Però no tothom quedà satisfet amb les explicacions. La majoria municipal -PP- s´estima més el tren i, endemés, que la travessa de Manacor sigui per davall terra i no en superfície. Molts creuen que el tramvia pel mig del carrer és perillós. Tant els que estan a favor del tramvia com els del tren tenen part de raó. No obstant, n´hi ha una de raó que pot ser no s´ha explicat massa i que probablement sigui la definitiva o, al menys, la de més pes a favor de la modificació. Els estudis de viabilitat del tren mostren que els 75% dels trajectes que es realitzen des dels municipis del Llevant no tenen Palma com a destinació sinó Manacor. És a dir que, contràriament al que es podia pensar, no són trajectes metropolitans sinó comarcals. Manacor exerceix de cap de comarca d´una extensa zona de l´Illa i, en aquest sentit, el tramvia té més sentit com a mitjà de transport de proximitat ( com ho és el metro a les grans ciutats o el tramvia que es projecta entre Palma, Son Sant Joan i s´Arenal ), atès que no només uneix dos punts distants, dues ciutats, sinó que dona servei a diferents punt de la capital comarcal: la pròpia estació del tren, les principals vies comercials o l´hospital, per exemple.
A diferència de les autopistes, planejades a escala continental o com a primer pas cap a la illa-ciutat, el tren apareix com una alternativa a escala prou més racional. I, en aquest mateix sentit, és el tramvia el que, aparentment, s´identifica més amb el territori. Palma és i seguirà sent el centre de major activitat i població de l´Illes, on hi haurà la major part dels serveis i dels comerços, però com a reacció a una excessiva centralització que incomoda a molts residents de la part forana, altres centres guanyen força, ja sigui com a zones d´oci identificades com a turístiques i que cada cop usam més els mallorquins o, com és el cas de Manacor, com a centres comercials. Un resident a Artà no té cap necessitat de baixar a Ciutat sí a Manacor troba el servei que necessita. I això, ja és així en el 75% de casos. No és cap desbarat, doncs, planificar un tramvia que tenguin vocació comarcal, tot i que, simultàniament, permeti a aquells que ho vulguin viatjar fins a la capital illenca mitjançant un simple transbord a la mateixa estació.

És, si més no, una manera diferent d´entendre les relacions, més a l´escala humana i, al mateix temps, de potenciar els nuclis de població ja existents enlloc d´afavorir nous desenvolupaments urbanístics que ja no duen enlloc.

L'informe Auken

2009-04-06T12:45:00.004+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 6 d'Abril de 2009

Enfrontats a la crisi econòmica, amb l’esperança de que el turisme ens faci de salvavides, i en plena crisi política sobre camps de golf o qüestions lingüístiques – temes que ja fa temps haurien de ser fora del debat polític illenc – pot ser hagi passar desapercebut o no hagi tengut el ressò que es mereix, l’informe de la diputada verda Margrete Auken que va ser aprovat pel Parlament Europeu i que deixa de volta i mitja l’urbanisme salvatge que s’ha practicat a l’Estat espanyol. Un informe que fa una referència concreta a les nostres illes: “Les illes i les zones costaneres mediterrànies d’Espanya – es diu – han sofert una destrucció massiva a la darrera dècada, atès que el ciment i el formigó han saturat aquestes regions de manera que han afectat no només el fràgil medi ambient costaner, sinó l’activitat social i cultural de la zona”. Contra l’informe Auken, que reflecteix una realitat molesta per a molts governants, hi votaren tant els diputats del PP com del PSOE, però va ser aprovat per 349 vots a favor, 110 en contra i 114 abstencions.

La costa d'Andratx, tot un exemple

És a dir, que el Parlament Europeu ha condemnat l’Estat espanyol per unes pràctiques que qualifica de salvatges. I ho ha fet en nom dels ciutadans espanyols representants a Brussel•les pels eurodiputats i dels milions de turistes, ciutadans europeus com nosaltres, que ens visiten. Populars i socialistes s’acusen ara els uns als altres de ser els responsables de la mala imatge d’Espanya a Europa arran de les reiterades denuncies que grups ecologistes han fet davant les institucions europees, és a dir que desvien la qüestió de fons donant les culpes als missatgers enlloc de fer front el lamentable espectacle d’un urbanisme tremendament especulatiu i poc preocupat pel futur. La diputada Auken ho simplifica posant en un mateix paquet totes les administracions, la central, les autonòmiques i les locals, com a responsables d’un desenvolupament manifestament insostenible.
¿Quines conseqüències pot tenir aquest informe? Una ja l’hem dita: el fet que hagi estat aprovat per una àmplia majoria suposa una condemna moral en tota regla, la qual cosa – si es tractàs d’una qüestió de seny – implicaria deixar de tancar els ulls davant les malifetes urbanístiques i començar a posar-hi remei. Quelcom que, d’altra banda, ve imposat per la pròpia crisi econòmica, una de les causes de la qual és el desordre del totxo. Però l’informe Auken no és vinculant i,per tant, no obliga a ningú, a no ser que – com ha recordat la diputada – la Comissió Europea prengui cartes a l’assumpte i, com se li demana, congeli els fons europeus per a Espanya en tant no s’apliquin mesures protectores per al medi ambient. És clar que per a les Illes Balears, on els doblers comunitaris arriben a comptagotes, aquesta no es una amenaça greu, però si ho és per a la resta de l’Estat. Per a les nostres illes és, en qualsevol cas, una qüestió de prestigi.
En el nostre cas, la única reacció raonable a l’informe Auken, que no és el primer que aprova el Parlament Europeu en el mateix sentit, seria una declaració, segons la qual els poders politics fessin propòsit d’esmena, i es comprometessin a aplicar mesures per corregir els errors del passat. I, sobretot, que les politiques proteccionistes s’apliquin de bon de veres, sense donar peu a casos tan lamentables com el golfs de Son Baco y Son Bosc. El prestigi de les Illes, és a dir la seva imatge, és en joc i això es tant com dir el seu futur.

La guerra lingüística

2009-03-31T20:04:00.002+02:00

Publicat al Diario de Mallorca el 30 de Març de 2009

L’adhesió del PP a la manifestació de dimecres que ve contra el decret del Govern que exigeix al personal sanitari de les Balears coneixements bàsics de català per fer feina a la sanitat pública i la crida feta pels sindicats convocants – els de Metges i d’Infermeria –perquè la resta de ciutadans s’hi afegeixin, és un salt qualitatiu en una guerra lingüística que té un rerefons clarament polític. Diguem-ho sense embuts: aquí ningú no vol imposar res, com asseguren els organitzadors de la protesta, sinó únicament defensar el dret dels ciutadans, en aquest cas dels pacients, a poder expressar-se lliurament amb la seva llengua, sigui en castellà o en català. Fins ara, el personal sanitari, havia estat una excepció respecte la resta de la funció pública i el cas és que ho continuarà essent un cop s’ha aprovat el decret. A la majoria de funcionaris se’ls exigeix el certificat C, mentre que als metges i infermers només el B i, endemés se’ls dona un termini de dos anys per acreditar-lo, temps més que sobrat per adquirir el coneixement elemental que es demana.

Darrera diada per la llengua a Cort

Els sindicats convocants, amb la incorporació del sindicat de funcionaris CSIF, apel•len al dèficit de professionals a Balears per oposar-se a la nova normativa, atès que – diuen – el català és una barrera per als metges i infermers de fora que vulguin treballar a les Illes. Pot ser les dues coses siguin certes, si més no parcialment, però no és la llengua – que no és cap impediment perquè centenars de metges espanyols se’n vagin a Anglaterra o Portugal – allò que impedeix acceptar una oferta a Balears sinó les condicions salarials i laborals. La llengua és una excusa, però des del PP i el seu entorn polític saben que té un poder manipulador extraordinari sobre l’electorat com s’ha vist ara a Galicia i com es va veure fa anys al País Valencià. I per això necessiten una guerra: dividir el país, dividir l’electorat. L’ anomenat decret del català no és cap imposició, ni cap barrera infranquejable per a ningú, però algú vol que ho sigui. Necessiten un enemic i no estaran tranquils fins que ho aconsegueixin.
A les nostres Illes, la qüestió lingüística estava més o manco ben enfocada, sense radicalismes d’un o altre costat i fruit d’això va ser la llei de normalització lingüística i el decret de mínims, entre d’altres mesures tendents a facilitar l’ús del català en una societat on els catalanoparlants van camí de passar de majoria a convertir-se en la principal minoria, la qual cosa implicaria la pèrdua d’una de les principals senyes d’identitat d’aquesta terra i, sobretot, un element de cohesió que pot ser molt important davant un món cada cop més globalitzat. Però aquest consens és a punt de trencar-se. Dins el PP, la corrent que encapçala el batle de Calvià – primer front de batalla de la guerra lingüística – està agafant força i desplaçant els sector forans que, malgrat tot, creuen en una convivència pacífica entre les dues llengües. L’adhesió a la manifestació de dimecres n’és una prova. La primera passa cap a la reconquista del poder de forma absoluta, com ha passat a Galicia, i el canvi de l’actual legalitat lingüística per una altra, l’objectiu de la qual es fidelitzar el vot foraster i anular simultàniament qualsevol sentiment identitari que faci ombra a un espanyolisme excloent.
Què ningú no s’engani. La manifestació de passat demà no és per defensar els interessos de ningú, sinó una burda manipulació política. A la nostra Comunitat la llengua no ha estat mai un motiu d’enfrontament, però lògicament cal que el català sigui defensat. No obstant, és evident que alguns estan interessats en provocar una guerra lingüística i que, per això, intenten fer-se passar per víctimes quan són els agressors, aquells que de forma insolidària s’oposen a qualsevol passa que afavoreixi la normalització i impedeixen que els catalanoparlants puguin exercir el dret a l’ús de la seva llengua, dret reconegut tant a l’Estat d’Autonomia de les Illes Balears com a la Constitució Espanyola.

El futur de Campos

2009-03-23T10:32:00.004+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de Març de 2009

Un pic més, Campos és al bell mig del debat polític. De fet, mai no ha deixat de ser-hi des que fa quasi tres dècades esclatà el polèmic afer des Trenc. Recordem-ho: una urbanitzadora sueca volgué omplir de ciment i asfalt les dunes d’una platja que, miraculosament, havia quedat fora de la massificació del que s’anomenà primer “boom” turístic. Des de llavors, la vila i el seu ajuntament han estat en el punt de mira, en una batalla continua entre una dreta que segueix identificant desenvolupament econòmic amb ocupació territorial i una esquerra que lluita per la preservació, però que no acaba de trobar alternatives que arraconin d’un cop per sempre les malifetes contra la natura. El temps de crisi són, teòricament, un bon moment per analitzar pros i contres a la fi de trobar noves vies de desenvolupament, però vet aquí que enlloc de pensar en solucions tornam enrere. Un cop més ens trobam davant la mateixa disjuntiva : urbanitzar o no urbanitzar. Aquesta és la qüestió.

La Sala de Campos

El camp de golf de Son Baco, en coincidència amb l’operació peatge i can Domenge, que han ferit de ple UM, han posat el Pacte de Govern en situació límit. Ja no es tracta només de trobar solucions per Campos, sinó de la credibilitat davant el seu propi electorat d’un partit que juga a ser frontissa. A Campos, hom creia que les darreres eleccions municipals havien desbancat la força que durant tota la democràcia ( com a PP o amb altres marques locals) hi havia manat i que, si bé ho miram, ha dut el municipi al carreró sense sortida en el qual es troba, a força de voler fer-lo passat sempre per allà mateix. La història és ben senzilla.
Campos era, en els anys seixanta i principis del setanta –previs a la democràcia – un poble foraviler que es sentia satisfet de ser-ho i no aspirava a ser res més.. La primera onada turística passà de llarg pel municipi o no s’hi entretengué de demés. Es Trenc no cridava l’atenció i Sa Ràpita no era sinó un tranquil llogaret. Ses Covetes ni sols això. La primera crisis global, la dels setanta, gairebé no passà factura. Campos no hi tenia res a perdre en el món global o això es creia. Però anaven errats de comptes. La prosperitat foravilera no va ser més que un miratge. La sobreexplotació dels aqüífers dugué a la salinització dels pous i, just després, Europa – és a dir la política agrària – rematà el malalt. Les vaqueries desaparegueren. I va ser llavors quan arribà la temptació. El voler ser com els altres.
Si la resta de Mallorca s’havia vinclat al ciment, per què no Campos? Ja era massa tard. L’illa sencera clamava a favor de la protecció del seu darrer arenal verjo, es Trenc, i es mobilitzà per protegir-lo. Fou la primera victòria conservacionista de la recent democràcia, amb una notable participació, per cert, d’UM. El seu posicionament al Parlament va ser decisiu, com ho seria més endavant amb altres mesures proteccionistes. Campos no podria ser com els altres municipis, però...en realitat, ho volia ser? Des de llavors es parla de que calen compensacions. La primera vegada mitjançant un transvasament d’aigua que, tal volta, hagués reactivat el camp i que fou rebutjat per algunes de les forces vives de poble perquè els embassaments i canonades feien malbé les seves possessions.
Quina compensació pot rebre Campos ara mateix? Aquesta setmana, la Sala – amb la recomposta majoria PP-UM – ha insistit en actualitzar tot quan projecte urbanístic havia quedat penjat en els darrers anys, començant per Son Baco. Aquest no pot ser el camí. Campos és diferent i no es pot convertir en un Son Gotleu, ni amb Magalluf. Ni sols amb un nou Son Vida. No li convé ni és el moment. Necessita compensacions, però aquestes han de ser per donar suport a una manera diferent d’entendre el desenvolupament, d’assajar el que ha de ser la Mallorca del segle XXI. Turisme residencial o hoteler ja n’hi ha abastament a l’illa i, endemés, els turistes o els empresaris, no saben res de fronteres municipals. Campos necessita recuperar l’esplendor del segle passat, que reviscoli el verd de la foravila i contribuir a desenvolupar aquesta societat de serveis avançats que forma part d’alguns del somnis polítics per a les pròximes dècades. Contribuir a que Campos sigui al capdavant d’aquest futur és la millor compensació que podria rebre per no recaure en errors del passat.

El camí de Ponent

2009-03-16T09:53:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Març de 2009

Tots els camins de la vida ens duen al Ponent, a la posta del sol, al final, però pocs són els humans que hi arriben amb un bagatge de coneixement de la realitat i d’entrega a la societat com Miquel Àngel Llauger Llull, un homo honest, que fou alt funcionari del govern central a les Illes – cap d’Obres Públiques, entre d’altres càrrecs – i que com a polític participà activament a la transició democràtica. Havia estat tinent de batle d’Urbanisme de Palma a les acaballes del franquisme, militant entre aquells aperturistes que donaren llum a la UCD. Doctor enginyer de camins va ser qui construí la primera autopista de Mallorca. Bona part de la seva xarxa viària de les Illes du la seva firma, però – en un acte de reflexió i d’autocrítica que l’honorà – mai es sentí especialment orgullós del seu treball. I es que els camins, les carreteres, no són objectes inertes sinó que tenen vida pròpia i condicionen la vida del ésser humans.

Miquel Àngel Llauger Llull ( foto de la familia)

“El camí de Ponent” es el títol d’un dels seus llibres, en el qual analitzà l’evolució de la carretera de Palma a Andratx des que era un camí de carro fins a convertir-se en autovia. Les primeres pàgines les dedicà a escriure una carta en la qual convidava el lector a seguir-lo “ si vols contemplar com una carretera impulsa la transformació d’un territori amb els naixement de noves urbanitzacions i, tot seguir, veure com l’augment de població que se’n deriva produeix manca de capacitat de la via i força a fer ampliacions successives”. En vàries ocasions vaig sentir-li explicar que quan projectà l’autopista de l’aeroport inclogué una projecció de trànsit per als anys següents, però sense tenir en compte la població que aniria a viure a Platja de Palma aprofitant la via ràpida. És a dir, que una autopista no només absorbeix trànsit, sinó que en genera. Mai no oblidà aquesta lliçò.
Miquel Àngel Llauger, que entre els seus fills compta amb una dirigent ecologista i un diputat verd, evolucionà al llarg de la seva vida seguint un procés invers al camí de Ponent del seu llibre. Mai no hi ha un criteri exclusivament tècnic, és a dir asèptic, sinó que les aparents solucions que es donen a l’ordenament territorial – i les carreteres, com les vies del tren, son un element primordial en aquest ordenament - provoquen alteracions en contacte amb la realitat, l’efecte de les quals es, de vegades, radicalment contrari a allò que es proposa. En els darrers anys de la seva vida vaig tenir ocasió de compartir amb ell diferents fòrums de reflexió i conèixer de primera mà els seus sentiments envers el territori i la societat mallorquina. Era extremadament crític sobre el resultat d’anys de desenvolupisme, però alhora seguia esperançat amb que encara era possible redreçar el camí.
Les ferides sobre el territori insular són profundes i males de guarir. Les de la passada legislatura, sobretot, amb unes autopistes desproporcionades i que han fet molt més mal que bé a Mallorca. El problema, segons Llauger, és que les decisions sobre el territori les prenen polítics que cerquen vots més que no solucions, i que els tècnics s’han posat incondicionalment al seu servei sense reflexionar sobre la seva responsabilitat. L’autocrítica ha desaparegut. Tot es fa com en el camí de Ponent, sense tenir consciència de que així com hi ha un altre camí de ponent per a tot ésser humà, també existeix per a les societats un camí que, enlluernats per una aparent opulència, pot dur cap a la decadència, a la foscor que inevitablement segueix a les postes de sòl.

Els altres nacionalistes

2009-03-09T18:41:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Març de 2009

Extreure lliçons sobre processos electorals aliens és un exercici perillós perquè pot dur a treure conclusions errònies i, per tant, a estratègies equivocades. Ahir va fer una setmana de les eleccions gallegues i basques i des de llavors, cada dia, hem pogut llegir múltiples lectures – en alguns casos amb referències concretes a la realitat balear – , una bona part de les quals van dirigides a destacar el fracàs del nacionalisme, com si es tractés de posar punt i final al procés de conversió d’Espanya en un estat autonòmic o federal. El titular de l’endemà d’un diari estatal, i estatalista ( o nacional ) era prou eloqüent quan afirmava que el gran derrotat, en ambdues eleccions, era el nacionalisme. A Galicia perquè el Bloque Nacionalista Galego formaba part de la coalició derrotada i a Euskadi perquè, tot i que el PNB va ser el partit més votat, el nacionalisme basc deixava de ser hegemònic. S’ajusta aquest argument a la situació real? En podem treure qualque conclusió respecte a Balears?

El Parlament Basc,a l'espera dels nous diputats

D’allò que no hi ha dubte és que, entre els dos models, el gallec és el que té més similituds amb les Illes. Allà, com aquí el 2003, un pacte d’esquerres perdé les eleccions després d’una dura campanya de desprestigi de la dreta ( el PP) que culpà la coalició de la crisi econòmica. Vet aquí una primera lectura interessada, la que recomana al actual pacte illenc de no caure en els mateixos errors de llavors, que són pràcticament idèntics al que va cometre el govern de Pérez Touriño. Els gallecs , tradicionalment conservadors, han desaprovat un govern que descuidà la seva imatge i que posa les qüestions ideològiques per sobre dels problemes reals del país. De la derrota electoral tan culpable és el Bloque com el Partit Socialista - o més aquest per tenir la presidència – però per a la dreta espanyola resulta més convenient carregar les tintes sobre els nacionalistes.
Per què aquest interès en desprestigiar els nacionalismes i els nacionalistes? Sobretot perquè obeeix a una òptica estatalista o nacional, és a dir del nacionalisme espanyol. El PP, que dona per perdudes les batalles de Catalunya i el País Basc, confia en reviscolar les essències nacionals per combatre els enemics de la pàtria comuna: els nacionalismes perifèrics. Per això, el tractament que rep el Partit Socialista d’Euskadi, i Patxi López, es tant diferent del que reben els socialistes gallecs. És clar que la situació basca també ho és molt de diferent, però per això mateix les anàlisis que es fan sobre les eleccions basques no són extrapolables a cap altra comunitat. Tenen un impacte directe sobre el conjunt de l’Estat, però la solució basca mai no hauria d’estar condicionada per les disputes partidistes d’àmbit espanyol.
La pèrdua de la majoria nacionalista a Euskadi i la possibilitat de que el pròxim lehendakari sigui socialista té un perill evident: que es consolidi la divisió de la societat basca en dos fronts irreconciliables. No és el que defensa Patxi López, però..quin marge de maniobra tendrà per fomentar la convivència entre bascos un cop sigui presoner dels vots del PP i amb el PNB a la contra? Mentrestant, el front nacional, el sector ultradretà del PP, l’hereu directe del darrer aznarisme, es sent cada cop més poderós i decidit a seguir endavant amb l’ antibasquisme i anticatalanisme com a arguments per consolidar el seu propi nacionalisme. Dissortadament, el nacionalisme radical – aquells que només viu a la contra – guanya posicions i les perden els altres nacionalistes, aquelles que creuen essencial la defensa de la identitat per cohesionar la societat i fer possible la convivència.

Tots contra l'atur

2009-03-02T10:29:00.002+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 2 de Març de 2009

La situació és cada cop més desesperant, si més no per a aquelles famílies empeses per l’atur. Els desocupats que fan coa a l’INEM són ja vuitanta mil, una xifra històrica, dramàtica, a la qual hom pot afegir-hi els sense feina que no són a les estadístiques: els sense sostre, els sense papers obligats a buscar-se la vida al marge de les lleis laborals i tots aquells que, per un o altre motiu, no tenen dret a rebre cap ajuda i que es veuen forçats a acudir a la caritat pública per sobreviure. Té això remei? Aquest és un dels interrogants que transmeteren les tres mil persones que dijous passat acudiren a la cita dels sindicats i alçaren llurs veus de protesta pels carrers de Ciutat. Eren molts, però pot ser manco dels que s’esperava. Només una mínima part dels afectats pels “eros”, els expedients de regulació, però és que la desesperació no es sol manifestar de manera ordenada, sinó que esclata. Els sindicats denuncien, exposen la situació i assenyalen amb el dit pràctiques injustes, però, en el fons, encara esperaren una solució, una sortida a la crisi que llevi el malson a una adormida societat mallorquina.
La crisis es un llosa, certament, que cada dia afecta més gent i que – com denuncien els sindicats – alguns empresaris aprofiten per reduir les empreses i, via retall de les despeses, mantenir la rendibilitat tant com sigui possible. Alguns ho fan per pura estratègia especulativa, com han fet sempre i d’altres, com ho reconeixia el president de la Cambra de Comerç, per pura necessitat de sobreviure. L’atur és una tragèdia, però per evitar-ho és necessari que les empreses no tanquin. Tots tenen raó. La té Joan Gual quan defensa els empresaris, però també Llorenç Bravo o Josep Benedicto en denunciar els abusos. Que alguns sectors perdin llocs de feina és inevitable. Tots sabien que la construcció estava sobredimensionada molt abans que esclaràs la bombolla immobiliària. Però, perquè es retarda la contractació en hotels i, en general, en el sector turístic. Per por? Per ajustar preus via reducció de despesa?

La manifestació

Així com hi ha una certa lògica en la pèrdua d’ocupació a altres sectors – a causa dels excedents, polítiques de deslocalització..etcètera – no passa el mateix amb els llocs de feina directament relacionats amb el turisme. La prova és l’excel•lent acollida que està tenint el pla “renove” i les pressions que el sector ha exercit perquè el decret Nadal sigui una realitat. El Govern s’ha posicionant clarament a favor dels hotelers i, per això, dels empresaris turístics s’espera que endemés de contribuir a la creació d’ocupacions indirectes, tot i que conjunturals, a la construcció, es comprometin a mantenir els llocs de feina actuals – i a crear-ne de nous, via increment de la qualitat – en el seu propi sector. No hi ha certesa de que la temporada vagi bé, però les previsions que es fan permeten no només mantenir les plantilles d’altres anys sinó a ampliar-les de cara al futur. Un poc més de solidaritat empresarial no faria gens de mal en plena crisi, ens tot el contrari: ajudaria a refredar la tensió que coa baix les cendres de l’atur.
Al capdavall l’atur és la constatació d’un fracàs social. L’altra dia, un informe del CES (Consell Econòmic i Social ) sobre els indicadors de qualitat del treball entre els anys 2001 i 2006, abans de la crisi, ens deia que a Balears aquesta qualitat és per sobre la mitjana estatal. A Balears s’ha generat aquests darrers anys molt feina i hom espera que ho continuí fent tot d’una que passi l’ennigulada, però per això fa falta tenir present els altres indicadors de l’informe, els negatius: la temporalitat i l’escassa formació professional dels treballadors. Un handicap a tenir molt present quan es parla de modernitzar l’economia balear per fer-la manco depenent d’un únic sector o, fins i tot, d’un únic subsector. Ara tothom està preocupat pels acomiadaments i per la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies – un altre informe, de l’Observatori Social, ens ho recordava aquesta mateixa setmana – que fa cada cop hi ha més persones sense recursos, la qual cosa exigeix una actuació directa de les administracions per pal•liar el problema. Però més enllà d’això, de les urgències, hom no pot oblidar que cal estar preparat per l’endemà de la crisi i que a trobar vies alternatives a la situació actual es menester la complicitat de polítics i agents socials.

Per mor al consens

2009-02-23T12:39:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de Febrer de 2009

L’acord o consens a que han arribat la Sala i els botiguers de Blanquerna que s’oposaven a la peatonització del carrer és decebedor per aquells que defensen un model de ciutat sense cotxes. Però, com han explicat el responsables d’Urbanisme, des de Cort mai no s’ha platejat impedir la circulació, sinó regular-la de la millor manera possible i, això sí, fer que els vianants tenguin prioritat. En aquest sentit, els eixos cívics que Aina Calvo inclogué en la seva campanya electoral no són, en principi, barreres per al trànsit sinó maneres de recuperar els carrers per als ciutadans amb tot allò que suposa de dinamització comercial i de creació de nous d’espais d’interrelació i convivència. El projecte inicial de Blanquerna obeïa perfectament a aquest objectiu. Es peatonitzava la via, però s’afavoria que els veïns poguessin aparcar als estacionaments subterranis que hi ha als voltants, la qual cosa, llevant obstacles i facilitant el pas a la gent – el nou entorn, en definitiva – havia de beneficiar forçosament els comerciants.

Blanquerna-Santa Pagesa, tram peatonitzat

Incomprensiblement, però, les associacions de comerciants s’oposaren a la reforma perquè creien que suprimir el tràfic impedia l’accés dels clients quan, tot el contrari, allò que salva els comerç a les ciutats europees és, justament, la peatonització. Però això sembla que només es pot demostrar amb la pràctica. De res serveix recordar que els botiguers dels Oms o de Sant Miquel també es revoltaren abans de llevar els cotxes del mig, de manera que des de l’Ajuntament s’ha optat pel camí del mig, que no sempre és el més recte, però sí el més bo de fer. La fórmula de deixar un carril de circulació i uns quants aparcament no satisfà ningú del tot, però el consens és el consens i, davant les moltes obres municipal que han de començar enguany, Aina Calvo s’ha estimat posar pau entre els veïns i no obrir més fronts de confrontació del que siguin inevitables.
Al capdavall, les diferències entre el projecte inicial i el que s’ha consensuat no són tan grosses com aparenten a simple vista. El tràfic que podrà passar per Blanquerna serà molt local. La gent s’hi podrà passejar còmodament i fer-hi les compres. Blanquerna no perd amb la contrareforma el caràcter d’eix cívic que ha de servir d’exemple als altres eixos que esperen torn i que constitueixen el fonament de “la ciutat que volem” propugnada i pactada per l’actual majoria de centreesquerra. Clar que per mor del consens enlloc de pujar dos escalons només se’n puja un, però Palma no només és Blanquerna i molts de pics, quan es tracta de desenvolupaments urbans, més val evitar traves que intentar passar pel damunt . Blanquerna no deixarà de ser, no pot deixar-ho de ser, el passeig que hom desitjava: el primer passeig urbà, de nom i de fet, que sobrepassa les antigues murades i s’expandeix cap a la perifèria.
Per alguns el consens és el culpable de que la idíl•lica imatge que s’oferí a la presentació del projecte no pugui ser realitat o que ho sigui només a mitges, però és evident que la majoria municipal ha apostat, no sense problemes interns, per la via del diàleg: per la via del pacte enlloc de la confrontació. Hom pot dir, doncs, que el nou pla sorgeix per mor del consens, és a dir a causa o per culpa, però segons Alcover-Moll, aquesta expressió tan mallorquina ve de “per amor a Déu”. Afirmar, doncs, que no és per mor dels consens sinó per mor al consens suposa un canvi estratègic prou importants per seguir endavant amb les reformes que urgeixen a Ciutat.

Entre la fàbrica i foravila

2009-02-16T10:22:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Febrer de 2009

La setmana començà amb dues manifestacions a Binissalem i Llucmajor, ambdues per protestar contra el tancament, o anunci de tancament, de fàbriques. A la vila del Raiguer per mor d’una multinacional que pretén, o això és el que creu la consellera de Comerç i Indústria, deslocalitzar la producció d’aixetes – de la antiga i prestigiosa marca Buades – per endur-se-la a la Xina o a algun del països de l’Est on la ma d’obra es més barata. Quelcom semblant al que passa a la ciutat del Migjorn, on una altra marca internacional, tot i que mallorquina, ha fet fora de la seva xarxa de producció la darrera de les fabriques de calçat de la zona. En ambdós casos, un exemple clar del declivi industrial de Mallorca i una mostra de les polítiques empresarials denunciades pels sindicats, que aprofiten la crisis per redimensionar el personal o, com en aquests casos, per tancar indústries que no fa gaire eren d’allò més rendible.

Fira de la sabata, a Lloseta

El protagonista principal de la crisi és, indubtablement, la construcció, però el sector secundari, tot i la seva més reduïda dimensió, podria llevar-li aquest trist paper. Un protagonisme que, de totes maneres, compartiria amb el sector primari – eternament en crisi – que, un cop més, amenaça amb tractorades i altres manifestacions per un estil. ASAJA, l’organització agrària lligada a la gran patronal, exigeix un canvi de política i de persones a la conselleria.. No és cap novetat, perquè les seves tractorades són ja una tradició, només que van dirigides cap al govern central o l’autonòmic segons sigui color polític dels executius de torn. No obstant aquest cop, sense opció a triar el color, hi ha un rerefons, un malestar, amb el qual coincideixen amb Unió de Pagesos: els retards a les ajudes agràries, siguin les que siguin. I és que, per a la pagesia – amb honroses excepcions, això sí – les subvencions son vitals per sobreviure.
El pròxim dia 26 els sindicats han convocat una manifestació contra la destrucció injustificada de llocs de feina. Una situació crítica que afecta tots els sectors, però d’una manera particular la industria. Les fàbriques estan amenaçades i la foravila no se n’allibera. La construcció, per mor del seu sobredimensionament, ja se sabia condemnada fins i tot abans que esclatàs la bombolla. I els serveis? Turisme i comerç tenen, al menys, la possibilitat de tornar a ser el que eren un cop es redreci la situació i l’economia internacional i recuperin l’activitat. Allò que s’està acabant de bon de veres és l’economia més tradicional, la industrial i la foravilera, sobre les quals cal posar ma de metge si no volem que arribin a l’encefalograma pla, és a dir a la desaparició.
Una economia centrada només en el serveis no té sentit. Al menys des d’una perspectiva històrica. La industria és necessària, como ho és l’activitat primària, encara que només sigui des d’un punt de vista cultural. Però tampoc no es poden posar portes al desert, de manera que la única expectativa de futur per als sectors en declivi és la seva readaptació en el temps. En els casos citats de Binissalem i Llucmajor la situació dels treballadors és la mateixes. Són víctimes d’una injustícia social i de la insolidaritat, però pel que fa a les sabates al manco queden a casa les grans marques. I això vol dir que, malgrat tot, hi seguirà havent activitat, encara que d’un altre estil. Igualment, en el cas de l’agricultura, per al subsectors que no pugin ser rendibles de cap manera, s’hauria d’incentivar la seva activitat com agents mediambientalistes. Determinats conreus son econòmicament ruïnosos però social i paisatgísticament imprescindibles.
En definitiva, entre la fàbrica i la foravila hi ha un espai molt ample que, per mor al gran pes del turisme, roman inexplorat. També el turisme ha d’evolucionar. I a tots els sector, com s’està assajant amb els hotelers, s’han de trobar punts de consens entre agents socials i administració. Aquest temps de crisi són bons temps per a la reflexió. Una oportunitat per trobar noves vies d’activitat que vagin més enllà dels sistemes tradicionals, inclòs, com és lògic de pensar, el turisme de masses que hem conegut fins ara.

Insolidaritat i racisme

2009-02-09T10:21:00.005+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Febrer de 2009

“Ni soc racista ni insolidari”, és el primer que afirmà el ciutadà que dijous passat s’encadenà davant l’alberg social que l’ajuntament de Palma construeix al Molinar. Diu no ser-ho, però hi ha motius per creure el contrari. La història és coneguda. Quan es va haver de tancar l’alberg de transeünts de Can Perentoni, Cort decidí construir-ne un de nou - després de diferents intents infructuosos - a un solar municipal del Molinar. Tant Grosske com la batlessa manifestaren un i altre cop que era una mesura provisional, però baldament això una associació de veïns de caire conservador s’aixecà en peu de guerra i mobilitzà el veïnat. Al•leguen que el nou equipament és incompatible amb el parc que hi ha devora. És l’excusa perfecta. És el que diu l’home de les cadenes. Assegura no ser insolidari, però no vol prop de ca seva persones amb risc d’exclusió social, persones que han perdut ca seva o que romanen sense feina i sense cap altre lloc a on anar.

La policia forçada a protegir les obres ( foto DM)

Pot ser ningú no hagi explicat bé de què es tracta. Hom podria entendre, que no justificar, una protesta contra un servei que concentràs al Molinar tota la marginació de Ciutat, però això no passa. L’alberg de transeünts és un servei de prevenció que mai no ha donat problemes. A Palma n’hi ha altres dotze centres d’atenció similars i la convivència amb els veïns és ben normal. A què ve, doncs, tan d’enrenou? Hom pot pensar que al darrere hi ha un intent de manipulació o d’utilització dels veïns contra l’actual majoria de Cort. Sembla que, per a alguns, cal que hi hagi conflictes perquè els ciutadans percebin que hi ha un mal govern. És això? Les sospites són grans. Pot ser la decisió de traslladar l’alberg de Can Perentoni al Molinar no fos la més encertada. Pot ser els veïns tenguin altres arguments per oposar-se a les obres, pot ser que tenguin moltes demandes pendents que la Sala mai no ha satisfet, però allò que no es pot admetre és el foment de la insolidaritat, i del racisme, com a instrument polític.
La maleïda crisi ens ha dut a una situació de pre emergència social que dona ales a moviments xenòfobs i ultradretans a tota Europa. Ho poguérem comprovar la setmana passada amb les manifestacions a Gran Bretanya contra la contractació de treballadors estrangers. També a França, on els barris perifèrics de Paris ja han donat prou mostres de malestar. I no diguem a la Itàlia de Berlusconi, on el govern no atura d’enviar al Parlament lleis xenòfobes que han dut a l’oposició a denunciar que s’ha passat de regular la immigració a encalçar-la La darrera, una llei segons la qual els metges poden denunciar els immigrants il•legals que acudeixin a la consulta, endemés d’establir penes de quatre anys de presó pels sense papers que no obeeixin una ordre d’expulsió. Caure en aquest espiral insolidari és d’allò més fàcil.
El brot d’insolidaritat, no absent de xenofòbia, que alguns han estès pel Molinar és un perill, ara més que mai, que ens caldria evitar per no caure en pitjors mals. Davant aquesta actitud, la batlessa Aina Calvo està convençuda que la bona marxa del centre serà el millor argument per convèncer els veïns disconformes, però pot ser llavors ja sigui tard. En aquests moments, amb una crisi que s’escampa com una taca d’oli és imprescindible cridar a favor de la solidaritat per garantir la convivència futura entre tots els ciutadans.

Turisme per a després d'una crisi

2009-02-02T11:14:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 2 de Febrer de 2009

La passada Fitur va ser una de les fires turístiques més estranyes dels darrers temps. Per una part, hi havia la lògica preocupació davant una crisi que afecta l’economia mundial i que farà que, per segona vegada a tota la història les xifres de turistes arreu del món experimentin un descens, quelcom que només havia succeït el 2002, l’any següent a l’ 11-S. De fet, la participació a la fira ha estat inferior a altres anys i també, probablement, el volum de negoci. I, no obstant, hom no pot dir que el resultat sigui negatiu. El turisme pateix les conseqüències de la recessió, però les expectatives per enguany no són dolentes del tot. L’OMT ( l’Organització Mundial de Turisme) ha previst per a 2009 l’estancament o, en el pitjor dels casos, una minva del dos per cent, la qual cosa situaria el nombre de turistes internacionals al voltants de 900 milions, és a dir en el mateix llistó de 2007, però en condicions immillorables per tornar a créixer tot d’una que la crisi comenci a escampar. En realitat, allò per a la qual cosa aposta l’OMT es perquè el turisme sigui un dels motors de la reactivació econòmica.

Antich i Nadeal a Fitur 2009

És un criteri que comparteix el CRE (el Centre de Recerca Econòmica), segons el qual Balears sortirà més aviat de la crisi que no altres comunitats a causa, precisament, de la seva dependència turística i que, per aquest motiu, tampoc no entrarà en recessió, com sí que ho han fet els països de paradoxalment ens aporten més visitants. Això és així perquè malgrat la crisi hagi enviat milions de persones a l’atur, encara hi ha al món occidental una massa prou elevada de treballadors que fan feina i que, tot i reduir el consum, no volen renunciar a viatjar. El problema sorgeix a l’hora de triar el lloc. L’informe de l’OMT assenyala que l’àrea mediterrània serà la més perjudicada, perquè fa anys que està saturada, però el president de la CEOE, Gerardo Díaz, no pensa el mateix i assegura un “futur esplendorós” per al turisme balear. En què es fonamenta? A mig i llarg termini amb la incorporació al mercat de turistes de països cada cop més diversos, sobre tot dins l’àrea de la Unió Europa i, a curt, amb que les Illes són una destinació segura i que la baixada dels preus del petroli permet als TTOO mantenir els preus dels paquets.
La situació actual, tot i els temors manifestats pels hotelers mallorquins, no és desesperada. Més bé el contrari. Hi ha raons per sentir-se esperançats. I d’aquí la recomanació del secretari d’Estat de Turisme, Joan Mesquida, de que els hotelers no facin cas dels cants de sirena que reclamen una baixada de preus. L’any passat les Balears reben un u per cent manco de turistes, però superaren de bell nou el tretze milions. Enguany, pot ser, tornin a baixar, però allò que importa no és tant el nombre com la despesa turística i, en aquest sentit, sí que es significatiu el descens experimentat el 2008. Allò que de veres convé és el compte de resultats final i no el nombre de visitants. La previsió de l’OMT es d’arribar als 1.600 milions de turistes internacional al 2.020. Hi ha, doncs, un marge de creixement important, però per a nosaltres créixer en quantitat seria, fins i tot, contraproduent. El que cal fer és mantenir l’oferta actual i modernitzant-la per ser, teòricament, més selectius . No de bades, l’estratègia que l’Organització Mundial de Turisme proposa per als anys vinents passa per “l’economia verda” o, el que és el mateix, per a una evolució del turisme marcada per la sostenibilitat i per a una mirada que va més enllà dels clàssic paquet de sol i platja que fins ara ens ha caracteritzat.
Des d’ara, és evident que comença una nova història

Població, feina i descoupació

2009-01-26T16:04:00.002+01:00

Publicat al Diario de Mallorca, el 26 de Gener de 2009

L’Institut Nacional d’Estadística lliurà la setmana passada dos dels seus clàssics informes relacionats amb la població i l’activitat humana, dels quals en podem extreure una radiografia prou entenedora sobre el futur immediat de les Illes. En el primer – la projecció de població per als pròxims quinze anys – se’ns mostra com el nombre d’habitants de les Illes continuarà creixent a un ritme quasi el doble de la mitjana estatal, tot i que sigui inferior al registrat la passada dècada. El segon, més conjuntural, és l’EPA, l’enquesta sobre la població activa, segons la qual les Illes registren en aquests moments prop de setanta mil aturats ( les dades de l’INEM són encara superiors i xifren l’atur en els setanta tres mil ). Dons bé, encreuant els dos estudis, els resultats obtingudes són d’allò més preocupant. En el darrer any, l’economia balear ha estat incapaç d’absorbir el creixement poblacional i res fa pensar que la situació millori substancialment en el futur.

Mercat de Santanyí

Prest o tard, la crisi que patim acabarà per esvair-se i deixar pas a un nou període de prosperitat, però… podran les Illes crear nous llocs de feina sense tornar a caure en el desenvolupisme? Tot té un límit i el model en que Balears ha basat la seva economia els darrers quaranta anys ha tocat sostre. Hom és conscient que la construcció no pot ser el motor que arrossegui la resta de sectors, sinó que el desenvolupament s’ha de fonamentar en criteris de sostenibilitat. Però si la població continua augmentant, i ja sabem que ho seguirà fent, de quins nous llocs de feina estaríem parlant? L'escassa formació, la baixa qualitat del capital humà – per expressar-ho en termes economicistes – és un obstacle a l’hora de plantejar una política d’innovació que, endemés, a hores d’ara, no està gents clar que comptàs amb la imprescindible empenta de la iniciativa privada.
A 2018, Balears tendrà 1’2 milions d’habitants que, sumant-hi els turistes, ens donen un sostre, a l’estiu, de 1’7 milions. L’increment de despesa social, i en infraestructures, que aquest fet comporta serà de molt difícil compensació, baldament la comunitat autònoma assoleixi l’èxit amb la negociació sobre el nou model de finançament. Però més enllà de poder atendre bé la població, o de no perdre la qualitat de vida de la qual s’ha gaudit les darreres dècades, el problema són els nous llocs de feina que manquen. I també l’alt percentatge de població estrangera. Ambdues coses: necessitat de crear noves ocupacions i una latent conflictivitat provocada per la competència dels immigrants a l’hora d’ocupar-les, afegida a la manca d’integració, són les qüestions que més preocupen sociòlegs i demògrafs.
La població activa de les Illes continua creixent. Els quasi dos-cents mil nou habitants que l’INE preveu per a 2018 provindran de l’immigració i això preveient que, al hora, Balears tornarà a ser una comunitat d’emigrants. Més de cent mil persones nascudes aquí o vengudes de fora, majoritàriament peninsulars, tornaran a les seves comunitats d’origen. Uns ho faran per millorar les condicions de vida, un cop jubilats o haver complert les seves expectatives . D’altres, però, més joves, perquè no trobaran feina adequada a la seva formació. Si res no ho evita, l’arxipèlag entrarà a un cercle viciós, del qual només es lliurarà “repensant el país”. Es a dir, amb polítiques econòmiques innovadores, amb l’impuls a la formació i amb la definició d’una nova identitat que, respectant i posant el valor la tradicional, integri tots els nouvinguts en un mateix projecte de convivència.
La situació no és senzilla. Les illes no poden suportar massa més pes demogràfic sobre un territori que, per pròpia definició de la insularitat, es limitat i, per tant, fràgil. Per sortir-ne cal que s’introdueixi en els esquemes de govern de les Illes una política demogràfica que, sent absolutament escrupolosa amb la defensa dels drets humans, sàpiga fins a on es pot arribar per així ser més eficients a la hora de definir un model econòmic i social que garanteixi la prosperitat i el benestar dels balears al segle XXI.

Festa a Ciutat

2009-01-21T17:13:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 19 de Gener de 2009

La revetla de Sant Sebastià s’ha convertit en l’estrella de les festes d’hivern en competència directa amb els foguerons que la passada nit de Sant Antoni il•luminaren Mallorca. Milers de persones es citen any rere any a les principals places de Ciutat per escoltar, ballar o simplement moure’s entre la gentada que va de festa La prova de la importància d’aquesta revetla és que Cort hi destina una tercera part del pressupost de tots els actes, però això no ha evitat les crítiques de l’oposició que es queixa de les escasses celebritats que hi ha entre el prop mig de centenar de grups musicals que han estat contractats per la Sala. I és que altres anys, amb governs municipals del PP, semblava com si els cartells fossin de més relleu. Pot ser sigui així, però el que passa és que la batlessa i el regidor de Participació Ciutadana, Eberhard Grosske, volen diversificar els actes, apostant no només per la revetla, sinó pel aTIÀfoc que tendrà lloc diumenge que ve, pel recital de Maria del Mar Bonet o pel cercaviles que precedirà al seu pregó.

Dimonis als carrers de Ciutat

Ha de ser la revetla l’eix central de les festes de Sant Sebastià? En tot cas qui ho han de dir són els ciutadans i aquests fa anys que ho reivindiquen amb la seva multitudinària participació. Se’ls hi ha de fer cas, però això no lleva que s’hagin de corregir les mancances que hom hi veu a aquesta nit de bauxa. De fet, la revetla sorgí en plena transició de la dictadura a la democràcia, a imitació de les revetles que tenien lloc a la part forana per Sant Antoni. Fins llavors, les festes de Sant Sebastià eren pels ciutadans com un diumenge qualsevol, un dia sense feina, només interromput per qualque acte oficial, entre els quals el lliurament dels premis Ciutat de Palma. S’havia de fer alguna cosa més i res millor que acudir al foc i al Dimoni, convertint Sant Sebastià en un Sant Antoni urbà. I la revetla tengué èxit, molt més del que s’esperava. És el vespre en que ciutadans i forans ocupen la Ciutat històrica. Aquest és el seu sentit.
En pot tenir un altre? La dimoniada que des de fa uns anys envaeix Palma per honorar el seu patró pretén ser un exorcisme contra la manca d’identitat de les festes. A la part forana les tradicions venen d’enfora: el foc és l’eix central, com ho són els dimonis o les invocacions al sant ermità que beneeix els animals. A Palma el foc només serveix per torrar, però no tot està perdut. La revetla és una invenció relativament recent, però ha quallat. El problema, en tot cas, és un altre: és explicar el sentit de la festa més enllà de passar-s’ho bé, els valors dels símbols que Sant Sebastià ha manllevat de Sant Antoni per mallorquinitzar les festes i fer que siguin enteses per una població cada vegada més desarrelada i estranya a les postres tradicions.
Podria ser d’upa altra manera? Prop de vuitanta mil palmesans són estrangers, un vint per cent del total. I altres dos-cents mil són nascuts fora de Mallorca o són fills d’una immigració que s’ha mantengut al marge de la cultura i tradicions mallorquines. Són dades recents que no fan sinó sumar la falta d’identitat a la greu crisis econòmica que afecta especialment als nouvinguts. La festa és, doncs, la única cosa que uneix tota la població. La que ompl d’humanitat els carrers i places. I uneix el calor dels foguerons a la música i la bulla. Falta, això sí, santantonitzar Sant Sebastià, imposar la presència del dimoni i explicar el perquè d’aquesta devoció, o antidevoció, que converteix el tenebrós en un ésser entranyable.
Allò que fa falta és fomentar la convivència. La festa n’és una oportunitat perquè hi participi la gent, perquè els barris baixin a Ciutat, i perquè tots els forans i els que han vengut de fora es sentin palmesans. Per això és imprescindible que la festa tengui, endemés, un sentit identitari i que no perdi les arrels per les bardisses. Aquesta nit de Sant Sebastià és una treva dins la crisi i una ocasió perquè tothom es senti ciutadà d’una mateixa ciutat.

Carreteres, on és el límit?

2009-01-12T13:23:00.003+01:00

Publicat a Diario de Mallorca el 12 de Gener de 2009

L’aprovació inicial del pla de carreteres pel Consell de Mallorca i la polèmica sorgida a posterior entre els partits que formen l’equip de govern, han posat de bell nou sobre la taula una difícil qüestió: saber quins són els límits territorials o, dit d’una altra manera, quin és el marge de maniobrabilitat que ens queda a Mallorca per mantenir-nos dins l’àmbit de la sostenibilitat. Això en cas de que no s’hagin superat aquests límits i que hi hagi possibilitats de racionalitzar el territori que encara no té un estricte ús urbà. En aquest sentit, les carreteres, i en general el transport, són elements vertebradors que es poden posar al servir tant d’un ús racional del territori com, tot el contrari, possibilitar l’assentament poblacional a indrets que d’altra manera haguessin tengut un increment demogràfic minso o continuarien sent rurals. És lògic, per tant que ens demanen cap a on va, en quina de les dues direccions, el pla de carreteres de Mallorca?

El responsable de carreteres del Consell, Pascual, a la sala de control
Si ens remuntam a la passada legislatura, la del desenvolupisme a ultrança, és evident que el govern PP-UM apostà perquè les carreteres fossin un element “dinamitzador” ( les cometes són imprescindibles ) d’una economia basada en l’ús, abús i consum del territori. Les autopistes i autovies construïdes en aquest període es presentaren com a solució als problemes de comunicació entre Palma i els principals nuclis de la Part Forana, però s’amagà a l’opinió pública que el remei tenia efectes secundaris irreparables. Les autopistes curen a primera vista la malaltia, però a la llarga generen més circulació i provoquen embossos: autèntiques flebitis circulatòries que arriben a ser mortals. A Mallorca és evident que el trànsit entre Llucmajor i Palma, o entre qualsevol indret forà i la capital, s’ha alleugerit, això de moment, però per contra s’han complicat els accessos a Ciutat.
Per això, la proposta del Pacte de Progrés, la del primer pacte i la de l’actual, passa o teòricament hauria de passar per restringir les carreteres a les estrictes necessitats de comunicació i no per generar més trànsit. No obstant, el pla aprovat inicialment no sembla anar en aquesta direcció. Patrocinat per l’àrea del Consell que és en mans d’Unió Mallorquina, pareix una continuació del planejament anterior al qual – això sí – es lleva l’autopista Inca-Manacor i es transforma el segon cinturó en l’ara denominada via “connectora”, que és el mateix però amb un impacte territorial més reduït. En canvi, sorgeix un tercer cinturó que aprofita moltes carreteres ja existents, però en crea una de nova, un enllaç entre l’autopista de Llevant i Pòrtol. Un contrasentit perquè suposaria ampliar l’àrea metropolitana de Palma – les expectatives urbanitzadores - molt més del que s’ha aconseguit retallar amb els canvis introduïts al segon cinturó.
En definitiva, cal què ens demanem què hi ha rere el Pla de Carreteres. El Bloc s’oposa aferrissadament a que l’autopista de Llucmajor arribi a Campos i al tercer cinturó, i el PSOE els hi dona la raó, donant a entendre que aquests projectes quedaran fora del planejament mitjançant les al•legacions que presentaran conjuntament tot els partits del Pacte, inclosa Unió Mallorquina. Però, si això és així, perquè no s’han suprimit des del començament? Diuen que per no enredar la tramitació i accelerar l’aprovació definitiva. No és cap bona excusa. Més bé sembla que s’hagi volgut escenificar la discrepància, atès que la legislatura només dura quatre anys i que el pla, teòricament, n’ha de vigir cinc de legislatures com a mínim.
L’excusa d’Unió Mallorquina és que cal ser previsors. Ara per ara no sembla que sigui necessari fer més autopistes més enllà de les obres que ja s’han inclòs en el conveni de carreteres o la millora dels accessos a Palma, però de cara al futur tot dependrà de l’èxit o fracàs de les politiques territorials i de transport. És probable que amb els nous serveis ferroviaris i amb la coordinació de tots els demés transports públics s’aconsegueixi fer innecessaris alguns dels projectes que figuren inicialment en pla. Però això, amb independència del que s’aprovi finalment, no ho sabrem fins d’aquí a uns anys. El pla de carreteres no deixa de ser un indicador, però en la mesura que les polítiques sorgeixen dels propòsits però s’han d’adaptar a les necessitats, es obligat deixar clar des del principi quines són les cartes que juga el Consell i les seves intencions. No ho ha fet abans i és forçat que ho faci ara, a l’exposició pública.

Cafè per a tots

2009-01-05T14:46:00.002+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 5 de Gener de 2009

El president de les Illes Balears serà un dels darrers presidents autonòmics en ser rebut per Zapatero per parlar ( negociar? ) sobre el nou finançament autonòmic. Segons Antich l’ordre no és un fet preocupant. Tant de bo que sigui vera, perquè – entenem – les coses ja fa estona que són clares. Tant el president del govern central com el ministre Solbes han reconegut públicament que el model actual, el que encara vigeix , malgrat el nou hagi de tenir efectes retroactius a u de gener, ha tractat injustament les nostres illes. El nou model evitarà aquesta injustícia o, al menys, aquest és el missatge que vol transmetre el Govern a l’espera de conèixer no la música sinó la lletra, és a dir les xifres. Hi podem confiar? El cert és que Zapatero ha volgut complir amb l’estatut català ( i de passada, també, el balear ) entre d’altres coses perquè no li quedava més remei: és una llei i, com a totes, d’obligat compliment. Però també ha de satisfer les expectatives de tots els demés. Aquest és el problema.

Presentació de l'Agència Tributària de les Illes Balears

Perquè ningú no protesti, l’estratègia de Zapatero consisteix en atendre, simultàniament, les principals reivindicacions de cadascuna de les Comunitats, fins i tot la de Galícia que reclama més doblers per atendre les necessitats d’ensenyament i difusió de la llengua pròpia, el gallec. Així, es tendrà en compte el criteri de població, però també el de la dispersió territorial o el de la insularitat. I, no obstant, es mantendrà un fons de compensació per a les comunitats amb menor renda. Un cop més, com succeí amb els estatuts s’aplicarà el cafè per a tots. Tothom hi tendrà el mateix dret. Tothom – fins i tot els que tradicionalment s’han vist més afavorits – està convençut de que la raó és de la seva part. I per això exigeixen no perdre res, tot i que les diferències entre autonomies siguin avui més reduïdes que no fa vint o deu anys.
El problema del cafè per a tothom és que exigirà una major transferència des de l’administració central a les comunitats, endemés que aquestes tenguin més autonomia a l’hora d’aplicar alguns dels imposts transferits o crear-ne de nous. És a dir, que és cert que Balears veurà incrementat el seu pressupost i que, teòricament, per atendre les seves necessitats socials bàsiques rebrà els mateixos doblers per persona que qualsevol de les altres comunitats. Però sí això és així, malgrat liderar el creixement demogràfic de l’Estat, el nou model de finançament només evitarà que Balears quedi definitivament despenjada, a la coa de totes les comunitats, però es mantendrà en aquesta injusta posició. Balears podrà accedir al cafè com tots, però s’haurà de conformar amb les sobres. Una situació que la nostra comunitat no pot admetre de cap manera.
No obstant això, sembla evident que el nou model millorarà substancialment el finançament, també a les Illes Balears. Però perquè l’arxipèlag arribi a la mitjana estatal – el llistó de la qual serà ara més alt - no n’hi ha prou ni amb el criteri poblacional ni amb la insularitat. Farà falta posar en marxa totes les eines previstes a l’estatut per incrementar les inversions estatals i, sobretot, el REB. Només així es podríem compensar els dèficits històrics d’infraestructures, especialment d’infraestructures socials i culturals. El cafè per a tots no és rebutjable ni molt manco. A manca de conèixer els detalls del nou model de finançament, hom pot dir que és una passa més cap a la conversió d’Espanya en un Estat federal. El problema és, i dissortadament sembla que ho seguirà sent, el punt de partida. Les dècades de discriminació patides per Balears que han coincidit amb el període de major increment demogràfic de tota la seva història. Mentre no es tengui en compte aquesta realitat, i es vegi compensada, existirà un greuge comparatiu que farà de la nostra una comunitat de segona. La darrera de totes.

Un home que ha fet país

2008-12-29T17:44:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 29 de Desembre de 2008

No hi ha millor definició per a un home, per a una gran persona, que el lema que l’Obra Cultural Balear ha elegit per a l’homenatge a Climent Garau. Serà avui vespre, a les vuit i mitja, al Teatre Principal. Climent Garau és, efectivament, un dels pocs homes de qui es pot dir que han fet país. N’hi ha moltes maneres de fer-ho, però la principal és el compromís amb les persones, amb la llengua i el territori que han estat des de sempre les fites de la vida d’aquest apotecari, nascut el 1924, que va ser president de l’Obra els darrers anys del franquisme i que tengué una participació activa en la creació d’un espai polític per al nacionalisme mallorquí. Ha estat, sens dubte, un dels grans homes d’aquest petit país –i d’un país cultural més gran que abasta tots els Països Catalans – que, amb una enorme capacitat de resistència, fou capaç de lluitar contra el mur d’intolerància i d’incomprensió dels enemics de la pàtria.

Etern pessimista, a força de necessitar l’optimisme , Climent Garau assolí fer virtut d’aquesta particularitat del seu caràcter i convertir-se en un avalador de causes perdudes. És a dir, de causes que sense la voluntat de fer país, serien perdudes irremediablement. Gràcies a ell i a molts resistents de la seva generació es preservà la principal senya de la nostra identitat: la nostra llengua catalana en el pitjor moment de la nostra història. Nascut per a ser científic – de fet fundà i dirigí un dels laboratoris d’anàlisi clínica de més prestigi a tota l’illa – no dubtà en unir-se als creadors de l’Obra ( sompare ja havia estat un dels fundador de la història Associació per la Cultura de Mallorca ) i acceptar presidir la institució en uns anys transcendentals. Mèrit de la seva generació es, per exemple, el reconeixement institucional de la llengua catalana com a pròpia de les illes Balears, un cop reconquistada la democràcia.
Gràcies a homes com Climent Garau encara hi ha esperances. Encara és possible somniar que el nostre país sigui normal en tots els sentits. Mort el dictador, els seus intents per crear a Mallorca un partit nacionalista similar a Convergència Democràtica de Catalunya, fracassaren. ANAM, GASI, Unió Autonomista són noms i sigles que, al final, acabaren desembocant en el PSM o s’evaporaren. Però l’apotecari de Bunyola mai no tirà la tovallola. Fer-ho anava contra els seus principis. Col•laborà intensament amb el PSM i, sobretot, dedicà tots els esforços a constituir un grup de joves, Blanquerna, que durant anys ha estat, i és, un cau de debat, i d’impuls del nacionalisme. És, pot ser, la seva gran obra: posar els fonaments que han fet possible l’existència d’una nova generació de joves que, a la Mallorca del segle XXI, es preocupen per preservar la seva identitat.
Home d’esperit gran, cristià, patriota de la pàtria petita i de la cultura catalana, home malgrat tot sense fronteres i convençut de que la convivència internacional és possible – com s’ha vist un i altre pic en els seminaris de Blanquerna – rep avui l’homenatge dels seus, dels seus amics de més a prop i dels de més enfora, de tots aquells que saben que sense Climent la nostra Mallorca no seria la mateixa. Un homenatge obligat, que se suma a tots els reconeixements que se li han fet al llarg de la seva vida, entre els quals premis tant destacats com el Jaume I o el Ramon Llull, tots els ells per tota una existència dedicada a la difusió i defensa de la nostra cultura. Un just reconeixement a qui s’ha dedicat en cos i anima als demés, professional, social i políticament. “Un home que ha fet país”, com es diu encertadament a la carta de convit que l’Obra Cultural Balear ens ha fet arribar per ser avui capvespre al Teatre Principal. Una carta a la qual només cal posar-hi un emperò i és que, per sort, Climent Garau no només ha fet país sinó que ho continua fent. És en el millor dels sentit, un home del nostre país

Bolonya, la Universitat i els estudiants

2008-12-22T12:57:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Decembre de 2008

Les protestes d’una part dels estudiants de la UIB – inclòs el tancament a l’edifici Ramon Llull – contra l’anomenat procés de Bolonya només és la punta de l’iceberg d’una acció a gran escala a totes i cadascuna de les universitats espanyoles. Milers d’estudiants han sortit al carrer, i més que en sortiran, per expressar el seu rebuig contra un pla que, segons els seus portaveus, i a l’empara d’una pretesa homogeneïtzació dels títols universitaris, vol sotmetre la Universitat a les lleis del mercat. Aquest és el missatge que corr de boca en boca dels estudiants que centren en el procés el seu malestar davant l’incertesa del futur. Així, Bolonya s’ha convertir en la bèstia que cal vèncer per salvaguardar els estudis superiors i evitar la deshumanització del coneixement. En definitiva, es tracta d’una mobilització en defensa d’una Universitat pública, on les igualtats d’oportunitats siguin reals i no s’aixequin barreres de tipus econòmic.

Manifestació estudiantil contra Bolonya

Som, doncs, davant una nova generació d’estudiants que no es conforma amb anar a classe i examinar-se a finals de curs, sinó que és capaç de mobilitzar-se per una causa que consideren justa. Quelcom que es notava a faltar i que es contradiu amb el tòpic que s’ha imposat les darreres dècades sobre un jovent cada cop més conservador. La rebel•lió contra Bolonya suposa, per això mateix, el despertar d’una inquietud i d’un comprimís envers la societat. Però, Bolonya – es a dir l’Espai Europeu d’Educació Superior – és mereixedor d’aquest aldarull? A les assemblees d’estudiants ja no s’escolta cap veu a favor, la qual cosa demostra que pot ser sí que tenguin raó, encara que l’esperit de Bolonya tengui poc a veure amb el retrat que s’hi fa des dels moviments estudiantils.
Tal volta és hora de reivindicar tot allò de positiu que té l’Espai Europeu d’Educació Superior. El problema de les Universitats – de totes, però sobretot d’universitats com la nostra – és que viuen aïllades de la realitat i que molts dels estudis que ofereixen no responen a les necessitats de la societat que les acull. A Bolonya els dirigents europeus decidiren canviar el rumb, homogeneïtzar els estudis, reduir la durada de les carreres ( la major part de títols superiores queden equiparats als antics graus ) al hora que s’estableixen tres nivells universitaris, l’esmentat de grau, el màster i el doctorat. El principi és que la Universitat no només ha d’impartir coneixement sinó que ha de ser un instrument de dinamització social i econòmica. Un objectiu ben lloable, però que –com és evident – no s’ha explicat bé.
D’aquí les protestes. La reforma de la Universitat exigeix que es faci de baix a dalt i no començar la casa per la taulada, com un cop més s’ha fet. Bolonya s’ha començat a aplicar, però el sistema de finançament no ha variat ni s’han resolt cap dels greus problemes anteriors. Ningú no pot assegurar que la relació entre la universitat i la societat millori si polítics, empresaris, professors i universitaris no dialoguen. Les universitat de l’Estat espanyol necessiten reformes urgents i, en aquest sentit, Bolonya és un tren que no es pot perdre, però ni els rectors ni els polítics que a Europa aposten per l’Espai Europeu d’Educació Superior han explicat bé el seu abast. La falta d’informació ha tergiversat els missatges, suscitant – com ja succeí amb la constitució europeu – recels a balquena.
La única cosa positiva de les protestes estudiantils és, justament, la resurrecció de l’inconformisme. Fa goix veure els estudiants sortir al carrer, però això no els dona la raó i se’ls hi ha d’explicar. Bolonya momés és el motiu que tenen més a mà, no el més just. Per a la nostra Universitat – la UIB- el problema més greu no es l’adaptació a l’espai comú europeu, sinó trobar-se a sí mateixa i assumir el paper dinamitzador que hom esperava d’ella quan fou creada. Mentre Balears continuí sent a la coa d’Espanya, i Espanya d’Europa, pel que fa al nombre d’universitaris sobre el total de la població amb edat d’estudiar, quelcom estarà fallant. I d’això ningú de fora n’és responsable.

Canvi de Sentit

2008-12-15T13:19:00.004+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Decembre de 2008

L’any que ve serà l’any del canvi per a Palma o, més ben dit, del canvi de sentit que ha d’experimentar la ciutat després de dècades de desgavell urbanístic que la convertiren en una ciutat incòmode i injusta. Això, si més no, és el que ahir festejava la plataforma Parc de Ses Vies, i d’altres associacions ciutadanes, després que la Sala anunciàs l’inici de la reconversió de Jacint Verdaguer en el primer corredor verd. Serà l’estiu que ve. I poc abans, també començaran les obres del primer dels cinc eixos cívics que intercomunicaran la perifèria amb el centre de la ciutat: els carrers Blanquerna i Colliure es convertiran en una zona de vianants, amb arbres, bancs, jocs infantils, carril bici i tots els elements necessaris per fer-los atractius als ciutadans, de manera que hom podrà començar a veure el model de ciutat que Aina Calvo prometé si era elegida batlessa.

El tram final de Blanquerna, exclusiu per a vianants

Era una promesa, però, sobretot, una manera de trencar la dinàmica engegada per successius governs del PP. Els conservadors, amb la seva particular manera de veure la ciutat, acabaren amb les il•lusions que havia generat el primer pgou de la democràcia. Les dècades del seixanta i setanta posaren la primera pedra de la Palma actual, amb una expansió desmesurada que obligà als primers ajuntaments democràtics, presidits pel socialista Ramon Aguiló, a prioritzar l’adaptació de les infraestructures i els equipaments socials. La segona onada expansiva vengué després, als noranta i primers anys d’aquest segle, quan Palma fou venuda a l’especulació immobiliària. Llavors, la prioritat era construir, fos com fos, i per això els que llavors comandaven no dubtaren gens en transformar les carreteres en autopistes i els carrers en carreteres.
Palma es transformà de cop en una ciutat gran, de mig milió d’habitants – si comptam els nuclis de població d’altres municipis que hi estan aferrats – o d’un milió si consideram que Mallorca s’ha convertit en una única àrea metropolitana. És evident que calia fer qualque cosa per humanitzar-la. I d’aquí naixé la idea dels corredors verds i dels eixos cívics, per unir el centre amb els barris perifèrics. Tot un canvi de sentit. El carrer Jacint Verdaguer, per exemple, ha estat indultat, passant de ser la porta d’entrada per a l’autopista d’Inca, exclusiva per a vehicles - a la qual cosa havia estat condemnat pel tàndem Matas-Cirer - a convertir-se en el Parc de Ses Vies pel qual la Plataforma ha lluitat durant més de quatre anys.
El Parc de Ses Vies ocuparà cent deu mil metres quadrats. L’equip d’Albert Viaplana, un arquitecte experimentat en remodelacions urbanes, guanyà el concurs d’avantprojectes, amb una proposta que va més enllà de la reconversió del carrer Jacint Verdaguer. La idea és fer d’aquest espai, al bellmig de la ciutat, no només el principal pulmó verd sinó l’àgora i punt de trobada d’uns ciutadans als quals les vies del tren i la via de cintura havien distanciat del centre històric. D’alguna forma: eixamplar aquest centre. Els corredors verds i els eixos cívics sorgeixin així, sobre el mapa de Palma, com els dits d’una ma que abasta tota la ciutat. Un repte que s’uneix a la façana marítima i a les obres del baluard del Príncep – que també començaran l’any que ve – per mantenir l’escala humana d’una ciutat envaïda de ciment i cotxes.
Clar que aquest repte no serà fàcil. L’any que ve només s’executarà la primera fase dels projectes i, endemés, com totes les obres, causaran problemes. Hi haurà protestes. Desapareixeran molts aparcaments i no està clar que el canvi de sentit vagi acompanyat d’una millora substancial del transport públic. El tramvia –un element estratègicament important per redefinir la ciutat – s’allunya per moments i això no ajuda a la comprensió, globalment, del redisseny de Palma com a ciutat que valgui la pena de ser viscuda. Des de Cort s’ha volgut canviar el sentit, però hi ha massa obstacles, massa direccions prohibides que barren el pas a les bones intencions. Tot i això, l’any que ve serà important per convèncer els ciutadans de tot el que hom pot guanyar amb el canvi.

La força del garrover

2008-12-08T10:40:00.003+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Desembre de 2008

El periodista Miguel Manso, que signava la crònica de la investidura de Felicià Fuster com a doctor honoris causa de la Universitat, fou del tot encertat en suposar que el nou doctor té, als seus 84 anys, més confiança en el garrover que plantà a la UIB que en la societat. Com a prova més adient, citava la lliçó magistral de qui fora president d’ENDESA i de GESA quan ambdues companyies eren públiques i Espanya tenia necessitat d’adaptar-se a Europa. El garrover és un arbre fort, que impregna el paisatge de belles i fermes formes, amb fulles perennes, i del qual, a mesura que passen els anys, se’n treu més i més profit. En canvi, de la societat, segons Fuster, no cal esperar massa: “no es pot ser excessivament optimista – sentencià – respecte a la conducte de la societat davant la recomanació de sostenibilitat”. El món desenvolupat abusa de l’energia i les Balears no són alienes d’aquest fenomen: “és una societat de nou-rics que valora els doblers però no sap ser austera en el tema de les energies”.

Felicià Fuster a l'acte d'investidura (foto UIB)

Felicià Fuster ha estat un dels mallorquines més influents del segle XX, dins i fora de l’illa, però mai no volgué ocupar càrrecs polítics, llevat dels que es relacionaven directament amb la gestió empresarial. Com a president de l’Empresa Nacional d’Electricitat, el 1984, creà el grup Endesa que anys després seria privatitzat per Aznar. Fuster, que continua sent president d’honor de l’elèctrica, creia amb l’empresa pública, o amb vocació de pública, i el paper d’aquesta en la societat, tal com ha deixat escrit a la lliçó llegida dijous a la UIB: “la planificació s’ha convertit en una acció tant anatematitzada com la gestió pública”. “Entre les seqüeles de la desregulació – continuà – aquella que em sembla més greu és la desaparició d’una activitat de planificadora del sistema”.
El doctor Fuster es referia a l’energia, a la producció i consum d’electricitat, però les seves referències a l’addicció de la societat al petroli i a les energies fòssils, a la manca de conscienciació sobre el canvi climàtic (“ l’home és més capaç d’adaptar-se a les conseqüències de la seva conducta enlloc de corregir-la” ) i a la necessitat de disposar de “centres de producció d’electricitat més pròxims al consumidor que gestionin millor la demanda” són perfectament extrapolables a molts altres comportaments humans, aquí i fora de Mallorca. Des de la urgències de corregir les injustícies, d’uns països pobres, a dieta d’energia mentre els rics la tuden , a la falta de visió de futur d’una societat mallorquina que ha deixat perdre l’oportunitat de fer compatible riquesa i sostenibilitat.
L’altre dia, després de la darrera gran apagada, foren molts – inclosos el president del Govern i els dirigents de la companyia elèctrica – els que confiaren en el futur cable que ha d’unir les illes amb la Península per garantir el subministrament. Cal recordar que Felicià Fuster mai no en va ser partidari. És més, malgrat presidir una companyia estatal, defensava l’autonomia de la filial GESA, com a empresa illenca. I, en aquest sentit, creia fermament en la necessitat d’una planificació sostenible o, dit en paraules més planeres, en la conveniència de no treure els peus del llençol. Al capdavall les illes són això, illes, i no se’ls pot aplicar solucions continentals. Renunciar a un ús assenyat dels recursos propis – i en primer lloc, del territori – és renunciar a la sostenibilitat, a la pèrdua de qualitat de vida i a la identitat.
Durant anys, i encara, Felicià Fuster exercí un indubtable lideratge a Mallorca. La “seva” empresa, que llavors era de tots, practicà el mecenatge per a múltiples activitats culturals i socials. El seu gran desencant ha estat comprovar que confià massa en la societat i d’aquí que el seu pensament hagi anar evolucionat cap a l’escepticisme. Cap altre empresari n’ha estat tan conscient com ell ho era, i ho continua sent, de la necessitat de fer realitat el binomi societat-empresa. Ja no hi ha empreses públiques fortes i els prestigi social dels polítics és de capavallada, però per això mateix la seva herència – el seu testament, com ho definí a l’acte d’investidura – podria ser assumit per alguns dels grans empresaris mallorquines que són internacionalment reconegut però que, de portes endins, han renunciat a qualsevol tipus de lideratge que no fos exclusivament econòmic. La societat balear actual no té líders i, endemés, mostra greu símptomes de descohesió social. Tal volta per això, Felicià Fuster elegí el garrover, un arbre de profundes arrels i tot un símbol de resistència i d’equilibri entre l’activitat humana i la preservació de la naturalesa.

Les botigues que tanquen

2008-12-01T10:50:00.001+01:00

Publicat al Diario de Mallorca l' 1 de Desembre de 2008

El nou president de PIMECO, la patronal del petit comerç, ha declarat que dues mil botigues són en perill de tancar si no s’aconsegueix limitar l’impacte de la directiva Bolkestein i si la crisi no afluixa. Bernat Coll, un ferreter d’Inca, ha assumit el comandament d’aquesta nau empresarial en el pitjor moment. Falta poc mes d’un any – serà el primer de gener de 2.010 - perquè comenci a vigir la norma de la Unió Europea que liberalitza els serveis i que, entre d’altres mesures, impedeix posar traves a l’expansió de les empreses o, allò que per alguns és el mateix, la implantació de noves grans superfícies comercials. D’aquesta manera, facilitant la competència, els legisladors europeus pensen que el comerç s’expandirà, es crearan més llocs de feina i que , endemés, el consumidor en sortirà beneficiat. Un miratge, segons els petits i no tant petits comerciants, que veuen com cada dia hi ha més botigues que pengen el cartell de “es traspassa” o “liquidació”.

Els graffitis ocupen el lloc dels mostradors

Tant PIMECO com AFEDECO, l’altra patronal del comerç, no estan d’acord amb la directiva i, per això, exigeixen del Govern que miri per a les empreses illenques a l’hora de transposar la directiva Bolkestein a la legislació autonòmica. Una adaptació que, de fet, ha obligat a redactar de bell nou la llei de comerç, que és ara a punt de tramitació. La intenció és impedir a Mallorca que s’obrin botigues de més de 700 metres quadrats, la qual cosa, de fet, evitarà l’establiment de noves grans superfícies i, de passada, prohibir nous comerços a polígons industrials o zones sense habitatges. La directiva liberalitza la creació d’empreses però obre la porta a limitar la implantació de comerços a determinats llocs per raons urbanístiques i mediambientals.
El problema és que la transposició de la directiva a la llei de comerç balear no és un camí directe, sinó que s’ha de creuar amb la llei estatal que previsiblement serà prou més permissiva. El govern central tendria decidit situar el límit en els 2.500 metres i això és el que tem, amb raó, el petit comerç de les Illes. Per això , patronal i sindicats s’han confabulat per pressionar el Govern, i aquest alhora al govern central, perquè introdueixi en la seva llei una excepció per insularitat. Quelcom que, teòricament, es preveu al tractat d’Europa en el qual hi ha una referència al fet insular. D’aconseguir-ho o no depèn, ara per ara, el futur de les botigues mallorquines.
S’imaginen el centre de Palma sense botigues? O les viles i barris sense els comerços que els donen vida? Si Madrid i Brussel•les són incapaços de transigir davant la realitat insular, més de cinc mil llocs de feina corren perill, perquè per moltes noves grans superfícies que s’implantin mai no es crearan tantes ocupacions. En qualsevol cas, però, està clar que els botiguers no poden romandre plegats de mans i que s’hauran d’espavilar fort i ferm per resistir la competència sigui quin sigui el desenllaç de la directiva Bolkestein. Hi ha altres tipus de competència com és ara el comerç xinès. Sense botigues els carrers no tenen vida i, per això, en temps de crisis, les ciutats semblen més esmorteïdes. Per això cal un revulsiu que animi el carrer i el consum, sense que tal cosa vulgui dir caure en el consumisme.
Veus ecologistes han demanat aquests dies que els municipis rebaixin els llums de Nadal per estalviar energia. És evident que s’han d’evitar els excessos, i que la decoració nadalenca no consisteix només amb enllumenar més els carrers, però, per això mateix, cal ser imaginatius perquè ciutats i pobles visquin les festes com a tals, sortint al carrer i fent les compres que pertoqui. Les botigues donen vida i per això necessiten el suport de les administracions, alhora que s’han d’adaptar a les necessitats dels ciutadans. És hora, per exemple, que el comerç trenqui amb la tradició horària o que, si més no, es repensin els horaris i els dies d’obertura en funció dels interessos generals.

El parany de Son Espases

2008-11-24T13:44:00.005+01:00

Publicat al Diario de Mallorca el 24 de Novembre de 1008
La troballa d’un jaciment arqueològic d’alt valor històric just devora l’àrea d’urgències del futur hospital de Son Espases no fa sinó sumar elements al parany parat per l’anterior govern. El Partit Popular perdé les eleccions, però el nou pacte de progrés ja no pogué fer res per evitar la malifeta, atès que el cost –en tots els sentits- hagués estat insuportable. Va ser, segons el president Antich, una decisió presa a contracor. Una traïció, segons la Plataforma Salvem la Real i les entitats ciutadanes que més feren, sense aconseguir-ho, per aturar el macrohospital que substituirà Son Dureta i que des del PP, de forma malintencionada, volgueren batiar com a Nou Son Dureta. I, en efecte, quelcom de traïció hi va haver a la decisió de continuar les obres, perquè suposava el vist-i-plau definitiu a un projecte que no tenia cap ni peus i que ha hipotecat financerament la Comunitat Autònoma i urbanísticament el futur de Palma.

El parany

Son Espases és un parany que esdevengué insalvable un cop adjudicades les obres i aixecat el buc de l’edifici. L’anterior govern confiava en tornar a guanyar les eleccions, però per si un cas n’accelerà l’inici de les obres per impossibilitar la marxa enrere. Es va sortir amb la seva. De res serviren les protestes ciutadanes per protegir l’entorn de la Real o els avisos de possibles troballes arqueològiques davant un PP disposat a consolidar el seu afany desenvolupista i els interessos especulatius que hi havia rere l’operació ( per cent, des del partit ningú no ha donat encara cap explicació lògica sobre l’elecció de Son Espases. Només l’ex regidor d’Urbanisme, Rodrigo de Santos – actualment empresonat – s’hi referí en una ocasió, però sense arribar a aclarir res) Al final aconseguiren el seu propòsit, amb la paradoxa de que qui l’executa són part fonamental d’aquells que s’hi oposaven.
Hom continua pensant que millor hagués estat una remodelació de Son Dureta i, en qualsevol cas, substituir la política de fer macrohospitals per incidir en l’atenció primària o l’atenció especialitzada a través de centres més petits, més saludables i que no impliquessin haver d’emprar el bisturí urbanístic que, al capdavall, era la única cosa que semblava interessar al promotors de Son Espases. Però el PSOE i els seus socis caigueren a la trampa i no se’n saberen sortir. De manera que ara, davant el nou parany – que en realitat és una continuació del primer – no els queda altra alternativa que traslladar de lloc el jaciment arqueològic, si és que el volen conservar, enterrar-lo o forçar a una improbable reforma de l’edifici que retardaria les obres i que n’incrementaria molt més el pressupost.
En realitat, cap de les solucions és bona. El problema és, i ho continuarà sent indefinidament, Son Espases. No té volta de fulla. Com tampoc no la té, per ara, el model econòmic, i urbanístic – el gran parany - que ens han deixat en herència els governs del Partit Popular. Son Espases no només posa en perill el patrimoni arqueològic sinó que desestructura el sistema vial de Palma i fa necessària una nova carretera d’accés. Alhora, els nous accessos, com les noves autopistes, formen o tendeixen a formar nous nuclis de població o n’expandeixen els ja existents. Hi ha més població que requereix més atenció, més escoles, encara més carreteres i també més hospitals. Un cop caiguts en aquesta trampa no hi ha sortida possible.
Hom recorda allò que fa anys succeí amb el poblat talaiòtic de Son Oms, que a principis dels anys setanta impedia la construcció de la segona pista de Son Sant Joan. Com a mal menor fou traslladat de lloc – com ara es pot fer amb el jaciment de Son Espases – i des de llavors roman oblidat a una cruïlla inaccessible de l’autopista que va a l’aeroport. En realitat, el parany de Son Espases és el mateix que obliga a seguir endavant amb un model econòmic i social absolutament insostenible. Encara no s’havia acabat la segona pista de l’aeroport i ja se’n parlava d’una altra. N’hi ha qui creuen que encara fan falta més autopistes. O que si no s’amplia el port de Palma tendrem greus problemes de proveïment. El problema és que tenen raó. Ara començam a ser conscients de que cal frenar, de que la bolla no pot créixer més, perquè ja no té cabuda a un territori limitat com el nostre. Però hi ha una crisi i el nombre d’aturats amenaça a ser ofegador. El parany, doncs, es fa més gros de cada dia i tanca la sortida a qualsevol solució.
De veres que això no té remei?